Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El quadre que segueix mesura la suma de les vendes a quiosc i les subscripcions individuals dels diaris generalistes espanyols (El País, El Mundo, ABC, La Razón i Público) al llarg dels darrers quinze anys.

Algunes conclusions disperses que es poden extreure són:

1. La premsa gratuïta no ha suposat un cop dràstic sobre les vendes de diaris.

2. Internet tampoc ha comportat un descens global acusat de vendes.

3. L’aparició de nous diaris no fa augmentar la demanda de premsa: més aviat es reparteix un nombre estable de lectors de pagament entre més oferta. (No és que l’aparició de nous diaris camufli el declivi dels ja existents, com es veurà en els dos punts següents).

4. Les dades individuals de cada diari –no incloses al gràfic– mostren que La Razón ha bastit la seva audiència bàsicament a partir de lectors d’ABC. (I durant els darrers anys, un moviment pendular està retornant lectors del diari de Planeta al de Vocento).

5. Aquestes mateixes dades individuals mostren també que bona part dels lectors de Público provenen d’El País.

6. En el mercat espanyol, amb una oferta raonablement àmplia, és més fàcil robar un lector que crear-lo.

7. El punt anterior aboca a un progressiu envelliment del perfil de lector, fidel a l’hàbit de compra de diaris, però abocat al capdavall a una esperança de vida finita.

8. La subscripció, que era marginal fa quinze anys (3,4% sobre el total de vendes reals), ara comença a ser rellevant (16,9%).

9. La venda a quiosc ha baixat, però en menor proporció que el número de punts de venda que han tancat durant aquest període. Hi ha crisi en el model de distribució, en tot cas.

10. Els grans diaris espanyols han tallat la sagnia de compradors dels dos darrers exercicis. El gràfic compara primer trimestre del 2010 amb el total de tot l’any 2009, però segueix sent vàlid si es mesuren aquests tres primers mesos d’enguany amb el primer trimestre del 2009.

L’OJD de març de 2010 –l’última disponible– registra que l’Avui  va vendre aquell mes una mitjana diària de 8.449 exemplars a quiosc. És la xifra més baixa de la seva història, o com a mínim des del 1994, que és fins on arriba la base de dades de l’oficina de certificacions. La dada causa alarma, sobretot perquè constata com la compra d’El Punt no ha generat per si mateixa un entusiasme immediat que hagi impulsat les vendes, ans al contrari. Però encara és massa d’hora per avaluar si l’estratègia d’Hermes i les seves dràstiques mesures de reducció de despesa aporten bons resultats a mig termini. Amb tot, les dades indiquen que les seves primeres passes no s’han entès com una eliminació de duplicitats entre els dos diaris, sinó com un empobriment del producte. I això abans de consumar un ERO que podria afectar 60 treballadors, la meitat dels quals periodistes.

Però el gràfic ens confronta també amb una altra dolorosa veritat: que l’Avui perd lectors de manera sostinguda des de l’any 1995. Una certa mitologia a la premsa sosté que els dotze anys de Vicenç Sanchis van significar l’era daurada del diari. I, si bé és cert que Sanchis ha estat un dels periodistes més potents que ha donat el país en molts anys, també ho és que això no va resultar suficient per frenar la sagnia de vendes. Sí que cal consignar que, a partir del 2002, es moderen les caigudes i que, amb l’entrada de Godó i Planeta, el diari gairebé va estabilitzar les vendes a quiosc (línia vermella al gràfic). La difusió va augmentar lleugerament aquests anys, tal i com mostra la línia blava, però això obeeix exclusivament a la política de vendes en bloc i exemplars regalats, com marca la línia lila. Per cert, l’aparició d’El Punt a Barcelona no va accentuar el declivi del diari: al contrari, coincideix en el període en què es modera el descens de vendes. La competència pot ser un estímul.

Conclusió: l’èxit es basa en què la força periodística estigui acompanyada de múscul empresarial. Em pregunto, per tant, quines haurien estat les xifres si empresa i director no haguessin acabat vivint d’esquena l’un de l’altra, o l’altra de l’un més concretament, tal i com va passar a la darrera etapa.

L’anunci que passen la majoria de sales de cinema contra la Llei del Cinema és un insult, ni que sigui a la intel·ligència. És publicitat enganyosa, intoxicació informativa. Diu l’espot que si la Llei prospera tal i com està redactada, algunes pel·licules de les que acaben de presentar –se suposa que l’anunci es passa després dels tràilers– no seran estrenades a Catalunya. Jo he vist l’anunci a dues sales que passen pel•lícules en versió original, de les que se’n distribueixen poques còpies, de manera que la Llei només determina l’obligació de subtitular  la meitat de les còpies al català. Cost de l’operació? Entre 2.000 i 3.000 euros: aquest no pot ser el factor que barri l’estrena de cap film (o, en tot cas, que negocïin ajuts). I, quant als grans blockbusters que sí inunden el país i les pantalles, l’únic motiu pel qual les majors podrien deixar d’estrenar-les és estrictament polític. Són títols que seguirien sent rendibles fins i tot si han de suportar una doble traducció. Del que es tracta aquí és de no sentar cap precedent, i menys encara a costa dels beneficis. L’anunci omet que menys del 3% del cinema que es consumeix al país és en català, quan un 42% dels seus ciutadans manifesta que aquesta és la seva llengua d’identitat.

A les taquilles de l’Icària distribueixen també unes octavetes que són el súmmum del cinisme. Manifesten estar en favor de la llengua, però apel·len a introduir el català al cinema a mesura que creixi la demanda. La demanda, és clar, que ells mateixos s’han encarregat sistemàticament d’escanyar estrenant les migrades còpies en català a les sales més perifèriques i marginals del circuit. També volen fer creure que la Llei s’ha tirat endavant sense consultar amb el sector, quan em consta que les reunions que s’han mantingut amb els diferents agents es compten per dotzenes.

De totes maneres, no val la pena amoïnar-se massa per les octavetes. El més probable és que algú agafi la pila sencera –aprofitant que el de la taquilla bada– i les dipositi a la paperera més propera. Concretament a la que queda un cop t’han validat l’entrada, a mà esquerra.

La portada d’El Periódico d’avui és el clàssic exemple de titular que conta molt més sobre el propi diari i les seves interioritats que no pas sobre la realitat que pretén retratar. Aquest ‘sobiranista’ és molt eloqüent perquè fa evident l’interès del rotatiu per erosionar la imatge de CiU. Les consultes eren independentistes, però el portadista ha escollit el terme sobiranista, que Convergència usa amb delit, ni que sigui perquè li permet anar fent via sense explicitar una forma concreta d’encaix (o desencaix) de Catalunya amb l’estat espanyol, sigui dit això de passada.

Ho explica molt bé Mediacat, en tot cas, quan constata un cop més la tècnica que la premsa ha aplicat a aquestes consultes: poca o nul·la cobertura prèvia i, a pilota passada, titulars a cinc columnes per rebolcar-se en el (discutible) fracàs.

I un altre cop s’evidencia la bretxa entre els mitjans tradicionals i internet. Aquell diumenge, el tag #consultes era un dels més seguits a Twitter.

Els obituraris són un gènere fascinant: la tinta negra es transforma per art de màgia en calç blanquíssima capaç de polir les tombes més rònegues. Els diaris solen abdicar de la vella màxima de separar fets i opinions. Abdicar encara més, vull dir.
Juan Antonio Samaranch ha mort sense passar comptes amb el seu passat franquista. Ni una lleu disculpa. “Cal ser espanyol, per entendre-ho”, deia fa uns anys al Wall Street Journal, “molta gent estava amb Franco”. Dit així, sona com si el falangisme fos una boira que amarés tothom involuntàriament, contra la qual l’única opció possible era deixar-se endur per la brisa que marcava. Però ningú en aquell règim atresorava càrrecs per pura inèrcia. El Règim se servia de les persones intel·ligents, és clar, però eren també persones disposades.

En el desplegament realitzat per la majoria de diaris he trobat a faltar, per exemple, algunes de les fotografies que recullen inequívocs moments de franquíssima adhesió al règim, amb perdó per l’acudit fàcil. Un altre fet incontrovertible que no s’ha recordat a l’hora d’avaluar la seva trajectòria és la seva aparició al balcó del Palacio de Oriente, el dia que Franco va concentrar els seus seguidors a aquella plaça, després d’haver aprovat les darreres execucions. Sí, molta gent estava amb Franco, però no tants tenien entrada lliure al seu balcó.

No he llegit tampoc a cap diari, a hores d’ara, les declaracions efectuades per Samaranch a RTVE l’endemà de la mort de Franco. M’he molestat a transcriure-les: “[El franquismo ] va a representar uno de los más brillantes periodos de la historia de España, sin duda alguna. Encontró un país subdesarrollado, con miseria, poca cultura… y deja un país con problemas, desde luego los hay, pero muchos [resueltos] derivado del fantástico desarrollo experimentado por nuestro país en estos últimos años de paz”. Sobre el paper de Franco a Catalunya, Samaranch valora: “No se olvidaba de que España era la suma de una serie de regiones con sus peculiaridades, con sus culturas, con sus lenguas, pero eso sí, con el deseo de unión entre todos los españoles (…) Todos los españoles lloramos la desaparición de franco”.

Les necrològiques –ull: no només les dels exfalangistes– són, en definitiva, un altre dels esvorancs per on s’escapa la credibilitat de la premsa.

(Escric això quan només les webs han llençat els obituaris que és evident que tenien ja escrits, sabent la imminència de la notícia. Divendres faré un altre post sobre el tractament del tema al paper).