Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Vivim encara segrestats pel joc del telèfon. Ja saben. Tu dius a cau d’orella: “Tomata”. La paraula va saltant de pavelló auditiu fins que arriba al darrer, que exclama: “musaranya dissecada amb encenalls de gerds assilvestrats”. És així. Potser la crisi del món, de la societat, de tantes i tantes coses… del periodisme, està, en part, en aquest joc. Parin l’orella i sentin l’afirmació: “La crisi actual de la democràcia occidental és una crisi del seu periodisme”. Hi estan d’acord? Els sona? En sentim moltes d’aquestes sentències des de fa uns anys. Aquesta és directa, com un dard, i fa punta, com un titular. La comprem? Sí? Doncs és de 1920.

La va escriure (Liberty and the news) el periodista Walter Lippmann (1889-1974) en plena crisi existencial. El nord-americà estava pel terra. Havia tornat de la Primera Guerra Mundial i encara es fregava els ulls. No hi veia ni un borrall. Ell, era un dels valors periodístics més estratosfèrics dels Estats Units. Però havia acceptat desembarcar sobre el terreny. El moment era únic: La Primera Guerra Mundial. Assessor del president Woodrow Wilson. Lippmann participava en la redacció dels 14 punts per posar punt i final a la Guerra. Per començar a escriure una nova Europa, un nou món. El que va veure abans, durant, i després el va sacsejar per sempre més. Què va veure?

Veu que del dit al fet hi ha un bon tret. Que una cosa i l’altra no encaixen. El que diuen, el que és no és el mateix. I a partir d’aquí es construeix, es prenen decisions. Dit d’una altra manera. Lippmann veu les dificultats de governar una societat democràtica complexa mancats d’informació adequada, clara, veraç. I, ep, amb un poder creixent de la propaganda. Ens sona?

Lippmann veu que la societat s’està transformant d’una manera brutal. Les noves joguines tecnològiques (ferrocarril, telèfon, ràdio…) ho canvien tot. Estan modificant a les persones, els costums, les actuacions. La manera que té tothom de relacionar-se amb el món és llampant. Però és que també s’estan modificant els modes de producció i consum. El passat ja no servia: s’ha de repensar. Ens sona?

És en aquest nou món extens, complex, veloç que se’ns esmuny tot de les mans. Passen tantes coses a tot arreu! Ens costa comprendre-ho tot. Impossible. Fixa’t que hem passat de saber les coses de primera mà a conèixer-les de segona, tercera, o cinquantena mà. I clar, el problema és que hem de prendre decisions i les prenem. Quantes bogeries increïbles hem comés i quantes barbaritats inconcebibles hem recolzat amb informacions suades, doblegades, tergiversades, estereotipades? Ens sona?

La mare del corder reconsagrat està aquí: això deu ser important ja que, com diu el periodista, “Tots els demés perills depenen d’aquest, perquè les notícies són la principal font d’opinió per la qual es guien els governants a l’actualitat”. Els polítics, els economistes, els metges, els trapezistes, els escombriaires, els taxidermistes… tots mengen notícies. I cada dia! Som el que mengem. Ens sona?

Si tant essencial, nuclear, és tot això per què la majoria de gent sap ben poca cosa de tot això. Per què això no és notícia? Per què? Així, potser “És necessari discutir la filosofia mateixa d’un treball; és necessari convertir la premsa en notícia. Perquè la informació al voltant de com es manega l’estructura de la informació afecta al nucli mateix de tot govern modern”. Ens sona?

Lippman ha estat el periodista nord-americà més influent del segle XX. Les seves columnes (Today and Tomorrow) eren el vas d’aigua diari pels nord-americans. Pare de l’opinió pública, del concepte “guerra freda” i tants més que avui encara usem. Assessor, informal, de tots els presidents nord-americans des de Wilson fins al Lyndon Johnson del Vietnam (que no li va fer cas). El més europeu dels periodistes ianquis. Aquí també hi ha molt del joc del telèfon. Ell, la seva obra, les seves reflexions les ha usat, suat, tunejat tothom (només cal pensar en un concepte bàsic seu com, “manufacture of consent” aplicats als mitjans, quin rendiment li treu Noam Chomsky), però tot ara ens resta boirós, desconegut, incert, substituït, transformat, alterat. Que diferent l’origen. Que diferent tot plegat. Però, tanmateix, que cert, que clar, que vàlid.

Ara algú podria preguntar si Lippmann ofereix alguna solució a tot plegat? Bé, sí, apunta. No són miracles, però a la terra no podem creure en els miracles (ja va dir Josep Pla que són una badada de la natura). Mirant més a la terra que al cel assenyala alguns camins:

“En tot cas la nostra salvació resideix en dos coses: a més llarg termini, en la incorporació a les organitzacions de notícies d’homes amb un enfocament i una preparació noves; a curt termini, en la unió de les forces independents contra l’auto complaença fàcil i pèssima tasca dels que es limiten a seguir les rutines. Avançarem quan haguem aprés una mica de humilitat; quan haguem aprés a buscar la veritat, a descobrir-la i a publicar-la; quan ens ocupem més d’aquestes coses que de la prerrogativa de polemitzar sobre meres idees enmig d’una boira d’incertesa”.

Bé, no sé si ens sona tot això. Més terra i menys cel. Si mires a dalt, no veus què hi ha davant teu i la trompada pot ser còsmica (directa al cel però amb altres finalitats). Més realitat i menys ficció. La versió catalana seria: al pa, pa i al vi, vi enfront a les tendències del més pa que formatge, al gatllebrisme (gat per llebre). Perquè en aquesta crisi (gens moderna, ni avantguardista, ni fashion), el joc del telèfon té molt a dir, o a confondre. Abans, ara, i sempre, el nivell d’engany (i auto engany) és proporcional a la salut democràtica d’un país i d’una societat.

Francesc Canosa Farran

Periodista, guionista, professor de comunicació

@francesccanosa

És de suposar que mai sabrem la veritat. Tampoc sabem si això és una lluita, o una cursa. O fins i tot una juguesca. Poden ser tantes coses. Però la vida, i la vida de qualsevol individu, sempre viu entre la senyoreta realitat i la senyoreta ficció. Però qui controla a qui? Avui ens ensumem que aquestes senyoretes en tenen una altra de preparada. Se’m permetrà un petit flashback.

Segle XX. Penso que podem estar força d’acord que el passat segle ha estat realista-realista. Només apunto el gènere sang: Primera i Segona Guerra Mundial; Guerra Civil; Corea, Vietnam, Afganistan, Balcans….  Però, tanmateix, ha estat un segle on un mitjà ha tingut l’hegemonia dels somnis de tot el planeta: el cinema. Pensin. A les fosques. Hi hagut molts mitjans, però si algú ha socialitzat els somnis, fins fa quatre dies, han estat aquests rotllos infinits de nitrocel·lulòsic, càmfora, tints i altres químiques que han fet al·lucinar i capgirar el rumb de la humanitat. Si ens obrissin el cap tothom tindria tones i tones de cel·luloide. Molt bé, i si ara fos al revés?

Començat el segle XXI inhalem que la ficció no serveix per explicar què està passant. I no fem trampa. És clar que hi ha ficció que explica les coses i molt ben contades: cinema, sèries de televisió, videojocs, literatura, etc. Però cap mitjà, cap format, té l’hegemonia dels somnis d’aquest segle bebè. Potser perquè ara estem fent l’altra capitomba entre les nostres estimades senyoretes. Som un segle nedant a la ficció de manera natural, des del cordó umbilical, bassa d’oli ficcionada. Segle ficció-ficció. Potser el que ara cal és estacar la realitat, aquest cavall desbocat, gestionar aquesta festa rabiüda. Alguna cosa està passant. Alguna. I en un terreny que alguns dirien que no. En una geografia aparentment fràgil: el periodisme. La terra es mou al periodisme nord-americà. Els ianquis han començat el segle amb un dels reptes més importants, difícils: escriure la gran obra de no ficció. Sí, és així. I això és nou, llampant, llum de neó. Flashback.

Fins fa quatre dies qualsevol periodista nord-americà tenia un somni: escriure una novel·la. Això ja arrenca al segle XIX amb Stephen Crane i el primer realisme brut. Després el primer XX amb Ernest Hemingway i els seus vins i roses i escopetes fumejants. I esclata amb Tom Wolfe i els seus àcids elèctrics dels seixanta pop. Així ho va deixar escrit Sant Wolfe: “el periodisme és el motel on dorms durant el camí per arribar al teu destí final: la gran novel·la”. Amb Wolfe com a capità, el Nou Periodisme, és un escamot de mercenaris de la realitat: Truman Capote; Norman Mailer; Gay Talese, o la versió més extrema de Hunter S. Thomson i el seu periodisme gonzo. Els reporters de la banda de la casa de la bomba ho passen tot per las batedora cromada que fa còctels lisèrgics i surt aquest Nou Periodisme, aquest “periodisme literari”. D’un glop: usar les tècniques de la ficció per explicar la realitat (diàlegs; diferents punts de vista; estructures seqüencials; detalls protagonistes; etc.). Però insistim, no volien realitat. Volien arribar a la ficció. Si volen captar com s’ha transvestit el camaleó vegin en acció tombarella a Tom Wolfe. Va abandonar la realitat quan arriba a la novel·la, la gran novel·la que desitjava: La foguera de les vanitats (1987). I després no ha deixat la ficció: A man in full (1998); I am Charlotte Simmons (2004); Back to Blood (2009). Tom Wolfe viu al cel somiat, però ara es veu que no, que el que cal és la terra.

Play. El periodista i editor Robert S. Boynton dóna la bufa: “La no ficció s’ha convertit en la literatura més important que s’escriu als EUA”. És clar, quan els ianquis parlen de no ficció (non fiction), sobretot ara parlen del new-new journalism. No ens esverem, d’acord, potser és una etiqueta. Partim d’un nou desenvolupament del periodisme literari dels seixanta i basat en el reportatge d’investigació. Però hi ha diferències. La principal és que els nou-nou periodistes no són novel·listes frustrats ni reporters esbojarrats: són escriptors de revistes i llibres. No donen notícies, expliquen històries. Històries d’un món canviant i agitat. No volen la ficció, volen la realitat.

Play. Perquè si vols saber com s’arriba a l’11-S s’ha de llegir The Looming Tower de Lawrence Wright. Quan tot s’ensorra és més important el reportatge que la literatura. No focs artificials efímers. Sí, saber captar la història, innovar, experimentar, dada, fet… Ho demostra també Ted Connover a New Jack. No l’autoritzen a fer un reportatge sobre la presó de Sing-sing. Ho capgira tot. Es passa un any per ingressar com a funcionari. L’accepten i explicarà la presó des dels ulls d’un funcionari. No s’havia fet mai. El món necessita ser remirat.

Play. Cal clissar-ho bé: La societat és més complexa. Les realitats han esclatat com mai. El planeta és un bufet lliure. Tot són subcultures, comunitats, grups, ètnics, religiosos, socials, ociosos, invisibles, etc. Avui el titular és de col·lectius. Un cas singular, senzill, impressionant és el de Saturday night de Susan Orlean. Retrata com viuen el dissabte a la nit els nord-americans. Entra a les casses de persones de religions diverses, tot tipus de classes socials, edats, pobles, ciutats, etc. El resultat és un mapa increïble dels Estats Units. Un país de menjadors. Quantes veritats escarxofades al sofà.

Play. Perquè passen coses. Hi ha preocupació social. Per això aquí hi ha investigació rigorosa, sistemàtica. Jonathan Harr a Civil Action explica des de la visió dels advocats el mega judici contra unes empreses per haver contaminat l’aigua d’un poble amb residus químics i causar la mort per leucèmia d’uns nens. La documentació és descomunal i una de les estructures claus de la història.

Play. Clar, sempre hi ha persones. Ens interessen més que mai. Més persones, més dins d’elles. És el que fa Adrian Nicole Leblanc a Random family després de passar-se anys parlant amb una venedora de drogues del Bronx. Un dia aconsegueix guanyar-se la seva confiança i donar-li una gravadora on anirà explicant la seva vida com si fossin cartes sonores i sortirà una història que va molt més enllà del món de les drogues. Les persones tenim molt dins.

Flashforward. El new-new journalism és una realitat sòlida als Estats Units i a Llatinoamèrica (el fenomen, total, mereixeria una altra anàlisi). Per tant, prenem nota. A Europa ens pots assenyalar molts camins pel periodisme. Que cadascú tregui les seves conclusions. Coses que se m’acudeixen. Recordem l’intercanvi de papers de la senyoreta realitat i ficció? En un món ultra ràpid potser només ens pot orientar el temps. Potser fa falta més temps que mai. I la veritable excusa per escriure tot això: el país.

Flashback. La mare del corder reconsagrat. Durant el primer terç de segle vint, neixen els reportatges i els primers grans reporters: John Reed, Ilya Ehrenburg, Albert Londres… Tot això és nou periodisme. La criatura comença a caminar. I al rebuf, al rebuf –com sempre- està Catalunya. Que fa sinó Josep Pla? Nou periodisme. Què fa Domènec de Bellmunt, el primer reporter modern de Catalunya, als mateixos anys? Què fa tota aquella Catalunya reportera dels vint i els trenta: Josep Maria Planes; Joan Terrassa; Joan Costa; Modest Sabaté; Lluís Aymamí; Josep Maria Lladó; Vicenç Bernades; Irene Polo; Pere Calders; Tísner; Vicenç Riera Llorca;…. La llista és interminable. Nou periodisme, clar. No és estrany que el periodista del The New York Times Lawrence A. Fernsworth digués el 1931 que els diaris catalans “tenen molta més personalitat que els nostres”. Potser perquè com observava el nord-americà, “els catalans vivien tant en el passat com en el present”. Pensem-hi. I recordem el que va dir Antoni Gaudí abans que el xafés el tramvia: “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Play.

Francesc Canosa. Periodista, guionista, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Algú potser encara creu que els nord-americans es van posar a fer westerns perquè s’avorrien. Glopejaven xarop de cactus i mastegaven regalèssia de serp. Els ianquis s’inventen el western perquè volen explicar la seva vida. Volen que el món vegi com van de banda a banda buscant or, destil·lant licor d’atzavara, construint les primeres ciutats modernes… Buscant una vida millor. Com després del súper clatellot nacional del crac de 1929. Tot estava molt fotut. I sí que el senyor Roosevelt va fer allò del New Deal, vaja fer carreteres, escoles… Però, els nord-americans van superar la crisi guaitant els primers supermans terrenals que apareixen a les pel·lícules de Frank Capra i els documentals de solidaritat de desesperació de Pare Lorentz. Així van agafar la confiança per enlairar-se: l’audiovisual els va dur a la realitat. Fins a la Segona Guerra Mundial. Que sí, que sí que suposa una victòria bèl·lica, geo política, però sobretot l’hegemonia d’explicar al planeta la seva vida. Tot va ser de color rosa cinemascope: la segona generació de guerra de sexes de Rock Hudson i Doris Day o l’encís màgic de Bewitched. Automatismes extraterrestres, còctels calidoscòpics, adossades felices… El way of life a la ficció i a la realitat es donen la mà. Aturem-nos aquí. I saltem fins avui. Estem davant d’un dels filons de la indústria audiovisual: el passat. Bé, explicar el passat. Bé, explicar qui hem estat… i qui som. Bé, el passat actualitzat. L’F5. Tecla existencialment necessària.

Més d’un segle després els nord-americans pitgen l’F5 audiovisual: actualitzen els western amb sèries com Deadwood; el pre crack del 29 amb Boardwalk Empire i el post amb Carnivale; les noves mirades –poc victorioses- sobre la segona Guerra Mundial amb Band of brothers i The Pacific; i els (in)feliços seixanta amb la central nuclear dels (mal)somnis de Mad Men, o The Kennedys. I el cabàs és inacabable: el nou imperi a Rome; els ciments dels Estats Units amb John Adams… sèries, de TV, films, documentals, literatura, assaig, webs, xarxes socials, marxandatge… Continguts i continguts que es multipliquen naixent d’un sol contingut. Que s’enlairen poderosament des de molt lluny com un coet a la carrera espacial. Ho ha dit el galant, el mega-súper-home del segle XXI, l’actor Jon Hamm: “Avui tenim la mateixa energia que als anys previs a l’arribada de Kennedy, com aleshores estem explorant el principi d’alguna cosa i sabem que anem pel camí correcte”. El present i el futur és el passat.

Bé, Hamm, és Don Drapper: el protagonista de Mad Men. La sèrie de televisió multi premiada als Emmy i als Globus d’Or, la sèrie que està marcant narrativa, estètica, que influencia dins i fora de les pantalles. De fet, sèrie que demostra que no és que tornin els seixanta i els publicitaris de Madison Avenue ens tornin a fer somiar truites, barres de llavis o automòbils. No, ni tant sols torna el passat. Mad Men, o qualsevol asteroide audiovisual de galàxies aparentment llunyanes, no parla d’adés, parla d’ara. Dels somnis perpetus d’una societat. D’avui. D’aquí. Del jo. Per això l’espectador s’hi reconeix, perquè realitat i ficció es donen la mà.

Sembla una paradoxa que un país com els Estats Units, que té tant poca història, tingui tanta història audiovisual. Sembla una paradoxa que un país com Catalunya, que té tanta història, tingui tant poca història audiovisual (i tant poc actualitzada). Sembla una paradoxa que, Catalunya, tenint el millor guió del món: la nostra història, el tinguem tant poc vist. Fixem-nos lo molt que s’han explicat els nord-americans i lo poc que ens hem explicat els catalans. Audiovisualment què sap el món (i nosaltres mateixos) de nosaltres? Poc i interromput, com un intermitent que mig funciona. Estem dèbilment comunicats, més a mode espelma, que no pas LED. Se’ns veu poc i a saltirons. Existim a grunes. Difícilment si no existim més a nivell audiovisual, comunicatiu, existirem realment. Llums i ombres.

Il.luminem. Fem un exercici infantil però de contundència de llosa. Si qualsevol persona agafa qualsevol llibre d’història de Catalunya veurà que audiovisualment poc pèsol tenim menjat. Sens dubte es fan coses. Acabem de tenir Pa Negre (recordem: adaptació del llibre d’Emili Teixidor). O d’ara: la mini sèrie Ermessenda; 14 d’abril. Macià contra Companys. I és clar, n’hi ha hagut més, per exemple, La Mari, Serrallonga, Els Diaris de Pascal, La Via Augusta, La memòria dels Cargols… Tot i això continuem tenint una geografia gruyère pel que fa a la nostra història en ficció. Hi ha una metàfora molt clara per veure-ho. Incerta glòria, la gran novel·la catalana del segle XX, la gran novel·la sobre la Guerra Civil, l’obra de vida de l’escriptor Joan Sales no ha tingut encara cap adaptació. Almenys Marc Recha fa temps que hi remena. Això seria possible en un altre país? Gruyère que demostra la punta de l’iceberg de tot: malgrat que el país està enfonsat i congelat, existeix. Aquesta és la realitat.

Sí, és real que des de un punt de vista documental i, especialment, des del naixement de TV3 s’ha fet feina. Només un tast cronològic: Operació Nikolai (1992), Sumaríssim 477 (1994), Cambó (1996), Lluís Companys, camins retrobats (2000), Els nens de Rússia (2002), Francesc Boix: un fotògraf a l’infern (2002), Els nens perduts del franquisme (2002), Joan March, els negocis de la guerra (2003), Les fosses del silenci (2003), El comboi dels 927 (2003), Roig i Negre (2006), Entre el jou i l’espasa (2007), Del pintallavis a la bala (2007); Camp d’Argelers (2009); Estudiants per la llibertat (2009); Cop al Banc Central (2010), Barraques, la ciutat oblidada… o el recent Torneu-me el fill! Els nens robats pel franquisme (2011). Tot i això continuem amb la interrogació… Poc sabem del modernisme, del noucentisme, de molts i molts aspectes de la Guerra Civil (la persecució religiosa, per exemple), de les diverses cares de l’exili, de mil i un aspectes del franquisme (plans econòmics, per exemple) de la transició… I dins d’aquests calaixos (que només abracen un segle!), centenars de personatges, d’episodis culturals, polítics, socials… La balança de l’invisible pesa molt més que la del visible.

Però no només es tracta d’això. Obrim la porta tancada. Existeix també el rebost. Ara el rebost és digital (o com una veritable màquina del temps dels nostres dies com ha fet l’hemeroteca de La Vanguardia des de 1881 fins ara). Des del naixement de TV3 (i les televisions locals, productors) fins ara hi ha milers d’hores de continguts: l’arxiu. Com fan televisions de tot el món, tot aquest univers hauria d’estar a la xarxa: és cultura, identitat, servei a la societat, però el rebost digital també ha de servir per fer més continguts. Tenim un indici amb programes com Disculpin les molèsties explorant la influència de la televisió a la societat. Però… només un exemple: amb tots els directors de cinema que al llarg de la història ha pogut entrevistar TV3 es poden fer nous continguts sobre cinema: sobre el que han dit sobre films, actors, indústria, etc. Doncs com diuen: la pitjor collita és no sembrar. I tot s’aprofita perquè tot es pot tornar a transformar i dotar de nova vida.

Més vida sobre la vida de sempre. A vegades només fa falta un canvi de mirada. Mirar la mateixa cosa però d’una manera diferent. L’actualització, l’F5. Ho està fent la BBC del baptisme televisiu (informar, format i entretenir), ara, amb Sherlock Holmes. De l’Anglaterra victoriana de paper a l’Anglaterra neovictoriana (avui són dies de dandis: l’ego és la nova socialització) de smartphones del segle XXI. Elemental, estimat Watson: el misteri mai mor i sempre estimem el mateix. Algú creu que no és possible? Donem una ullada al guió mil·lenari que tenim. Al guió de milions de milions d’històries microscòpiques i mida XXL.

Només un petit i embrionari exemple. Inquiets, una petita productora catalana, planteja fer contes de misteri, terror, ciència ficció d’escriptors catalans –plenament oblidats i desconeguts- del segle XIX i principis del XX i fer-los amb rotoscòpia… La idea és veure-explicar un conte abans d’anar a dormir. És un producte totalment exportable a qualsevol lloc del planeta. S’aposta per una tècnica com l’animació que sintonitza amb els dies. Actualitza el relat al segle XXI. La mina, l’or, el tresor és nostre. El nostre millor guió és la nostra història, la nostra vida. Quants milers de idees i d’exemples més se’ns poden acudir? Si altres països han explicat la seva vida, nosaltres també podem fer-ho. Són dies de territoris verges, de noves geografies de l’audiovisual, de països que no s’han explicat. Sens dubte en un món on els dinosaures de la comunicació els costa moure’s i reaccionar àgilment són temps de gaseles que, a més, poden i saben explicar una història.

Francesc Canosa
Periodista, guionista, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna