Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Joan Vila i Triadú, director general de Comunicàlia i president del Grup de Periodistes Ramon Barnils |

Els qui fa més d’una dècada que ens movem pel sector de la televisió local a Catalunya hem vist com el panorama associatiu i d’agrupació d’interessos ha canviat de forma molt evident. Entre el 1995 i el 2004, el protagonisme el van tenir sobretot les diverses associacions de televisions locals (n’hi va arribar a haver cinc de diferents), que intentaven influir sobre les administracions públiques perquè es legalitzessin definitivament aquests mitjans de comunicació, aleshores en una al·legalitat permanent i desesperada. El moment àlgid d’aquesta estratègia va ser l’any 2003, amb la creació de la Mesa de la Televisió Local, organisme unitari nascut a l’aixopluc del CAC –quan encara no tenia competències per decidir en l’atorgament de llicències de TDT local-, que va permetre dialogar amb el govern de la Generalitat i aconseguir certes garanties de continuïtat per a les televisions locals històriques.

En canvi, en aquella època, les estructures públiques de suport al sector eren encara molt incipients i no tenien definit com articular aquesta ajuda als mitjans existents i als molts que anaven apareixent. Per exemple, el Consorci Local i Comarcal de Comunicació (CLCC), impulsat per les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona, sota el lideratge del lleidatà Josep Pont, actualment conseller del CAC, va néixer en aquella etapa, concretament a finals de 1998, però no va ser fins al 2003, amb la creació de l’empresa de serveis Comunicàlia, que no va fer una aposta més decidida per distribuir continguts via satèl·lit a les televisions adherides. Al seu voltant es van articular dues associacions de televisions, ara ja inactives, la que agrupava les públiques (la Federació de Televisions Municipals de Catalunya) i la que ho feia amb les privades (la Federació d’Organismes i Entitats de Televisió Local de Catalunya, rebatejada poc després com a CAT-TV), i una de ràdios, que afortunadament encara funciona (la Federació de Ràdios Locals de Catalunya).

Gairebé al mateix temps, el 1999, la Diputació de Barcelona creava el Circuit de Televisions Locals (CTVL), de la mà d’una altra de les associacions existents, la Federació Pro-Legalització de les TV Locals a Catalunya, presidida per Pep Vilar en representació de RTV Cardedeu, i tres anys després aquesta estructura prenia el nom definitiu de Xarxa de TV Locals (XTVL). La Xarxa va començar sent gestionada per diferents organismes relacionats amb la Diputació (primer l’ACL, l’empresa gestora de COM Ràdio; més tard, l’Institut d’Edicions), cosa que implicava nombrosos inconvenients per a una gestió àgil, fins que es va decidir crear un ens adhoc per aquesta finalitat, la XAL (Xarxa Audiovisual Local), l’any 2004. L’antiga Federació Pro-Legalització, que aplegava televisions tant públiques com privades, però amb un component públic força majoritari, va canviar de nom el 2001, passant a denominar-se Televisions Locals de Catalunya (TLC). Aquesta associació, de la qual vaig ser gerent durant el període 2002-05, va mantenir una certa autonomia dins de la XTVL fins aquell darrer any, però va dissoldre’s finalment el 2008, després d’un parell anys d’activitat gairebé nul·la.

La segona meitat de la dècada dels 2000 ha comportat un terrabastall de canvis al sector: la implantació de la TDT, el concurs per adjudicar les concessions (ara llicències) privades, l’obligatorietat de fer consorcis municipals per gestionar les públiques, i finalment, la dramàtica crisi econòmica que vivim des de fa un parell d’anys i que ha derivat en el tancament o ajornament de diversos projectes. Tot això ha transformat el panorama del sector audivovisual de proximitat fins a deixar-lo garebé irreconeixible.

Mentre la majoria de les antigues associacions han desaparegut o han quedat inactives, les dues estructures públiques de suport al sector han guanyat pes, especialment la XTVL, amb un pressupost sis vegades superior al de Comunicàlia. D’altra banda, han sorgit associacions noves: la Coordinadora de TV Públiques Locals (CTPL), que agrupa totes les de titularitat pública, siguin de consorcis o d’ajuntaments individuals:  l’Associació Catalana de Concessionaris de la TDT Local, que agrupa la major part de les empreses privades amb llicència, però no totes, ja que algunes d’elles, recel·loses dels grans grups mediàtics, s’han aplegat a l’Associació de Mitjans de Proximitat (AMP), creada el desembre de 2009 com a continuadora de Televisions Digitals de Proximitat (TDP), nascuda poc després de la resolució del concurs de les privades (2006).

Però la novetat més important del canvi de tendència en els darrers anys ha estat la creació de tres grups empresarials forts de televisions privades (no estem parlant ara d’associacions sense ànim de lucre, sinó d’agrupació per motius econòmics), que basen la seva potència en l’intercanvi de programes i en la gestió de la publicitat compartida. Només un dels tres grups, Canal Català, està estructurat com una cadena clàssica, amb un nom comú amb l’afegitó de l’àrea greogràfica i els logos unificats, un centre principal de producció de programes (establert a Media Park, a Sant Just Desvern) i una graella obligatòria per a totes les televisions integrants, amb connexions a la programació nacional i desconnexions locals en determinades franges del dia, mitjançant l’ús de satèl·lit. A més, tant CC Barcelona com CC Vallès (no oblidem que aquesta darrera, abans anomenada Canal 50 Vallès, és l’embrió del grup, ja que va ser la primera televisió que va impulsar l’empresari vallesà d’origen italià Nicola Pedrazzoli, propietari de Canal Català) han deixat de pertànyer a les dues estructures públiques (XTVL i Comunicàlia), un cop han tingut prou programació pròpia per no necessitar-les.

Els altres dos grups (TDI i TV Local.cat), de moment, no tenen aquesta estructura de cadena i treballen a partir de l’aportació acordada de programes de les televisions membres, que són distribuïts via IP a la resta. Cada mitjà manté el seu nom original i la presa de decisions és menys jerarquitzat i més semblant al d’una cooperativa d’empreses. Televisions Digitals Independents (TDI) –l’equivalent empresarial de l’associació AMP abans esmentada- disposa d’un teixit força estès per tot el territori -12 televisions-, encara que la dimensió i la fortalesa de cadascuna d’elles és força desigual. La capçalera del grup està situada a la seu d’ETV-Llobregat TV, a Esplugues, una de les televisions locals històriques, propietat del president del Grup TDI, Frederic Cano. Des de fa alguns mesos, ETV forma part del Grup Llobregat Comunicació, que també edita un setmanari de pagament (30º) per a tot el Baix Llobregat i té previst de posar en marxa una emissora de ràdio. Segueix així la línia empresa ja fa anys per alguns dels altres puntals de TDI, com ara TV del Ripollès, integrada a l’empresa Comunicacions del Ripollès, SL, que lidera Jordi Martí, i Canal Taronja, membre del Grup Taelus de Comunicació, amb una presència important a tota la Catalunya Central, sota la batuta de l’empresari manresà Ferran Debant.

TDI i Comunicàlia han trobat la fórmula per conviure i treure profit mútuament dels seus recursos. En clau tecnològica, TDI va ser la primera en experimentar la connexió via IP entre els seus membres, el segon semestre de 2008. Quan a finals de 2008, Comunicàlia va decidir adoptar el mateix sistema i amb la mateixa empresa proveïdora, va trobar una excel·lent col·laboració per part de TDI, de manera que els 23 nous nodes instal·lats per Comunicàlia s’afegien als 12 ja existents i es creaven dues xarxes paral·les i concèntriques amb el mínim cost possible. Pel que fa a la producció de programes, també s’ha trobat un sistema que satisfà les dues parts, la coproducció de determinats espais, que porten el segell TDI i per tant, són realitzats amb l’esforç de la majoria de les televisions del grup, però circulen per la xarxa general de Comunicàlia i per tant, tots els mitjans adherits hi tenen accés. L’acord gobal entre Comunicàlia i TDI també ha permès que algunes televisions de TDI que no eren adherides a l’estructura pública ho fessin, completant així un marc estable i permanent de col·laboració.

Entre TV Local.cat i la XTVL funciona un tipus de col·laboració semblant. Aquest grup empresarial, format bàsicament per televisions situades al llarg de l’Eix Transversal (Lleida TV, TV Manresa, El 9 TV de Vic, TV de Girona…), té un sistema de funcionament similar al de TDI, amb intercanvi de programes entre els seus membres per IP, captura conjunta de publicitat, i d’altra banda, rebent encàrrecs d’espais genèrics per part de la XAL, que després poden circular pel servei via satèl·lit cap a la resta de televisions públiques o privades d’aquest organisme.

Per tot això, algú pot pensar que són esforços redundants, des de les estructures privades i des de les públiques, per acabar oferint el mateix: sindicació de programes que complementen les graelles de les televisions, més enllà de la producció pròpia territorial de cadascuna d’elles. Ben al contrari, sóc del parer que aquesta dualitat, sempre que serveixi per trobar punts de contacte i de col·laboració, és positiva. Comunicàlia i la XAL, en raó de la seva naturalesa pública, han de buscar estratègies que afavoreixin tots els associats en general i no un grup privat en concret, però alhora han d’estimular la creació d’empreses amb la màxima capacitat per produïr continguts, no només per rebre’n i emetre’n. Grups empresarials forts i distribuïts per tot el territori, com són TV Local.cat o TDI, poden coexistir perfectament amb les estructures públiques de suport (XAL i Comunicàlia) i tots plegats beneficiar-se del flux de creació, distribució i emissió dels continguts que es genera. El sector audiovisual de proximitat encara és massa feble per prescindir de cap reforç, ja sigui amb recursos públics o amb privats.

Jordi Font, Responsable d’estratègia digital del Grup Nació Digital |

Prenc com a exemple el que havia de ser un dels grans salvadors de la indústria dels continguts de paper i que de moment no ho esta essent. Des que va sortir al mercat l’Ipad havia de solucionar molts problemes a tots els editors de continguts. Però de moment no esta essent la solució a un sector que durant anys de bombolla econòmica va anar fent de nou ric i en cap cas va afrontar els canvis que li pertocaven. A la crisi sectorial ens toca conviure ara amb la crisi financera. La convivència de les dues ens impossibilita fer menys traumàtics els canvis i a la vegada tenyeix de gris un futur ple de nous lectors, nous mitjans… i sense donar resposta encara al clàssic digital “Where is the money?”.

Hem atacat aquest nou suport col·locant el nostre producte tal i com l’hem fet sempre. I evidentment l’Ipad, per diferents motius, no esta essent la solució. Poques diferències de valor afegit entre la lectura a l’Ipad a través del navegador Safari i les Apps. Per tant, malgrat que si que hi ha una clar consum en dispositius mòbils aquest continua essent gratuït.

Llegia l’altre dia diferents anàlisis de la reculada de vendes de les revistes pel canal digital (Wired com a paradigma). Hi havia diferents opinions, però n’hi havia una de molt interessant. Un dels principals problemes és que ens hem tornat més globals, més locals i més profunds:

1.- Ens interessa què passa al món. Llegim noticies globals. Escollim mitjans de referència BBC, NYT, també la nostra.

2.- Ens interessa, i molt, la informació hiperlocal. Perquè ens afecta en el nostre dia a dia. La informació de la nostra ciutat, poble, barri, trànsit, serveis.

3.- I, necessitem informació en profunditat de les nostres aficions i interessos (també professionals).

I ens sobra la resta. Volem compartir, aprendre, suggerir, volem també ser el mitjà (i no parlo de periodisme ciutadà, no).

Pocs mitjans ens poden donar aquests serveis de forma completa, interactiva i multisuport. Volem escollir les fonts d’informació, vivim en llocs diferents i potser l’Avui, El Periodico, La Vanguardia… no són locals ni globals. Tirem d’informació especialitzada i tots tenim els nostres tics i les nostres manies. Personalització i noves formes de consum. En definitiva, qui té els drets de tot això? Algú ho pot proveir tot? No? Doncs ens ho agafem de forma precària via RSS, via lectors de feeds, necessitem encara la web. No paguem.

Les inèrcies mentals, estructurals, organitzatives de les nostres empreses, ens porten una i altra vegada als camins coneguts, a les mateixes narratives, als mateixos públics, cercant compulsivament la influència com a primer generador d’ingressos. Sobre la innovació, uns diuen que si tinguessin recursos ja ho farien, els altres que s’han de reconvertir (és possible? o PRISA?). Amb l’ARA, que era una de les esperances, pel fet de crear una estructura nova, tot i ser massa recent encara per treure conclusions definitives, ens hem quedat (i ho dic des d’una perspectiva lectora) a mig camí. S’ha entès el Social Media en la seva vessant més superficial. S’han entès els nous dispositius (malgrat l’excel·lent campanya promocional) com a simple canal per a distribuir el mateix de sempre. S’ha optat per semblar modern i innovador més que no pas ser-ho.

Ens cal reflexió. La vida abans i després de Google. La cultura digital com a religió universal. Com vivim en l’era del remix? Crec que ens cal invertir molt en innovar en models de negoci si volem tirar endavant. Cooperació, hibridar continguts, especialització i nous productes per recuperar unes vendes que ja fa temps que vam regalar.

Joan Sabaté, és director general de FUNDACC

Algun directiu, jugadors i l’entrenador de l’Espanyol han expressat la seva disconformitat amb el tracte que ha rebut el  club per part dels mitjans de comunicació després de la recent derrota davant del Barça. No és la primera vegada que els responsables i seguidors de l’Espanyol expressen aquest malestar, però sí que ha estat una de les més contundents i exagerades dels darrers anys.

De forma recurrent, des de l’Espanyol s’ha valorat com a insuficient el temps que es dedica al club a la premsa esportiva, a les tertúlies radiofòniques o a la televisió. Els responsables del club obliden, però, que la notorietat mediàtica d’una entitat o esdeveniment depèn del grau d’influència social que s’hi atribueix des dels mitjans de comunicació.  Aquesta és la lògica mediàtica, que està associada tant a la funció dels mitjans de creació d’opinió pública com a la necessitat d’arribar a la major audiència possible per garantir-ne la seva rendibilitat econòmica.

Tanmateix, als mitjans de comunicació se’ls qüestiona sovint la seva capacitat per copsar acuradament aquest “grau d’influència”. És així en el cas del tractament informatiu del Barça i l’Espanyol? Segons les dades de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 64% de la població de més de 14 anys de Catalunya s’identifica amb el FC Barcelona. I després? Doncs en segon lloc es troba el Real Madrid amb un 10% de la població i el tercer lloc l’ocupa l’Espanyol, amb un 2% de la població.

D’aquestes dades es confirma que, primer, els mitjans de comunicació estan tractant de forma raonable els dos clubs en relació directa al nombre dels seus seguidors. En segon lloc, que l’existència de programes monogràfics dedicats a l’Espanyol o la retransmissió en directe dels seus partits, tant en els mitjans públics com en els privats, demostra una sensibilitat periodística impecable com mereix un club català centenari.

Aquest tractament informatiu va més enllà dels beneficis directes que se’n poden derivar en forma d’audiència i fuig de l’estridència periodística. És una lògica mediàtica inclusiva i respectuosa, que només parla de l’excel·lència professional del periodisme esportiu a Catalunya.

Toni Sellas, és periodista i doctor en ciències de la comunicació |

Un 26% dels usuaris britànics de “smartphones” tenen instal·lada una aplicació per escoltar la ràdio en el seu dispositiu, segons dades del darrer estudi de RAJAR UK. Això suposa 2.2 milions de persones. D’altra banda, més de 6 milions d’adults han escoltat la ràdio per internet, mentre que 8.1 milions han descarregat algun podcast (un 16% de la població major de 15 anys). Val a dir que l’estudi parteix d’una mostra de poc més d’un miler d’individus i que algunes de les expressions emprades (com ara, “alguna vegada”) són poc concretes. Però en qualsevol cas, són dades que mostren tendències en el binomi ràdio-internet mòbil i la consolidació del podcàsting.

Aviat farà sis anys que el periodista de The Guardian, Ben Hammersley, va publicar “Audible Revolution”, l’article que per primera vegada esmentava el terme “podcasting”. Una nova eina que naixia de l’impuls dels pioners Dave Winer i Adam Curry, fruit de la suma de tecnologies que ja existien: l’àudio digital i la sindicació web. Des de llavors, el podcàsting s’ha consolidat com a instrument per a la distribució i recepció automatitzada de continguts sonors. Amb el podcàsting, els oients tenen plena autonomia per determinar el seu time-shift, és a dir, què, quan, com i on escolten aquells continguts que els interessen. Alhora, ha obert la porta de la comunicació sonora a actors diversos i ha fet que la ràdio en perdés l’exclusiva.

Entre els mitjans que han sabut integrar amb intel·ligència el podcàsting destaca la BBC, amb una oferta de podcasts àmplia i ben estructurada. El seu principal valor és que no es limita a presentar els continguts de les diferents emissores de la corporació, sinó que els agrupa en paquets temàtics que permeten la mescla de continguts de programes diversos. Així, l’oient ho té fàcil per configurar el seu menú particular a partir dels feeds d’aquells àmbits que li interessen. Les xifres de descàrregues avalen l’aposta de la BBC pels podcasts. A casa nostra, Catalunya Ràdio i RAC1 presenten una gamma de podcasts prou extensa i lideren l’adopció del podcàsting entre la ràdio generalista d’arreu de l’estat (sumen el 60% del total de podcasts de les 10 primeres emissores de l’EGM), però són lluny encara de treure tot el suc a aquesta eina. El repte passa per la segmentació i especialització de continguts, la generació d’una oferta exclusiva per a podcasts i un model de negoci viable per explotar comercialment el canal de podcàsting de les emissores. Els resultats de determinats programes, com “L’ofici de viure” o el “Tu diràs” (que superen les 300.000 descàrregues mensuals) o “La competència” (4.500 descàrregues diaries), són prou significatives com perquè els responsables d’aquestes emissores busquin la manera d’aprofundir en l’ús dels podcasts.

Mentre la ràdio hi dóna voltes, hi ha altres actors en l’escenari dels mitjans tradicionals que aprofiten el podcàsting per irrompre en un terreny que fins ara els era aliè, el de la comunicació sonora. Aquest és el cas d’alguns diaris i revistes de prestigi internacional. Entre els pioners en aquest terreny hi ha The Guardian, amb una vintena de podcasts agrupats sota un lema definidor: “This is what the guardian sounds like”. Són espais sonors realitzats per periodistes i col·laboradors del rotatiu, la majoria especialitzats en una temàtica concreta: llibres, cinema, música, ciència, mèdia, futbol…, però també d’altres de generalistes, entre els quals destaca el resum de notícies “Guardian Daily”, a l’estil d’un informatiu radiofònic tradicional i plantejat pel diari com una competència per a la BBC des d’un mitjà privat. També és remarcable el cas del The New York Times, amb una desena de podcasts amb continguts temàtics per arribar a nínxols d’audiència amb interessos sectorials. L’oferta inclou l’interessant “Times Talks”, un podcast de converses amb personatges populars de la ciutat de Nova York. Les sessions són de pagament, se celebren al mateix edifici que acull la seu del diari i tenen el patrocini de Continental Airlines. Guillermo del Toro, Nora Ephron, Stephen King o Jane Fonda són alguns dels convidats que han passat pel “Times Talks”.

També les revistes s’endinsen en el món de la comunicació sonora. En l’àmbit internacional, publicacions com Time o Businesweek ofereixen podcasts especialitzats. A casa nostra, en canvi, la premsa online centra la seva atenció en les xarxes socials i en la incorporació del vídeo. Tot i això, cal destacar la iniciativa de Catalonia Today, revista mensual d’informació general en anglès que des d’aquest 2010 ofereix en podcast una selecció d’articles i columnes d’opinió, llegits pels seus mateixos autors, tots ells nadius.

Aquests són alguns exemples de bons usos dels podcasts en els mitjans de comunicació tradicionals, on encara queda molt camí per recórrer en l’exploració d’aquesta eina. Però no són els únics podcàsters. Més enllà dels mèdia, l’univers del podcàsting independent és ampli i interessant, en àmbits que van des de la política a l’empresa, passant per l’educació, l’espiritualitat, el marketing o l’entreteniment, per exemple. Aquesta, però, ja és una altra història. En continuarem parlant.

FOTO: Campanya gràfica del Guardian per promocionar els seus podcasts, realitzada per l’agencia Wieden+Kennedy London.

Oleguer Serra és enginyer, consultor en TIC a ARGUS.NET i consultor a ESMOU.

Vivim envoltats de dades, estadístiques, mesures, mètriques, rànquings, sondejos i enquestes. La majoria de les decisions que afecten la nostra vida es basen en aquestes dades; vivim en un món mesurat on les dades  i les estadístiques cada vegada tenen més importància i Internet ens n’ha portat moltes de noves i en grans quantitats. Hem de perdre la por a entendre-les, a utilitzar-les i a convertir-les en un aliat.

Comprendre els punts clau de les estadístiques en projectes on-line, tant a nivell web com de campanyes de correu electrònic o xarxes socials, ens permet poder-ne avaluar rendiment, comprovar l’eficiència de les accions realitzades, comparar-lo amb la competència i sobretot comprovar l’acompliment dels objectius fixats. Perquè fixar-nos fites, que estiguin en concordància amb el propòsit del mitjà i del servei és una de les claus que ens poden ajudar no només en l’anàlisi del servei si no sobretot del funcionament de l’organització que hi ha al darrera.

A Internet podem mesurar moltes coses, centraré la resta de l’article en fixar alguns conceptes al voltant de les estadístiques web.

Estadístiques web

Hi ha moltes eines que ens poden ajudar a capturar dades i analitzar el funcionament d’un web. Unes  ho fan millor que les altres, unes són més cares i d’altres son gratuïtes; però tenen en comú que intenten mesurar els mateixos conceptes, que aporten informació diferent i que es poden jerarquitzar com mostra la imatge.

El concepte que acumula més informació són les peticions (hits). Una pàgina web està formada per molts elements: textos, imatges i altres components. Una petició passa quan es demana un fitxer del servidor web. Per tant, cada vegada que demanem una pàgina estem provocant una bona pila (desenes) de peticions.

El segon concepte amb més informació són les pàgines visitades (page views). Quan un usuari navega per un web pot visitar més d’una pàgina i, a cada clic, genera una visita de pàgina. I això ens porta al concepte de visita (visit/session): un concepte més abstracte i subjectiu ja que per exemple, per a considerar que s’ha realitzat una visita hem de tenir en compte que un usuari pot visitar el mateix web el mateix dia. Quin és l’interval entre connexions del mateix usuari que ens permetran dir que són dues visites diferents?

I això ho podem complicar més: de totes les visites que hem tingut quants són la mateixa persona i no el mateix ordinador o la mateixa connexió? Això són els usuaris únics un terme molt discutit que ens porta a paradoxes exemplificades en la dificultat de mesurar les visites d’una mateixa habitació d’hotel. Finalment, el valor més petit i el més fàcil de mesurar és el dels usuaris que s’han identificat amb (nom i contrasenya) al nostre web.

Si mirem un programa de gestió d’estadístiques web ens apareixeran altres conceptes, però que segurament són més fàcils d’entendre si primer comprenem aquests.

Trobareu més info sobre aquest tema a ‘Analítica web’.