Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

A principis d’octubre de 2011, la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va publicar a diversos mitjans de comunicació catalans una carta titulada “TV3: volem un mirall trencat?”. En aquell text, s’advertia de les conseqüències que podria tenir la continuació de les retallades sobre la CCMA en la prestació del servei i en l’acompliment de les funcions que té atribuïdes, que no són precisament poques segons la normativa catalana.

Em permeto parafrasejar el títol d’aquella carta per reflexionar sobre el (no) debat al voltant de la CCMA i el seu finançament que hi ha hagut els darrers mesos a Catalunya i sobre la importància de dur a terme una discussió oberta, clara i transparent sobre el paper dels mitjans audiovisuals públics a Catalunya. Si fem una repassada als principals temes que ens han tingut entretinguts en els darrers mesos, (crec que) veurem amb força claredat com s’han centrat en aspectes parcials i, tot sovint, plantejats d’acord amb interessos creats.

El primer biaix del debat es va produir en el mateix moment en què es va anunciar la retallada de 40 milions d’euros per a 2012. El portaveu del Govern, Francesc Homs, va suggerir tancar dos dels sis canals de la corporació, coincidint amb una proposta electoral del PPC. No va dir quins ni tampoc què fer amb el contingut que s’hi difon. Que no va prioritzar, vaja. Des de llavors, hem dedicat força temps i espai a discernir si s’han de tancar canals o no, quins haurien de ser i, fins i tot, quin estalvi real comportaria la mesura.

La segona discussió que ens ha tingut capficats va sortir de la mateixa sessió parlamentària on es va anunciar el retall. Va venir, però, de la mà de la directora de TVC: amb aquest pressupost, TV3 no podria mantenir el futbol en obert. Desconec si Terribas portava la resposta preparada o no, però s’ha de reconèixer que políticament va fer una jugada molt forta: el Barça (parlem clar: no és tot el futbol) és clau. I no només per a TV3, sinó també per molta gent del carrer.

Dels 15 programes de televisió més vistos a Catalunya el 2011, vuit estaven relacionats amb partits del Barça i van ser emesos per TV3. Aquesta aportació va ser bàsica per convertir-la en líder a Catalunya aquell any, de la mateixa manera que també ho va ser el 2010. Fent servir una expressió molt del gust del Govern Mas, Terribas va posar a sobre de la taula una línia vermella: el lideratge de TV3 al Principat. Sens dubte, amb la intenció de mirar de parar la retallada.

Encara estàvem entretinguts intentant esclarir si era important tenir dos canals i per quin passar-hi el futbol (si es que el volíem), quan el Govern va contraatacar poc després amb un altre tema força delicat: l’acusació de falta de transparència a TVC en els contractes amb les productores associades. Si la jugada de Terribas va ser forta, la resposta del Govern no va ser pas menor.

Estem tornant a parlar d’un aspecte clau, perquè aquestes productores aporten continguts tan insignes com Polònia, Crackòvia o El convidat – els dos darrers, presents a la llista de programes més vistos el 2011. Per tant, estem insistint en travessar la línia vermella del lideratge. També posem en dansa una dimensió estratègica de TVC: el seu paper (central) en la promoció de la indústria audiovisual catalana. Ho mostren clarament els resultats de dues recerques universitàries que podeu trobar aquí i aquí.

Mentrestant, alguns grups multimèdia espanyols i catalans amb interessos a la televisió han publicat sobre la CCMA, posant especial èmfasi en la despesa que comporta. El País, per exemple, ha anat elaborant una sèrie de textos molt suggerents –més que res, per la imatge que deixen de la televisió pública autonòmica a Espanya.  La Vanguardia, però, és qui va aconseguir aixecar més polseguera amb una peça on donava a entendre que qualsevol treballador de la CCMA cobra 14 pagues de 3600 euros. Un autèntic luxe asiàtic en els temps que corren i que els sindicats es van encarregar de matisar ràpidament. Segurament no és casualitat, doncs, que aquests dos diaris no publiquessin la carta de Mònica Terribas.

TVC no està sola, però, en aquesta batalla mediàtica. El diari Ara s’ha significat obertament com un defensor de la Corporació i per estar a favor d’una limitació de les retallades, fent una de les editorials més clares en aquest sentit. L’endemà de la carta de Terribas va publicar una peça força interessant en què s’evidenciaven les pressions de diferents grups d’interès per afeblir les autonòmiques en general i TVC en particular, donant la raó a la directora.

No he triat l’exemple aleatòriament, és clar: entre els accionistes i col·laboradors hi ha Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch o Antoni Basses. Estic convençut que creuen en la pública, però hi tenen posats diners. I això crec que s’ha de tenir present quan s’estan defensant posicions en un conflicte com aquest, on (també) hi ha en joc molts milions.

Els interessos en joc, tots legítims, són molts. De fet, un altre aspecte que ha centrat l’interès ha estat la possibilitat que existeixi una estratègia per afavorir grups privats. Tornem a parlar clar: d’un possible benefici per a Godó, propietari de 8TV i RAC1. Estic d’acord amb Eduard Voltas quan diu que és dificil de creure. Amb tot, s’ha de reconèixer que la idea va adquirir certa versemblança quan va transcendir que el Govern havia signat un contracte per valor de dos milions d’euros a favor, precisament, de les ràdios i televisió esmentades. Si li sumem la virulència de La Vanguardia buscant-li vergonyes a la Corporació…

Fins ara, doncs, hem estat assistint a una mena de foc creuat entre parts implicades en les retallades que usen aspectes parcials del problema en defensa pròpia (o per atacar l’adversari, que no és exactament el mateix). No estic dient que el nombre de canals, el futbol o la producció associada no siguin importants. Estic dient que són parts del problema i que brandar-ne un o altre forma part de l’estratègia discursiva dels qui s’estan barallant.

Crec que tot plegat s’hauria de tractar de manera global i en el marc de discussió del contracte-programa. Aquest document plurianual signat entre Govern i corporació fixa quines són les obligacions de la CCMA, li assigna un pressupost “suficient” per a assolir-les i permet avaluar l’activitat de l’ens. El darrer signat va caducar el 2009 i exigia, per exemple liderar l’audiència a Catalunya, fer 5000 hores anuals de programació cultural, 500 dedicades a col·lectius minoritaris o innovar en tecnologia. Tot això en català, òbviament. Ara la CCMA funciona amb pressupostos anuals el resultat dels quals ja hem vist quin és.

El debat sobre el contracte – programa és molt important, perquè obliga a tothom a fixar posicions de manera explícita. Sobretot al Govern, que ha de dir quina CCMA vol pagar. Líder? Secundària? Externalitzada? Amb més producció amb recursos de la casa? Amb menys treballadors? Amb quatre canals? Tot plegat està lligat entre sí, perquè apostar pels recursos de la casa vol dir comprar menys a fora –i la promoció de la indústria?– mentre que externalitzar vol dir necessitar menys recursos humans propis. Sobretot, si tanquem canals i la necessitat de programes es redueix. És en aquest context que cal parlar del futbol, no com un fet aïllat.

Segons què es decideixi, doncs, el model variarà i les quantitats a assignar seran unes o seran unes altres, amb un compromís que serà a mig termini. Fer-los saber la nit abans de la compareixença que tindran 40 milions menys per treballar no sembla una bona manera de negociar amb els directius de la Corporació. I no concretar aspectes tan cridaners com l’eliminació de canals tampoc. De fet, proposar un pressupost al marge del contracte-programa ja és una primera manera, i molt efectiva, de segrestar el debat; de fer-lo impossible.

No cal tenir un MBA per saber que no es pot prestar el mateix servei quan passes de tenir 350 milions d’euros de subvenció el 2010 a tenir-ne 260 el 2012. I tampoc es pot fer el mateix producte quan passes d’ingressar 144 milions en publicitat el 2007 a facturar-ne 85 el 2011. Per tant, estem davant d’una revisió per imperatiu econòmic del model de televisió pública catalana i del seu pes dins del sistema comunicatiu. I aquesta revisió no s’hauria de fer ni a cop de retallada anual ni a partir d’un intercanvi de trets amb la munició més gruixuda que cada bàndol enfrontat té a l’abast.

Ha de ser fruit d’un debat obert, clar, transparent, documentat i global. I, probablement, no s’ha de limitar només al Govern i a la Corporació. Ni tan sols al Parlament: ha de ser social, de país. Estem parlant del futur d’una eina que ha estat definida reiteradament com a fonamental per Catalunya. Ho va dir Jordi Pujol al llarg dels anys vuitanta (llegiu-vos les seves memòries!). Ho va dir el conseller Tresserras durant el seu mandat. I ho ha tornat a dir l’actual Secretari de Comunicació, Josep Martí. Si no hi ha una discussió pública i raonada, el debat sobre TV3 continuarà segrestat per interessos creats i posicions enrocades. I això, francament, crec que és una molt mala notícia.

Josep Àngel Guimerà i Orts | @jaguimera

Professor del Dep. de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona; i investigador de l’OPC – InCom – UAB

Sense cap mena de dubte, l’any 2011 passarà a la història de la televisió autonòmica com un punt d’inflexió en què es va iniciar un gran canvi de tendència. Hi ha una dada que permet argumentar-ho amb contundència: per primera vegada en tres dècades, una corporació pública autonòmica (la manxega RTVCLM) ha tancat un canal. D’aquesta manera es posa fi a tres dècades de creixement constant que havia portat a la creació de 13 corporacions autonòmiques que gestionen 37 canals de televisió, 27 dels quals apareguts entre 1999 i 2011.

El tancament de CMT2, el segon canal de la RTVCLM, però, no és res més que la primera concreció de tot un seguit d’anuncis que permeten augurar un període de clausures i de privatitzacions que en els propers anys han de canviar radicalment la faç del sistema televisiu públic autonòmic. El detonant ha estat la crisi financera i de deute on estan instal·lades totes les administracions de l’Estat. Això ha derivat en un procés de retallades en la despesa com mai s’havia vist abans i que ha afectat serveis considerats essencials com l’educació i la sanitat. Era qüestió de temps, doncs, que arribessin les retallades al sector comunicatiu públic.

Ho sabem molt bé a Catalunya, on el Govern va generar una forta controvèrsia quan va anunciar una retallada de 40 milions d’euros en la subvenció  a la CCMA per a 2012 i va “suggerir” el tancament de dos dels seus sis canals. L’argument que pretén justificar-ho és estrictament economicista i apel·la a la necessitat de reduir el dèficit públic. En un país que considera els mitjans de comunicació una eina bàsica per a la (re)construcció nacional, es pot afirmar que l’executiu de Mas va tocar os amb aquest anunci, que es sumava a la reducció de l’any anterior. En dos anys, la Corporació veia caure en un 25% els ingressos per subvencions públiques.

Però hi ha comunitats autònomes on les decisions han estat encara més ràpides i també més contundents. Sobretot allà on les eleccions autonòmiques de maig de 2011 van portar nous governs de signe conservador. El 15 de desembre va deixar d’emetre CMT2, una decisió emmarcada en les mesures d’estalvi del nou Govern popular de Maria Dolores de Cospedal –persona de confiança del nou president espanyol, Mariano Rajoy. A Astúries, el Govern de l’expopular Francisco Álvarez-Cascos (amb el seu nou partit, Foro Asturias), va presentar un proposta de llei al parlament autonòmic per privatitzar la televisió mentre retenia una part del seu pressupost. A les darreries de 2011 la continuïtat dels seus dos canals està més que compromesa, ja que el 31 de desembre finalitzen contractes amb moltes productores i no hi ha notícies sobre renovacions.

Malgrat el discurs hegemònic que apel·la de manera gairebé monolítica a la necessitat de reduir el dèficit, en la decisió de retallar es pot identificar una forta dimensió política i ideològica. Si més no en alguns casos, com les televisions madrilenya i asturiana, per exemple: impulsades en el seu moment per Governs socialistes, sempre han estat fortament discutides des de l’oposició conservadora. De fet, quan el Partit Popular va arribar a l’executiu regional de Madrid a mitjans anys noranta, ja va demanar poder privatitzar la seva. S’hi va sumar amb entusiasme el Govern valencià, que el 1995 demanava poder vendre’s RTVV. A nivell estatal, els populars van incorporar aquesta demanda als seus programes electorals també a meitat dels anys noranta i quan van arribar al Govern el 1996 van presentar una proposta de llei al Congrés dels Diputats, tot i que no va prosperar.

Per al PP,  reduir el sector públic audiovisual ha estat sempre la manera de controlar-ne la despesa. Ara, la crisi financera sembla que li dona l’argument perfecte per tirar-ho endavant. És en aquest context que s’ha d’entendre l’anunci de Mariano Rajoy durant el seu discurs d’investidura, afirmant que aprovaria una llei que permetés unes privatitzacions no previstes en el marc legal vigent. Es tracta, de fet, d’una de les seves promeses electorals en matèria audiovisual i va definir la “reforma” de les televisions públiques com una prioritat del seu Govern. 

En el cas que es concretés aquesta modificació legal i totes les comunitats governades pel PP apostessin per aquesta via, el mapa de la televisió autonòmica podria canviar de dalt a baix: a desembre de 2011, els populars governen a 8 de les 13 comunitats amb televisió pública. La xifra s’eleva a 9 quan afegim Astúries. Això posa en risc de tancament o privatització del 75% de les televisions autonòmiques existents. Tot això sense tenir en compte la possibilitat que tanquin dos dels sis canals de la CCMA.

En aquest context, caldrà veure també què passa a Andalusia, on l’actual Govern socialista també ha reduït les subvencions i a obert la porta a la venda de patrimoni de l’ens públic; i on les enquestes donen la possibilitat d’una victòria electoral del PP al març del 2012. Tampoc es pot perdre de vista la basca EiTB, que ha vist reduïda la seva subvenció en un 8’6% per al 2012, s’ha renunciat a fixar un finançament estable per als propers anys i s’ha anunciat un ERO. Amb 4 canals, la televisió basca és el segon operador públic autonòmic amb major oferta després de TVC.

Una de les paradoxes més potents que genera aquesta reestructuració incipient és que arrenca el mateix any en què es va assolir el màxim històric de canals autonòmics. Amb la posada en marxa d’Esports3 el febrer de 2011 per part de TVC, es va assolir un total de 37 canals autonòmics gestionats per 13 corporacions públiques. Amb el tancament de CMT 2, es posa fi a un cicle històric d’eclosió de canals que n’ha vist néixer 27 en 12 anys. La paradoxa és encara més potent quan es té en compte que en aquesta multiplicació de televisions també hi han participat administracions gestionades pel PP. El boom econòmic dels anys 2000 i la introducció de la TDT al llarg de la mateixa dècada van fer possible la creació del sistema de televisió regional (perdó per la terminologia administrativa emprada a Brussel·les) més dens i complex de la Unió Europea.

Ara, en plena crisi financera i en plena onada de governs autonòmics conservadors i  de tall neoliberal, aquest sistema ha iniciat la seva reestructuració. Un dels problemes que caldrà gestionar, però, no és pas menor: en un moment de crisi del sector comunicatiu privat (també en la televisió, protagonista de grans fusions), no serà fàcil trobar compradors per canals deficitaris i en alguns casos amb molt poca audiència. En aquest context, el tancament de canals i/o el desmantellament de corporacions públiques sembla una opció cada cop més plausible. Així doncs, tot sembla indicar que el mapa de la televisió pública autonòmica dels propers anys serà molt més semblant al de 1999 que no pas al del 2011. Al temps…

Josep Àngel Guimerà i Orts
Professor del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat; i investigador de l’Observatori de Polítiques de Comunicació (OPC-InCom) de la Universitat Autònoma de Barcelona.