Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Amb una estimació de 63 milions de tablets venudes durant el 2011, l’anomenada era post-PC avança cap a la consolidació d’una nova via de consum de continguts digitals, amb nous dispositius d’accés a la informació a l’abast dels usuaris. Durant l’any 2011, els mitjans de comunicació han començat a migrar, amb més o menys èxit, els seus continguts a aquests nous aparells, fent servir opcions tecnològiques i models de negoci diversos.

Aquestes són les cinc tendències més importants d’aquesta migració, que tracten d’analitzar les darreres novetats per avançar quins seran els propers passos en el disseny d’aplicacions per a tablets al 2012 entre els mitjans de comunicació.

1. Web apps

L’existència de mercats d’aplicacions tancats per cadascuna de les tecnologies dels tablets condiciona les possibilitats de distribució dels mitjans. L’iTunes d’Apple, per exemple, es queda amb un 30% de les vendes de l’App Store. Aquesta és la raó per la qual cada vegada més diaris buscaran fórmules per evitar aquesta via de comercialització, i les web apps serveixen per aquest objectiu. Les web apps són aplicacions que no fan servir els canals de distribució de cada sistema, sinó que es descarreguen directament des d’internet i estan basades en programació HTML5.

El millor exemple d’aquesta tendència és l’estratègia d’aplicacions de Financial Times, que ja ha desenvolupat versions per a l’iPad, l’iPhone (iOS), versions d’Android per mòbils i tablets petits (Frodo 2.2 i Gingerbread 2.3) i per a tablets més grans (Honeycomb 3.1). L’aplicació es pot descarregar gratuïtament, però és necessari ser subscriptor del diari per accedir a tots els continguts. Financial Times gestiona de manera autònoma aquestes subscripcions, que han arribat als 250.000 usuaris, com a font d’ingressos.

Durant l’any 2012, veurem més mitjans de comunicació que buscaran solucions similars per augmentar la seva autonomia de distribució i evitar les comissions d’intermediaris per la distribució de les seves edicions. Per portar a terme aquest objectiu, però, serà necessari disposar d’un suport tècnic solvent que garanteixi prescindir d’alguns canals de distribució establerts i crear-ne de propis. Per exemple, tornant a l’exemple de Financial Times, el diari britànic acaba d’adquirir, a principis de gener, la companyia Assanka, que era la responsable de desenvolupar les seves web apps per a diferents dispositius.

2. Disseny adaptable

Una altra tendència similar portarà les webs informatives a avaluar la creació de sites amb el que es denomina responsive design, o disseny adaptable. Al contrari que les webs apps, les webs adaptables no tenen el format d’aplicacions, sinó que són webs que treuen tot el profit de l’HTML5 i el CSS3 per adaptar la seva interfície a les característiques (tamany i ressolució, essencialment) de les pantalles del dispositiu.

És el camí que ha pres The Boston Globe, amb una web amb disseny adaptable que canvia la seva estructura segons es visualitzi amb un ordinador, un tablet (de 7 o 11 polzades) o un mòbil. Aquesta tendència deixa de banda la creació d’aplicacions específiques però garanteix una bona experiència d’usuari, ja que fins i tot arriba a adaptar algunes funcions segons el dispositu sigui o no de pantalla tàctil.

The Boston Globe va fer coincidir el llançament d’aquest nou site (abans estava integrat al portal boston.com) amb la creació d’un sistema de pagament per accedir als seus continguts. Des de llavors, han arribat als 16.000 subscriptors de pagament.

Les web que fan servir responsive design permeten saltar-se les restriccions dels mercats d’aplicacions, tenir el control dels subscriptors, garantir un contingut adaptat a tots els tablets i reduir el cost d’haver de desenvolupar una aplicació per a cada dispositiu.

3. Personalització

L’èxit d’aplicacions que aposten per personalitzar el contingut i l’experiència de cada usuari farà reflexionar els mitjans de comunicació sobre aquesta possibilitat. Més enllà del prestigi de cada capçalera i el valor del criteri editorial, la personalització s’està consolidant com un element important en aquesta era post-PC, especialment pel caràcter individual dels nous dispositius d’accés a la informació.

La coneguda i exitosa aplicació Flipboard, que basa la personalització dels continguts en la presència de l’usuari a les xarxes socials n’és un bon exemple. De fet, la companyia té acords amb multitud de mitjans (BBC, USA Today, The Economist, The Guardian, Wired…) per presentar els seus continguts de manera destacada.

Zite, un magazine personalitzat on l’usuari tria els temes d’interés i un algoritme s’encarrega de seleccionar els articles entre centenars de fonts i aprendre de la tria de l’usuari, n’és un clar exemple de les possibilitats d’aquesta via. Sense anar més lluny, CNN va comprar Zite l’agost del 2011, el que demostra la voluntat d’alguns mitjans per aprendre d’aquests sistemes i avançar en aquesta tendència.

Els mitjans incoporaran aquesta personalització paulatinament durant els propers mesos, i no només en les versions per a tablets. L’aplicació Social Reader, llançada pel Washigton Post al setembre del 2011, n’és un altre cas. El diari busca generar comunitat a partir de la seva presència a Facebook, generant i promovent la conversa entre els lectors més enllà del contingut que publica.

4. Kiosc digital

Les experiències d’Orbyt i Kiosco y Más (Espanya), iKiosk (Alemanya) i Press Régionale (França) continuaran desenvolupant-se per tenir una versió de pagament als tablets a partir de la rèplica del contingut de l’edició impresa. Orbyt ha declarat recentment que té 50.000 subscriptors i espera superar els 75.000 abans que acabi el 2012, encara que cal saber quants seran de pagament. En un altre ordre de magnitud, The New Tork Times ha arribat als 390.000 subscriptors digitals del seu ‘paywall’.

Els kioscos digitals es desenvoluparan en una doble via. Per una banda, incorporaran elements de promoció per donar valor afegit als seus productes; des de fa uns mesos, Orbyt ofereix vídeos d’ópera als seus subscriptors. Es tracta, amb limitacions, de portar les promocions del diumenge de la premsa escrita al món digital; aviat veurem pel·lícules i llibres acompanyant les edicions digitals dels diaris per a tablets.

I, l’altre objectiu serà justificar les seves dades de difusió combinada (kiosc tradicional i kiosc digital) amb el que se’n diu rèplica digital, és a dir, aquella versió digital del diari paper que pot ser consumida, previ pagament, en plataformes com ordinadors, tablets i mòbils i, en conseqüència, comptabilitzar com a difusió integrada de la capçalera.

5. ‘Pure players’

Així com a internet trobem mitjans de comunicació que existeixen sense una capçalera tradicional al darrera, un mercat de gairebé 70 milions de dispositius comença a justificar l’aparició de capçaleres dissenyades i distribuïdes exclusivament per tablets.

És el que ha intentat The Daily, la publicació de pagament per iPad de News Corporation, que declara haver arribat als 100.000 subscriptors després del seu primer any de vida, lluny de les seves pròpies expectatives per ser rendible, que es fixaven en els 500.000 subscriptors.

A Espanya tenim altres productes (gratuïts, de periodicitat setmanal i mensual) que són ‘pure players’ per a iPad i altres tablets: Actualidad7, iMag i Vis-a-Vis. Tot i ser productes pensats per a tablets, tots tres —igual que The Daily— s’estructuren igual que els productes impresos, el que els deixa poc marge per explorar totes les possibilitats interactives dels dispositius tàctils.

David Sancha

Director a Cases i Associats i professor als estudis de comunicació de la UOC | Twitter: @dsancha

“La darrera vegada que va haver-hi tanta excitació per una tauleta, hi havia alguns manaments escrits en ella”. La frase, publicada a les pàgines del Wall Street Journal abans de l’aparició del primer iPad, va servir a Steve Jobs, fundador d’Apple, per presentar el nou tablet juntament amb una imatge de Moisés amb les taules de Déu. Era el 27 de gener del 2010 i avui, 15 mesos més tard, la sentència segueix sent perfectament vàlida per explicar la situació actual del mitjans de comunicació respecte a aquests nous dispositius tàctils.

Dels 18 milions de tablets venuts al 2010 arreu del món, un 85% corresponen al model d’Apple, segons un informe d’IAB Research. En els primers tres mesos del 2011, amb el nou model iPad2 a les botigues, se n’han venut 4,69 milions més, segons ha publicat la companyia californiana amb l’informe de tancament del trimestre fiscal.

L’arribada de nous dispositius amb Honeycomb, la tercera versió del sistema operatiu Android de Google, dissenyat específicament per tablets, afegirà alternatives a aquesta situació de quasi monopoli. Models com el Samsung Galaxy Tab 10.1, el Motorola Xoom o el LG Optimus Pad, amb característiques similars a l’iPad, apostaran per integrar aquest sistema operatiu.  A més, tenim l’arribada de Playbook, el tablet de Blackberry, orientat als usuaris de negocis acostumats a fer servir aquests telèfons, que funcionarà amb un sistema operatiu propi de la companyia RIM però que probablement serà compatible amb aplicacions d’Android.

El tablet i l’era post-PC

Aquest context tecnològic anima l’aparició d’informes com el de Gartner, que recentment parlava d’un volum de 70 milions de tablets en el 2015, amb una proporció d’iPads d’un 47%. Forrester, per la seva part, calcula una expansió de les tablets més ràpida que els reproductors MP3. És el que alguns analistes, com Frédéric Filloux, consideren l’era post-PC de l’informàtica domèstica, dominada per aquests nous dispositius portàtils, lleugers, tàctils i multimèdia, permanentment connectats i amb una clara orientació a la comunicació interpersonal.

En aquesta era post-PC, una recent enquesta de l’institut Reynolds donava bones perspectives al mercat de la premsa: un 84% dels propietaris d’aquests dispositius el fan servir per llegir notícies i un 81% per llegir diaris i revistes.  Aquestes tendències, per exemple, es manifesten en estudis com el d’AdMob, que parlen d’un descens en el consum de televisió entre els usuaris de tablets.

La realitat és que l’ús dels mitjans de comunicació amb l’aparició dels tablets reflecteix un canvi en el comportament del usuaris. Mentre els mòbils s’utilizen per al consum informatiu a primera hora del dia i els ordinadors mantenen la preponderància durant l’horari d’oficina, nombrosos estudis, com el de The Wall Street Jorunal o Read it Later, detecten que els tablets tenen un ús intensiu com a dispositiu de consum de notícies a la nit.

Els mitjans de comunicació, especialment els diaris, han començat a apostar amb diferent intensitat i encert per aquests nous dispositius portàtils. La seva estratègia, en aquest sentit, ha de passar per allunyar-se de les edicions digitals que trobem a internet i buscar noves fórmules comunicatives i de negoci. Una estratègia que podem resumir en tres punts.

1. La web com a competència

La competència més gran per aquestes aplicacions de mitjans de diaris és una icona: l’accés al navegador web que incorporen tots els tablets. Si els diaris fan aplicacions basades en el contingut i ús de les versions dels diaris a internet, els lectors no trobaran cap motiu ni cap millora per fer-les servir. Cal, en aquest sentit, aprofitar totes les possibilitats comunicatives i tècniques dels tablets per portar les edicions del diaris a aquesta lògica: ús táctil, geoposicionament, visualització vertical i horizontal, presència del contingut multimèdia… L’aplicació per a iPad del suplement cultural Tutto Libri del diari La Stampa n’és un bon exemple d’aquest aprofitament.

2. El ‘paywall’ com a model de negoci

Els mitjans semblen haver obtingut les seves conclusions sobre la fórmula de comercialització dels seus continguts a internet. Els ingressos per publicitat que obtenen les edicions digitals del diaris no poden competir amb els ingressos de les edicions impreses.

Malgrat que els costos de distribució de les edicions digitals no poden comparar-se als que trobem a les edicions en paper, la diferència d’ingressos fa insostenible pensar en que el descens en els ingressos publicitaris de les edicions impreses pugui compensar-se amb els ingressos de les edicions digitals.

Aquesta reflexió està portant els diaris a aixecar nous murs de pagament (coneguts com paywalls, en anglès) per a les seves edicions digitals, especialment a les edicions d’iPad, on el sistema de pagament d’Apple mitjançant iTunes facilita el micropagament i la subscripció dels usuaris.

A Espanya, Unidad Editorial va posar en marxa Orbyt al març de 2010 per marcar distància amb el contingut gratuït de la web; en aquest temps, porta 28.000 usuaris registrats. El diari britànic The Times, de News Corporation, va posar en marxa el seu sistema de pagament a l’edició digital el juny del 2010 i, tot i perdre més de la meitat de l’audiència, té actualment 79.000 usuaris registrats que paguen per consultar el diari a la web i l’edició per a tablets. Un camí similar ha iniciat The New York Times, amb la implantació d’un sistema freemium que combina uns accessos gratuïts limitats i un sistema de registre de pagament multiplataforma que, de moment, ha reduit el 15% de la seva audiència però ha arribat a la xifra de 100.000 subscriptors digitals en menys d’un mes.

Però el cas més paradigmàtic d’aquesta tendència la trobem a Eslovàquia, on els set principals mitjans del país (quatre diaris, una cadena de televisió i dos revistes) estudien introduir un mateix sistema de paywall per cobrar als lectors que vulguin accedir als seus continguts en plataformes digitals.

3. La rèplica digital per guanyar audiència

L’ús creixent dels tablets per al consum de diaris i el seu potencial com a plataforma de pagament per aquests continguts ha portat els diaris a impulsar modificacions al sistema de certificació d’audiències. Es tracta de comptabilitzar aquests lectors d’edicions de tablets com a audiència general de la publicació, agregant-los a la difusió de les edicions impreses.

L’objectiu d’aquest moviment és compensar les caigudes en les xifres de difusió de la premsa escrita i així convertir les capçaleres en un vehicle atractiu per captar campanyes publicitàries multiplataforma, més adequades a la realitat del consum dels lectors de diaris.

És d’aquesta manera com s’està consolidant el concepte de rèplica digital per anomenar aquella versió digital del diari paper que pot ser consumida, previ pagament, a plataformes com ordinadors, tablets i mòbils i, en conseqüència, comptabilitzar com a difusió integrada de la capçalera. L’Audit Bureau of Circulations, als EUA, ha modificat les seves regles d’auditoria en aquest sentit fa un mes; l’Instituto Verificador de Circulaçao, a Brasil, ha introduït canvis per poder auditar les audiències dels diaris a l’iPad, i la Oficina de Justificación de la Difusión, a Espanya, a actualitzat recentment les normes tècniques de control de publicacions digitals per aquest mateix motiu.

Sigui per mantenir informats els seus lectors en nous dispositius amb un gran creixement i potencial en els propers anys, sigui per buscar un model de negoci que complementi les pèrdues del sector de la premsa, o sigui per buscar alternatives digitals que assegurin les dades de difusió de les capçaleres, la premsa ha d’apostar per tenir presència als tablets, posar una icona a l’abast del dit dels seus lectors i competir per l’atenció de l’usuari en aquests nous dispositius.

Els tablets, en aquest sentit, són un nou repte per a la premsa escrita, assetjada per problemes econòmics i de circulació. No obstant això, amb planificació i una bona visió estratègia, els diaris poden convertir aquest repte tecnològic en una oportunitat per garantir-ne el seu futur digital.

David Sancha és director a Cases i Associats i professor als estudis de comunicació de la UOC