Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Els mitjans sembla que no es posen al dia amb la tecnologia. Un primer impacte d’aquest endarreriment pertany al terreny de l’eficiència i l’eficàcia com a organitzacions (com a empreses), així com en la qualitat del servei que donen de cara als ciutadans (als clients). No obstant, podem considerar que és encara més important l’impacte que el desconeixement de la tecnologia té no tant en la qualitat del servei, sinó en la qualitat d’allò que es serveix, és a dir, la informació, el fet d’informar i de formar la ciutadania que també ha de comprendre l’ús i l’impacte de l’ús d’aquestes noves tecnologies.

En matèria de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, hi ha un cert consens que en els darrers vint anys s’han viscut, com a mínim, un parell de punts d’inflexió. El primer, a mitja dècada de 1990, amb l’obertura d’Internet al públic en general i la generalització del protocol GSM que va significar la telefonia de segona generació. El segon, durant la següent dècada, amb l’arribada d’una web més participativa (l’anomenada web 2.0) i la telefonia de banda ampla o 3G.

Han estat vint anys durant els quals, mentre les persones a títol individual anaven adoptant les noves tecnologies, les institucions quedaven enrere. Així, hi ha diversos estudis que diuen que els professors utilitzen Internet però no les escoles; que ho fan els advocats però no els jutjats; que els polítics sí però els partits no; i així amb totes i cadascuna de les institucions que imaginem… fins arribar als mitjans.

És sorprenent veure com els periodistes mantenen blogs i “piulen” a Twitter mentre els mitjans que conformen per agregació encara en són en gran mesura aliens.

Es fa difícil d’explicar, per exemple, que després de diversos mesos de Primavera Àrab, amb conseqüències polítiques, socials i econòmiques a tota una regió del planeta — per no parlar del retruc internacional de les revoltes —, molts mitjans (l’hemeroteca és plena d’exemples) classifiquessin el moviment del 15M sota la categoria de “Tecnologia”, i n’encarreguessin la cobertura als mateixos periodistes que, dos dies abans, havien cobert el CES a Las Vegas o la presentació del darrer giny tecnològic. És com haver analitzat la política econòmica de l’ex-president Zapatero a la secció d’esports perquè un dia va dir que era del Barça (tot i que sí que s’analitza el Barça en clau de política, economia, nacional, internacional, cultura i el que faci falta, però aquesta és una altra qüestió).

Molt més recentment trobàvem com el govern espanyol, durant la presentació dels Pressupostos Generals 2012, informava que tota la documentació era ja penjada al web i s’hi podia accedir mitjançant un codi BIDI. Va resultar que el codi BIDI no era tal, sinó que es tractava d’un codi QR, error que van reproduir a bastament molts mitjans. L’exemple pot resultar frívol, però denota dues qüestions de més profunditat que la mera confusió de codis:

1. Que molts mitjans i molts periodistes, fruit de la seva ignorància tecnològica, van ser cadena de transmissió de l’error. Si això pot semblar, com dèiem, peccatta minuta perquè tant hi fa BIDI o QR, la reflexió és si també hi ha confusions d’aquest calat entre altres conceptes, diguem-ne “propers” entre ells, com musulmà, islamista o yihadista.
2. I no només molts mitjans van ser cadena de transmissió de l’error, sinó que, sabedors que el lector no sap (no com ells) què és un codi BIDI (o QR), es van esmerçar en explicar-ho a les seves pàgines… explicant l’un per l’altre (afortunadament, el nivell d’explicació era prou superficial com per a ser vàlid l’intercanvi).

Pitjor, però, que no dominar determinats conceptes, és fer bandera que sí que es coneixen fent ostentació de l’argot del sector. Un exemple el tenim a la peça de l’Ara Mazoni, en un vídeo viral en defensa del mercat de la música. Els vídeos virals, segurament el concepte més doszerista i “modern” del món de la comunicació i el màrqueting a Internet, són aquells que es propaguen ràpidament, boca-orella, i en molt poc temps són vistos per un gran nombre de persones, en certa manera de la mateixa forma com un virus infecta una població.

Doncs bé, el concepte “viral” en cap moment pot atribuir-se ex-ante, igual que una epidèmia no ho és fins que no hi ha un alt nombre d’infectats. Per acabar-ho d’adobar, el suposat vídeo viral té, un mes i mig després del seu llançament, sis piulades, un compartit a Google+ i 67 m’agrada a Facebook. No només es va precipitar el mitjà, sinó que, en aquests moments, està donant una informació errònia: el vídeo, més que viral, és una malaltia exòtica.

Un últim exemple, especialment irritant per repetir-se gairebé a diari, és el cas del conductor de El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que utilitza reiteradament els termes “hashtag” i “egosurfing” en presentar els temes i el personatge del dia. Malauradament, l’ús que es fa d’ambdós termes és incorrecte. Del tot. Sense matisos.

Al meu parer, aquest mal ús és doblement criticable:

• Per una banda, l’ús incorrecte del terme despista i desinforma a qui no el coneix de primera mà, a qui té en un informatiu una font de coneixement. A Catalunya, això succeeix, segurament, amb la majoria d’oients de l’emissora. Són oients que s’acosten a un mitjà públic per a ésser informats i, en canvi, en surten desinformats i convençuts del contrari.
• D’altra banda, l’ús incorrecte del terme desacredita el mitjà i el periodista davant del col·lectiu que sí coneix el significat correcte del terme. Com dèiem abans sobre la confusió dels codis BIDI i QR, hom comença a dubtar de la professionalitat del mitjà, el periodista i el seu equip i, en conseqüència, posa també en quarantena qualsevol altra informació que difongui: si no sap què és un “hashtag” (que ha revolucionat el Nord d’Àfrica), comprendrà què és el bosó de Higgs i la seva importància? comprendrà la diferència entre democràcia representativa, directa i deliberativa?

Aquests usos incorrectes no són tolerables per als mitjans, menys encara quan es tracta d’informatius, i molt menys encara en el cas dels mitjans públics.

A més, dóna a entendre que s’està a punt de perdre el tren del periodisme en el s.XXI, atesa la cabdal importància dels nous mitjans digitals de comunicació. Més enllà de mostrar que es coneix o no un tema, més enllà de donar informació errònia i així desinformar el ciutadà, més enllà de tot això, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació tenen també un impacte cabdal en el món del periodisme. No distingir una colla de “piulades” d’una revolta (àrab o nacional), no distingir un BIDI d’un QR, no distingir un “hashtag” del tema del dia fa pensar en l’agricultor que no distingeix un tractor d’una dalla.

El futur del periodisme, tan necessari el segon com incert el primer, passa, també, per conèixer les pròpies eines de treball. Perquè, en el fons, és d’això del que estem parlant.

__

Ismael Peña-López
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació http://ictlogy.net

Tradicionalment, els ciutadans que volien adreçar-se als mitjans de comunicació tenien un grapat de vies i poca cosa més: les cartes al director, una trucada a l’emissora, una invitació a participar amb un petit comentari… La veu del lector, de l’oient o de l’espectador podia tenir un espai predefinit al mitjà o no, però, en tots els casos, era una veu que havia de passar un filtre: ja fos a mans d’un editor o un director que n’aprovava la publicació, ja fos — en el cas d’un directe — a mans d’un realitzador o un director que manaven tallar l’emissió.

Des que tenim el Web i, sobretot, des que tenim els anomenats mitjans socials, això ha deixat de ser així. I no és així en dos plans ben diferents. Primer, perquè ja no depèn d’un editor, realitzador o director que l’opinió d’un ciutadà vegi la llum. Segon, perquè ja no cal la plataforma institucional del mitjà per a fer-ho (el diari, el programa de ràdio o de televisió), sinó que el missatge te infinitud de plataformes per a ser difós.

L’anàlisi d’aquesta revolució, però, ha tingut sovint una aproximació des del punt de vista del contingut. Així, es parla de periodisme ciutadà (un terme controvertit, d’altra banda) i de com les persones a peu de carrer poden esdevenir cronistes d’allò que passa davant dels seus ulls. Tanmateix, es troba a faltar el punt de vista del continent: què estan fent els ciutadans amb aquestes eines en relació a les institucions, als mitjans de comunicació?

Molts, si no tots, els mitjans de comunicació han obert ja, dins les seves plataformes corporatives, canals de comunicació entre el ciutadà i la institució. Aquests canals solen tenir dos vessants: o bé acompanyen la notícia, en forma de comentaris o una bústia específica per a una determinada peça (del tipus “corregeix la notícia”) o bé en un espai desvinculat de la peça i més associat a la capçalera, normalment en l’espai institucional a una xarxa social.

Uns i altres no deixen de ser, però, la reencarnació digital (suposant que la Xarxa sigui un lloc d’éssers corporis) d’aquelles cartes al lector o trucades a l’emissora que esmentàvem abans.

Resulten, per independents i espontànies més interessants aquelles participacions que tenen lloc fora dels espais institucionals, però apel·lant directament a les institucions i a allò que fan, sense entrar en el comentari centrat en la notícia.

Un primer exercici d’aquest tipus és la crítica al mitjà en allò que es refereix a la forma. Més enllà de la crítica fàcil sobre continguts poc acurats o les (als ulls de qui escriu) cada cop més presents errades ortogràfiques, hi ha crítiques a les formes dels mitjans que van al moll de l’os, a l’essència del periodisme. Un exemple n’és el professor Josu Mezo de la Universidad de Castilla-La Mancha que, des de fa prop de vuit anys, manté Malaprensa, un blog (i un linkblog) que fa una revisió constructiva i a fons d’algunes errades garrafals que van apareixent als mitjans.

Un altre exercici pertany a l’àmbit del fons o la política de la informació, de la política comunicativa que, de forma explícita o implícita, volent o sense adonar-se’n, segueixen els mitjans. Un exemple d’aquesta pràctica és la del periodista Roger Vilalta, que al seu blog fa una anàlisi dels perquès i perquè nos del tractament de determinades qüestions als mitjans de comunicació.

Un últim tipus d’exercici, i potser el més interessant per la seva naturalesa emergent i distribuïda, és el que tot d’una acapara el debat virtual en motiu d’una determinada actuació d’un mitjà. Dos casos que ràpidament em vénen al cap és la cobertura per part d’Antena 3 i corresponent “descobertura” per part de TVC — ambdues emetent en directe en aquell moment — del desallotjament dels indignats el 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona, o el poc menys que anecdòtic seguiment de la majoria de mitjans de la manifestació, el 9 de juliol del mateix any, de l’aniversari de la manifestación del 10 de juliol de 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. En ambdues ocasions, Twitter bullia d’indignació en temps real per la impassibilitat de Josep Cuní, en el primer cas, o del 3×24, en el segon: mitjans públics que hom esperava que fossin testimonis i cronistes dels ciudatans.

En els tres exercicis presentats — i molt especialment en el tercer — podem aventurar-nos a afirmar que el que mou a les persones a comentar sobre els mitjans no és l’afany destructiu — com en alguns fòrums o pàgines o peces informatives —, ni tampoc una supèrbia alliçonadora — com és també habitual trobar en les xarxes més instantànies —, sinó una genuïna preocupació per la salut del quart poder.

No és segurament arriscat pensar que molts d’aquests comentaris no es fan des de la posició del consumidor, sinó des de la posició del ciutadà. El ciutadà que, immers en una greu crisi econòmica i, sobretot, democràtica, veu defallir les forces d’aquells que es van erigir en els vigilats legítims del poder. Mentre molts professionals tendeixen a mirar des de la distància la crítica, a rebutjar-la per intrusista, a respondre-la a la defensiva, m’agrada pensar que, precisament, s’està donant l’esquena a l’últim aliat que li queda als mitjans: aquell ciutadà que creu que el Periodisme, amb majúscules, té encara una funció social.

És per això que alguns entomen la responsabilitat de vigilar el vigilant, de configurar-se en un cinquè poder que ajudi al quart a ocupar el lloc que li pertoca. Un lloc que no és a les juntes d’accionistes, sinó a les àgores de la polis.

Ismael Peña-López

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació

http://ictlogy.net

Tot seguint un bon consell, estava llegint la columna d’avui a La Vanguardia d’Enric Juliana, titulat “Informe al Rey“.

En un moment del seu article, Juliana cita el Manifest dels Perses. Bé perquè el periodista és gelós del seu deure d’informar, explicar i formar; bé perquè el periodista és conscient de les carències en matèria d’Història d’Espanya de la població en general (entre els que m’incloc, dit sigui de passada), Juliana opta per, entre parèntesi, explicar breument en què consistia l’esmentat manifest: “documento firmado por sesenta y nueve diputados en 1814 pidiendo a Fernando VII que pusiese fin a la aventura liberal y restableciese el viejo orden”.

Fins aquí, correcte. O no.

Com a mínim se m’acudeixen tres reflexions que voldria compartir en aquest espai.

La primera és que Juliana prefereix explicar, entre parèntesi, el Manifest dels Perses. Obvia per visitar, per exemple, la socorreguda Viquipèdia i trobar-hi allà l’entrada Manifest dels Perses per a enllaçar-la al seu article. Direm en el seu descàrrec (i en la nostra immodèstia) que aquesta entrada no existia abans d’escriure aquestes línies… tot i que sí existia la corresponent Manifiesto de los Persas a l’enciclopèdia en castellà.

El tema d’enllaçar ens duu a la següent qüestió, que no és altra que l’encara llastant dependència de les edicions digitals de les edicions en paper. De fet, Juliana escriu per al paper, on no es pot enllaçar i on és obligatori descriure o referenciar explícitament tot allò que es cita. Després del paper, Juliana (o algú en el seu nom) es limita a copiar i enganxar la columna a A 619 kilómetros, el seu blog oficial a Lavanguardia.es. És un copia-i-enganxa literal, mercenari, sense prendre’s la molèstia (el temps són diners, ho entenc) d’editar mínimament el text i afegir-hi l’enllaç. El resultat, però, és subòptim per al mitjà digital i, si ens posem puristes, el format no s’adapta al canal.

Per últim — i aquesta opinió és al mateix temps de més calat però també molt més subjectiva — l’autor menysprea la capacitat del lector d’informar-se per ell mateix. Anys enrere, aquest menyspreu no hagués estat tal, sinó precaució: no tothom tenia a casa on cercar informació sobre el Manifest dels Perses. Avui en dia, Internet no només ens dóna l’entrada de la Viquipèdia i la Wikipèdia en catellà, sinó que, segons Google, hi ha 41.300 pàgines que parlen bé del “Manifest dels Perses” bé del “Manifiesto de los Persas”. Coneixent el perfil de les persones que tenen Internet a casa i estimant el dels lectors de La Vanguardia, crec que és poc agosarat afirmar que deu haver-hi una coincidència del 99% entre ambdós grups.

Resumint: les notícies encara s’escriuen per al paper, s’editen poc quan es passen a les plataformes digitals, i en la seva redacció és té molt poc en compte el relativament nou accés de la població a una ingent quantitat d’informació, a només un clic de distància.

L’exemple de la columna de l’Enric Juliana és aïllat i aquesta opinió meva generalitzadora: dos motius suficients per a agafar les meves paraules amb pinces i, en qualsevol cas, evitar extreure’n afirmacions categòriques i judicis sumaríssims.

Tanmateix…

Explica l’Amin Maalouf a Les identitats assassines que Arnold J. Toynbee (he estat incapaç de trobar la referència original) divideix la història de la humanitat en tres etapes.

* En una primera etapa — la Prehistòria — les comunicacions eren molt lentes però la creació de coneixement encara n’era més, així que les idees tenien temps de propagar-se arreu abans que en sorgís una de nova.
* En una segona etapa — la Història — la velocitat de creació de noves idees és més ràpida que la seva difusió, el que comporta la diferenciació de les societats.
* En una tercera etapa — l’etapa contemporània — les comunicacions tornen a ser molt ràpides, així que hom hauria d’esperar de nou una convergència de les societats.

Més enllà de les derivades identitàries d’aquesta classificació, és interessant pal·lesar l’evolució en paral·lel de la creació de noves idees amb la velocitat de la seva difusió. En termes polítics això significa que allò que es diu o allò que succeeix és conegut arreu pràcticament a l’instant (podríem aventurar-nos a predir una quarta etapa en la qual potser ja ens trobem: sabem que dirà un polític abans que ni tan sols ho pensi…).

En aquest context, el Col·legi de Periodistes “reivindica que els periodistes puguin informar amb independència també durant les campanyes electorals” i, entre d’altres coses, “que es posi fi als Blocs electorals, les imposicions de temps i ordre que la Junta Electoral Central estableix en la cobertura informativa de les campanyes electorals”.

A aquesta reivindicació, fonamentada en el dret a la informació, s’hi afegeixen altres veus que posen de relleu la contradicció d’emmordassar els mitjans tradicionals quan, a la xarxa, hom no té cap tipus de barrera ni de quota. No estaria de més recordar aquí al publicació d’enquestes d’intenció de vot que va fer El Periòdic d’Andorra durant la jornada de reflexió de les eleccions generals espanyoles de 2008, una pràctica explícitament prohibida al territori espanyol, però que El Periódico (de Catalunya) va saber esquivar a través de la seva sucursal pirinenca.

El problema és que la informació aixeca consciències i canvia parers. El professor de la UOC Albert Padró-Solanet, en els resultats de la seva recerca sobre Internet i les eleccions legislatives de 2008, ens explica com les persones que van rebre informació electoral en línia eren més propenses a l’abstenció o a abandonar el vot pels grans partits (PSOE, PP) en benefici dels minoritaris, tendència totalment oposada a qui rebia la propaganda electoral pels mitjans tradicionals (ràdio, televisió, paper).

Com que la immensa majoria encara rep els rentats de cervell fora d’Internet, la propaganda dels partits (tots els partits) encara funciona, sobretot a costa de l’abstenció. No seria de rebut, doncs, que els partits matessin la gallina dels ous d’or, no al menys fins que controlin Internet. Tindrem blocs electorals fins que els blogs electorals en prenguin el relleu.

Ahir vaig anar a la presentació a Badalona del nou diari Ara. En diversos moments de l’esdeveniment, el periodista Iu Forn feia èmfasi en el fet que la informació ja no té valor perquè pot ésser trobada arreu al Web. En aquesta línia de pensament, no tindria sentit oferir a la persona que es pren la molèstia d’anar al quiosc a comprar el diari el que, més tard, escarxofat a casa (o escarxofat a la feina) trobarà gratuïtament a la pantalla del seu ordinador.

Ben conscient dels resultats que amb tota probabilitat trobaria, se’m va acudir fer la prova del nou a casa. Ho vaig fer amb un titular d’una nota de premsa de l’Agència EFE totalment inequívoc: Surfistas cántabros, vascos, asturianos y gallegos sobreviven al terremoto, relatiu al terratrèmol que va tenir lloc a Indonèsia el proppassat 26 d’octubre. L’objectiu de la prova era, com a mínim, triple:

* Demostrar que, efectivament, el producte “notícia” és ubic i, en conseqüència, carent de valor.

* Demostrar que la immensa majoria de “mitjans” (terme discutible) es limiten a reproduir les notes de premsa (d’agències, d’institucions) que reben sense afegir-hi cap anàlisi, sense enriquir-les, sense diferenciar-les.

* Demostrar que aquests mateixos “mitjans” (potser si que ho són, atès que es posen enmig de la informació i el lector) no només no enriqueixen les notícies, sinó que les empobreixen en no polir l’estil telegràfic de la nota.

El resultat d’una cerca pel titular el podeu veure a continuació:

Les dues primeres hipòtesis queden acceptades. Molts de “periodistes” opten per copiar i enganxar el que els cau a la bústia de correu. El pitjor de tot és que, entre la llista (la que surt a la imatge i la que continua en els resultats) hi ha capçaleres de les que s’esglaien impúdiques per la crisi del periodisme de qualitat. Davant aquest panorama, és ben cert que reproduir informació de poca profunditat, directa de l’abeurador de les agències és llençar paper i emprenyar qui ens paga els sous.

La confirmació de la tercera hipòtesi és, al meu parer, molt més sagnant. Crec que estarem d’acord que el títol d’EFE pretén ser un “telegrama”, però en cap cas es tractava d’un titular reproduïble de forma literal, a boca de canó. Tenim sort que els supervivents del terratrèmol eren surfistes de quatre comunitats espanyoles, i no els concursants del Festival d’Eurovisió, provinents de 39 països diferents.

Més enllà del, en la meva opinió, “desafortunat” titular, el periodista ni tan sols revisa si hi ha les conegudes (ho són, no?) cinc W: tot i que era deduïble per la nota de premsa, les notícies no diuen en cap moment quan ha tingut lloc el seisme (“mientras dormían”). Entenem que és la nit del 26, però ens ho hem d’imaginar. Com també hem de tenir present que hi ha hagut un terratrèmol del qual també ens falten algunes coordenades.

A la presentació de l’Ara, Iu Forn repetia, una i altra vegada, que fa falta una tercera dimensió a notícies tan planes que hom no sap ni d’on vénen ni on van, i aquesta dimensió es diu anàlisi.

Això no vol dir que els breus deixin de tenir sentit. Però (1) potser cal plantejar-se si el tenen en un paper que s’imprimeix una única vegada al dia (mentre l’actualitat segueix el seu curs), (2) així com plantejar-se quin és el propòsit psicofònic de tants i tants… i tants webs que reprodueixen, sense solta ni volta, allò que els cau a les mans, amb un cost probablement baix però amb tota seguretat major que zero, i amb un valor afegit menys que improbable.