Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Praza Pública (Plaça Pública) és una nova web de notícies que es va llançar a Galícia l’1 de febrer. Ha tingut una molt bona acollida, ja que suposa un revulsiu en un panorama mediàtic, el gallec, que el darrer any ha viscut el tancament de molts mitjans publicats en aquesta llengua (Xornal de Galicia, Galicia Hoxe, Xornal, o les històriques capçaleres Vieiros –un dels pioners en periodisme digital a l’Estat espanyol, des de 1995– i A Nosa Terra, setmanari fundat el 1977). Encara que el 90% de la població pot parlar gallec, els principals mitjans de Galícia són en castellà, excepte els mitjans públics de la Xunta.

Però la llengua no és l’única característica que diferencia a Praza Pública d’altres projectes d’emprenedoria en periodisme a l’Estat espanyol:

1. Codi:
• Praza Pública va ser desenvolupada per una empresa local, A Navalla Suíza, està basada en programari lliure i han publicat el codi font de la web sota una llicència GNU Affero 3.
• El desenvolupament de la web no és estàtic. Continuaran actualitzant i publicant noves funcionalitats periòdicament.
2. Contingut:
• Tot el contingut publicat a Praza Pública està sota una llicència CC BY-SA. En els articles d’opinió, l’autor té l’opció d’escollir una altra llicència.
• Han fet una declaració d’intencions d’apostar per periodisme d’investigació, periodisme de dades, reportatges en profunditat i selecció de fonts d’actualitat (curation).
• Han triat, tímidament, una nova arquitectura de continguts. A la part superior de la web, en lloc de l’habitual llista de seccions, s’hi pot veure una llista dels temes dels que estan fent seguiment. Cadascun d’aquests temes té la seva pàgina, on s’hi poden veure els articles ordenats per importància o en una línia temporal, amb dues columnes, una per a la informació i una altra per a l’opinió.
• Tot i això encara mantenen el tradicional model de seccions, que en la meva opinió s’ha de superar.
• Et pots guardar articles per llegir més tard, però, estranyament, encara (mirar el punt 1) no és possible guardar els articles en un compte personal.
3. Model de negoci:
• Al darrere de Praza Pública hi ha una fundació amb el mateix nom, que, al mateix temps, és microfinançada pels lectors. Tots els donatius es poden desgravar, un incentiu sobre altres iniciatives finançades amb microdonatius. Altres fonts d’ingressos seran les ajudes públiques i la publicitat.
• La gent que aporti diners a Praza Pública tindrà drets polítics i editorials a la fundació, que creixeran amb l’acumulació de donatius en el temps. Pots tenir un lloc al patronat de la fundació, o accedir a un consell consultiu, pots rebre llibres, o publicacions en paper anuals i mensuals.
• Potser la part més interessant del model de negoci es la creació de la seva pròpia divisa: el Patacón. Amb un tipus de canvi fix de 1 Patacón per 1 Euro, els Patacons es poden guanyar aportant contingut a la web, o compartint contingut a les xarxes socials. Els Patacons es poden gastar en una xarxa d’establiments, o es poden utilitzar per guanyar els mateixos drets polítics i editorials que la gent que aporti euros. Així, Praza Pública recompensa als usuaris més actius i posa al mateix nivell la contribució amb diners amb la contribució amb coneixement.
• Aposten per la transparència i la sostenibilitat en la gestió.
4. Disseny:
• Praza Pública és, al menys que jo sàpiga, la primera web de notícies dissenyada al Estat espanyol en HTML5 sota el paradigma de disseny adaptable, del que s’ha parlat aquí diverses vegades.
• Destaca el seu ús de la tipografia i de la cor, diferenciant-se d’altres mitjans i apostant per un branding fort.

Amb menys d’un mes de vida, encara és molt aviat per a poder jutjar amb criteri una iniciativa d’aquest tipus, però les bases que han posat per començar fan pensar que aquesta pot ser una iniciativa amb un llarg recorregut, especialment en un mercat mediàtic, el gallec, amb una necessitat imperiosa de periodisme crític i veus alternatives en la llengua pròpia.

Carlos Alonso

És periodista, treballa com a especialista en màrqueting on-line i és membre del BCNMediaLab.
@carlosalonso | LinkedIn | Astillero

Quan l’iPad va ser presentat fa un any i mig, va ser rebut amb entusiasme per les empreses de mitjans de comunicació, especialment pels seus directius, ja que els va proporcionar dues coses essencials per ells:

1. Un entorn tancat, confortable i estandaritzat per rebre contingut. Com les revistes, però amb vídeo i anuncis amb contigut enriquit.
2. Una oportunitat de tornar a cobrar per continguts, per crear escassetat, aprofitant la muralla de la botiga d’iTunes i vendre aplicacions, de la mateixa manera que van vendre revistes antigament.

Però aquesta estratègia no va tenir en compte alguns problemes importants:

1. Encara que Apple sigui l’empresa líder del mercat (al menys de moment), no és l’única. Així doncs, qualsevol esforç per part d’un mitjà per fer present la seva aplicació a l’iPad, no serveix per altres plataformes. De manera que si vol obtenir més audiència potencial haurà de fer nous esforços per a adaptar-se a altres plataformes (Android, Blackberry…).
2. Hi ha un coll d’ampolla a l’etapa de distribució, i estàs en mans de les polítiques internes d’aprovació d’aplicacions d’Apple .
3. El mitjà ha de donar a Apple un 30% de les seves vendes de subscripció a través de l’aplicació, i probablement no tindrà accés a les dades dels seus abonats.
4. Al setembre, Apple va assolir la xifra de 40 milions d’iPads venuts a tot el món des que va ser introduït un any i mig abans. Per què limitar-se a una audiència potencial de 40 milions quan hi ha centenars de milions d’altres dispositius amb accés a Internet?
5. Què passarà quan l’iPad i iOS siguin superats per tecnologies més noves i millors? El canvi és inevitable, i en un món d’obsolescència planejada, no té molt sentit lligar-se a un producte que serà obsolet d’aquí uns quants anys.

Últimament, ha sorgit una tendència que sembla tenir un enfocament més sostenible i a llarg termini, anomenada responsive design o disseny adaptable. El primer en donar el pas va ser el Financial Times, amb una aplicacióen HTML5 que evita la botiga iTunes i permet als usuaris accedir a l’aplicació directament a través del navegador. Allò va ser un bon començament, però encara estava arrelat a la idea d’un desenvolupament d’un producte específic per una única plataforma, en aquest cas, iOS.

En comptes d’això, Propublica va fer alguns canvis en el seu web que li permeten adaptar-se a la mida de pantalla del dispositiu del visitant, sigui smartphone o tablet de qualsevol mida, i independentment del sistema operatiu del dispositiu.

El redisseny del Boston Globe és un projecte encara més ambiciós. És probablement la primera pàgina web d’un mitjà completament redissenyat sota el paradigma del disseny adaptable. Això significa que el web adapta la seva disposició a les característiques del dispositiu utilitzat, sigui quin sigui.

Si el periodisme està inmers en un procés per redefinir la seva concepció de producte, una aproximació agnòstica respecte a la plataforma que distribueixi, amb qualitat, consistència i coherència, la mateixa notícia, informe, anàlisi i opinió, sense importar quin dispositiu utilitzes per llegir-los, té molt més sentit. També permet a l’empresa mantenir el control i independència sobre els seus actius més importants: conèixer la seva audiència i saber com accedeix al seu contingut.

Al 2012 veurem més i més empreses de mitjans de comunicació allunyant-se dels cants de sirena de l’iPad i recuperant el control del seu futur amb nous llocs web basats en HTML5 i dissenyats sota el paradigma del disseny adaptable. Qui no ho faci veurà els seus esforços escampats en un grapat de plataformes, malgastant recursos lluny de la veritable innovació.

És periodista, treballa com a especialista en màrqueting on-line i és membre del BCNMediaLab.
@carlosalonso | LinkedIn | Astillero

Les empreses de mitjans mai van ser realment innovadores. Solien ser ràpides en aprofitar els avanços tecnològics en els seus canals de distribució per millorar la seva oferta de continguts, com quan la impremta va permetre reproduir imatges i, més tard, imatges en color. Però aquestes no van ser desenvolupades pels mitjans. Potser van provocar aquesta innovació –les seves necessitats poden haver empès aquests esdeveniments–, però no eren innovacions seves.

Tampoc van ser molt innovadores en la producció o presentació de continguts. Las seccions del diari s’han mantingut pràcticament intactes, la mateixa classificació i categorització de la informació avui en dia és com la dels diaris de fa 100 anys. Quan Internet va sorgir en els anys 90, els mitjans van utilitzar la mateixa arquitectura de la informació en el nou canal. En última instància, les redaccions estan dissenyades per produir, seguint una sèrie de normes i processos, no per fer recerca i desenvolupament, un departament extrany en totes les empreses de mitjans de comunicació, excepte en les més importants.

Avui en dia, amb els equips de gestió dels mitjans esforçant-se per mantenir rendibles les seves empreses (o reduir les pèrdues), fins i tot retallant redaccions, la R + D no és una prioritat, si és que alguna vegada ho ha estat. Algunes de les innovacions més influents en publicitat, arquitectura de la informació i contingut en els últims anys no han vingut de les companyies de mitjans:

Penseu com Craigslist va establir un nou estàndard de classificats en línia, històricament un negoci dominat pels diaris, i una de les seves principals fonts d’ingressos.

Com Google primer i, més tard, Groupon, van desenvolupar maneres de posar en contacte les empreses i negocis locals amb els consumidors en línia. Tots dos són clients naturals de diaris, encara que en diferents extrems de la cadena de producció.

Com els diaris no van sentir la necessitat d’usar CRM i aplicacions analítiques per a una millor comprensió i coneixement sobre les seves audiències fins que va ser massa tard, i van sortir les xarxes socials que ofereixen als anunciants un públic segmentat per accions de publicitat.

Com els diaris no només van deixar escapar la possibilitat d’evitar als intermediaris, com les cadenes de distribució, quan van intentar vendre subscripcions digitals als consumidors, si no que a més van acceptar que Apple exigeixi ​​el 30% dels seus ingressos per subscripció a aplicacions de l’iPad (una tendència que, afortunadament, el Financial Times ha trencat).

I, com això demostra que les empreses de diaris i mitjans de comunicació semblen encara obsessionats amb la idea de “canal” en comptes de centrar-se en la creació de continguts.

La innovació té lloc a les franges

Però no tot és tan dolent. Hem vist innovació en els mitjans de comunicació en els últims 10 anys. Només que aquesta innovació no ha vingut dels mitjans, sinó de la perifèria de l’ecosistema dels mitjans de comunicació o, fins i tot, fora d’ella.

Storify, una eina per organitzar i crear una narrativa entorn de contingut seleccionat de xarxes socials, va ser co-fundada per un periodista.

Google Living Stories ha estat desenvolupat per Google, en col·laboració amb The New York Times i The Washington Post. És una forma d’organitzar el contingut de les notícies al voltant d’un tema en desenvolupament d’una manera que fa que sigui fàcil d’entendre la cronologia dels esdeveniments, així com l’accés a tots els continguts relacionats.

Un dels primers mashups, ChicagoCrime.org, que va tenir un impacte clar en l’actual interès i atenció en la visualització de dades, incloent la seva adopció en els diaris i mitjans de comunicació, va ser creat en solitari per un periodista, Adrian Holovaty. L’empresa que després va fundar, Everyblock, que geolocalitza continguts de diverses fonts en algunes de les principals ciutats dels EUA, va ser adquirida per la cadena MSNBC.

Col·laboració i aliances

Si podem aprendre alguna cosa d’aquestes exemples, és que per als mitjans la innovació té i tindrà lloc gràcies a la col·laboració i les aliances. En aquest procés, l’actuació d’institucions com la Knight Foundation ha estat fonamental, ja que ha proporcionat finançament a projectes que d’una altra manera no ho haguessin aconseguit i va donar impuls a un esperit d’intercanvi i col·laboració, exigint, per exemple, que el programari desenvolupat amb les seves beques s’hagi d’alliberar sota la llicència GPL, i qualsevol altre material sota una llicència Creative Commons. Un exemple perfecte dels projectes que han finançat seria DocumentCloud, també una col·laboració entre ProPublica i The New York Times: una eina de codi obert per compartir, analitzar i comentar documents de fonts primàries, utilitzat actualment per més de 200 redaccions dels EUA.

Hacks / Hackers, una xarxa informal i oberta de trobades entre periodistes i programadors, que recentment ha vist el naixement d’un nou grup a Madrid, és un altre exemple de col·laboració, molt centrat en el desenvolupament de programari per a usos periodístics. Un dels seus projectes més interessants últimament és PDFSpy, que permet supervisar els canvis a un gran nombre d’arxius PDF allotjats a un servidor, com els publicats pels congressistes i senadors espanyols. D’aquesta manera, un periodista podria rebre una alerta si alguna cosa és afegida, eliminada o modificada en qualsevol dels 614 documents pdf.

A Espanya també tenim reunions (Café y Periodismo, el proper Hacks / Hackers), grups de recerca (1001 Medios) i híbrids (BCNMediaLab, que vaig co-fundar). Aquestes són espais per a periodistes per trobar-se, debatre i compartir idees i projectes, però sento que hem de prendre aquestes iniciatives (o noves) un pas més enllà per tal de generar la col·laboració i contribuir a la innovació que la nostra indústria necessita.

Carlos Alonso

És periodista, treballa com a especialista en màrqueting on-line i es membre del BCNMediaLab.
@carlosalonso | LinkedIn | Astillero