Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

M’agrada el periodisme freelance. El veig net. El blog és un mitjà on gran part dels periodistes autònoms ofereixen les seves peces. En la majoria de casos, significa regalar la informació per deixar-se veure. Ara bé, potser amb el temps arriben les visites. Si és així, la cosa canvia.

Un blog –salvant excepcions– no acostuma a generar beneficis per ell sol. Si és d’un periodista, menys. Avui per avui, és poc viable a Catalunya i no hi ha indicis que això canviï. Però si el contingut de les peces està treballat, et fa visible. Et genera un ventall de possibilitats: des d’encàrrecs d’alguna editorial, diaris, partits polítics o think tanks, fins a fer conferències i xarrades a universitats.

Un dels casos més esperançadors que he vist és el “Obamaworld.es”. En Jordi Pérez Colomé va crear aquest blog ja fa més de dos anys i mig. Hi penja articles llargs sobre política internacional. Gràcies al projecte, en Jordi ha aconseguit guanyar el Premi Jose Manuel i Porquet 2011. Un premi que, apart de 3.000 euros, li ha donat més presència a la xarxa.

La pàgina li ha obert les portes a fer conferències i classes a diferents llocs. A més a més, assegura que les donacions que rep amb el botó Pay Pal -que ha introduït a la pàgina- li paguen el 80% dels viatges que fa pel blog.

A l’altra cara de la moneda hi trobem el blog 365d365e.com. Un dels casos més decebedors. El periodista Carles Rodríguez i el fotògraf Oriol Rodríguez van fer, fa cosa d’un any, una entrevista diària a una personalitat de l’entorn català.

El projecte era rigorós i potent. Estèticament impecable. Va guanyar el premi a millor blog professional 2011 en la categoria de Tendències i Cultura per la Stic.cat. Avui dia, el blog ja no existeix. Ningú va comprar la idea.

Així doncs, de què depèn que un periodista li surti bé l’opció del blog? Ho he parlat amb diferents professionals del sector. Tots arriben a conclusions semblants. Ho resumeixo en 4 punts:

Clavar el nínxol de mercat. Si el target està ben definit i l’accessibilitat a aquesta gent és relativament fàcil, la cosa pot funcionar. Si a més a més, ets hàbil amb els contactes i la xarxa, millor que millor.

El contingut ha de ser potent. T’hi has de passar moltes hores. El que hi ha dins el blog és el teu aval. No hi ha cap mitjà que revesteixi la imatge de les teves peces. Si no guanyes credibilitat, el blog no té futur. Tenir bones fonts, contrastar bé la informació i fer-te entendre és clau. Requereix una quantitat de temps que molts periodistes no tenen, sí. Però és el què hi ha.

Explicar el que ningú explica. Donar-li un plus a allò que expliques, una visió diferent. Per què haurien de llegir-te a tu abans que un gran mitjà? Si parles d’un tema que en parla tothom, ho tens difícil.

Tenir paciència i temps. No és una carrera de 100 metres, és una marató. Cap mitjà té beneficis durant el seu primer any d’obertura. Tampoc ho tindrà un blog. Primer has d’invertir temps i diners (ja siguin més o menys).

Fa unes setmanes vaig iniciar un blog: anyothercountry.com. Crec que reuneix gran part dels 3 primers punts. Intentaré que també ho faci del 4t. Parlo de política escocesa i de periodisme en general. Aquí a Catalunya el primer punt interessa a molta gent. El periodisme no tant, però és entretingut llegir sobre el tema. De moment, he escrit 5 posts. Segurament l’article amb més hores al darrere és: «Per què és difícil que Escòcia entri a l’OTAN». En trauré alguna cosa d’això?

Bé, de moment he guanyat coneixement i contactes. Ja és molt. Per cada article m’hi passo hores i hores. Parlo amb periodistes, politòlegs i assessors escocesos; contrasto diferents fonts sobre tota la informació que tinc. Després, ho haig de resumir i fer-ho digerible pels usuaris. Són moltes hores, sí. Però és l’única via.

Avui per avui, no aspiro a treure cap remuneració pels posts. En tinc pocs. Però si no en trec res a mig o llarg termini l’hauré de tancar. De moment, no em queixo, m’agrada el que faig i el que ofereixo a la gent. Els blogs són l’alternativa? Sí. Però a un preu molt alt pel periodista. El contingut que ofereixes ha de ser potent perquè la gent no és tonta. Sap quan la informació que publiques es veraç o no.