Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Poc a poc els periodistes anem assumint que internet ens ha arrabassat el monopoli de la informació i que això ens obliga a potenciar aquells aspectes més susceptibles d’esdevenir el nostre valor afegit davant el mercat i, en última instància, davant la societat. Una de les sortides clàssiques és apostar per la ploma, és a dir, explicar les històries que té més o menys tothom, però fer-ho d’una manera enlluernadora. Però ahir, escoltant Paul Bradshaw al 10 en Comunicació, vaig pensar que aquesta era l’opció òbvia, però que la més intel·ligent –com a mínim des del punt de vista del posicionament professional– era apostar pel periodisme de dades.

Es nota que som de lletres. Les matrius de dades, les estadístiques i les tabulacions ens fan, en general, una al·lèrgia considerable. Però les xifres canten, i aquells mitjans que han apostat pels gràfics interactius i per la recerca obsessiva de dades s’han vist recompensats: l’audiència respon en nombre de visites i en temps de permanència a la pàgina. Només cal recordar que la notícia que més ha marcat l’agenda informativa el darrer any al Regne Unit va ser la relació de despeses reclamades pels parlamentaris britànics. I és l’exemple palmari que no són sempre els testimonis personals allò que ens dóna bones anècdotes per explicar. També els excels tenen apassionants històries, esperant que algun periodista inquiet les sàpiga identificar.

Hem posat l’accelerador en convertir-nos en multiplataforma. Avui ja es dóna per fet que un periodista ha de saber exportar un mateix contingut a diversos canals amb relativa immediatesa. Però hauríem també d’incorporar en el nostre catàleg d’habilitats la capacitat de treballar extensivament en dades (i això vol dir adquirir certa expertesa en les tres fases: recollida, tractament i visualització). És responsabilitat de les empreses contractar equips específics si volen treballar realment a fons aquest tipus de periodisme (o bé alliberar temps dels equips ja existents). Però cau a la nostra teulada dominar suficientment les eines del periodisme de dades, ja que en serem els principals beneficiaris.

Quan algú tan poc suspecte d’esquerranisme com The Economist va obrir portada amb el moviment Tea Party, no va tenir cap embut en criticar Fox News com a part de l’engranatge delirant que ha aconseguit situar aquesta colla d’exaltats –pintoresca si no fes por– al centre del debat polític. El procés ha acabat girant-se contra la pròpia cadena: si Bill O’Reilly era fins ara l’exemple perfecte del periodista ultraconservador tipus de la cadena, ara ha estat avançat amplíssimament per la dreta per autèntics telepredicadors com l’inefable Glenn Beck.

He anat seguint el procés amb interès i, a mesura que avançava, cada cop veia més clar que els Estats Units no feien sinó replicar allò que ha passat a l’estat espanyol amb l’anomenada caverna mediàtica. S’ha creat un circuit tancat que retroalimenta les pròpies creences fins a convertir-les en veritat, al marge de si estan sustentades per aquells petits detalls anomenats fets. Les tertúlies de Losantos són l’exemple perfecte: no hi ha mai diàleg de dues posicions enfrontades, sinó que funcionen per acumulació. El segon tertulià no replica el primer, sinó que el corrobora i hi afegeix “però encara és més escandalós que…”. Quan arriba el torn del quart opinador, Espanya ja s’ha trencat en mil bocins, Zapatero pertany a la branca dura d’ETA i els sindicalistes mengen nens per esmorzar. Minuts més tard, un altre mitjà afí posa en la roda els mateixos arguments. El més còmode i temptador per al lector/oient és autoafirmar-se i pensar: “Ja ho deia jo…!”.

No estic dient amb això que la demagògia sigui patrimoni exclusiu de la dreta i menys en aquests temps de glorificació de la Internacional Papanates, Monzó&Barbeta dixit. Tan sols constato que les noves regles del joc –total fragmentació, cursa per la immediatesa i necessitat de fàcil digestió– són un entorn més benèvol per a aquesta peculiar Fast Truth elaborada a partir de lemes tan simples i contundents que, curiosa paradoxa, resulta difícil desmuntar-los amb arguments.

Des d’una certa perspectiva, no deixa de ser entretingut veure com (alguns) apòstols tecnològics proclamen l’imminent decés dels mitjans tradicionals. Internet havia d’enterrar els diaris, però la vella premsa de paper encara li passa la mà per la cara en influència i facturació publicitària. La ràdio musical també havia de sucumbir, però resulta que, dels mitjans tradicionals, és el que millor ha suportat la crisi i, si fa no fa, iguala els resultats econòmics de fa quatre anys. I què dir de la televisió? Fa anys que ens anuncien l’èxode massiu cap a internet, però el cert és que el consum mitjà a Catalunya bat rècords, 234,8 minuts per habitant i dia.

Un dels errors d’aquests oracles dos punt zero és confondre el tot per la part: hi ha, efectivament, una punta de llança que abraça totes les possibilitats de les noves tecnologies. Habitualment es tracta de perfils joves, formats de ple en l’era audiovisual i habituats a consums hiperrevolucionats i no lineals. Però també hi ha una massa que en podríem dir silenciosa i que segueix confortablement aferrada als hàbits tradicionals de consum de mitjans. Escarxofar-se al sofà, llegir el diari fent un cafè, escoltar la ràdio al cotxe…: activitats deliciosament u punt zero basades en què algú altre fa la feina i pren les decisions per tu.

Hi ha també en aquests àugurs professionals un oblit d’alguns factors prosaicament físics, que ajuden a la pervivència dels mitjans tradicionals. Les pantalletes dels mòbils són molt instructives quan tens bona vista, però a partir de certa edat convé pujar el cos de la lletra i tenir suports més amables. El blogaire i no obstant amic Joan Josep Isern l’encerta de ple quan critica com els dissenyadors sovint semblen treballar només amb els “atletes del nervi òptic” en ment.

El gurú Jeff Jarvis pot escenificar que torna el seu iPad a la botiga Apple perquè se sent decebut per una clamorosa manca de funcionalitats, però per a bona part del seu sector de mercat aquesta senzillesa no és un demèrit, sinó precisament el seu màxim atractiu. (D’acord: i obre la perspectiva d’anar introduint les millores una a una, com a esquer de compra).

Les noves tecnologies no ho són de substitució, sinó de complement. La transformació dels consums mediàtics és enorme i obliga als agents dels sector a moure’s. Però els mitjans tradicionals compten amb l’arma secreta de l’esperança de vida humana i, pel que sembla, hi ha força individus que encara valoren tocar el paper en llegir el diari o una bona pantalla de 42 polzades davant de la qual endormiscar-se una mica mentre fan l’últim documental sobre la revolució d’internet.

Crónicas Marcianas va ser un programa trencador pel que fa a continguts, però la seva aportació més rellevant al panorama televisiu va ser la lectura en temps real de l’audiència. Gestmusic tenia un incentiu important sobre el share: cada dècima eren diners. S’entén, doncs, que Josep Maria Mainat fes desenvolupar un sistema amb el qual es podia seguir, minut a minut, com evolucionava el nombre d’espectadors. Cada vegada que Sardà canviava bruscament de tema, arengava un tertulià o interrompia algú per donar pas a la publicitat es tractava de decisions instades per les ràtios de telespectadors.

Les redaccions digitals viuen ara immerses en aquest precís debat. Les mètriques d’internet permeten també un bon nivell de precisió a l’hora d’escatir quines notícies són les més vistes i quines han tingut una vida més activa per les xarxes socials. A la redacció del Daily Telegraph, per exemple, tenen una gran pantalla on tots els periodistes poden veure quines són les històries més seguides de la web. Al Huffington Post també realitzen un seguiment exhaustiu de les estadístiques i els redactors reben la pressió de prendre les seves decisions a partir de l’efecte que pot tenir això en l’audiència. Al New York Times, en canvi, el responsable de I+D explicava que ells havien decidit no traspassar aquestes dades als periodistes de base, perquè temien que la lluita per l’audiència provoqués una banalització dels continguts. Al cap i a la fi, no fa falta gaire desplegament tecnològic per acabar confirmant que el més popular són les notícies de celebrities, les històries escabroses i les fotografies de cossos durs i amb poca roba.

Aïllar el periodista de l’audiència és perillós perquè pot generar diaris endogàmics, només per a iniciats. Hi ha qui escriu només per a les seves fonts. A més, l’activitat de les xarxes socials obliga a les capçaleres a seguir l’evolució i la difusió dels seus articles a la xarxa un cop ja s’han publicat. El Wall Street Journal monitoritza quins articles es reboten més i mira d’estimular-ne aquesta ‘vida externa’ en xarxes socials. Però una excessiva pressió pels usuaris únics pot diluir la imatge de marca del diari (i enviar-ne els valors editorials a norris), ja que acaba homogeneïtzant el mitjà en un magma indiferenciat de successos, sexe i xafarderies. La meva proposta de terme mig és seguir el lema “Els periodistes ja no fem articles: iniciem converses”. Això ens obliga a ser interessants i a saber escoltar a l’altre, per oferir-li respostes de qualitat.

El debat sobre el futur de la música ha basculat massa a l’entorn del descens de venda de discos i l’augment del consum de música en directe. Això ha deixat en una zona fosca de la discussió tot l’assumpte dels drets d’autor, autèntica bossa de recursos per al sector. Si se’n parla poc és perquè es considera que hi ha poc marge de maniobra: la SGAE exerceix un control absolut i absolutista, amb tics autàrquics, dels més de 310 milions d’euros que es mouen a l’Estat sota aquest concepte.

Podem esbravar-nos contra la SGAE i els seus excessos delirants, l’empatx de cànon crònic que pateix o la tendència malaltissa a comprar patrimoni (190 milions previstos per comprar seus amb els diners que ningú reclama, en comptes d’invertir-los en assumptes més productius per al sector). Però, des de la perspectiva catalana, és més pràctic passar a l’acció. Ras i curt: per què no creem una Societat d’Autors catalana?

Tot i que no seria fàcil des del punt de vista jurídic, hi ha escletxes per intentar-ho. Em consta que des de les sales s’ha estudiat el tema, ja que en són part interessada. Com a mínim, així sabríem si el repartiment de diners es realitza amb criteris ajustats. Resulta tremendament sospitós que la SGAE no faci públics les seves ràtios de redistribució territorial: quants diners recapta a Catalunya i quants (i a qui) en reparteix. Talment com a la política: si volem un nou finançament, com molt bé sabem els catalans, abans hem d’aconseguir les balances fiscals. O bé tirar pel dret i optar per la independència.