Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

En el context actual de crisi econòmica i de retallades als mitjans, el concepte que més s’escolta és el de redefinició del què ha de ser servei públic, la funció garant de l’existència de les televisions públiques. I en un escenari audiovisual en què de la teòrica pluralitat, informativa i de continguts, que prometia la TDT i del que n’ha resultat un duopoli televisiu liderat per Mediaset i el Grup Antena 3, quin és l’espai per a TVE i TV3? El desmantellament de les teles autonòmiques està clar després què el govern del PP obligui a la privatització en el cas que no es compleixi el dèficit zero. I així només sobreviuran aquelles cadenes més fortes o les que tinguin un fet diferencial (i una raó de ser) com és el cas de la llengua, entre altres valors que al llarg dels gairebé 30 anys de vida han construït el model de la tele pública catalana.

El lobby de les cadenes privades va pressionar i va  aconseguir que el govern Zapatero deixés TVE sense publicitat. Ara, l’objectiu és una tele pública marginal, arraconada, sense productes competitius en un mercat en què s’ha d’ esgarrapar fins a l’últim anunciant. I, a banda de la ficció, els drets esportius són els continguts televisius que proporcionen audiències massives. En la particular partida d’escacs entre Tele 5 i Antena 3, la primera s’ha quedat amb les retransmissions de motociclisme, després que TVE n’hagués de renunciar pel seu alt cost,  mentre que la segona, i arrel de la fusió amb La Sexta, s’ha hagut de fer amb els drets de la Fórmula 1. Tele 5 i Antena 3 utilitzen els seus altres canals, els de perfil més masculí com Energy i Nitro, com si fossin canals esportius per reforçar les prèvies de les retransmissions. En la compra i venda de drets, Tele 5 també s’ha quedat amb el tennis de Roland Garros, també tota una vida a TVE. El futbol, l’esport més mediàtic de tots, és encara el gran trumfo de TVE i TV3 que l’any vinent compartiran el que tornarà a ser l’únic partit en obert, el del dimarts, de la Champions. Queda per resoldre però què passa amb els drets del partit del dissabte, el de l’anomenat interès general, de la Lliga. El juny d’aquest any venç el contracte que La Sexta i les autonòmiques, també TV3, tenen per aquest partit. Vist el panorama de reducció de costos, en el sector de la comunicació, només les privades semblen les úniques disposades a pagar també pel futbol.  De moment, en quant a partits internacionals: Mediaset ha renovat els drets per a l’Europa League fins el 2015 i té íntegres els drets de l’Eurocopa 2012.

La qüestió és, però, si TV3 pot mantenir el lideratge sense els partits de Champions o sense els partits del Barça? El model de TV3 és prou fort? Té més múscul per no haver de dependre d’esdeveniments puntuals, molt massius i amb molt rèdit publicitari?   Però la pregunta clau és si el servei públic d’una televisió de país ha d’incloure, més enllà dels programes de debat, informatius i d’actualitat i  sèries que contribueixen a la indústria audiovisual,  productes prèmium d’alt cost econòmic com el futbol de primera (Champions) o les curses de Fórmula 1, les quals TV3 té contractades fins a finals del 2013. Els esports s’han de continuar protegint amb l’etiqueta d’interès general? Quan expirin els drets esportius vigents, les cadenes públiques no tindran més remei que no renovar-los i, amb menys diners, explorar noves vies per continuar lluitant per les audiències i no resignar-se a la residualitat. I un exemple són les pel·lícules clàssiques que emet La 1 els dijous; una de les mesures d’urgència que es va treure de la màniga quan es va quedar sense diners per poder estrenar les sèries encarregades. Pelis amb més de 50 anys d’història que són capaces fins i tot de plantar cara a Gran hermano.

__

Gemma Busquets
Periodista. Cap de Comunicació d’El Punt Avui
@gemmabusquets

Fa un any Catalunya s’emocionava amb els herois d’una planta d’hospital. La sèrie de TV3 i Filmax Polseres vermelles , amb un to vitalista i tendre, ha contribuït al fenomen fan i els seus protagonistes són l’última incorporació a l’star system d’un país que ha hagut de construir, en poc més de vint anys, una ficció audiovisual autòctona i, en conseqüència traslladar-hi referents locals però no per això folklòrics: ficció catalana però amb vocació universal.

La sèrie d’Albert Espinosa i Pau Freixas és el darrer exemple d’aquesta manera d’entendre i de narrar les nostres coses i el que ha arribat més lluny, demostrant el poder exportador de la indústria audiovisual catalana. Així, Steven Spielberg va comprar els drets per a produir la versió americana de la sèrie amb el títol de The Red Band Society i amb la cadena ABC interessada en el pilot. Amb Polseres vermelles, per primer cop una sèrie catalana ha fet el gran salt americà. No és habitual que la totpoderosa indústria de Hollywood s’interessi per sèries europees, més enllà de les britàniques, si no es tracta de grans èxits com el cas de la danesa The Killing.

Però amb Polseres vermelles, que també s’emet per TNT a l’Estat espanyol i té pendent d’emetre’s per Antena 3, es culmina un procés que TV3 va endegar fa gairebé 20 anys amb Poble Nou (1994): la primera telenovel·la catalana, el primer gran èxit i el primer fenomen fan. És innegable el paper vital que ha tingut TV3 per al desenvolupament d’un espai català de ficció. Poble Nou també es va veure a Espanya, doblada al castellà, i seguint l’exemple pioner de TV3, moltes cadenes autonòmiques, i fins i tot TVE, van promoure a finals dels noranta la producció pròpia de serials però també apostant per sèries de gènere: policials, hospitalàries, gremials… en el que es coneix el gran boom de la ficció espanyola i que va donar lloc al naixement de productores líders del sector com Globomedia.

I amb Plats bruts (1999) TV3 va demostrar que un format tan nord-americà com la sitcom també es podia adaptar a la idiosincràsia catalana. Els gags encara es recorden, les reposicions encara funcionen i per a molts és la millor sèrie de TV3.  També les adaptacions literàries, els mites històrics, la vistositat de la ficció d’època han estat objecte de ficció per part de TV3 amb menor o major fortuna. I en la creació d’aquest audiovisual propi que ha incentivat la cadena catalana també ha aixoplugat sota aquest gran paraigua que és la marca TV3 tot el que es coneix com a sector, com a indústria: les productores que han nascut i crescut, que en definitiva s’han fet un nom gràcies a la cadena catalana i que s’han especialitzat en ficció o en animació, un altre dels gèneres en els quals Catalunya és capdaventera. 

TV3 complirà el setembre de l’any vinent 30 anys en un context  de crisi econòmica i de retallades dels serveis públics. Si s’hagués de posar en valor un dels molts papers normalitzadors que ha fet TV3 al llarg dels anys, les sèries ocuparien un lloc preeminent, per la seva popularitat però també, la majoria, per la seva alta qualitat. I en època d’escapçades seria descoratjador posar fre a aquesta capacitat creativa i que alhora és indústria.

La llarga tradició de teles locals i ràdios municipals que hi ha a Catalunya es troba en un moment cabdal, no ja per la seva sostenibilitat en el marc d’una situació econòmicament austera, sinó per a la seva futura supervivència.  El mapa de la comunicació de proximitat va sorgir durant els primers anys de la democràcia, gràcies a iniciatives locals i amb més afany de voluntarisme que de negoci. Amb els anys i  les innovacions tecnològiques i la bonança econòmica, molts d’aquests mitjans van fer el gran pas de l’amateurisme a la professionalització amb voluntat de dignificar i prestigiar unes emissores i canals que han teixit el país a partir del territori, informant de què hi passava, amb menys recursos que els de Barcelona, però segurament entenent i interpretant millor la realitat de la vila o la comarca.

El 2007, les concessions de la TDT local van alterar aquest mapa audiovisual de proximitat: televisions arrelades al territori es van veure obligades a tancar, incapaces d’assumir els costos del canvi i d’altres van perdre part de la seva identitat, uniformant-se sota el paraigües d’una marca, la de grups de comunicació més potents de l’àrea metropolitana. Internet va ser, per alguns d’aquests mitjans, la solució, la plataforma per continuar emetent: més econòmica, sense límits i amb una regulació encara per fer. El fenomen emergent de la televisió local difosa per internet (IPTV) ha crescut exponencialment des del 2007; una filosofia low cost –s’abarateix el procés de fer televisió- que no s’hauria d’aplicar en els continguts. El moment àlgid que viu la comunicació –amb més plataformes que mai i amb més facilitat que mai per a la instantaneïtat del missatge- contrasta el fet que hi hagi més mitjans tradicionals que desapareguin. L’últim trimestre del 2011 va ser agònic: TV l’Hospitalet, Canal Nord de Figueres, un dels canals públics del Maresme, RTV Mallorca, Gavà TV –que només opera per internet-, Blanes ha liquidat la tele i deixa al mínim la ràdio mentre que els mitjans públics de Manlleu –l’emissora, el web i la revista- es queden amb un únic treballador dels cinc amb què comptava.

Els ajuntaments redimensionen els pressupostos destinats als mitjans públics. Si bé la reestructuració que apliquen els consistoris entra en una lògica comprensible  –fa un any un expert en l’àmbit de la comunicació local em va dir: “primer tots els ajuntament, del més gran al més petit, volia la seva ràdio, després la revista, van voler també tenir tele i els últims anys calia tenir web i canal al YouTube”-, cal recordar que si la festa s’ha acabat, qui en sortirà perdent és el ciutadà: hi ha menys veus per explicar-li què ha fet el seu alcalde, què en pensa l’oposició…Més enllà dels mitjans nascuts dels ens corporatius locals, hi ha també el cas de les delegacions provincials dels grans grups privats espanyols. Un dels més recents és el de Punto Ràdio quan Vocento va decidir tancar les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida, les antigues Onda Rambla.

Amb el negoci que implica la comunicació, ens hem oblidat sovint que tan grans com petits, públics o privats, amb seu central a Madrid o a Barcelona,  els mitjans locals presten un servei; digueu-li públic o social, però l’empobriment de la informació de proximitat és evident. Amb el tancament d’emissores locals i la reducció de plantilles, s’hi amaga també un retrocés i l’aposta centrista de la informació, que només mira més enllà de les capitals quan hi ha successos de magnitud o li cal omplir l’informatiu de cap de setmana amb anècdotes i folklorisme. Aquest empobriment però cal aturar-lo i buscar noves fórmules no només per mantenir el servei, sinó enriquir-lo i alhora atraure noves audiències, noves generacions que potser no escoltaran la ràdio local però segurament sí tenen Twitter o Facebook. Poden ser les xarxes socials un dels flotadors que necessita la informació de proximitat? Els mitjans locals, com els grans, però  encara han de trobar rendibilitat de la xarxa. Internet ens salvarà a tots o ens enfonsarà?

Gemma Busquets
Periodista. Cap de Comunicació d’El Punt Avui

L’11 de setembre del 2001 l’atac al World Trade Center de Nova York va sorprendre els periodistes en el tram final dels respectius informatius del migdia. Matías Prats a Antena 3, Àngels Barceló a Tele 5 o Xavi Coral a TV3 van veure com la notícia no només canviava el món sinó alterava les rutines periodístiques i en comptes d’acomiadar el noticiari, aquest va esdevenir un especial informatiu sense pausa, amb connexions amb els corresponsals, amb primeres valoracions i interpretacions del què estava passant…una cobertura pròpia de la que ara realitzen les cadenes d’informació contínua quan hi ha fets de transcendència.

Fa deu anys, però, els canals de notícies 24 hores a l’Estat espanyol, que seguien el model CNN, no tenien ni la quota ni la visibilitat que, en canvi, sí que han aconseguit amb la TDT. El Canal 24 Horas de TVE, el primer d’aquestes característiques en posar-se en marxa a l’Estat, ho va fer el 1997 en el paquet de televisió per satèl·lit de Vía Digital mentre que el ja desaparegut CNN + espanyol va començar a emetre el 1999 i es podia veure inicialment també per la televisió de pagament Digital+. El 3/24 va néixer l’11 de setembre del 2003 i ja ho va fer en obert.

La TDT ha posat en el mapa del comandament uns canals pensats inicialment no per un consum massiu i perllongat sinó perquè l’espectador s’hi deixi caure si no vol esperar a l’informatiu del primer canal o si se l’ha perdut i es vol posar al dia. Però quina ha de ser la funció d’aquests canals quan aquest mateix espectador accedeix al que vol saber quan ho vol saber a través d’internet?

Potser la pregunta la podem respondre amb una altra notícia, recent, i d’impacte: l’anunci d’ETA d’abandonar la lluita armada. El comunicat es va penjar al diari Gara a les set del vespre d’un dijous i TV3, al minut, amb el 3/24 van avançar la notícia i van ser els primers. Però l’anàlisi, les entrevistes, les connexions amb els corresponsals, les reaccions, en definitiva el seguiment -i aquest valor afegit que sovint s’escapa de les últimes hores, dels titulars que circulen per la xarxa- de la notícia més esperada, la més important a l’Estat almenys des de l’11-M no es va seguir a través del primer canal, de TV3, sinó del 3/24. L’era de la fragmentació digital ha comportat també nous hàbits de consum i noves rutines? Planteja la següent reflexió: les notícies de transcendència mereixeran uns avanços puntuals en els canals generalistes, que són la marca del grup, i que prioritzarà els continguts per a tots els públics? I les notícies, les que després són història, les haurem de seguir pels canals 24 hores?

Segurament, però, el futur el continuarem descobrint pels primers canals, que són encara ara la referència, la primera opció de zàping, la carta de presentació i on es vol que es llueixi, que s’hi noti el servei públic. El 3/24 va fer el seguiment però l’especial informatiu, el de balanç, un dia després, es va fer per TV3 i en horari de màxima audiència.

Gemma Busquets (Twitter @gemmabusquets)

Periodista. Cap de Comunicació d’ElPuntAvui