Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Treballar per altres o arriscar-se amb un projecte propi. Aquest plantejament pot ser habitual en molts àmbits professionals, però no és freqüent en el món periodístic. O no ho era fins ara.

La crisi econòmica, la de la indústria dels mitjans i el desequilibri entre oferta i demanda que acompanya la professió des de fa anys dibuixen un escenari on entrar a un mitjà és un petit miracle. Però ha de ser aquesta l’única opció?

Al mateix temps, ens trobem amb demandes informatives no cobertes i amb  internet. A la xarxa, amb poca despesa es pot publicar i crear continguts i accedir directament a l’audiència. Per tant, és una oportunitat per fer periodisme sense dependre de la indústria de mitjans tradicional.

Per aquest motiu, les iniciatives periodístiques bullen a internet. N’hi ha de tot tipus però, sens dubte, els mitjans hiperlocals són l’opció més triada pels periodistes que s’aventuren en la creació d’un mitjà propi. N’hi moltes poblacions i barris sense una plataforma independent o digital que informi del que passa i aquesta mancança és una oportunitat.

Una audiència d’aquest tamany i els possibles ingressos publicitaris que pot generar precisa també una estructura a escala perquè sigui sostenible. Diríem que és un model de microperiodisme. Però també es pot fer microperiodisme temàtic. Trobar un nínxol i abordar-lo amb professionalitat és una forma d’arribar a un públic molt segmentat.

Altres vegades, la fidelització s’aconsegueix per un estil distintiu, que connecta amb molta gent encara que s’abordin temes diversos. A l’estil dels magazines clàssics.

El què fonamental no canvia. Canvia el com. Es fa petit, es fa digital i es fa de manera molt flexible, adaptant-se contínuament a un entorn mutant. És un periodisme de guerrilla per a temps d’incertesa. Ningú no sap què funcionarà i què no, però paga la pena. Millor provar-ho que lamentar-se’n.

Això és el que pensen, com a mínim, els protagonistes de les tretze iniciatives que hem entrevistat per al llibre Microperiodismos, aventuras digitales en tiempos de crisis en Jordi Pérez Colomé i jo mateixa. Hi són Hoopshype, Microsiervos, Dosdoce, Bottup, Modaes, Somos Malasaña, GranadaiMedia, Frontera D, Ets el que Menges, La Voz de Barcelona, Pikara Magazine, ObamaWorld i Minushu. El més alentador és que en la tria hem hagut de deixar fora molts altres.

Donen pistes i, sobretot, ànims per a tots els que rumien amb la creació d’un projecte propi. Es requereix determinació i esforç continu per trobar solucions a problemes que no hi són a cap manual i per entendre tots els elements dels que depèn el projecte, no només els continguts.

L’activitat periodística no es pot desconnectar amb tot allò que la fa possible: de les possibles vies de finançament per fer-lo viable, de la seva difusió, però sobretot de la connexió i a diàleg amb l’audiència interessada. Els microperiodismes viuen tots aquests aspectes de manera molt més integrada que la gran indústria. És un exercici de flexibilitat i permeabilitat als canvis més necessari ara que mai.

Eva Domínguez
Periodista

Els ciutadans cada cop mostraven més desinterés per la premsa i també per la política. Es detectava un distanciament creixent entre el periodisme i el públic al que servien. Davant d’aquesta situació alguns mitjans van buscar maneres de reconnectar amb el públic, de ser útils a la comunitat i millorar la qualitat de la democràcia.

El periodisme cívic va començar a finals dels 80 i es va estendre durant els 90. Un dels propulsors va ser el grup Knight-Ridder. Els diaris Wichitta Eagle i Charlotte Observer, de la seva propietat, van dur a terme les iniciatives més remarcables.

Per exemple, es van plantejar fer una cobertura diferent per les eleccions i centrar-se en els temes que preocupaven a la gent i no en l’agenda del polític. Amb enquestes, entrevistes en profunditat i, fins i tot, focus groups van detectar els temes més prioritaris, i els van convertir en els eixos temàtics del diari.

La idea fonamental d’aquest moviment era que el periodisme havia de donar a la comunitat política els temes sobre els que havien d’actuar i com esperava la ciutadania que ho fés. El periodisme havia de servir al ciutadà a actuar amb coneixement de causa fent de mediador i propulsor d’una conversa pública. Aquests experiments van millorar la vida pública de les comunitats on es van fer. Recomano la lectura de Periodismo zombi en la era de las audiencias participativas (2010) de Lluís Pastor per conèixer-ne més detalls.

Les iniciatives de periodisme cívic van anar perdent pistonada al llarg del temps. Precisaven d’un gran esforç logístic i organitzatiu per canalitzar la participació.

Fem ara un salt en el temps. Al 2011. Pensem en el descontent d’una bona part de la ciutadania davant la situació econòmica actual i l’actuació dels polítics. Alguns ocupen places. Molts simplement fa anys que no voten i d’altres voten en blanc. De tractar-se d’una candidatura electoral el vot en blanc seria la cinquena força a nivell estatal.

El sentiment de desafecció cap al sistema democràtic no és anecdòtic ni minoritari. És tan o més gran que el que van detectar els nord-americans fa dues dècades. Però aleshores Internet no hi era. Ara, la conversa ciutadana es dóna a la xarxa amb o sense els mitjans periodístics. Ara, Internet facilita la participació i simplifica la costosa logística d’aleshores.

No hi ha més esculls per posar en marxa iniciatives de periodisme cívic que el propi concepte del rol dels mitjans i del periodisme en la nostra societat. Si una part de l’audiència considera que qualsevol ciutadà pot fer periodisme és perquè els processos, els principis i els filtres periodístics no s’apliquen i es transparenten prou com per donar-los valor.

Si una part de la societat crea i busca altres mitjans és perquè calen. Si les xarxes socials bullen amb propostes i temes que no es cobreixen adequadament als mitjans és evident que el periodisme ha d’estendre la cobertura de temes. I, al mateix temps, ha de fer-ho com un agent actiu, amb una clara idea de quin és el seu rol a la societat. Detectant, fent emergir, vinculant els esforços que ja existeixen, donant veu i ordenant propostes per millorar la comunitat a la que serveix. En resum, un exercici de la professió amb l’esperit del periodisme cívic però amb les eines del segle XXI.

Això vol dir no reflectir només el conflicte i el malestar sinó furgar les prioritats i propostes de la ciutadania, investigar en solucions i models i posar-les sobre la taula. Passar d’un periodisme contemplador a un periodisme catalitzador, que tingui continuament agafat el pols a la ciutadania.

És, doncs, una qüestió d’urgència replantejar-se com servir millor als ciutadans sent l’eix del debat social. Si el periodisme se’n situa al marge, també ho fa al marge de la societat.

Eva Domínguez, periodista [web, Twitter, LinkedIn]