Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Amb la TV connectada, el garbuix de plataformes i sistemes d’accés a continguts audiovisuals (IPTV, WebTV…) se simplificarà per a l’usuari de forma extraordinàriament còmoda. Des de la pantalla principal de la llar –i la resta també— es veurà televisió. Una televisió que no serà només la que hem conegut fins ara, sinó moltes coses més que, això sí, es podran gaudir com un tot des del comandament a distància. Un de sol.

En els darrers anys, l’accés a múltiples continguts audiovisuals per IP, absolutament a la carta i de forma gratuïta –legal o no–, havia desplaçat les noves generacions de l’aparell de televisió del menjador a la pantalla de l’ordinador… això i la irrupció de les xarxes socials nascudes amb els primers xats i fòrums d’Internet. La gran millora de l’experiència visual de les noves pantalles de televisió, per mida i per resolució, juntament amb la seva creixent connectivitat a Internet, està obrint un nou escenari al que fins ara hem conegut com a “televisió”, que permet a la pantalla principal de la llar recuperar part del seu protagonisme perdut. Un nou escenari, en què els canals televisius no només compartiran dispositiu amb el gran volum de contingut audiovisual que viatja per la xarxa, sinó que obre la porta a la generació de nous formats i a noves formes de consum audiovisual, relacionades amb unes sigles que ja ens són familiars –OTT–, i agermanades amb la resta d’aparells connectats amb pantalla com les tauletes i els mòbils intel·ligents. La televisió híbrida ja és aquí, i no hauria de representar una amenaça als operadors televisius actuals, sinó tot el contrari; ja que davant les grans transformacions de les TIC i l’audiovisual, “la televisió és aquí per quedar-se”, com afirmà fa pocs mesos el vicepresident de Pepsico.

Però en aquesta confluència, definitiva, entre els continguts que arriben per l’antena i els que són a la xarxa, és bàsic que la plataforma tecnològica que la gestioni dins l’aparell del menjador sigui neutra, horitzontal o oberta, com li vulguem dir. Si el terreny de joc és aquest, els qui tenen l’experiència de dècades de fer i oferir continguts que interessin a molta gent, poden guanyar-hi molt: els canals de TV. La importància d’un estàndard obert és estratègica. Sense, l’opció a la televisió connectada o híbrida passa per l’oferta tancada i pròpia de cada marca de televisió, generant en cada televisor un portal vertical, on el fabricant esdevé agregador de continguts i exerceix, de facto, de regulador dels canals i continguts disponibles, de forma ben similar a les plataformes que ja coneixíem d’IPTV o de satèl·lit digital.

Fa temps que els canals televisius són a la xarxa, oferint continguts adaptats o simplement oferint els programes emesos a la carta. El VOD i el catch-up són i continuaran sent serveis d’alt consum que ara, amb la TV connectada, seran directament accessibles a la pantalla del menjador, tot gaudint alhora de les emissions de la TDT. I és més, la televisió híbrida ofereix una oportunitat immillorable per fidelitzar els televidents als canals de televisió, esdevenint la pantalla central dels continguts crossmedia i transmedia; aquest segon terme entès com a narració que es desenvolupa a través de diversos formats amb vida independent però que defineixen un esquema unitari, com així el defineix la cap de TV interactiva de la UER Nicoletta Iacobacci.

Pantalla central sí, però no pas única, sinó amb les possibilitats de la TV connectada, s’obre a una oferta expandida per a la participació i la interactivitat a la segona pantalla, en uns moments on ja comença a ser una opció natural veure la televisió mentre s’està usant un smartphone o una tauleta. Una nova manera de consumir televisió que no és pas anecdòtica als EUA, i que aquí a tot arreu anirà en augment.

Les aliances franco-alemanyes no són territori exclusiu dels gran acords econòmics o polítics europeus, sinó també dels televisius. Si en el terreny de l’oferta de continguts, aquests dos estats van fer néixer el canal ARTE a inicis dels 90 del segle passat, des de fa tres anys estan impulsant un estàndard obert per a la televisió híbrida, l’HbbTV, al qual s’hi estan sumant la resta de membres de la UE, entre ells l’Estat espanyol des de fa una mica més de mig any. Ara, però, falta que aquest sistema obert, que no depèn del fabricant del televisor, esdevingui l’estàndard televisiu dels propers anys. Que allò adoptat no quedi sense una clara regulació, homologant tots els equips i esdevenint unes sigles familiars per als televidents, com ja ho són de fa dies la TDT o l’HD.

La competència directa que estan plantejant a l’oferta de canals de TDT estatals i catalans les majors nordamericanes, entrant per la porta de darrera –que significa rellogar canals als concessionaris privats espanyols–, és un petit avís del que podria passar si no es garanteix una plataforma neutra. Si en el cas de canals com Disney Channel, Paramount Channel o AXN (de Sony/Columbia Pictures) aquesta irrupció ha estat possible gràcies al nyap jurídic que van dissenyar els governs espanyols de la passada dècada, amb la intenció d’acontentar la voracitat de canals i canals a disposició dels grans grups de comunicació privada, l’entrada a les llars de la nova generació d’aparells de TV connectables a Internet –els smart TV— sense oportunitat per a les corporacions televisives –els broadcast— a ser-hi sense impediments afegits, podria ser especialment nociu per a elles. No es tracta de posar barreres a la lliure opció del televident, sinó d’impedir que determinats operadors quedin relegats d’entrada.

Caldria que no es repetissin errors del passat, com el que es visqué amb les primeres experiències d’interactivitat a la televisió amb l’estàndard MHP; un sistema que només existeix avui a Itàlia. Un cas particular, l’italià, que ha acabat reeixint per seva directa vinculació en el procés tecnològic per a l’accés als canals de pagament de la TDT, promogut per un Berlusconi amb doble paper d’empresari televisiu. La historia de l’MHP és la d’un fiasco que es va endur per davant l’esforç i les inversions d’emprenedors catalans, que van apostar per desenvolupar productes a l’entorn d’aquest estàndard interactiu fallit. Això sense oblidar els importants esforços d’operadors televisius que van experimentar i emetre continguts… que quasi no veia ningú. Cert és que era un sistema amb mancances importants respecte la seva oferta d’interactivitat, però que naufragà en bona mesura per la manca de voluntat institucional en normalitzar-lo. Amb l’HbbTV no hauria de passar el mateix, perquè aquest sistema pot garantir el terreny de joc neutre que abans comentàvem. Un terreny que és el que li interessa a TV3, i per tant també a bona part de la resta del sector audiovisual català; més encara ara, en uns moments difícils com els que viu davant les retallades pressupostàries provinents de la Generalitat de Catalunya i del govern espanyol en comunicació i indústries culturals. Una TV3 que, com en anteriors innovacions tecnològiques, no s’ho mira de lluny sinó que està preparada per aquest nou escenari. Esperem que pugui jugar sense arbitratges en contra.

–
Daniel Condeminas i Tejel | @DCondeminas

És dircom especialitzat en mitjans de comunicació i relacions institucionals. Actualment realitza tasques de consultoria sobre TV digital a Sudamèrica. Exdegà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya. Fou el director del programa d’impuls de la TDT de la Generalitat de Catalunya, i anteriorment va ser coordinador de la comissió de noves tecnologies del consell d’administració de la CCRTV .

Altres articles de l’autor:

> Per una visió estratègica dels videojocs

Fa ben poc se celebrava la Fira internacional del videojoc i l’oci interactiu Gamelab a Barcelona. Una trobada empresarial i creativa, oberta al públic, nascuda fa uns anys a Astúries i que, gràcies a l’aposta de l’ICIC i la bona predisposició dels organitzadors i el sector català, no va viatjar cap a Madrid, sinó que es quedarà aquí en les properes edicions.

Massa sovint, s’ha analitzat el món dels videojocs amb prejudicis i un cert menysteniment elitista. Avui, aquestes visions no només són una greu errada cultural, sinó un imperdonable error si es trobessin instal·lades en algun despatx oficial. Els videojocs formen part natural del consum cultural de bona part de les noves generacions, i estan arribant a totes –sí totes– les edats.

Aquesta altíssima penetració porta a considerar els videojocs com un sector comercial i industrial de primer nivell. Si comptem les estimacions de consum de jocs en línia i als mòbils, a l’Estat espanyol va generar un moviment de 1.000 milions €, sense comptar la part de maquinari (videocónsoles, accessoris…). Aquesta xifra de vertigen, supera amb escreix la que generen altres continguts culturals de gran volum, com seria el sector cinematogràfic; entre d’altres motius perquè fa anys que ha plantejat el seu creixement comercial amb internet d’aliada i no com amenaça, i les noves pantalles personals (mòbils intel·ligents, tauletes…) com a interfícies prioritàries de  negoci, no pas com a complements.

Catalunya gaudeix d’una important xarxa d’empreses creadores de videojocs, algunes d’elles amb importants èxits en jocs de consola o per a smartphones, i  amb un ampli estol de professionals i artistes implicats; des de músics a dibuixants. Però, segur, es troba lluny d’assolir el pes que ens podria pertocar a nivell internacional. I en un sector tan dinàmic com aquest, la llista de les grans empreses que comandaran el sector es podria tancar més d’hora que tard, amb el risc que no tinguem cap de catalana.

Una de les vies que cal explorar amb urgència és la d’afavorir les sinèrgies entre aquest sector i la resta del món audiovisual –i ho diem així sabent que molts empresaris i creatius de videojocs no s’hi consideren membres del món audiovisual–. Més enllà d’algunes meritòries iniciatives promogudes des del sector empresarial, les produccions de llargmetratges d’animació ja precisen, necessiten, concebre’s en paral·lel a un nou producte de videojoc; i  això ha de tenir el corresponent suport institucional. Sinó, els números no surten per enlloc, si volem amortitzar unes obres audiovisuals d’alt cost. Les estrenes cinematogràfiques dels darrers nadals ens donarien bons exemples nordamericans, asiàtics i europeus del que estem dient. Ara, falten els nostres.

Hi ha molt per fer en aquest àmbit de les sinergies videojocs-audiovisual. Tant des del món de l’audiovisual convencional, com des dels videojocs s’ha assenyalat la necessitat, urgent, de dotar-se de plataformes de distribució a internet pròpies i molt competitives; per no quedar en mans de les grans distribuïdores internacionals, amb el risc que suposaria dependre absolutament dels seus criteris editorials.

Diversos països ens porten anys d’avantatge en les seves línies de suport institucional a la indústria del videojoc. Des d’un Canadà amb una més que atractiva política fiscal, a una França que ha integrat el suport al sector dins el mateix del seu Consell Nacional de la Cinematografia. Des del CPAC ja fa temps que venim vindicant la necessitat de deixar de veure el videojoc com una mena d’accessori o complement de l’audiovisual, i entendre’l com un sector indispensable per a la creació i les indústries culturals digitals dels propers anys. Durant el procés de debat a la cambra catalana de la llei del cinema, varem traslladar al conjunt de forces parlamentàries la necessitat d’integrar aquest sector dins el cor del disseny del nostre futur audiovisual. En aquest sentit, ens sentim una mena de pares intel·lectuals de l’exitosa aposta feta pel Govern de poder portar aquí el Gamelab.

Daniel Condeminas i Tejel. És actualment Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC). Ha estat el Director del programa d’impuls a la TDT de la Generalitat de Catalunya, i anteriorment va ser el coordinador de la comissió de noves tecnologies del consell d’administració de la CCRTV. Assessor en processos legislatius sobre l’audiovisual català i estatal, ha organitzat seminaris de formació en comunicació per a diverses organitzacions americanes.