Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El 8 d’octubre de 2012, més de vuit milions d’usuaris van estar pendents d’un fet històric a través dels monitors del seus ordinadors i de les pantalles dels dispositius mòbils. Felix Baumgartner va trencar diferents rècords sobre els límits humans, tot consolidant les retransmissions audiovisuals en viu per Internet amb el major nombre de visites concurrents en la història de YouTube. Aquesta plataforma de vídeos ha passat a ser tot un referent en el consum de videonotícies a Internet, i s’ha convertit en una redacció global, que només als Estats Units va aportar al 2012 més de 7.000 hores d’històries, tot captant l’atenció dels mateixos usuaris que les van consumir. Alguns productors de notícies l’utilitzen com a font de contingut per augmentar la seva audiència, crear la seva marca i generar ingressos. Estem davant d’un gran canvi dels hàbits de visionament, on els usuaris cada cop tenen més possibilitats d’escollir quin contingut consumir, quan i com, i s’han convertit a la vegada en generadors d’aquest contingut, que comparteixen amb la resta d’usuaris. Els consumidors de notícies, amb l’ajut dels nous dispositius, aniran en augment, i caldrà oferir moltes més històries en vídeo per satisfer la seva demanda. Cal tenir clar que el vídeo online és un dels segments de major creixement al món i es fa difícil d’entendre que un mitjà digital generalista no tingui contingut audiovisual informatiu a la seva web.

En molts mitjans trobem a la home, vídeos relacionats amb els breaking news, i situen el consumidor de diaris digitals a primera línia dels fets i de les emocions; des del vídeo de les polèmiques declaracions del ministre Wert sobre el català al Congrés dels Diputats, a les primeres imatges del creuer Costa Concòrdia embarrancat. Les temàtiques tractades a les diferents portades dels mitjans digitals durant el 2012 van ser, en la majoria, notícies relacionades amb l’actualitat, impactants, curioses i/o sensuals. Tendències que solen satisfer la demanda d’informació del moment i generar contingut d’interès per captar l’atenció de la audiència. Però tot passa fora de les redaccions i cal anar a buscar la notícia.

L’equip propi torna al carrer

Actualment no hi ha cap fórmula establerta per esbrinar quins vídeos són els que millor funcionen als diaris digitals de contingut generalista. Gairebé tots s’adapten a les necessitats humanes, econòmiques i tècniques del mitjà. Cal dir, que la majoria no responen als criteris audiovisuals, narratius i/o tècnics, que coneixem fins ara de la televisió convencional. És al carrer on trobem aquestes històries per tal de captar el clic potencial de l’usuari. D’aquesta manera es va crear la necessitat d’explicar històries amb un nou suport, el vídeo online. Així va sorgir el 2007 la producció pròpia de vídeos de LaVanguardia.es davant la creixent demanda de les notícies locals del moment, tot afegint el valor que avui ja és pràcticament un fet, de no concebre la notícia sense incloure un altre suport com el vídeo. El diari digital del Grupo Godó va ser pioner a l’Estat, juntament amb 3cat24.cat (2006) i Vilaweb (2007), en l’elaboració de vídeos utilitzats com a element diferenciador, tot obrint una línia personal i competitiva davant l’abundància de notícies anomenades breaking news. Tornant a sortir al carrer, anant a cercar la notícia.

A LaVanguardia.com produïm a diari productes informatius audiovisuals destinats a ser difosos per la xarxa. La informació síncrona i asíncrona han d’anar lligades perquè la videonotícia elaborada estigui en consonància amb l’actualitat local i el concepte de tempestivitat. El temps de permanència a la xarxa pot fer créixer o mantenir l’interès de l’usuari, però tot això no serveix de res si no hi ha una bona història al darrera. Un exemple interessant va ser la sèrie d’exclusives a LaVanguardia.es: la mentida de l’alcalde Hereu en el referèndum de la Diagonal. El company i periodista Joel Albarrán va publicar un recull d’informacions i vídeos que van obligar a Hereu a destituir al número dos de l’Ajuntament de Barcelona al cap de sis dies. Tot ho va desencadenar un vídeo. Vilaweb TV va fer una gran feina en la manifestació del passat 11 de Setembre a Barcelona, demostrant que els periodistes multimèdia passen de pensar en un format pla i lineal a fer-ho en multiformat. Una altra característica, més tècnica és que els vídeos han de tenir intencionalitat, elements gràfics que ajudin a la seva comprensió, subtítols, que no durin més de cinc minuts, i que el videoperiodista pensi en la distribució multiplataforma: sempre que sigui possible hi haurà presència de plans curts i seqüències llargues. El 2012 només un 36% dels diaris digitals generalistes europeus van produir històries amb equips de producció pròpia, tot doblant la del 2011, i la tendència per aquest any va a l’alça. Això fa confiar en la producció pròpia, però tot i així encara hem de millorar els formats, els ritmes dels vídeos i trobar una longitud adequada mitjançant l’examen de gràfics. Cal identificar les parts dels vídeos que són més interessants per l’audiència i en quins moments l’usuari avança o abandona el vídeo.

Hi ha vida més enllà de les videonotícies

El vídeo digital informatiu no s’atura pas amb la videonoticia. Avui dia hi ha molts diaris digitals que han introduït el format documental per explicar histories de manera diferent, tot creant una marca i una altra línia personal. Però, quines noves formes de documental estan sorgint? Si observem LaInformación.com, veiem que les peces documentals tenen un alt contingut informatiu, però sobretot didàctic. El mal del cerebro és la darrera creació, un any de feina i 50 hores d’entrevistes va ser el que van trigar per realitzar aquesta joia. També en trobem al The Guardian i amb un tema molt proper, la memòria perduda d’Algèria, a Libération.fr, la batalla per les bones hamburgueses, al Boston Globe, una petita escaladora, al NYT o la fi del món al cinema, al Le Monde. Diferents estils del gènere documental per ser consumit en un mitjà generalista, una pràctica que va en augment i amb la que estic molt d’acord.
La nova era del vídeo online es basa cada cop més en la qualitat, i no en la quantitat. De moment, cal trobar un equilibri entre aquests dos termes. Els ‘nous formats’ demanen temps i a nivell global es prioritza, en la gran majoria de casos, la rapidesa i l’allau de clics. Per desmarcar-se clarament de les agències, caldrà apostar pel gènere de la informació hiperlocal, amb videonotícies potents i de qualitat, i els vídeos dels corresponsals.
Projectes com el de l’Ara Docs ofereixen al consumidor un contingut documental creatiu i d’autor, una finestra més per a la difusió del gènere documental. En tots els casos els formats documentals estan pensats per ser consumits en dispositus mòbils, i no pas en un ordinador de sobretaula, gràcies a la comoditat d’aquests aparells.
La producció de programes és una altra peça clau en l’aposta pels vídeos online, als mitjans digitals genèrics. Només cal repassar algunes graelles de continguts audiovisuals per observar aquesta aposta: NYT Videos, Le Figaro Vidéos, The Guardian Video o la de La Vanguardia TV, que ofereix a l’usuari la possibilitat de navegar per la portada de vídeos i consumir els més de 30 programes de producció pròpia, des d’una temàtica econòmica i d’actualitat com l’e-Konomía, fins a les actuacions musicals dels Acústik, passant per recordar a Deportistas de Leyenda. Tot plegat forma un conglomerat de produccions, formats i estils, que fan que sigui el més extens dels principals mitjans digitals generalistes que hi ha a l’Estat espanyol.

El plató dins de la redacció

La irrupció del vídeo a les redaccions digitals ha fet que es formin nous rols i espais per a la creació de continguts. Abans he comentat que les videonotícies estaven al carrer, que era la manera de tornar als orígens a cercar la font d’informació, i és cert. Amb l’entrada dels platós de televisió a les redaccions, s’amplia l’oferta de continguts informatius, d’entreteniment i de personalització. LaVanguardia.com va fer un pas endavant i, al 2010, va estrenar un plató digital totalment versàtil, pioner i ubicat amb les redaccions del grup, preparat per fer directes. Altres platós a comentar són el de l’Ara TV, que es va crear paral·lelament al diari quan va néixer al 2011. Destaquen les entrevistes de Mònica Terribas i la Mèteo en 1 minut d’en Miquel Bernis. The New York Times també ha apostat fort per produir des de la mateixa redacció. El seu producte estrella és el programa diari Time Cast, on trobem opinions dels caps de secció, fotògrafs i periodistes de les notícies del dia. Altres programes fets a un plató a tenir en compte són els de The Weather Channel, Politico, The Daily Beast o Le Figaro, per citar-ne uns quants.

Streamings, la clau de volta

Poden funcionar els streaming live en els mitjans generalistes? Ara per ara no tens les mateixes audiències de la TV, possiblement és degut, entre d’altres, al contingut del que disposa. YouTube, per exemple, va estrenar el passat any el canal YouTube Live, un servei que competeix directament amb empreses d’streaming com Ustream.tv, LiveStream o Justin.tv. Algunes d’aquestes plataformes van crear canals específics per fer el seguiment en directe de l’evolució de l’huracà Sandy arribant a Nova York. LiveStream amb l’etiqueta #SandyCam oferia un senyal realitzat gràcies a les pròpies càmeres repartides per tota la ciutat i el contingut que aportaven els mateixos usuaris. UStream també va crear un canal específic i va demanar la col·laboració ciutadana, alhora que oferia i destacava el senyal de la cadena CBS, que utiliza aquesta plataforma per emetre els seus directes per Internet. Hi ha molt més exemples igual d’interessants: L’agència de notícies Bloomberg també va realitzar una molt bona cobertura, tot centrant tota l’atenció al player, que ocupa un espai important a la capçalera de la pàgina i que emetia el directe, i ampliava la informació a una gran videoteca relacionada amb aquest fenomen meteorològic.
LaVanguardia.com té dos models de directes i ofereix des de 2009 el servei live streaming amb finalitats informatives. Es va crear la unitat mòbil per cobrir la manifestació contrària al Pla de Bolonya, i va aconseguir un resultat molt satisfactori per a la web. Actualment hi ha altres mitjans que també ho fan, com la redacció de Terra.es, que ha incorporat una motxilla 3G per cobrir noticies com les manifestacions contra les retallades a Madrid, el setembre passat. En tot cas, l’èxit d’una unitat mòbil recau en la facilitat que un redactor té per cobrir qualsevol esdeveniment, equipat amb una càmera de vídeo per emetre imatge i so a temps real, a través de la web. L’anomenada convergència professional ja és real, afecta i influeix a tota la professió del periodisme i dels comunicadors audiovisuals. Alguns d’aquests platós digitals que he esmentat abans produeixen contingut live streaming, com és el cas dels Chat TV de La Vanguardia TV. Però el fet diferencial és que els vídeos estiguin disponibles sota demanda, tot just acabi l’emissió. Així, qualsevol usuari el podrà consultar a la carta des de qualsevol dispositiu.

Smartphone i vídeo, la parella perfecta?

Els smartphones, una eina que per a molts periodistes comença a ser essencial per generar contingut per la web. Són una joguina per als periodistes digitals tot terreny. The Wall Street Journal Live ha aprofitat la capacitat d’aquests aparells per llençar la plataforma de vídeos de curta durada WorldStream, anomenat en un dels darrers articles de la web d’ESCACC. Tots aquests clips estan fets amb smartphones, una autèntica revolució en els vídeos online als mitjans digitals de contingut genèric. Ja el 2003, La Vanguardia i Amena van oferir el servei ‘El día en cinco imágenes’. Un equip format per un periodista, un productor digital i un dissenyador multimèdia van explotar aquests suport periodístic i van crear una nova manera de presentar la informació, amb l’assumpció que el telèfon era un mitjà massiu de comunicació i que la tendència era anar cap a receptors mòbils multiusos. Tota una predicció. Aquest any veurem com reaccionen altres capçaleres digitals envers a oferir contingut generat des del mòbil o tauleta.

El vídeo online és aquí per quedar-se i és cada vegada millor, tot i que té molt a aprendre per seguir creixent, és un format molt jove a Internet. El seu creixement encara està molt per sota dels començaments de la televisió, però es mou molt més ràpid. Com és que el vídeo online encara no forma part de les estratègies de continguts? L’essència d’aquest suport ens la justifica el blog 223 Grados de manera resumida: situen com a claus l’audiència, les xarxes socials i el SEO en aquest camí evolutiu de la creació, producció i consum de videonotícies als mitjans digitals genèrics, i que anirà lligat amb les noves redaccions digitals. Al llarg d’aquest trajecte, els creadors i editors de videonotícies, haurem d’intensificar els esforços per conduir l’audiència i els ingressos.

–

L’Ivan Comas és actualment realitzador de vídeos i tècnic de continguts multimèdia del departament de Producció Pròpia a LaVanguardia.com. | @icomas 

Aquesta entrada s'ha publicat el 21-01-2013 a les 12:24 i arxivada en Audiovisual, Internet i TIC, Premsa, Televisió. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.