Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Pot ser agosarat voler resumir en dues línies el que ha passat al món de la música els darrers 20 anys, però jo ho intento.

Gràcies a la tecnologia han succeït dues coses: Enregistrar música és més fàcil i barat que mai, i distribuir música és també més fàcil i barat que mai. Resultat: mai l’oferta musical havia estat tan gran. ¿Amb els milions i milions de Petaflops -permeteu-me exagerar amb la unitat de mesura- de música que circula per la xarxa a diari, com descobrim coses noves? O millor: Com no perdre el nord quan rebem inputs cada cop més nombrosos i dispersos dels diferents mitjans de comunicació especialitzats, o com no perdre el cap al moment de posar-nos davant del camp de cerca de la nostra aplicació d’escolta musical preferida i no quedar-nos en blanc.

Tant tendes de discos i de música digital online, com  aplicacions per reproduir música, confien en la tecnologia, i disposen del seu propi algoritme per fer recomanacions als usuaris de quina pot ser l’escolta o la compra següent. Hi ha dos tipus d’algoritmes de recomanació: un de social -el que utilitzen serveis com Last FM o Amazon- i un altre basat en el contingut -com el de Pandora o Genius.

L’ algoritme social es el que recull dades del que els agrada als nostres amics, i compara les nostres escoltes amb les dels altres usuaris per fer-nos recomanacions -fórmules similars s’utilitzen també per fer recomanacions de llibres o de pel·lícules i altres productes. L’algoritme basat en el contingut analitza, per una banda, les metadades, és a dir, les etiquetes que porta l’arxiu: gènere, autor, àlbum, any, discogràfica… i, per una altra banda, el contingut acústic en si, determinant el ritme, els instruments que predominen, i paràmetres com l’harmonia o la melodia… Però, quin és el sistema més susceptible de descobrir-nos coses que ens agraden?

Segons Oscar Celma, enginyer de recerca a Gracenote i autor del llibre “Music Recommendation and Discovery” el millor seria un sistema de recomanació híbrid, es a dir, que analitzés tant les dades socials com les dades referents al contingut. Segons ell, “el sistema social és més propens a recomanar allò que ja coneixes prèviament i fa recomanacions menys agosarades que un sistema basat en el contingut: Si t’agraden els Beatles, et pot agradar també Paul McCartney, John Lennon, George Harrison, Paul McCartney & Wings, Ringo Starr, Wings”.

Mentre aquestes recomanacions menys agosarades poden ser útils per generar llistes de reproducció aleatòries amb els nostres artistes preferits, si estem oberts a descobrir coses noves, els algoritmes basats en el contingut poden ser més efectius. Projectes com “The Music Genome Project”  de Pandora van més enllà i compten amb un equip d’experts que analitzen cançons individualment i els donen una sèrie d’atributs -fins a 400- que capturen la identitat d’una cançó. Segons Celma, “Recentement s’ha incrementat la recerca i interès pels sistemes de cerca basats en els diferents atributs qualitatius de la música, com ara l’emoció, i hi ha força estudiants de doctorat que fan recerca en aquest sentit”.

Atributs com alegria, tristor, foscor, energia, música per córrer, música per escoltar de bon matí, música per cantar a la dutxa, per treballar, per llegir, música que evoca un dia d’estiu o una tarda de pluja. Aquestes son les etiquetes amb les que es busca la música a serveis com Stereomood, Musicovery o Rockola, en els que la mateixa comunitat d’usuaris és qui etiqueta les cançons segons les sensacions i emocions que els desperten intentant definir quin és el so perfecte per a cada ocasió. Sembla lògic voler confiar en aquest tipus de sistema ja que la música ens agrada o disgusta al marge de qualsevol raonament.

Amb totes aquestes possibilitats descobrir música a la xarxa és encara un repte, en el que tant estudiants de doctorat com joves “start-ups” fan les seves propostes. Serveis com Serendip.me o This is my Jam, aprofiten la música ja existent a Youtube, Bandcamp o Soundcloud per generar llistes de reproducció que facilitin la descoberta.

“A mi m’agradaria disposar d’un sistema que m’avisi o notifiqui de tota la música que m’estic perdent, especialment a llocs web com bandcamp, soundcloud o inclús cdbaby que disposen de milions de cançons, però no hi ha mecanismes efectius que ens permetin descobrir-la. Aquí és on realment un sistema de recomanació ens podria ajudar: mira, aquí tens el meu perfil de Last Fm o de Facebook, espavila’t i genera’m una playlist amb música desconeguda que m’agradi. Aquesta eina, idealment, ajudaria també als músics a ser descoberts!“, diu Celma.

Al final les descobertes més importants les fem perquè algun amic ens recomana alguna cosa, perquè coneix els nostres gustos i considera que ens pot agradar, i tal com diu l’Oscar Celma, “perquè vas a un concert i els teloners t’impressionen moltíssim”. Curiosament la recerca en les noves aplicacions amb les que descobrirem, compartirem, escoltarem  i produirem música en un futur proper, es desenvolupen en jornades com el Music Hack Day, unes trobades a nivell internacional on és donen cita dissenyadors, músics i desenvolupadors, on en persona, i al llarg de 24 hores es creen des de zero els prototips de les aplicacions amb les que perdrem el cap ben aviat.

*La propera edició del Music Hack Day de Barcelona, se celebra dins la programació del Sónar Pro.

–

Antònia Folguera, productora audiovisual i cultural | @bzzzbip

Al mateix temps que es popularitzen les xarxes socials, amb la seva naturalesa de comunicar el que sigui a temps real, es creen comunitats espontànies al voltant d’una cosa que des de la seva aparició a mitjans del segle passat, ha fet reunir a grups de persones a la seva vora. I no, no és una llar de foc (tot i que a la majoria de sales d’estar ocupa el seu lloc) és la televisió. Són milers els espectadors que miren la televisió d’una manera activa, estirats al sofà, amb espardenyes, tal vegada amb pijama, però acompanyats del ordinador, el mòbil, o la tauleta, per comentar la jugada amb la seva comunitat. Comunitat d’amics al Facebook, de seguidors al Twitter o en l’intimitat d’un xat de Whatsapp. D’aquest fenomen d’interacció social 2.0 i televisió, se’n diu Social Tv o Televisió Social.

Si als anys 50-60 la televisió, encara poc present a les llars catalanes, reunia a famílies i veïns al seu voltant, aquest hàbit avui en dia ens reuneix en una sala d’estar virtual, diguem-li mur de Facebook, o diguem-li timeline de Twitter. És al Twitter on ens dirigim en primer lloc per fer aquell comentari que no podem evitar, positiu o negatiu. És al Twitter on es formen ràpidament reunions espontànies al voltant d’una etiqueta, on la gent esmola l’enginy per fer el comentari que te més retweets i… ¿No us heu fixat que tots tenim un amic al Twitter que només entra quan hi ha partit del Barça per cridar: GOOOOOL!!! o MESSIIII!? Allò que ens agrada, o que detestem o allò que pica el punt més sensible del nostre interès, no podem evitar compartir-ho. Però aquesta dimensió social de la televisió no tan sols serveix per propagar memes a gran velocitat, és una eina d’interacció molt valuosa, que la televisió aprofita sobretot als formats de directe, magazines i tertúlies, per fomentar la interactivitat i convidar en certa manera al espectador a unir-se a la conversa, a dir-hi la seva i, tal vegada, participar en el desenvolupament del programa i modificar-ne el curs.

Hi hauria dues línies de conversa: per una part el diàleg bidireccional entre l’espectador i el programa que està veient i, per l’altra, la conversa global que porten els usuaris utilitzant les etiquetes (hashtags). Aquesta segona conversa, tot i que el programa hi pot participar, és lliure i espontània i s’escapa a qualsevol moderació. Pren vida pròpia.

Amb la Televisió Social en ment sorgeixen propostes de format de programa en què s’aprofita i fomenta aquesta dimensió social. O almenys aquesta és la idea. Al 2010 a Channel4 (Regne Unit) es va emetre una serie de 4 capítols en directe anomenada “The Operation: Surgery Live”. En aquesta sèrie, en la que es realitzaven operacions quirúrgiques en directe rigorós (com es diu en aquests casos), els espectadors podien fer preguntes via Twitter i Facebook al cirurgià mentre desenvolupava la seva tasca. Al mateix temps el tema del programa estava escollit per crear debat sobre quins son els límits del que es pot mostrar o no a la televisió. Desconec l’impacte que va tenir el programa en xarxes socials. Però aquesta naturalesa participativa i de fomentar la conversa i la discussió estan presents a l’ADN del format.

Tots els formats poden aprofitar les possibilitats de la televisió social. Per exemple, es desenvolupen series de ficció en la que els seus protagonistes tenen perfil en xarxes socials, cosa que els dóna pes biogràfic, i permet expandir la història més enllà del espai del programa. Una d’aquestes sèries és Els Convidats, de la productora Atzucac emesa a la Xarxa de Televisions Locals el 2011. En aquesta sèrie interactiva, els seus protagonistes tenien presència en xarxes socials, cosa que a part d’aportar-los aquesta profunditat biogràfica, els converteix en els millors portaveus per dinamitzar la comunitat de seguidors de la sèrie.

Hi ha tantes xarxes socials com activitats quotidianes, i n’han aparegut unes quantes dirigides al consum audiovisual. Serveis com Get Glue o Miso han aparegut per compartir i fer seguiment dels nostres programes preferits. Us imagineu la cartografia que es podria elaborar dels hàbits televisius de la població dels cinc continents amb la informació compartida en aquests serveis? Els televisors més moderns del present i el futur proper, els televisors connectats o híbrids, ja porten de sèrie aquesta capa intel·ligent que connecta l’aparell amb Internet, i l’usuari amb la seva comunitat.

Pensant que la dimensió social de la televisió no farà més que créixer -i possiblement mutar- i fer expandir les possibilitats de la interacció i tal vegada la manera d’explicar històries audiovisuals, i transformar per sempre el rol del espectador, potser fins i tot, a la tele li deixarem de dir “caixa tonta”.

–

@bzzzbip

Myspace ha passat sens dubte a la història d’internet per diverses raons. Per ser la primera xarxa social utilitzada massivament, per haver creat vàries llegendes d’èxit musical pràcticament instantani però, sobretot, per haver creat multitud de nodes, subcomunitats d’artistes, fans, segells discogràfics, festivals, etc, fomentant  la col·laboració i l’ocasió de conèixer música d’una manera inèdita fins al moment, fora del filtre habitual de la premsa o la ràdio. Alguna cosa més semblant al boca-orella.

El que ofereix Myspace és molt bàsic: ofereix a músics i segells (i a qualsevol persona) la possibilitat de tenir presència web en pocs minuts, gratuïtament i sense tenir cap coneixement de disseny o programació web. Encara avui en dia, després de la gran davallada d’usuaris, el primer que fa un grup quan té 3 o 4 cançons per ensenyar és obrir un perfil a Myspace.

Però hi ha altres xarxes socials orientades a la música, que prenent nota de les mancances de Myspace que mai ha arribat a millorar, ofereixen als grups musicals i segells de tot tipus les eines necessàries, no tan sols per a mostrar el seu treball amb una qualitat de so acceptable, sinó també la possibilitat de fer xarxa i establir col·laboracions.

A mig camí entre una xarxa social i un servei d’allotjament d’arxius d’audio, trobem Soundcloud. Hi ha qui l’ha definit molt encertadament com “El vimeo del audio”. Soundcloud compta amb un reproductor que es pot incrustar a webs, blocs  i xarxes socials, facilitant la difusió i la viralitat d’un treball musical; permet enviar arxius, per fomentar la col·laboració entre músics i segells; i permet fer comentaris en el timeline, perque la conversa amb fans i companys flueixi.  Fins i tot ofereix la possibilitat d’enllaçar amb tendes de música com iTunes o Beatport. I, ja per acabar…tant les aplicacions mòbils com la web tenen un botó per gravar qualsevol cosa i pujar-la perque estigui disponible immediatament.

Mentre les botigues digitals de música van consolidant-se, Bandcamp es crea amb l’artista que s’autogestiona o petit segell en ment. Bandcamp permet tenir tota la discografia complerta i endreçada, té un reproductor que també es pot incrustar, elemental per a compartir, i la possibilitat d’oferir descàrregues en tots els formats d’àudio imaginables, al cost que l’artista decideixi: desde zero fins a la voluntat del comprador. A més, també permet vendre vinils, casets o cds.

Bandcamp assegurava en aquest article al seu bloc, que durant el mes de desembre de 2011 els artistes havien facturat per valor d’un milió de dòlars i que bona part dels usuaris paguen més diners dels que demana l’artista en l’opció “name your price”. Això és una dada com a mínim, interessant.

Tant Soundcloud com Bandcamp són, en si mateix, models de negoci. Soundcloud, per una banda, ofereix un compte bàsic gratuït i opcions de pagament més orientades als professionals de la música i, Bandcamp, per l’altra, es queda amb un 15% dels guanys per venda d’arxius i discos.

Més enllà de Myspace hi ha Bandcamp i Souncloud, que ha assolit sobrepassar els 10.000.000 d’usuaris, però també hi ha altres plataformes i xarxes socials especialitzades en la comunitat musical. Cadascú decideix en quina o quines es troba a gust per formar la seva comunitat, que en el fons és el més important, cap plataforma és útil sino s’aconsegueix crear, eixamplar i, per damunt de tot, mantenir engrescada una xarxa de fans, amics i col·laboradors.

Antònia Folguera

Productora audiovisual i cultural

Twitter