Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El debat sobre el futur de la música ha basculat massa a l’entorn del descens de venda de discos i l’augment del consum de música en directe. Això ha deixat en una zona fosca de la discussió tot l’assumpte dels drets d’autor, autèntica bossa de recursos per al sector. Si se’n parla poc és perquè es considera que hi ha poc marge de maniobra: la SGAE exerceix un control absolut i absolutista, amb tics autàrquics, dels més de 310 milions d’euros que es mouen a l’Estat sota aquest concepte.

Podem esbravar-nos contra la SGAE i els seus excessos delirants, l’empatx de cànon crònic que pateix o la tendència malaltissa a comprar patrimoni (190 milions previstos per comprar seus amb els diners que ningú reclama, en comptes d’invertir-los en assumptes més productius per al sector). Però, des de la perspectiva catalana, és més pràctic passar a l’acció. Ras i curt: per què no creem una Societat d’Autors catalana?

Tot i que no seria fàcil des del punt de vista jurídic, hi ha escletxes per intentar-ho. Em consta que des de les sales s’ha estudiat el tema, ja que en són part interessada. Com a mínim, així sabríem si el repartiment de diners es realitza amb criteris ajustats. Resulta tremendament sospitós que la SGAE no faci públics les seves ràtios de redistribució territorial: quants diners recapta a Catalunya i quants (i a qui) en reparteix. Talment com a la política: si volem un nou finançament, com molt bé sabem els catalans, abans hem d’aconseguir les balances fiscals. O bé tirar pel dret i optar per la independència.

La tragèdia de Castelldefels va imposar, si més no durant les primeres hores, una paraula tabú: responsabilitat. L’estat de xoc que genera una notícia com aquesta fa que es dispari un mecanisme de protecció. Alguna cosa deu haver fallat en el sistema. No volem acceptar que una sola mala decisió –creuar unes vies de tren en una estació, una nit de festa– et segui la vida. I per això la paraula investigació es multiplicava a tots els mitjans mentre que la de responsabilitat no apareixia enlloc. El periodisme té l’obligació de servir d’altaveu a les parts implicades en un afer, però ha d’aportar la seva ponderació, especialment si és conscient que aquestes fonts estan dominades per l’horror del moment.

La primera declaració clara i modèlica en aquest sentit va ser la del conseller Nadal, que tot i així va evitar pronunciar la paraula maleïda: “No és el moment de qualificar aquesta manera de travessar les vies. Simplement, no s’havia de fer”. Si no em falla la memòria, ha estat el ministre Blanco qui –des de Brusel•les: potser la distància hi ajuda– la va explicitar per primer cop. A nivell periodístic, crec que ha estat en Vicent Partal qui, en un tweeter, ha estat primer a reivindicar-la sense embuts. (Correcció: Albert Cuesta ja explicitava el terme, unes hores abans).

I consti que aquest no és un apunt en contra d’investigar què ha pogut fallar a Castelldefels. Caldrà reflexionar sobre si és perillós que trens de rodalies i alta velocitat comparteixin vies, sobre si la senyalització dels passos era suficient, sobre si cal impedir la possibilitat física que es baixi a les vies tenint en compte que l’estació pateix desbordaments continus en època de platja. Però tot això ho podem exigir només després que els ciutadans assumim la nostra responsabilitat individual. I també una certa noció de fatalitat: els accidents –una acumulació de factors poc probables– passen. Ras i curt. I dolorós.

He començat el post dient que s’havia generat un tabú. No és veritat: són dos. De seguida els titulars parlaven de persones ‘eufòriques’ o ‘alegres’. Els mitjans estaven tirant d’eufemisme però resultava evident que volien insinuar un cert estat etílic de la concurrència. El dia, l’hora i el lloc permeten conjecturar-ho. Però, ja que parlem de responsabilitat, la premsa hauria d’acatar el precepte: o es té algun tipus de dada que sostingui l’afirmació o cal callar sobre aquest extrem. Fins i tot la nit de Sant Joan, tothom és sobri fins que no es demostri el contrari. Si és que això importa ja.

Internet i les tecnologies 2.0. han accentuat l’expansió geomètrica dels egos, en una era ja egotista de per si. El periodista sempre ha tingut cura de la seva firma, però la presència a xarxes socials, blocs i plataformes similars ha creat una generació de professionals absolutament gelosos de la seva marca personal. Això té uns quants efectes positius, especialment en un panorama on moltes de les empreses de comunicació tradicionals estan periodísticament anquilosades per culpa de les seves hipoteques (les literals, econòmiques, i les figurades, a partir del seu ventall d’interessos i filiacions polítiques). Però també genera un efecte contraproduent: resulta fàcil caure en la temptació d’apuntar-se les medalles individualment, en comptes de posar-les al servei del mitjà que, al cap i a la fi, està finançant una determinada carrera professional. Aquests dies ho he estat demanant informalment a diversos directors de mitjans i tots coincidien: malgrat que en general els periodistes fan bon ús de les xarxes socials, han hagut de donar algun toc d’atenció a redactors que rebentaven una notícia des del seu compte personal, abans de fer-ho des del mitjà per al qual estaven cobrint un determinat esdeveniment.

L’individualisme que fomenta la xarxa fa que un nombre creixent de professionals perdin la perspectiva que aquest és un ofici que s’exerceix les 24 hores i que l’esfera privada, lamentablement, queda minvada. Per molt que sigui en el nostre temps lliure i donant la cara –o l’avatar–, comprometem l’empresa per a la qual treballem si donem suports explícits a grups de poder. A Reuters ho tenen molt clar i han regulat la participació dels seus redactors a les xarxes socials. És un text molt ben travat, que modula la confiança de manera precisa, i que marca unes quantes línies vermelles que comporten amonestacions en cas de trepitjar-les. Per entendre’ns: es poden pujar fotos de l’última barbacoa a la pàgina personal de Facebook, però només de tant en tant. Al capdavall, qualsevol acció a la xarxa no deixa de ser una publicació i, per tant, susceptible de ser fiscalitzada pel mitjà que està invertint en una firma. (La BBC té una posició més laxa sobre el tema, però em sembla l’excepció més que no pas la regla).

En tot cas, la paraula clau és confiança: les organitzacions que funcionaran de manera òptima seran les que siguin capaces de gestionar aquesta autonomia individual sense perdre la força que dóna un equip que comparteix valors i missió.
No tot són inconvenients, doncs, per als periodistes. Al contrari. Fa vint anys, l’organització del flux de feina obligava a un munt de supervisions abans de no donar a la llum un text. Ara, la immediatesa obliga a les empreses a treballar més en xarxa, de manera que els periodistes han guanyat autonomia a l’hora de publicar. (I així ens va, segurament, en termes de control de qualitat, però això correspon a un altre article).

Divendres passat, els principals diaris coincidien en llançar-se a la pràctica de la interpretació oracular del gest facial. Les fotografies de portada capturaven la bancada ministerial en el debat del Congrés sobre les retallades: diferents imatges però un sol tema: un Govern apurat. L’amanida de peus de foto estava servida. “Con gesto serio” (El Mundo), “Rostros afligidos” (La Vanguardia), “Un agotado Zapatero” (ABC), “gesto de preocupación” (Público) o “Cabizbajo” i “Desolado” (Heraldo de Aragón). El País, amb una fotografia similar, obria el peu de foto amb un pietós “Zapatero sigue atento el pleno…”.

Admetem que la premsa ha de ser interpretativa, però ¿el gest? És difícil objectivar si Zapatero se sentia esgotat, afligit, preocupat, capcot, desolat o totes les anteriors (o bé cap). L’adjectiu escollit potser serà bona literatura capaç de capturar l’essència en una sola paraula. Però no és periodisme. Pot ser la salsa del plat, no pas el tall. I per tant recolzar una portada en la interpretació d’un estat d’ànim implica la renúncia a la informació pura i dura: un recurs de fàcil abús. La pròpia utilització de la fotografia és discutible, perquè en periodisme polític es parteix sempre d’apriorismes. Els cromos de Zapatero que apareixen a El Mundo són especialment abracadabrants, mentre que a El País abunden imatges de Rajoy fent ganyotes o amb gest absent.

Per això resultava sorprenent que El Periódico, poc hostil habitualment amb l’alcalde Hereu, opti ara a retratar-lo així:

Si jo fos l’alcalde, sabria del cert que el meu principal aliat mediàtic em dóna per finiquitat.

La privacitat és un assumpte delicat a internet, però sovint se la invoca amb massa lleugeresa. I no sempre juga en contra de l’usuari. Facebook està patint una campanya de mala imatge tot just perquè els seus ajustaments de privacitat, per defecte, són baixos. Qualsevol internauta pot elevar-los, si ho considera, però és molt més fàcil i còmode criticar –més encara si es tracta d’una multinacional, el papus modern– que no pas assumir una mínima quota de responsabilitat individual. (Això partint de la base que la subscripció a Facebook, que jo sàpiga, és encara voluntària).

Jo el que demano són garanties, però a priori estic encantat que els anunciants coneguin els meus gustos i els meus hàbits de consum. Perquè l’alternativa és l’spam. La Viagra. El Cialis. L’allargament de penis. Escric això mentre a la finestra de Facebook un anunci em proposa: ‘aprenda a cortar jamón’. O penso també en l’Spotify, i la seva absurda política de publicitat. Hauria de saber, a partir del que escolto, que la probabilitat que jo em compri un disc de Calamaro és similar a la que m’enroli en un curs de tallar pernil.

La publicitat a internet té encara uns ratis d’efectivitat molt baixos perquè, en bona part, només aplica polítiques quantitatives. Disparem contra uns quants milions d’usuaris únics, que segur que n’encertem algun. És la mateixa estratègia que els restaurants infames de La Rambla: no cal fer-ho bé ni crear una clientela estable; pots confiar en què la riuada de gent sempre et portarà incauts. L’únic model lògic és el dels anuncis rellevants i això comporta, per força, un pacte entre audiència i plataformes (i en termes clars i comprensibles: no és lògic que el document de privacitat de Facebook sigui més llarg que la Constitució dels EUA). Sinó, la publicitat tendirà a ser més intrusiva: tindrà la necessitat d’alçar més la veu i interposar-se entre el lector i el contingut. Uns anuncis rellevants per al lector, en canvi, poden ser fins i tot apreciats per l’audiència. I de retruc, és clar, pels propis anunciants.