Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La voluntat dels gestors dels museus catalans és clara: volen canviar el decurs dels nostres museus i ho volen fer en clau digital. I és que durant els últims tres anys les principals institucions museogràfiques catalanes estan generant una autèntica revolució. En les seves estratègies de difusió, en la utilització de nous formats expositius, i el que és més important, en l’organització interna i en la política que apliquen als seus fons i arxius.

Al capdavant d’aquest canvi hi hagut els últims anys el Museu Picasso de Barcelona i el CCCB. Dintre de les moltes activitats que aquests dos centres han dut a terme per reflexionar sobre aquest nou context podem citar com a punt de partida la conferència organitzada pel Museu Picasso farà ja un parell d’anys de Nina Simon, consultora en creació d’experiències museogràfiques, autora del conegut llibre “The participatory Museum”, on pregonava: “cal connectar amb els visitants, cal que la seva experiència la vulguin compartir amb els altres, i que l’acció giri al seu voltant i no al voltant de la col·lecció”. Els museus catalans hi creuen i aposten fortament pels nous mitjans. Prova d’això és l’adopció recent del destacat congrés MuseuNext que s’ha dut a terme el passat mes de maig en diferents centres de la ciutat. I la posterior trobada sobre l’ús de les eines digitals a nivell català, organitzada al MNAC, l’Era digital. Darrera d’aquest esperit d’innovació hi ha una realitat que els agents culturals catalans tenen molt present: els actuals visitants s’apropen al coneixement d’una manera totalment diferent a com ho fèiem fa dos lustres. Pensen i consumeixen en clau digital i el museu ha de ser un reflex d’aquest context social si vol seguir mantenint l’atenció del públic.

Empentats per aquest context d’interès i amb els ulls clavats als principals museus internacionals, les primeres finestres digitals que obriren els museus foren les de les xarxes socials, i no els va gens malament. El Museu Picasso compta amb 19,358 seguidors al Twitter i el CCCB amb 25,155. Però després d’una primera etapa d’eufòria sobre l’ús de les eines de comunicació digital (Twitter, Facebook i projectes web ad hoc), del seu posicionament a Internet i una vegada consolidades certes marques, sorgeix la inquietud de qüestionar i revisar també en clau digital el funcionament intern de la institució, els seus processos, continguts i serveis.

Amb voluntat de fer palesa tota aquesta bona feina i de mostrar algunes de les singularitats que les tecnologies digitals aporten en la gestió i concepció de les experiències museogràfiques, mostrem aquí algunes experiències recents que els museus catalans han dut a terme:

Mostrar el context de l’obra oferint més “capes” d’informació als visitants en el recorregut. Una exemple d’això és la recent exposició Mar de Fons del centre d’art de Mataró Ca l’Arenas que ha estat un dels primers museus a fer ús del dispositiu iPad per dotar al visitant d’una experiència de realitat augmentada. L’usuari pot baixar-se l’aplicació al seu smartphone o bé fer servir el dispositiu que la sala ofereix. En el camp del patrimoni paleontològic el museu de l’Institut Català de Paleontologia de Sabadell ofereix des del 2010 en l’exposició Avui investigues tu! una experiència de vídeo interactiu distribuïda en pantalles tàctils. En aquesta visita virtual una tutoria científica guia el visitant vinculant els diferents àmbits físics de l’exposició amb el contingut digital i l’aventura que se li presenta. El primer museu català que planteja aquest tipus d’experiències interactives.

Descontextualitzar la visita i fer accessible el contingut en qualsevol moment. Les aplicacions de mòbils permeten oferir una experiència individual de l’exposició ampliant les possibilitats que les audioguies oferien. Ara, les aplicacions les podem baixar al nostre dispositiu i per tant podem dissenyar propostes que plategin usos de consulta no vinculats a l’espai expositiu. El Museu Picasso va ser el primer centre català en publicar una app per a mòbil que feia accessibles 39 obres de la col·lecció permanent. I recentment existeix també l’aplicació de la celebrada exposició temporal Joan Miró. L’escala de l’evasió de la Fundació Joan Miró.

Fent un apunt al panorama internacional voldria destacar que recentment la Tate Modern de Londres ha llançat The Magic Tate Ball app. En aquesta aplicació es presenta també part de la seva col·lecció en un concepte de joc força innovador on a partir d’un petit sacseig del dispositiu se li retorna a l’usuari una obra escollida segons la seva localització, l’estat meteorològic i potser fins i tot segons el seu estat d’humor! El més rellevant és que hi ha una aproximació a la col·lecció a partir d’un disseny de joc no vinculat a una concepció museogràfica sinó a la idea de fer present la col·lecció en l’espai més quotidià dels usuaris.

Fer visibles i participatius els processos i els continguts que es generen al voltant d’una exposició. Un bon exemple d’això va ser la mostra Pantalla Global del CCCB. Al voltant d’aquesta exposició es va obrir i publicar en línia el procés de gestació de l’exposició i posteriorment es va crear una plataforma virtual per explorar-la. El centre d’art La Panera de Lleida fa dos anys que també està apostant per mostrar imatges dels muntatges de les exposicions a la seva web.

Categoritzar i fer accessibles a la xarxa els continguts dels fons dels museus. Cada vegada són més els recursos que els museus dediquen a difondre el seu fons en les seves finestres digitals. En aquesta línia hi ha en gestació un atractiu projecte de la Fundació Tàpies, Arts combinatòries. Aquesta voluntat no està exempta de problemàtiques referents als drets d’autor dels continguts que s’hi aboquen. És una procés complicat que demana les complicitats dels autors i gestors però totalment necessari. Una prova d’aquesta voluntat són les fotografies de l’arxiu del fotògraf Xavier Miserachs que el museu MACBA manté en el seu compte de Flickr.

Crear i dinamitzar xarxes d’aprenentatge i participació. Els museus catalans tenen clara també la necessitat de fer partíceps els ciutadans a partir d’experiències col·laboratives i educatives on els participants puguin aportar coneixement, idees i continguts per les exposicions. El CCCB va obrir l’any passat una convocatòria a fotògrafs per enviar instantànies de Barcelona que formarien part de l’exposició Brangulí. Barcelona 1909-1945. Però Internet també permet utilitzar les seves pròpies eines per dinamitzar aquestes experiències. Per exemple, a partir de les folksonomies de les obres que els visitants poden fer a twitter. O bé a través de Pinterest on Patrimoni Gencat ha llençat la proposta de configurar el museu del patrimoni català.

Com podeu veure són moltes i molt innovadores la majoria de les iniciatives digitals que provenen dels agents culturals que gestionen els nostres museus. I podem estar contents perquè no són la resposta a una tendència actual sinó a la convicció de que el món canvia i de que ells volen fer-lo canviar amb nosaltres. Però ens caldria aplicar també certa distància per valorar la recepció i l’impacte real que generin en societat.

–

Carles Sora és professor de la UPF, especialitzat en mitjans audiovisuals interactius. | @carlesora

www.csora.cat

Aquesta entrada s'ha publicat el 13-07-2012 a les 9:15 i arxivada en Cultura. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.