Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

En el debat de si Internet acabarà amb la televisió o si la televisió acabarà amb Internet, hi ha — com en la majoria de debats — dues posicions extremes oposades:

• Internet tornarà irrellevants els canals de televisió, al servei del capitalisme i els governs, i democratitzarà la informació i la comunicació i la revolució no serà televisada.
• Els mitjans són els únics tocats per la gràcia divina de la veritat infosa, els garants de la democràcia ben democràtica i el rigor, i morirà aixafada per la seva pròpia irrellevància, plena de soroll i coses brutes.

Un dels últims informes del Pew Research Center, The Rise of the “Connected Viewer” (El sorgiment del televident connectat), es ve a dir dues coses:

1. La població en general troba aquest tipus de debats més aviat estèrils, i fa i desfà segons li convingui a cada moment i al marge de consideracions teleològiques i numismàtiques.
2. Un 58% de les persones que tenen telèfons mòbils intel·ligents veuen la tele amb el mòbil a la mà: s’entretenen navegant durant els anuncis, comproven a Internet que el que diuen els bustos parlants és veritat, visiten un web que ha sortit en pantalla, intercanvien missatges SMS i alternatives amb altres persones, comenten i llegeixen els comentaris d’altres a les xarxes socials sobre el programa que estan veient i fins i tot alguns acaben participant a algun concurs.

En el fons, aquestes dades no haurien de sorprendre ningú. I no perquè això hagi estat ja teoritzat fa deu anys com a transmedia, sinó perquè aquesta pràctica és tan vella com vells són els mitjans.

L’exemple més popular — exceptuant el cas d’Internet, és clar — el tenim en aquell “anunciado en T.V.” que acompanyava els anuncis de les marquesines de l’autobús, els davantals a la premsa escrita o els cassettes de les benzineres. “Anunciado en T.V.” i sabies que allò que compraves era bo, perquè només el que sortia a la tele era de qualitat.

La integració dels mitjans és antiga: els diaris comprant ràdios, i les corporacions de premsa i ràdio comprant cadenes de televisió. Mentre uns deien “la tele matarà la ràdio”, el que feien els altres era comprar cadenes de ràdio i cadenes de televisió i assegurar-se que el missatge circulava entre mitjans sense entrebancs. Amb el temps, les estructures de poder tornaven a lloc i aquí pau i demà glòria.

Per què, doncs, aquesta insistent virulència contra Internet com a mitjà?

Per una banda perquè de conservadors i reaccionaris n’hi ha a tots els barris.

Per una altra perquè, probablement, el problema és que Internet no es pot comprar. O, millor dit, no es pot comprar tot sencer, i a més cada cop sembla més difícil fer-ho — especialment des que qualsevol pelacanyes es pot fer un blog o un usuari de Twitter. En veiem intents: grans corporacions establint-se a Internet amb gran desplegament de mitjans, compra de plataformes inicialment “ciutadanes” per part de corporacions de mitjans, barreres legals a l’entrada de nous micro-mitjans de comunicació personals, etc.

La diferència, però, entre imprimir publicacions “alternatives” i tancar ràdios pirates és que les primeres costaven una fortuna i eren insostenibles i les segones competien per un mitjà físic (les freqüències de ràdio) que s’havia de regular i repartir (i pagar-ne el repartiment) per a fer-lo practicable.

Internet no té ni aquests costos ni aquestes limitacions físiques. Així que potser l’estratègia de les grans corporacions de mitjans de comunicació, per una vegada, haurà de ser una altra.

Sovint parlem de dades, informació i coneixement com si fossin la mateixa cosa, intercanviant les paraules com si es tractés de sinònims per a evitar redundàncies en un redactat. Potser (només potser) una idea més clara de què és cadascun ens ajudaria a confrontar-los amb el que els mitjans estan fent avui en dia i què és allò que alguns diuen que creuen que necessita el ciutadà.

Sempre millor un exemple:

• Dades: 25, 14, 1024; 21, 16, 1012; 19, 17, 998. O, en paraules: la temperatura màxima i la temperatura mínima s’acosten i la pressió atmosfèrica està baixant.
• Informació: S’acosta una depressió atmosfèrica; està canviant el temps i ens movem cap a la inestabilitat; refrescarà durant el dia, vent i major probabilitat de pluges.
• Coneixement: agafeu el paraigua o us mullareu. Si podeu, eviteu el cotxe: tothom l’agafarà i es col·lapsaran les principals vies de comunicació. No aparqueu els cotxes a les rieres o, quan torneu, potser no els hi trobareu. Els usuaris de la línia 1 de Rodalies, prepareu la paciència.

Un altre exemple més complicat:

• Dades: distribució de la renda, pressió fiscal i el baròmetre sobre política a Espanya.
• Informació: protestes i més protestes al carrer.
• Coneixement: predir què i/o saber explicar perquè ha estat possible que una iniciativa ciutadana, #15MpaRato, hagi estat capaç de posar una denúncia a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato.

Uns anys enrere, abans de l’era Internet, les dades estaven en poder de qui les generava; la informació estava en mans de qui era capaç d’accedir a les dades, entendre-les i, en molts casos, saber explicar-les. El coneixement, per les dificultats d’accés a dades i informació, així com a dades i informació complementària a les primeres, estava circumscrit a l’expert en una determinada matèria.

Actualment la informació és pràcticament a l’abast de tothom. Tothom explica el que veu, la seva realitat més propera, i ho fa públic per al gaudi dels altres. La informació, allò que succeeix, és superabundant, i ho és perquè tots ens hem convertit en petits mitjans de comunicació que expliquen l’actualitat des d’un mòbil, un ordinador o qualsevol altre giny connectat a Internet.

Es dóna, però, la paradoxa que tanta informació sovint no està fonamentada en cap dada objectiva: sabem que plou, però no perquè; o sabem que hi ha miners que es revolten, però no estem segurs que els motius que coneixem siguin els veritables.

Es dóna també el fet que no sabem què fer amb tanta informació. Plou… però pel que plou plou poc? Hi ha crisi financera però… hem de treure els diners del banc i desar-los al matalàs perquè hi haurà “corralito” a la zona Euro?

Per a reblar el trio de paradoxes, molts mitjans es van concentrant cada cop més en proveir informació al ciutadà. Mentre som bombardejats per dotzenes de canals diferents que a Síria la gent s’estomaca, a la televisió o als diaris o a les ràdios se’ns informa… que a Síria la gent s’estomaca. Que ens retallen el sou o no trobem feina ja ho sabem, gràcies, però els mitjans se n’estan molt de dir (a) en què fonamenta — en quines dades — el Govern de la Generalitat o el Govern Central la seva política econòmica i social i (b) quines alternatives hi ha i quin impacte té cadascuna a curt, mitjà i llarg termini — quin coneixement en tenim de cada opció i el que significa.

De vegades posem nom a les coses i parlem de la necessitat d’un periodisme de dades o d’un periodisme d’investigació o d’anàlisi. I acabem perdent-nos en debats espuris sobre si els noms són ben trobats o no, o si obeeixen a determinats interessos, o si tot plegat és parlar per parlar, perquè és fàcil i no costa res (no com fer quadrar els balanços i les nòmines als mitjans).

Exemples de més i millors dades, per a fonamentar (i verificar) la nostra informació: Qué hacen los diputados, Sueldos Públicos, ¿Dónde van mis impuestos? o el famós Mapa de Corrupción por Partidos Políticos o Corruptódromo.

Un perfecte exemple del coneixement posat en pràctica, de quin és l’impacte de les nostres accions (i inaccions), a Nada es Gratis.

Segurament no cal tanta informació de totes totes redundant i anem mancats de perquès i per a quès. Perquè pot ser que l’iceberg l’estiguem veient tots (informació), però que ni tothom sàpiga que sota l’iceberg s’hi amaga un altre 90% de gel (dades) ni que, si seguim així, titaniquejarem de debò (coneixement).

–

Ismael Peña López és professor de la UOC especialitzat en la Societat de la Informació | ictlogy.net | @ictlogist

Altres articles del mateix autor:

> Els tertulians que no estimaven Internet i els periodistes a les torres de paper

> La responsabilitat dels mitjans de la doszeromania en les formes

> Twitts al director: hi ha un cinquè poder?

> El Manifest dels Perses

> Blocs informatius electorals en temps digitals

> El valor de la informació, la informació de valor

> Jo no era allà, i tu tampoc

> La dificultat de corregir textos digitals

> La comunicació vertical

> El Pla Cerdà, els mitjans i la Societat del Coneixement

> La publicitat invisible: tancar o plegar

> Verificar les fonts, sobretot si són públiques

> Televisió a la carta… o de menú

> Escòria democràtica a l’era del Twitter

> Reaprendre a llegir

> Normalitzar l’e-situació

Una crítica que habitualment es fa als polítics és que han perdut el contacte amb la gent del carrer. Se’ls acusa de viure en una bombolla que els aïlla dels problemes quotidians de la ciutadania, de les seves tribulacions, d’allò que conforma el seu dia a dia.

La mateixa crítica es fa sovint també als acadèmics. Que viuen a una torre d’ivori, aïllats de les distraccions mundanes, d’allò prosaic i frívol que els pugui distreure del que és “important”.

Llegint els diaris, escoltant la ràdio i veient la televisió, hom té la impressió que hi ha un bon gruix de professionals dels mitjans que comencen a deslligar-se d’allò que solien reportar.

Per una banda hi ha els biaixos i interessos habituals que, en qualsevol grup de poder, provoquen distanciaments amb la realitat. Aquests distanciaments solen resoldre’s a partir de canviar una realitat per la pròpia “realitat”. O per la desaparició de qui n’impulsava el canvi.

Per una altra banda, hi ha un distanciament de la realitat degut a la sobtada aparició d’una nova manera d’explicar-la i de viure-la: Internet.

Els tertulians que no estimaven Internet

Durant els primers anys d’Internet — i especialment els primers anys de l’anomenada Web 2.0 — vam haver de patir l’espuri debat sobre si un blog era periodisme o no, o si existia alguna cosa semblant al periodisme ciutadà. Debat espuri i cortina de fum perquè el veritable debat era o és a una altra banda, a la banda de si la retransmissió paraula per paraula de notes de premsa institucionals o de peces d’agència és periodisme o no; o a la banda de si el suport acrític a una opció política o un grup empresarial és periodisme o no.

Parapetats a la defensiva — una opció, d’altra banda, totalment comprensible — han passat els anys i encara trobem els mateixos tertulians negant Internet pel broc gros. Ni Internet és periodisme ni Internet és en absolut. Internet, senzillament, no és.

Davant la negació, un creixent nombre de ciutadans (entre ells també molts periodistes) no entenen ja el puzzle de la informació sense la peça d’Internet. La televisió es veu amb els ulls i es comenta amb els dits a Twitter; els diaris es llegeixen en paper i se’n busca l’edició en línia per a compartir-la a Facebook; la ràdio s’escolta, es grava, s’edita i se n’enganxa un tall al blog on s’hi afegeix el context que les ones no han tingut temps de donar.

Però Internet no només reprodueix, sinó que produeix: Al-Jazeera — per posar un exemple proper en el temps i neutral a casa — s’hi va abeurar durant tota la revolta àrab, establint una pauta que ara és norma a molts mitjans grans i petits. En un excel·lent exercici de cinisme, ens hi abeurem però no en reconeixem la deu.

I el que fa realment molt important Internet és que, bo i essent “només” un instrument, és un instrument profundament transformador que ha comportat una Revolució Digital, a l’alçada de la del Neolític o la Industrial. Una transformació que ens duu a un canvi d’era — la Societat Xarxa.

Mentre molts tertulians segueixen en el seu cicle de Kübler-Ross negant Internet i dirigint-hi els seus irats atacs, Internet s’ha transcendit a sí mateix i ha passat a ser també un espai: un espai on hi passen coses. Els estudis de ràdio i els platós de televisió van fer possible que les coses poguessin passar fora de les places, davant d’un micròfon, davant d’un periodista: tots hem estat testimonis de coses que han passat en una entrevista. De la mateixa manera, a Internet hi passen coses: s’hi apleguen persones que s’informen, deliberen, negocien i construeixen nous projectes de qualsevol tipus. Hi passen coses. Millors o pitjor, a Internet hi passen moltes coses. Cada cop més.

Però, és clar, per a adonar-se’n cal ser a Internet. I passar-hi tantes hores com (encara, també) passem davant del televisor o enganxats a la ràdio.

Perquè, a Internet, hi passen coses, hi siguem o no, com l’aigua baixa riu avall tant si som per mirar-la com si no.

Els periodistes a les torres de paper

Temps era temps que un polític era algú que sortia d’una comunitat de veïns, d’un ateneu, d’un sindicat. Temps era temps que un científic traginava amb paperots a la biblioteca, passava més estona amb els cobais del laboratori que amb la família, viatjava sobre un vaixell desllorigat a “descobrir” noves cultures. Temps era temps on el periodista gastava les soles a peu de carrer, no tenia més notes que les de la seva llibreta i coneixia personalment el qui-és-qui del seu àmbit.

Tots prenem distància: fem equips, ens especialitzem, ens dividim les tasques i ens fa més eficaços i més eficients.

Hi ha periodistes que seuen sobre una pila de papers de diari amuntegats per les ones hertzianes i la TDT. Hi ha tant de paper amuntegat que els peus els pengen, lluny del terra. És tan alta la pila de paper que fa falta qui l’aguanti a lloc: són els tertulians que no estimaven Internet. S’agafen de les mans, cara a la pila, i fan un cinturó humà per estrènyer en una abraçada mortal la torre de paper que tant d’esforç ha costat amuntegar.

El periodista, amb els peus penjant, se’ls mira des de la seva alçada, altívol.

Els tertulians, amb la cara encastada al paper, es miren entre ells — és tot el que poden fer — i de tant en tant miren de reüll cap amunt.

Mentrestant, a Internet hi passen coses.

__

Ismael Peña-López

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació http://ismael.cat.

Els mitjans sembla que no es posen al dia amb la tecnologia. Un primer impacte d’aquest endarreriment pertany al terreny de l’eficiència i l’eficàcia com a organitzacions (com a empreses), així com en la qualitat del servei que donen de cara als ciutadans (als clients). No obstant, podem considerar que és encara més important l’impacte que el desconeixement de la tecnologia té no tant en la qualitat del servei, sinó en la qualitat d’allò que es serveix, és a dir, la informació, el fet d’informar i de formar la ciutadania que també ha de comprendre l’ús i l’impacte de l’ús d’aquestes noves tecnologies.

En matèria de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, hi ha un cert consens que en els darrers vint anys s’han viscut, com a mínim, un parell de punts d’inflexió. El primer, a mitja dècada de 1990, amb l’obertura d’Internet al públic en general i la generalització del protocol GSM que va significar la telefonia de segona generació. El segon, durant la següent dècada, amb l’arribada d’una web més participativa (l’anomenada web 2.0) i la telefonia de banda ampla o 3G.

Han estat vint anys durant els quals, mentre les persones a títol individual anaven adoptant les noves tecnologies, les institucions quedaven enrere. Així, hi ha diversos estudis que diuen que els professors utilitzen Internet però no les escoles; que ho fan els advocats però no els jutjats; que els polítics sí però els partits no; i així amb totes i cadascuna de les institucions que imaginem… fins arribar als mitjans.

És sorprenent veure com els periodistes mantenen blogs i “piulen” a Twitter mentre els mitjans que conformen per agregació encara en són en gran mesura aliens.

Es fa difícil d’explicar, per exemple, que després de diversos mesos de Primavera Àrab, amb conseqüències polítiques, socials i econòmiques a tota una regió del planeta — per no parlar del retruc internacional de les revoltes —, molts mitjans (l’hemeroteca és plena d’exemples) classifiquessin el moviment del 15M sota la categoria de “Tecnologia”, i n’encarreguessin la cobertura als mateixos periodistes que, dos dies abans, havien cobert el CES a Las Vegas o la presentació del darrer giny tecnològic. És com haver analitzat la política econòmica de l’ex-president Zapatero a la secció d’esports perquè un dia va dir que era del Barça (tot i que sí que s’analitza el Barça en clau de política, economia, nacional, internacional, cultura i el que faci falta, però aquesta és una altra qüestió).

Molt més recentment trobàvem com el govern espanyol, durant la presentació dels Pressupostos Generals 2012, informava que tota la documentació era ja penjada al web i s’hi podia accedir mitjançant un codi BIDI. Va resultar que el codi BIDI no era tal, sinó que es tractava d’un codi QR, error que van reproduir a bastament molts mitjans. L’exemple pot resultar frívol, però denota dues qüestions de més profunditat que la mera confusió de codis:

1. Que molts mitjans i molts periodistes, fruit de la seva ignorància tecnològica, van ser cadena de transmissió de l’error. Si això pot semblar, com dèiem, peccatta minuta perquè tant hi fa BIDI o QR, la reflexió és si també hi ha confusions d’aquest calat entre altres conceptes, diguem-ne “propers” entre ells, com musulmà, islamista o yihadista.
2. I no només molts mitjans van ser cadena de transmissió de l’error, sinó que, sabedors que el lector no sap (no com ells) què és un codi BIDI (o QR), es van esmerçar en explicar-ho a les seves pàgines… explicant l’un per l’altre (afortunadament, el nivell d’explicació era prou superficial com per a ser vàlid l’intercanvi).

Pitjor, però, que no dominar determinats conceptes, és fer bandera que sí que es coneixen fent ostentació de l’argot del sector. Un exemple el tenim a la peça de l’Ara Mazoni, en un vídeo viral en defensa del mercat de la música. Els vídeos virals, segurament el concepte més doszerista i “modern” del món de la comunicació i el màrqueting a Internet, són aquells que es propaguen ràpidament, boca-orella, i en molt poc temps són vistos per un gran nombre de persones, en certa manera de la mateixa forma com un virus infecta una població.

Doncs bé, el concepte “viral” en cap moment pot atribuir-se ex-ante, igual que una epidèmia no ho és fins que no hi ha un alt nombre d’infectats. Per acabar-ho d’adobar, el suposat vídeo viral té, un mes i mig després del seu llançament, sis piulades, un compartit a Google+ i 67 m’agrada a Facebook. No només es va precipitar el mitjà, sinó que, en aquests moments, està donant una informació errònia: el vídeo, més que viral, és una malaltia exòtica.

Un últim exemple, especialment irritant per repetir-se gairebé a diari, és el cas del conductor de El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que utilitza reiteradament els termes “hashtag” i “egosurfing” en presentar els temes i el personatge del dia. Malauradament, l’ús que es fa d’ambdós termes és incorrecte. Del tot. Sense matisos.

Al meu parer, aquest mal ús és doblement criticable:

• Per una banda, l’ús incorrecte del terme despista i desinforma a qui no el coneix de primera mà, a qui té en un informatiu una font de coneixement. A Catalunya, això succeeix, segurament, amb la majoria d’oients de l’emissora. Són oients que s’acosten a un mitjà públic per a ésser informats i, en canvi, en surten desinformats i convençuts del contrari.
• D’altra banda, l’ús incorrecte del terme desacredita el mitjà i el periodista davant del col·lectiu que sí coneix el significat correcte del terme. Com dèiem abans sobre la confusió dels codis BIDI i QR, hom comença a dubtar de la professionalitat del mitjà, el periodista i el seu equip i, en conseqüència, posa també en quarantena qualsevol altra informació que difongui: si no sap què és un “hashtag” (que ha revolucionat el Nord d’Àfrica), comprendrà què és el bosó de Higgs i la seva importància? comprendrà la diferència entre democràcia representativa, directa i deliberativa?

Aquests usos incorrectes no són tolerables per als mitjans, menys encara quan es tracta d’informatius, i molt menys encara en el cas dels mitjans públics.

A més, dóna a entendre que s’està a punt de perdre el tren del periodisme en el s.XXI, atesa la cabdal importància dels nous mitjans digitals de comunicació. Més enllà de mostrar que es coneix o no un tema, més enllà de donar informació errònia i així desinformar el ciutadà, més enllà de tot això, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació tenen també un impacte cabdal en el món del periodisme. No distingir una colla de “piulades” d’una revolta (àrab o nacional), no distingir un BIDI d’un QR, no distingir un “hashtag” del tema del dia fa pensar en l’agricultor que no distingeix un tractor d’una dalla.

El futur del periodisme, tan necessari el segon com incert el primer, passa, també, per conèixer les pròpies eines de treball. Perquè, en el fons, és d’això del que estem parlant.

__

Ismael Peña-López
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació http://ictlogy.net