Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

L’impacte de la revolució digital en el món editorial, tal com ha transformat la indústria discogràfica, encara està per veure. Segurament, perquè el paper és una tecnologia difícil de superar, els processos editorials són més sofisticats o el sector compta amb uns fonaments que aguanten millor els grans sotracs. Tanmateix, la xarxa Internet i la digitalització també estan sacsejant el món del llibre. Un dels canvis importants i menys evidents en aquest sentit és el de la relació dels autors amb els lectors, dels lectors amb els escriptors, de les persones que escriuen amb la societat on viuen.

La definició d’un col·lectiu preocupat. Conscients d’aquests canvis imparables, amb les dificultats afegides que presenten la llengua i la cultura pròpies del País Valencià, una cinquantena de creadors literaris s’han reunit sota el paraigües de Saforíssims Societat Literària. Aquesta és una proposta desacomplexada que parteix de la necessitat de cohesionar el col·lectiu de creadors de la comarca de la Safor dedicats a l’escriptura, així com per revaloritzar el patrimoni literari i generar un debat sobre el món del llibre, la lectura i l’activitat literària.

La força d’una comunitat treballant en xarxa. Saforíssims ja fa un any que funciona com a tal, però, ara ha fet una passa més per donar-se a conèixer utilitzant la xarxa. Amb aquest projecte en xarxa es pretén cohesionar els escriptors i escriptores, atorgar més visibilitat a la comunitat i establir complicitats i intercanvis amb altres col·lectius i creadors d’altres territoris. A més, també organitza i promou activitats literàries, tal com ja venien fent. Per formar-ne part cal ser escriptor o escriure -superar això ja és tot un debat- i estar vinculat d’alguna manera a la comarca de la Safor. Tot i això, els punts de confluència de les persones que en poden formar part poden ser molt diversos.

La posada en valor del patrimoni literari. Mitjançant la xarxa Internet, Saforíssims es proposa difondre la intensa activitat literària que es duu a terme a la comarca, on es registra una fornida nòmina d’autors i autores, amb reconeixements en tots els àmbits i arreu del domini lingüístic i cultural. Amb aquesta iniciativa es vol evidenciar que el “mite literari” de la Safor està més viu que mai, i que està profundament adscrit a la modernitat. I això passa per posar en valor el ric patrimoni literari de la Safor, des dels Clàssics -Ausiàs March, Joanot Martorell i Roís de Corella- fins a l’actualitat.

Mitjans propis per a opinions compromeses. Mitjançant aquest web, el col·lectiu d’escriptors es proposa obrir diverses vies de diàleg que s’estenen a través de les xarxes socials en línia. Per això, s’ha volgut crear un espai per garantir la comunicació fluida i constant entre els propis autors. A més a més, el web pretén connectar amb els lectors, així com amb la resta d’autors, associacions literàries i institucions del país. I, per últim, reforçar la comunicació amb la societat civil, amb la qual el col·lectiu Saforíssims se sent compromès. Per això, una de les seccions importants és l’apartat “Saforíssims en reflexió”, des d’on pren força l’opinió i el posicionament públic.

Francesc Vila i Femenia

Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc

No han esperat ni a la formació d’un nou govern després de les eleccions autonòmiques del passat 22 de maig per anunciar un esborrany de llei per a un nou model lingüístic de l’ensenyament al País Valencià. Proposta que, bàsicament, és una còpia del model dels “tres terços” implantat a Galícia, la qual eliminaria la línia en valencià, paradigma del model d’immersió lingüística actual. Encara que el català continuaria tenint presència a les aules, almenys en un 33% de les assignatures, la proposta representa la instauració d’un sostre a la baixa per a una llengua que competeix en condicions més que precàries amb l’ús quasi hegemònic del castellà. Aquest ha estat el resultat del lent, primer, i nul, després, desplegament de la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

El Govern del PP ja havia tractat de reduir les línies d’ensenyament en valencià en legislatures anteriors. Però, la ferma voluntat de mares i pares, per damunt d’adscripcions polítiques, havia aconseguit mantenir aquest reducte de normalitat lingüística que, segurament, per la sobremotivació de l’alumnat, s’ha convertit en sinònim de qualitat educativa al País Valencià. La proposta d’un model lingüístic de tres terços, en el qual competirien en desigualtat de condicions, el valencià, el castellà i l’anglès, es fa des de la renovada majoria absoluta del PP. Per tant, faran el que voldran, però, no per això, s’han de deixar d’advertir les perversions d’una proposta que neix per a liquidar les possibilitats, arraconades a consciència, del model actual.

Fragmentació lingüística. L’informe anual sobre l’ensenyament en valencià, que, amb el títol “De l’entrebanc a la involució”, ha elaborat l’STEPV, documenta l’escàs interès per desplegar la immersió lingüística per part del PP, i denuncia la triple fragmentació del sistema educatiu al País Valencià: una fragmentació entre etapes educatives, una fragmentació entre la xarxa pública i la privada, i una fragmentació entre territoris. I ho fa amb dades que expliquen l’aplicació d’una política lingüística que s’ha apartat de qualsevol referent normatiu, amb el conseqüent retrocés del valencià a l’ensenyament.

Divideix i venceràs. La triple fragmentació és un concepte que explica molt bé la situació de la llengua valenciana, i que també serveix per definir la realitat mediàtica del País Valencià. Sobretot, aquesta fragmentació mediàtica s’evidencia quan parlem de la premsa, ja que no existeix ni una capçalera regional pròpia, tot i que històricament, hi ha hagut diaris líders de vendes a cadascuna de les tres províncies: Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant i Mediterráneo a Castelló. Pel que fa a la televisió o la ràdio, la situació de fragmentació també és molt evident, en aquest cas perquè el predomini és dels canals i les emissores públiques i privades estatals. Els obstacles per al desplegament d’un sistema comunicatiu propi els explica amb detalls el professor de la Universitat de València, Rafael Xambó.

Els veritables mitjans vertebradors. La fragmentació podria ser gestionada i potenciada i revertida com una riquesa del país. Però, sense una voluntat per a la vertebració territorial i la cohesió social, la fragmentació lingüística de la societat valenciana és un camp abonat per a la llengua castellana, que continua creixent amb força, a expenses de l’autoodi, a través d’una indústria cultural potent que, a diferència de la catalana, no entén de fronteres i no es qüestiona en quina llengua parla. La fragmentació mediàtica al País Valencià, juntament a les barreres polítiques de l’espai català de comunicació, ha consolidat la penetració de la premsa de Madrid, des d’on actuen sense cap impediment els veritables mitjans de comunicació “vertebradors” regionals.

Francesc Vila i Femenia.
Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc

Si haguérem d’elaborar un informe sobre la situació actual del mercat català de la comunicació per a una empresa estrangera del sector, un estudi per a la creació d’un nou producte comunicatiu en català al nostre país, hauríem de fer tantes explicacions i anotacions a peu de pàgina que, d’entrada, farien incomprensible el document i inviable qualsevol pla d’empresa. Al menys, però, aquest exercici serviria per situar els elements imprescindibles del mercat comunicatiu català i, al mateix temps, posaria de manifest la complexitat que presenta aquest espai de comunicació i cultura.

En algun lloc de l’informe, caldria parlar de la fragmentació administrativa i de la politització de la llengua catalana, encara que, d’entrada, això fes inviable del tot qualsevol producte amb aspiracions per a arribar a tots els territoris de parla catalana. Malgrat això, també s’hauria d’explicar que el català és una oportunitat de negoci, amb un mercat potencial d’uns catorze milions de persones, la vuitena llengua europea en termes de població, amb més parlants que el finès, el danès o el noruec, tants com el suec, el grec o el portuguès.

Per documentar la situació lingüística actual, també podríem descriure amb detall que el català és una llengua que es pot estudiar a 160 universitats d’arreu del món, una de les primeres llengües literàries traduïdes, una de les primeres a Internet en relació al nombre de pàgines publicades i parlants, l’única del món amb un domini propi a Internet. També podríem documentar com la llengua catalana no s’ha ensenyat mai tant com ara a les escoles de qualsevol dels territoris. Que, malgrat la colonització lingüística i els efectes de la globalització cultural, mai tant com ara s’han publicat tants llibres i distribuït tanta música, ni hi ha hagut tantes hores de televisió i ràdio, ni tantes revistes publicades en aquesta llengua. I això, amb matisos i tota mena d’anotacions als marges, es podria aplicar a tots els territoris d’aquest mercat cultural comú.

I és que no podem perdre de vista que l’espai de comunicació català és, bàsicament, la llengua catalana, encara que políticament els territoris que la tenen com a pròpia viuen d’esquenes els uns als altres. De fet, l’espai autonòmic ha condicionat les propostes comunicatives que s’han consolidat en tots els àmbits. I aquesta és una realitat política i administrativa tan consolidada que, d’entrada, qualsevol projecte comunicatiu amb aspiracions per arribar a tot el públic potencial del mercat català l’hauria de tenir en compte per poder funcionar sense provocar més contradiccions de les necessàries per a la viabilitat del projecte comunicatiu.

Malgrat tot, també caldria evidenciar que hi ha alguns elements importants que van a favor de l’espai de comunicació català, com ara la consolidació d’una àmplia i activa comunitat a Internet, així com l’aparició constant de nous projectes comunicatius o l’existència de xarxes de promoció, especialment per a les publicacions periòdiques. Fins i tot, caldria fer esment dels problemes polítics de la reciprocitat dels canals de televisió autonòmics, perquè si se’n parla tant i n’hi ha tants, deu ser perquè hi ha alguna demanda. Tots aquests són elements a tenir en compte, sobretot, perquè encara poden donar molt més de si.

Finalment, qualsevol informe en aquesta línia no podria perdre de vista que els avenços en l’àmbit de la cultura i la comunicació en qualsevol dels territoris que conformen aquest espai incidirà positivament en la resta de territoris que comparteixen llengua i cultura. Perquè, malgrat les reticències polítiques i els esculls legals, aquest espai de comunicació i cultura continua connectat per una llengua pròpia i comuna. Això sí, caldria advertir que qualsevol pla d’empresa per a la creació d’un projecte comunicatiu en català ha de ser poc oficial, molt creatiu, amb capacitat d’aprofitar totes les esquerdes possibles per a penetrar en una societat més complexa i contradictòria del que, d’entrada, podria esperar qualsevol iniciativa empresarial del sector.

Francesc Vila i Femenia

Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc