Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Mesos enrere vam comentar en aquest espai que Facebook provocava una devaluació del concepte d’amistat, doncs tots tenim tants amics que no en coneixem ni la meitat. S’apropava una inevitable regulació del volum de contactes, que alguns experts van batejar com “l’era de la validació”. En circumstàncies normals, un període com aquest no hauria de preocupar als nens macos de Silicon Valley, doncs no es tractava d’abandonar Facebook sinó de fer-lo servir millor. El problema, però, és que aquesta regulació ha coincidit en el temps amb un canvi dramàtic de disseny, el “nou” Timeline. Unit a altres factors, fa que puguem estar presenciant el principi de la fi de Facebook.

El Timeline, canvi de disseny i canvi de sentit

Anem a pams. El Timeline de Facebook va debutar als perfils personals mig any enrere i fa poques setmanes a les pàgines. És cert que quan Facebook fa un canvi significatiu, tothom es queixa i hi està en contra, però també és cert que en pocs dies a l’usuari li passa el disgust, li agafen ganes de les noves funcions i amb prou feines recorda el disseny anterior. Amb el Timeline, les crítiques encara s’arrosseguen i als fòrums de Facebook són ferotges. I això que al principi va tenir una bona acollida, però s’ha anat convertint en decepció.

D’entrada, el Timeline canvia completament el sentit de Facebook, fins i tot afecta la seva vessant “social”, característica fonamental de la xarxa. Si abans el Mur reflectia la nostra activitat i els nostres interessos, ara és un diari personal on fins i tot podem posar la fotografia del dia del nostre naixement. De veritat creiem que a les nostres amistats els interessa veure-la? Clar que no. Facebook ha passat de centrar-se en la comunitat a fer-ho en l’individu, de ser la plaça del poble a un conjunt de cronologies egocentristes.

A nivell visual, el Timeline també provoca disgustos. Molts bugs relacionats amb les fotografies encara no estan solucionats i és un problema recurrent que el Timeline no publiqui el que hauria de publicar. A més, la composició i la mida de la capçalera fa que qualsevol activitat recent quedi molt avall al navegador i obligui a fer un scroll. La conseqüència és una baixada dramàtica de l’activitat; molts menys comentaris, molts menys “M’agrada”.

No és pas casualitat l’esclat de Pinterest, especialment entre la comunitat femenina, la més activa a la xarxa (Internet és matriarcal, amics). Als Estats Units, on el creixement de Facebook fa mesos que està estancat, la baixada d’activitat es va notar abans i va fer emigrar molts influencers a Pinterest, motiu del seu esclat sobtat després de dos anys arrossegant-se sense pena ni glòria per Internet. Quan Facebook va substituir el “link” pel “like” va viure el seu moment daurat i ara Pinterest ha heretat aquesta capacitat de compartir els interessos, Facebook l’ha perdut.

Altres factors que fan pensar el pitjor

El creixement massiu de la xarxa social líder del món (al llindar dels 1.000 milions d’usuaris gràcies a la seva entrada al mercat indi) l’han allunyat de l’usuari. Facebook ha passat de ser guai a ser un monstre. Recentment, l’empresa de Zuckerberg ha comprat Instagram i la comunitat fotògrafa -no oblidem que originalment Instagram era una xarxa per a fotògrafs- ha rebut amb moltes crítiques l’operació, doncs tenen por que Facebook contamini el seu espai. Un parell d’anys enrere, hagués estat una gran notícia.

De fet, Instagram ha usurpat a Facebook el liderat en compartir fotografies -experiències emocionals- un dels seus cavalls de batalla tradicionals. I a més, al mòbil, allà on fa mal, per això probablement l’han comprat. I és que el creixement de l’Internet mòbil és una amenaça per Facebook. Quan van sortir a borsa van fer públic un document amb 35 factors de risc per al negoci. Entre tots, destacava que la versió mòbil de Facebook no té publicitat i les marques mantenen el negoci. Si l’usuari cada vegada hi accedeix més des del mòbil, Facebook ho té magre.

S’acabarà Facebook? És possible, però demà segur que no. La seva entrada a l’Àsia li augura encara creixement, si bé els seus mercats pioners (britànic i americà) estan en davallada. Zuckerberg té marge de maniobra, és clar, però passa per fer un pas enrere i tornar a donar a Facebook el sentit que sempre havia tingut; un espai on compartir i conversar, no un mirall on mirar-se al melic i dir “bua, quina vida més interessant que tinc… per què ningú no la comenta?”.

–

Àlex Solà és periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

@alex_sola

Fa poc més d’un mes que el Departament de Justícia dels Estats Units va fer tancar MegaUpload i capturar al seu entranyable fundador, Kim Dotcom, multi-milionari proclamat enemic públic número 1 per molts. Més amagat ha quedat el debat sobre el perquè de la seva fortuna, doncs si la plataforma que abastia d’entreteniment gratuït a milions d’usuaris hagués estat d’Universal Pictures o de Warner Bros, potser els grans del cinema no haurien de comptar tantes pèrdues milionàries. Més enllà que Dotcom sigui un criminal –que ho és– també ha canviat un model d’indústria que es mantenia fidel als seus creadors, els germans Lumiére. El mateix va passar amb Sean Parker i el seu Napster; l’obligà a pagar multes milionàries però va canviar per sempre la indústria de la música, que des de Spotify i iTunes ja gairebé no recordem com era.

Si es tenca MegaUpload i no es canvia el model de distribució, apareixerà un substitut més potent i difícil de tancar. Sense anar més lluny, el col·lectiu Anonymous ja ha llançat una plataforma calcada a MegaUpload, Anonyupload, amb els servidors allotjats a Rússia, i que funciona íntegrament amb donacions dels usuaris. Per molts tancaments que hi hagi, l’usuari acaba trobant la manera i segur que cap dels seguidors s’ha perdut un capítol de How I Met Your Mother des que MegaUpload va deixar d’alimentar les webs d’intercanvis de links. No perquè vulguin veure-ho de franc, sinó perquè no tenen alternativa de pagament.

La pirateria només es pot combatre oferint un producte millor. L’usuari ja no vol el contingut en propietat, com un DVD, vol accedir a aquest contingut a la seva pantalla i NetFlix als Estats Units, poden donar bona mostra que hi ha un model ben viable. L’autèntic mal de MegaUpload és que ha donat munició per atacar la tendència natural de la comunitat internetera a compartir informació i coneixement, que no s’ha de confondre amb rippejar un disc i pujar-lo a la xarxa. El problema de la Llei Sinde i de la SOPA no és que ens deixi sense sèries, sinó que pot ferir de mort una de les característiques fonamentals de la xarxa, la voluntat de compartir i de col·laborar.

L’emprenedor xinès Isaac Mao va conceptualitzar-ho com una filosofia, el sharisme. Segons Mao i el seu projecte, la lliure circulació d’informació i coneixement a la xarxa només fa que enriquir la societat i millorar la saviesa col·lectiva. En els darrers anys, Mao ha voltat el món realitzant tallers amb creadors de contingut, productors i distribuïdors per treballar com poden treure profit de difondre la seva obra. Alguns van més enllà, com una comunitat nascuda a Suècia que es coneix com Kopimisme. Directament aposten per la desaparició de la propietat intel·lectual i la lliure còpia de continguts, d’aquí el nom, que consideren gairebé un acte sagrat. Literalment, doncs, el Kopimisme ha estat reconegut oficialment com a religió per les institucions sueques.

Alguns van decidir compartir el seu coneixement amb el món i van camí d’aconseguir canviar-lo, com el cas de Salman Kham. Al 2006, aquest graduat del MIT d’origen indi va crear la Khan Academy, una universitat gratuïta que oferia lliçons breus a YouTube impartides per docents destacats, explicant conceptes de matemàtiques o física, entre moltes altres matèries. Avui en dia, la Khan Academy té gairebé 300.000 subscriptors i els seus vídeos s’han reproduït, gratuïtament, més de 120 milions de vegades. Ha rebut donacions milionàries de la Bill & Melinda Gates Foundation i de Google, que hi veuen el futur de l’educació. La Khan Academy és un dels abanderats del sharisme, que malauradament és vist com un perill pels reticents a adonar-se que, si saben com fer-ho, compartir a la xarxa només pot beneficiar-los.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Facebook va ser la primera xarxa social massiva en la que la gran majoria d’usuaris va posar-hi el seu nom i cognoms reals. Començava així el poderós negoci de gestionar la identitat de les persones a Internet, aquest any força animat amb la sortida de Google+. La comunitat es va treure la màscara del nickname i va començar l’allau de connexions amb alguns amics propers, molts antics companys d’escola amb els que no interactuem mai, gent de la feina, un antic professor, familiars… Així es va teixir el Social Graph, que moltes aplicacions mostren en una vistosa i difícil d’entendre xarxa de connexions, en la majoria de casos sobredimensionada. Un bany d’autoestima social.

Maciej Ceglowski, gurú fundador de Pinboard, ha deixat anar que “demanar als nerds que dissenyin una plataforma social és com contractar un bàrman mormó”. Segons Ceglowski, el social graph no és ni gràfic, perquè no és comprensible, ni social, perquè la tecnologia no és capaç de distingir el grau d’afinitat i els matisos d’una relació social.

Els nerds dels que parla Ceglowski -grup en el que s’inclou- ens han donat eines, com els cercles o les llistes, per controlar què publiquem i evitar que el nostre cap vegi les mateixies fotografies que un company de farres. La configuració de la privacitat és la manera que l’usuari té de segmentar la seva audiència. Facebook i Google ens han dit com gestionar la nostra identitat. A Sillicon Valley, però, hi ha més veus dient que ho fan molt malament.

Al Web Summit 2.0, celebrat a San Francisco aquesta tardor, el creador de 4chan, Chris Poole, va criticar els gegants del negoci de la identitat dient que “no es tracta d’amb qui comparteixes”, sinó “com a què comparteixes”. Un és diferent com a amic que com a company de feina. Recordava Poole que tots tenim múltiples identitats, és part de ser persones humanes. La identitat és polièdrica, com un diamant, i Facebook i Google la simplifiquen com si fos un mirall. Perseguir els perfils amb sobrenom, cosa que Google va deixar de fer després del speech de Chris Poole, és una manera de limitar com projectem la nostra identitat.

En els juràssics temps de Messenger, molts tenien llarguíssims nicks amb emoticons i versos i tothom sabia qui eren. Allò els identificava. Tampoc es tracta de recular 10 anys, però sí de poder escollir què projectem. Twitter està al terme mig, doncs pots canviar el teu nom i el teu usuari a plaer. Segueixes sent qui ets però dones una faceta de tu als teus followers que queda representada pel teu nick.

És possible que aviat Facebook permeti posar-nos el nom que volguem per a cada cercle social en el que ens movem. En pro de superar la por que ens feia Internet al principi, i que ens mantenia anònims, hem perdut control de la nostra identitat. Recuperar-lo està en mans d’uns joves nerds que mai havien tingut tants amics.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Sorprèn veure com, des de fa ja força temps, alguns programes de televisió tracten les xarxes socials. En el cas dels magazins o els programes de debat, la integració haurà estat més o menys exitosa, sobretot després d’una primera etapa on tot es confonia i es creaven perfils personals de Facebook amb el nom d’un programa de TV, una pràctica prohibida en aquesta xarxa social i molt menys rendible que no pas una “pàgina de fans”. En tot cas, avui dia ja molts programes tenen la seva pagineta de Facebook i el seu compte de Twitter i se’n fa menció explícita durant el show. Fins aquí tot correcte, però el problema rau a les ficcions, a les sèries de producció nacional (espanyola o catalana, tant hi fa).

Un dels exemples més il·lustratius el trobem tres anyets enrere, quan la Mònica Monràs, personatge emblemàtic de Ventdelplà (TV3), va obrir el seu blog personal a la xarxa per donar contingut extra als seguidors de la sèrie. A priori semblava una estratègia per implicar els espectadors més joves anant-los a buscar allà on es troben. Hagués estat ben pensada si no fos perquè, en realitat, era una pàgina web professional i corporativa que responia a l’adreça www.monicamonras.com (ja desactivada). No hagués estat molt millor, dic jo, fer servir una eina de blogs real, gratuïta i utlitzada pel jovent com ho era aleshores Blogger? L’espectador ho hagués percebut com un blog molt més real i proper i, probablement, s’hagués notat en la participació.

Tot i remarcar que aquest exemple té ja uns anys i segurament l’Internet social era tan nou aquí que tot es perdona, les conclusions encara ens serveixen avui. Alguns diran que si Blogger -per continuar amb l’exemple- no paga per aparèixer a la sèrie, no se’l pot citar. Bé, això és tractar una plataforma social com si fos un producte de consum, com una coca-cola. El mateix passava fa només unes setmanes a Física o Química (Antena3), sèrie que els adolescents (i els seus germans grans) miraven compulsivament. Si a Ventdelplà la Mònica parlava del seu blog, a FoQ els personatges parlaven del seu “Mur” sense pronunciar mai la paraula “Facebook”. Com si la xarxa social de 700 milions d’usuaris hagués de contactar i pagar a Antena3 per a aparéixer a la sèrie (i no al revés). Com si fos product placement.

El Facebook, o el Twitter, no són un producte de consum que els espectadors perceben com publicitat. Facebook és la nova “plaça del poble”, un entorn com ho era el parc o el cau, un lloc on es juga, es comparteix, es discuteix i es conversa. Si volem fer continguts de ficció creíbles i guanyar-nos als joves telespectadors, haurem de començar a dir les coses pel seu nom.

Mentrestant, fa quatre dies, la sèrie True Blood de la HBO americana posava un vídeo de YouTube durant el capítol, tal i com hagués fet una persona real en la situació del personatge. No només això, sinó que han preparat una pàgina web relacionada amb la trama plena de vídeos de YouTube i feta amb una estètica totalment fan-made que hauria pogut crear qualsevol jove. Com en saben.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Fa temps que usuaris, marques i institucions viuen obsessionats en guanyar una frenètica cursa a les xarxes socials, la cursa dels seguidors. En molts casos és una cursa barroera, sense cap estratègia ni planificació i catalitzada per les males pràctiques, doncs sembla que tot serveix per poder dir que tens més connexions socials que els altres. Sense ànim de voler ser sensacionalista, aquesta cursa ha perdut ja tot el sentit.

Set o vuit anys enrere vam descobrir què era això de l’Internet social. Els blocs i les primeres plataformes que connectaven usuaris van fonamentar la Web 2.0, que ha tingut el seu màxim exponent a Facebook primer i a Twitter després. L’arribada de les marques i entitats en aquestes plataformes ho va transformar tot. De cop i volta, podien comptar quanta gent els era afí i es van llançar a la desesperada per aconseguir-ne com més millor. Guanyar seguidors a carretades i sense gaire objectiu és ben fàcil i en podeu fer la prova: afegiu 3.000 persones a Twitter i en poc més d’una setmana us en seguiran unes 1.500, per allò del “follow recíproc”. Molts seguidors, cert, però… sense cap valor.

També en el cas de Facebook el número és una anècdota i prou. Només una de cada cinc persones que fa un “M’agrada” a una pàgina de Facebook torna a visitar-la una segona vegada. Els altres ni això. Que un usuari es posi a seguir una marca en un moment determinat en cap cas vol dir que en sigui un prescriptor, ni tan sols que hi estigui realment interessat o que llegeixi amb atenció els seus missatges. Oi que una marca no es pot adjudicar com a client algú que mira el seu aparador des del carrer? Doncs amb la web social passa el mateix. Hi ha qui dirà que tenir molts amics o seguidors a les xarxes socials li dóna més prestigi i que això li pot servir per tenir millors acords comercials amb els anunciants, en el cas d’un mitjà de comunicació, o amb els que t’han de donar feina. Això només vol dir que els que acaben pagant la festa tampoc entenen que l’important no és el número de connexions, sinó el vincle de valor i de qualitat que hi puguis tenir.

La cursa per la quantitat de connexions socials ha de mutar ja en la cursa per la qualitat d’aquestes connexions. Ha crescut tant el nombre d’amics que tenim aquí i allà que la definició d’amistat s’ha devaluat completament. Es calcula que no coneixem el 20% d’amistats que tenim al nostre perfil de Facebook, a tall il·lustratiu. Els que presagiaven que les noves tecnologies aïllarien a les persones s’hi van lluir.

El cas és que hem de centrar els nostres esforços -com a usuaris, com a mitjans, marques o institucions- a pensar com podem reforçar el nostre vincle amb els seguidors, no en com podem tenir-ne més. És evident que a més seguidors, més exposició, però ha de prevaldre aquell eslògan d’una marca de pneumàtics que deia que “la potència sense control no serveix de res”. De fet, a les marques i a institucions ja els aniria bé focalitzar-se en aquelles persones que realment vendrien el producte a la seva pròpia mare de tan fans com en són. L’època del spray-and-pray ha passat a millor vida.

Hi ha qui, fins i tot, parla d’un canvi d’era a Internet. Steve Rubel, directiu d’Edelman i un dels gurús en majúscules de la xarxa, assegura que el 2011 marca l’inici de l’Era de la Validació, la tercera gran etapa d’Internet després de les eres de Comercialització i Democratització. Segons l’expert, anem directes a retallar les nostres connexions a totes les plataformes on tinguem presència i el futur seran les xarxes privades. Fins aquí ha arribat la saturació.

A casa nostra, a Catalunya, no fa pas tant que ens hi hem posat, en això de la web social. Encara hi som a temps de no perdre forces ni energies en intentar guanyar la cursa d’un model de presència online que ja ha caducat.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You