Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Tot seguint un bon consell, estava llegint la columna d’avui a La Vanguardia d’Enric Juliana, titulat “Informe al Rey“.

En un moment del seu article, Juliana cita el Manifest dels Perses. Bé perquè el periodista és gelós del seu deure d’informar, explicar i formar; bé perquè el periodista és conscient de les carències en matèria d’Història d’Espanya de la població en general (entre els que m’incloc, dit sigui de passada), Juliana opta per, entre parèntesi, explicar breument en què consistia l’esmentat manifest: “documento firmado por sesenta y nueve diputados en 1814 pidiendo a Fernando VII que pusiese fin a la aventura liberal y restableciese el viejo orden”.

Fins aquí, correcte. O no.

Com a mínim se m’acudeixen tres reflexions que voldria compartir en aquest espai.

La primera és que Juliana prefereix explicar, entre parèntesi, el Manifest dels Perses. Obvia per visitar, per exemple, la socorreguda Viquipèdia i trobar-hi allà l’entrada Manifest dels Perses per a enllaçar-la al seu article. Direm en el seu descàrrec (i en la nostra immodèstia) que aquesta entrada no existia abans d’escriure aquestes línies… tot i que sí existia la corresponent Manifiesto de los Persas a l’enciclopèdia en castellà.

El tema d’enllaçar ens duu a la següent qüestió, que no és altra que l’encara llastant dependència de les edicions digitals de les edicions en paper. De fet, Juliana escriu per al paper, on no es pot enllaçar i on és obligatori descriure o referenciar explícitament tot allò que es cita. Després del paper, Juliana (o algú en el seu nom) es limita a copiar i enganxar la columna a A 619 kilómetros, el seu blog oficial a Lavanguardia.es. És un copia-i-enganxa literal, mercenari, sense prendre’s la molèstia (el temps són diners, ho entenc) d’editar mínimament el text i afegir-hi l’enllaç. El resultat, però, és subòptim per al mitjà digital i, si ens posem puristes, el format no s’adapta al canal.

Per últim — i aquesta opinió és al mateix temps de més calat però també molt més subjectiva — l’autor menysprea la capacitat del lector d’informar-se per ell mateix. Anys enrere, aquest menyspreu no hagués estat tal, sinó precaució: no tothom tenia a casa on cercar informació sobre el Manifest dels Perses. Avui en dia, Internet no només ens dóna l’entrada de la Viquipèdia i la Wikipèdia en catellà, sinó que, segons Google, hi ha 41.300 pàgines que parlen bé del “Manifest dels Perses” bé del “Manifiesto de los Persas”. Coneixent el perfil de les persones que tenen Internet a casa i estimant el dels lectors de La Vanguardia, crec que és poc agosarat afirmar que deu haver-hi una coincidència del 99% entre ambdós grups.

Resumint: les notícies encara s’escriuen per al paper, s’editen poc quan es passen a les plataformes digitals, i en la seva redacció és té molt poc en compte el relativament nou accés de la població a una ingent quantitat d’informació, a només un clic de distància.

L’exemple de la columna de l’Enric Juliana és aïllat i aquesta opinió meva generalitzadora: dos motius suficients per a agafar les meves paraules amb pinces i, en qualsevol cas, evitar extreure’n afirmacions categòriques i judicis sumaríssims.

Tanmateix…

Explica l’Amin Maalouf a Les identitats assassines que Arnold J. Toynbee (he estat incapaç de trobar la referència original) divideix la història de la humanitat en tres etapes.

* En una primera etapa — la Prehistòria — les comunicacions eren molt lentes però la creació de coneixement encara n’era més, així que les idees tenien temps de propagar-se arreu abans que en sorgís una de nova.
* En una segona etapa — la Història — la velocitat de creació de noves idees és més ràpida que la seva difusió, el que comporta la diferenciació de les societats.
* En una tercera etapa — l’etapa contemporània — les comunicacions tornen a ser molt ràpides, així que hom hauria d’esperar de nou una convergència de les societats.

Més enllà de les derivades identitàries d’aquesta classificació, és interessant pal·lesar l’evolució en paral·lel de la creació de noves idees amb la velocitat de la seva difusió. En termes polítics això significa que allò que es diu o allò que succeeix és conegut arreu pràcticament a l’instant (podríem aventurar-nos a predir una quarta etapa en la qual potser ja ens trobem: sabem que dirà un polític abans que ni tan sols ho pensi…).

En aquest context, el Col·legi de Periodistes “reivindica que els periodistes puguin informar amb independència també durant les campanyes electorals” i, entre d’altres coses, “que es posi fi als Blocs electorals, les imposicions de temps i ordre que la Junta Electoral Central estableix en la cobertura informativa de les campanyes electorals”.

A aquesta reivindicació, fonamentada en el dret a la informació, s’hi afegeixen altres veus que posen de relleu la contradicció d’emmordassar els mitjans tradicionals quan, a la xarxa, hom no té cap tipus de barrera ni de quota. No estaria de més recordar aquí al publicació d’enquestes d’intenció de vot que va fer El Periòdic d’Andorra durant la jornada de reflexió de les eleccions generals espanyoles de 2008, una pràctica explícitament prohibida al territori espanyol, però que El Periódico (de Catalunya) va saber esquivar a través de la seva sucursal pirinenca.

El problema és que la informació aixeca consciències i canvia parers. El professor de la UOC Albert Padró-Solanet, en els resultats de la seva recerca sobre Internet i les eleccions legislatives de 2008, ens explica com les persones que van rebre informació electoral en línia eren més propenses a l’abstenció o a abandonar el vot pels grans partits (PSOE, PP) en benefici dels minoritaris, tendència totalment oposada a qui rebia la propaganda electoral pels mitjans tradicionals (ràdio, televisió, paper).

Com que la immensa majoria encara rep els rentats de cervell fora d’Internet, la propaganda dels partits (tots els partits) encara funciona, sobretot a costa de l’abstenció. No seria de rebut, doncs, que els partits matessin la gallina dels ous d’or, no al menys fins que controlin Internet. Tindrem blocs electorals fins que els blogs electorals en prenguin el relleu.

Ahir vaig anar a la presentació a Badalona del nou diari Ara. En diversos moments de l’esdeveniment, el periodista Iu Forn feia èmfasi en el fet que la informació ja no té valor perquè pot ésser trobada arreu al Web. En aquesta línia de pensament, no tindria sentit oferir a la persona que es pren la molèstia d’anar al quiosc a comprar el diari el que, més tard, escarxofat a casa (o escarxofat a la feina) trobarà gratuïtament a la pantalla del seu ordinador.

Ben conscient dels resultats que amb tota probabilitat trobaria, se’m va acudir fer la prova del nou a casa. Ho vaig fer amb un titular d’una nota de premsa de l’Agència EFE totalment inequívoc: Surfistas cántabros, vascos, asturianos y gallegos sobreviven al terremoto, relatiu al terratrèmol que va tenir lloc a Indonèsia el proppassat 26 d’octubre. L’objectiu de la prova era, com a mínim, triple:

* Demostrar que, efectivament, el producte “notícia” és ubic i, en conseqüència, carent de valor.

* Demostrar que la immensa majoria de “mitjans” (terme discutible) es limiten a reproduir les notes de premsa (d’agències, d’institucions) que reben sense afegir-hi cap anàlisi, sense enriquir-les, sense diferenciar-les.

* Demostrar que aquests mateixos “mitjans” (potser si que ho són, atès que es posen enmig de la informació i el lector) no només no enriqueixen les notícies, sinó que les empobreixen en no polir l’estil telegràfic de la nota.

El resultat d’una cerca pel titular el podeu veure a continuació:

Les dues primeres hipòtesis queden acceptades. Molts de “periodistes” opten per copiar i enganxar el que els cau a la bústia de correu. El pitjor de tot és que, entre la llista (la que surt a la imatge i la que continua en els resultats) hi ha capçaleres de les que s’esglaien impúdiques per la crisi del periodisme de qualitat. Davant aquest panorama, és ben cert que reproduir informació de poca profunditat, directa de l’abeurador de les agències és llençar paper i emprenyar qui ens paga els sous.

La confirmació de la tercera hipòtesi és, al meu parer, molt més sagnant. Crec que estarem d’acord que el títol d’EFE pretén ser un “telegrama”, però en cap cas es tractava d’un titular reproduïble de forma literal, a boca de canó. Tenim sort que els supervivents del terratrèmol eren surfistes de quatre comunitats espanyoles, i no els concursants del Festival d’Eurovisió, provinents de 39 països diferents.

Més enllà del, en la meva opinió, “desafortunat” titular, el periodista ni tan sols revisa si hi ha les conegudes (ho són, no?) cinc W: tot i que era deduïble per la nota de premsa, les notícies no diuen en cap moment quan ha tingut lloc el seisme (“mientras dormían”). Entenem que és la nit del 26, però ens ho hem d’imaginar. Com també hem de tenir present que hi ha hagut un terratrèmol del qual també ens falten algunes coordenades.

A la presentació de l’Ara, Iu Forn repetia, una i altra vegada, que fa falta una tercera dimensió a notícies tan planes que hom no sap ni d’on vénen ni on van, i aquesta dimensió es diu anàlisi.

Això no vol dir que els breus deixin de tenir sentit. Però (1) potser cal plantejar-se si el tenen en un paper que s’imprimeix una única vegada al dia (mentre l’actualitat segueix el seu curs), (2) així com plantejar-se quin és el propòsit psicofònic de tants i tants… i tants webs que reprodueixen, sense solta ni volta, allò que els cau a les mans, amb un cost probablement baix però amb tota seguretat major que zero, i amb un valor afegit menys que improbable.

Una de les definicions clàssiques de què és l’Economia es la que la descriu com la ciència per a administrar l’escassedat. És escàs allò que és pràcticament inexistent — aigua al desert — i és escàs, a efectes pràctics, allò que, bo i existir en abundància, és molt costós de fer arribar al lloc on es farà servir — aliments a les zones més pobres del planeta —.

En el que a periodisme respecta, aquesta gestió de l’escassedat queda ben exemplificada amb la frase “Jo hi era, tu no, deixa’m explicar-t’ho”, frase de Jay Rosen que utilitza en parlar de James W. Carey i la seva idea de l’informe. A la seva obra de 1974 “The Problem of Journalism History”, James Carey advoca per l’informe explicatiu (explanatory report), una forma d’explicar la realitat amb detall, minuciosament, amb introspecció, però també amb un estil planer, comprensible, lluny de l’abstracció, amb força narrativa i descriptiva.

El “tu no [hi eres]” era la demanda d’un bé escàs, el “jo hi era” era l’economia, i l’informe, el “deixa’m explicar-t’ho” era la manera amb què el periodista gestionava aquesta demanda d’una informació escassa.

Ha arribat un moment en què molts diaris han deixat de ser-hi, perquè ja hi havia les agències de notícies; un moment en què molts altres han acabant essent-hi, perquè blogs, twitters, youtubes, flickrs i altres ginys digitals han donat veu als que hi són; i un moment en què l’informe explicatiu ha deixat de ser minuciós, introspectiu, descriptiu, perquè els que no hi eren han acabat reproduint maquinalment allò que feien els que sí que hi eren: notícies d’agència, per una banda, i productes “amateurs” per una altra.

En termes econòmics, en molts escenaris han desaparegut tant l’escassedat com qui la gestionava: la informació és ubiqua, i moltes peces son apenes enriquides o fins i tot editades abans d’aparèixer als mitjans, especialment a les edicions digitals.

Si els periodistes ja no hi són, i mentre tota la resta sí que hi és, als mitjans només els queda la part de l’elaboració de la notícia, dels informes saberuts però entenedors, de l’erudició amb pedagogia.

Si la quantitat ja no és escassa, el que sí n’és — i molt! — és la qualitat. El problema és que la qualitat costa, i la monetització dels continguts no és fàcil en un món digital. A veure com ho farem.

S’atribueix a Sèneca la frase Errare humanum est, perseverare diabolicum, que traduïda vindria a dir equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és de tanoques rematats.

Com que errar és humà, els mitjans de comunicació — produïts per humans, per molt sorprenent que aquesta afirmació pugui sonar en molts casos — contenen errors. A la premsa escrita això és més greu, perquè els errors perduren molt més enllà que l’eco de les paraules a l’àrea Temporal del cervell. Per a no perseverar en l’error, es van inventar les fes d’errates. Com tota fe, el paper de les fes d’errates és en part testimoni en part acte de contricció. Testimoni i contrició de les errates comeses durant una edició anterior del periòdic, normalment la immediatament anterior.

En el món digital escrit, davant un error, hi ha diverses opcions.

La primera és, simplement, canviar el text original per la correcció. Tot i que el resultat final queda net i repolit, sempre queda un cert regust a engany i traïdoria: “si ara hi diu B i abans hi deia A, què no faran amb les notícies d’anys enrere? què no faran amb les declaracions d’aquell polític que abans era tan simpàtic i ara un complet desgraciat (perquè ha caigut en desgràcia, s’entén)?

Per a solucionar això, alguns mitjans escrits digitals — i molt especialment els blogs — han optat per ratllar les errades i posar la correcció a continuació, és a dir, literalment ratllar les errades com si d’un full de paper es tractés.

Una altra opció és l’habitual fe d’errates, amb dues particularitats: la primera és que als mitjans impresos hom havia de rescatar el diari del dia anterior per a veure el context de l’errata; la segona és que si hom anava a l’hemeroteca i queia a la peça amb l’errata però no a la fe d’errates, s’enduia l’errata a casa malgrat haver estat testimoniada i contricionada a posteriori. Avui en dia, els mitjans digitals permeten per una banda enllaçar a la notícia original (la de l’errata) des de la fe d’errates i, per una altra, incloure la mateixa fe a l’inici o al final de l’escrit original: segueix mantenint la integritat de l’original i queda més elegant que la ratllada.

Hi ha, però, una darrera opció, i és entestar-se com un tanoca rematat en l’error i no corregir-lo. O, el que és pitjor, no corregir-lo encara que els comentaris dels lectors a la notícia ho facin notar. El que, probablement, posa de manifest un segon error: habilitar la possibilitat que el lector comenti una notícia i o bé no llegir-se’ls o bé passar-se’ls per l’arc de triomf.

Això és el que li està passant en aquests moments al diari ABC en la seva versió digital, tot i que podríem trobar exemples en altres capçaleres fins a omplir-ne un blog sencer.

En la seva notícia Un muerto al impactar un rayo contra un avión en el Caribe, el redactor d’ABC confon (l’efecte de) la “Gàbia de Faraday” amb una “Campana de Gauss” en un error que hauria de fer enrogir el més desvergonyit. Els lectors porten quatre dies (comptant el mateix de la publicació) advertint-ho amb més o menys humor als comentaris. Ni cas. Potser en algun moment es corregirà (potser no), potser es ratllarà o potser hi haurà una fe d’errates. Sempre ens quedarà la captura de pantalla a l’article de J. Miguel Rodríguez, la meva font, a Salvados ¿por la campana? (de Gauss).