Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

En el debat de si Internet acabarà amb la televisió o si la televisió acabarà amb Internet, hi ha — com en la majoria de debats — dues posicions extremes oposades:

• Internet tornarà irrellevants els canals de televisió, al servei del capitalisme i els governs, i democratitzarà la informació i la comunicació i la revolució no serà televisada.
• Els mitjans són els únics tocats per la gràcia divina de la veritat infosa, els garants de la democràcia ben democràtica i el rigor, i morirà aixafada per la seva pròpia irrellevància, plena de soroll i coses brutes.

Un dels últims informes del Pew Research Center, The Rise of the “Connected Viewer” (El sorgiment del televident connectat), es ve a dir dues coses:

1. La població en general troba aquest tipus de debats més aviat estèrils, i fa i desfà segons li convingui a cada moment i al marge de consideracions teleològiques i numismàtiques.
2. Un 58% de les persones que tenen telèfons mòbils intel·ligents veuen la tele amb el mòbil a la mà: s’entretenen navegant durant els anuncis, comproven a Internet que el que diuen els bustos parlants és veritat, visiten un web que ha sortit en pantalla, intercanvien missatges SMS i alternatives amb altres persones, comenten i llegeixen els comentaris d’altres a les xarxes socials sobre el programa que estan veient i fins i tot alguns acaben participant a algun concurs.

En el fons, aquestes dades no haurien de sorprendre ningú. I no perquè això hagi estat ja teoritzat fa deu anys com a transmedia, sinó perquè aquesta pràctica és tan vella com vells són els mitjans.

L’exemple més popular — exceptuant el cas d’Internet, és clar — el tenim en aquell “anunciado en T.V.” que acompanyava els anuncis de les marquesines de l’autobús, els davantals a la premsa escrita o els cassettes de les benzineres. “Anunciado en T.V.” i sabies que allò que compraves era bo, perquè només el que sortia a la tele era de qualitat.

La integració dels mitjans és antiga: els diaris comprant ràdios, i les corporacions de premsa i ràdio comprant cadenes de televisió. Mentre uns deien “la tele matarà la ràdio”, el que feien els altres era comprar cadenes de ràdio i cadenes de televisió i assegurar-se que el missatge circulava entre mitjans sense entrebancs. Amb el temps, les estructures de poder tornaven a lloc i aquí pau i demà glòria.

Per què, doncs, aquesta insistent virulència contra Internet com a mitjà?

Per una banda perquè de conservadors i reaccionaris n’hi ha a tots els barris.

Per una altra perquè, probablement, el problema és que Internet no es pot comprar. O, millor dit, no es pot comprar tot sencer, i a més cada cop sembla més difícil fer-ho — especialment des que qualsevol pelacanyes es pot fer un blog o un usuari de Twitter. En veiem intents: grans corporacions establint-se a Internet amb gran desplegament de mitjans, compra de plataformes inicialment “ciutadanes” per part de corporacions de mitjans, barreres legals a l’entrada de nous micro-mitjans de comunicació personals, etc.

La diferència, però, entre imprimir publicacions “alternatives” i tancar ràdios pirates és que les primeres costaven una fortuna i eren insostenibles i les segones competien per un mitjà físic (les freqüències de ràdio) que s’havia de regular i repartir (i pagar-ne el repartiment) per a fer-lo practicable.

Internet no té ni aquests costos ni aquestes limitacions físiques. Així que potser l’estratègia de les grans corporacions de mitjans de comunicació, per una vegada, haurà de ser una altra.

Aquesta entrada s'ha publicat el 16-08-2012 a les 2:17 i arxivada en Comunicació, Internet i TIC. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.