Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Una de les definicions clàssiques de què és l’Economia es la que la descriu com la ciència per a administrar l’escassedat. És escàs allò que és pràcticament inexistent — aigua al desert — i és escàs, a efectes pràctics, allò que, bo i existir en abundància, és molt costós de fer arribar al lloc on es farà servir — aliments a les zones més pobres del planeta —.

En el que a periodisme respecta, aquesta gestió de l’escassedat queda ben exemplificada amb la frase “Jo hi era, tu no, deixa’m explicar-t’ho”, frase de Jay Rosen que utilitza en parlar de James W. Carey i la seva idea de l’informe. A la seva obra de 1974 “The Problem of Journalism History”, James Carey advoca per l’informe explicatiu (explanatory report), una forma d’explicar la realitat amb detall, minuciosament, amb introspecció, però també amb un estil planer, comprensible, lluny de l’abstracció, amb força narrativa i descriptiva.

El “tu no [hi eres]” era la demanda d’un bé escàs, el “jo hi era” era l’economia, i l’informe, el “deixa’m explicar-t’ho” era la manera amb què el periodista gestionava aquesta demanda d’una informació escassa.

Ha arribat un moment en què molts diaris han deixat de ser-hi, perquè ja hi havia les agències de notícies; un moment en què molts altres han acabant essent-hi, perquè blogs, twitters, youtubes, flickrs i altres ginys digitals han donat veu als que hi són; i un moment en què l’informe explicatiu ha deixat de ser minuciós, introspectiu, descriptiu, perquè els que no hi eren han acabat reproduint maquinalment allò que feien els que sí que hi eren: notícies d’agència, per una banda, i productes “amateurs” per una altra.

En termes econòmics, en molts escenaris han desaparegut tant l’escassedat com qui la gestionava: la informació és ubiqua, i moltes peces son apenes enriquides o fins i tot editades abans d’aparèixer als mitjans, especialment a les edicions digitals.

Si els periodistes ja no hi són, i mentre tota la resta sí que hi és, als mitjans només els queda la part de l’elaboració de la notícia, dels informes saberuts però entenedors, de l’erudició amb pedagogia.

Si la quantitat ja no és escassa, el que sí n’és — i molt! — és la qualitat. El problema és que la qualitat costa, i la monetització dels continguts no és fàcil en un món digital. A veure com ho farem.

S’atribueix a Sèneca la frase Errare humanum est, perseverare diabolicum, que traduïda vindria a dir equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és de tanoques rematats.

Com que errar és humà, els mitjans de comunicació — produïts per humans, per molt sorprenent que aquesta afirmació pugui sonar en molts casos — contenen errors. A la premsa escrita això és més greu, perquè els errors perduren molt més enllà que l’eco de les paraules a l’àrea Temporal del cervell. Per a no perseverar en l’error, es van inventar les fes d’errates. Com tota fe, el paper de les fes d’errates és en part testimoni en part acte de contricció. Testimoni i contrició de les errates comeses durant una edició anterior del periòdic, normalment la immediatament anterior.

En el món digital escrit, davant un error, hi ha diverses opcions.

La primera és, simplement, canviar el text original per la correcció. Tot i que el resultat final queda net i repolit, sempre queda un cert regust a engany i traïdoria: “si ara hi diu B i abans hi deia A, què no faran amb les notícies d’anys enrere? què no faran amb les declaracions d’aquell polític que abans era tan simpàtic i ara un complet desgraciat (perquè ha caigut en desgràcia, s’entén)?

Per a solucionar això, alguns mitjans escrits digitals — i molt especialment els blogs — han optat per ratllar les errades i posar la correcció a continuació, és a dir, literalment ratllar les errades com si d’un full de paper es tractés.

Una altra opció és l’habitual fe d’errates, amb dues particularitats: la primera és que als mitjans impresos hom havia de rescatar el diari del dia anterior per a veure el context de l’errata; la segona és que si hom anava a l’hemeroteca i queia a la peça amb l’errata però no a la fe d’errates, s’enduia l’errata a casa malgrat haver estat testimoniada i contricionada a posteriori. Avui en dia, els mitjans digitals permeten per una banda enllaçar a la notícia original (la de l’errata) des de la fe d’errates i, per una altra, incloure la mateixa fe a l’inici o al final de l’escrit original: segueix mantenint la integritat de l’original i queda més elegant que la ratllada.

Hi ha, però, una darrera opció, i és entestar-se com un tanoca rematat en l’error i no corregir-lo. O, el que és pitjor, no corregir-lo encara que els comentaris dels lectors a la notícia ho facin notar. El que, probablement, posa de manifest un segon error: habilitar la possibilitat que el lector comenti una notícia i o bé no llegir-se’ls o bé passar-se’ls per l’arc de triomf.

Això és el que li està passant en aquests moments al diari ABC en la seva versió digital, tot i que podríem trobar exemples en altres capçaleres fins a omplir-ne un blog sencer.

En la seva notícia Un muerto al impactar un rayo contra un avión en el Caribe, el redactor d’ABC confon (l’efecte de) la “Gàbia de Faraday” amb una “Campana de Gauss” en un error que hauria de fer enrogir el més desvergonyit. Els lectors porten quatre dies (comptant el mateix de la publicació) advertint-ho amb més o menys humor als comentaris. Ni cas. Potser en algun moment es corregirà (potser no), potser es ratllarà o potser hi haurà una fe d’errates. Sempre ens quedarà la captura de pantalla a l’article de J. Miguel Rodríguez, la meva font, a Salvados ¿por la campana? (de Gauss).

Fa unes setmanes, el professor de la Universidad Rey Juan Carlos Francisco Vacas em va enviar el seu darrer llibre: La Comunicación Vertical. Medios personales y mercados de nicho (La Crujía Ediciones, 2010). La dedicatòria és, com a mínim, curiosa — Para Ismael que seguro que le saca provecho — i es pot interpretar de diferents maneres. Una d’elles com “no en tens ni idea: a veure si aprens alguna cosa amb el llibre. Una altra com “sé que t’agrada el trencaclosques de la Societat de la informació: t’envio dues peces més”. Per a saber a què es referia, no quedava més solució que llegir-se’l.

La col·lecció de l’editorial Wiley & Sons “para Dummies” s’ha introduït sempre (i especialment en anglès) com “[un tema qualsevol] per a tanoques. I una referència per a la resta de nosaltres”. El llibre de Vacas compleix, a la perfecció, amb aquesta definició: qui no conegui res o poc sobre l’impacte de les tecnologies digitals sobre els mitjans de comunicació hi trobarà una iniciació incomparable, ben explicada, amb un cuidat ordre alhora cronològic i conceptual, fàcil d’entendre però no per això superficial. Qui ja sigui un iniciat en aquestes qüestions trobarà en el llibre, com a mínim, un bon esquema amb el què endreçar els propis coneixements de la temàtica i, en molts casos, ple de detalls que hom desconeixia. En qualsevol cas, un bon vademècum al qual recórrer de forma sistemàtica.

De les moltes coses que m’han agradat del llibre — i sobre les vendes del qual no en tinc cap comissió ni recompensa pecuniària per escriure aquest comentari — apunto les següents:

• * Per una banda, el factor competitiu (i no complementari) d’Internet i els mitjans. Mentre hi ha tot un debat sobre com els mitjans poden expandir-se a Internet com un canal més, l’autor també ens adverteix que els recursos (econòmics) i l’atenció del lector són finits, i que bo i que hi ha hagut un petit increment de lectors en els últims anys, el pastís és el mateix i el canal digital competeix amb els canals tradicionals en finançament i audiència.
• * Per una altra, la merma de credibilitat dels periodistes. Contràriament a l’argument de tipus qualitatiu que hom sol llegir a les blogosferes — el blogger és a peu de carrer i a més té capacitat de resposta immediata, en front el periodista a l’oficina i encotillat per l’hora de tancament — Vacas esgrimeix un argument quantitatiu: el periodista seguirà essent un professional legitimat i reputat, però tindrà sí o sí competència en els blogs, i no perquè siguin millors, sinó perquè n’hi ha milers, i mil·lions de “twitts” cada dia que necessàriament detrauran temps de lectura dels gurus de la informació que, en conseqüència, tindran menys poder d’influència. Aquesta és, al meu parer, una perspectiva tan interessant com pràcticament inèdita i que, en canvi, es fa difícil, molt difícil de rebatre.
• * En la mateixa línia, explica com Google ha (1) manllevat als mitjans el monopoli de l’atenció (2) fent les coses tan fàcils que la gent s’hi ha bolcat en massa. Novament, l’argument quantitatiu per sobre del qualitatiu.
• * Per últim, vull destacar la reflexió que l’autor fa sobre la mobilitat i com l’única barrera per a una adopció ja total i incondicional vers els suport digital són les encara zones d’ombra on encara no hi ha cobertura i que, un cop solucionats els problemes tècnics, s’aconseguirà equiparar l’experiència de consum en continuïtat dels mitjans convencionals estacionaris amb els mòbils.

Resumint, un llibre interessant, molt recomanable, que posa una mica d’ordre i seqüència a la voràgine de canvis que els mitjans han patit i estan patint i, sobre tot, dóna alguns apunts de reflexió que ve val la pena conèixer… i pensar-hi.

I, com deia la dedicatòria, sí, n’hi he tret i n’hi trauré profit: moltes gràcies Francisco

Seguint un molt bon consell, a casa vàrem anar a veure l’exposició Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli. 1853-1897, al Museu d’Història de Barcelona.

La història de l’Eixample barcelonès és, de fet, una munió d’històries entrellaçades i solapades entre elles, històries que parlen d’urbanisme, arquitectura, economia, història, guerra, societat, cultura… i política, molta, moltíssima política.

En un moment d’aquestes històries, tota la premsa catalana es fa una sola veu — inaudit, diuen alguns — i demana al govern de l’Estat que no faci una ampliació extramurs de Barcelona tan petita que la faci irrellevant i, sobretot, inútil. Posant sobre la taula un carretó d’arguments ben fonamentats, els diferents diaris, cadascú des de la seva posició i amb el seu estil, van defensant la necessitat de l’Eixample de Barcelona fent especial èmfasi en el valor estratègic i estructural de les infrastructures.

El que els diaris defensen — i, per boca seva, la burgesia barcelonina — és que la revolució industrial no ha estat cosa passatgera, i que si en volem treure profit (o, al menys, que no ens passi pel damunt), hem de posar-nos-hi en línia. Entre d’altres coses, això vol dir que les infraestructures de transports i comunicacions són essencials, i que la ciutat s’hi ha d’adaptar: nous carrers, nous traçats, nous espais de producció i distribució de mercaderia, etc.

Cada cop hi ha menys veus que afirmin que la revolució digital serà cosa passatgera. En conseqüència, si en volem treure profit (o, al menys, que no ens passi pel damunt), hem de posar-nos-hi en línia. Entre d’altres coses, això vol dir que les infraestructures de la informació i la comunicació són essencials.

I els mitjans?

Els mitjans dividits en tres fronts:

Un, definitivament en línia. És, però, si m’ho permeteu, residual. Amb la que està caient, s’han malbaratat dotzenes d’oportunitats de fer editorials i articles de fons sobre el poder transformador — econòmic i social — d’ordinadors, Internet i mòbils. Quan es parla de realitats (cada cop més quotidianes) com l’administració electrònica, l’e-salut i l’e-comerç o la formació en línia, sembla que es parli de l’última entrega de la Guerra de les Galàxies. Res més allunyat del la quotidianitat que pinten, per posar un exemple, als seus informes els investigadors (Horrigan, Lenhart, Madden, Smith, Fox, Rainie…) del sempre interessant Pew Internet Project.

Una altra, definitivament centrada més a defensar l’statu quo i a debatre fins la nàusea si els blocaires són periodistes o no. Que hi ha d’haver un debat sobre el futur dels mitjans, segur. Que sovint seria més productiu seure a pensar enlloc d’esbroncar la parròquia (que segueixen llegint diaris) i els “intrusistes” (que, paradoxalment per a l’argument, també ho fan), potser també.

I la tercera, i aclaparadorament més nombrosa que les precedents, dedicada per igual a posar la por al cos sobre les vileses i perills de la xarxa (de forma més destructiva que pedagògica) o les futeses més futeses i les frivolitats més frivolitats de la indústria del sector.

Siplau, posin-se en línia, que l’eixample digital no és cosa de broma.

Perdonin que no pugi a les golfes virtuals a desenterrar les referències. Però n’hi ha i força. De forma creixent, els informes sobre els patrons d’ús d’Internet ens mostren que els usuaris “no veuen” els anuncis. Els ho podem preguntar, ho podem mirar a través dels clics, o a través dels seus ulls: la qüestió és que l’usuari “no veu” la publicitat a les pàgines web.

En un article de fa més d’un any, la Montse Peñarroya afirmava que el triangle d’or de Google seguia essent vàlid i que els menors de 25 anys tenen molt clar que els Adwords laterals són publicitat i que per tant no mereixen la seva atenció. Contundent.

Llegeixo l’última entrada de la Sílvia Cobo en aquest mateix blog — Pensaments en veu alta al voltant del nou model del Times i em faig les mateixes preguntes sobre el fet que The Times passi a tenir els seus continguts tancats a pany i forrellat. Bàsicament: la gent pagarà per a entrar-hi?

Però l’altra pregunta és: si no tanquem, haurem de tancar? és a dir, si no posem els continguts darrera un pagament, haurem de plegar?

La invisibilitat de la publicitat a Internet no és una qüestió trivial. De fet, no és ni tan sols una afirmació figurada, sinó literal.

Fa uns dies tancaven Balzac.tv i Nikodemo. Dels diversos llocs on es debatia la notícia, em va sorprendre especialment l’afirmació que feia un comentarista anònim: moltes gràcies, usuaris d’Ad-Block, perquè heu contribuït una mica a aquest tancament.

Adblock Plus és un petit programa que, instal·lat al navegador Firefox, bloqueja gran part de la publicitat en línia. El funcionament és prou senzill: allà on el codi d’una pàgina diu “aquí va l’anunci”, Adblock el detecta i el fa invisible. I com que el directori d’anuncis l’alimenta una comunitat d’usuaris i s’actualitza constantment amb les seves contribucions, jo fa temps que no veig anuncis ni a Google ni a Facebook. I quan canviïn la forma d’ensenyar-me’ls, Adblock s’ho manegarà per a fer-me’l invisibles novament.

A les preguntes sobre si tancar els continguts és una opció, s’hi contraposen les preguntes sobre si confiar en la publicitat també n’és. Per sí sola no sembla que funcioni i les opcions que demanen sisplau-sisplau als visitants d’una pàgina que facin donacions o clic als anuncis em semblen tan ben intencionades com poc fonamentades (i ho diu un rousseaunià: preguntin als hegelians, preguntin…).

Entre tancar i plegar, quines opcions queden?