La crisi del fotoperiodisme
03-07-2012 Roger Lleixà (Fotògraf i videògraf)El fotoperiodisme forma part de la nostra societat. Durant dècades, els fotògrafs han immortalitzat el seu present i n’han guardat tot allò que creien important de recordar. Han estat testimonis directes de la realitat i han pogut viure exercint aquesta professió. Fins avui.
Imagineu-vos el fotoperiodisme com un veí del vostre barri. Durant anys, aquest veí ha gaudit de bona salut, tenia una bona feina i era apreciat per la resta de veïns. Participava activament del dia a dia de la ciutat i era present a tots els actes i festes de la comunitat. Tothom el coneixia i valorava molt positivament la seva companyia. Des de fa un temps però, la gent ja no el saluda quan el veu pel carrer. S’ha aprimat molt, es rumoreja que està malalt, però ningú li pregunta com es troba. Els metges no saben què té, i no li obren la porta de la consulta. Li diuen que el seu cas no té cura, però ell s’ha començat a automedicar.
Doncs bé, aquest veí és el fotoperiodisme.
Avui, el fotoperiodisme està en crisi. En qüestió de pocs anys la seva presència en els mitjans de comunicació escrits ha disminuït fins a límits insostenibles. Són moltes les causes que l’han portat fins aquí: el periodisme ciutadà, l’intrusisme, el poc respecte d’alguns mitjans envers la fotografia de qualitat, la desaparició dels fotògrafs de plantilla… tot plegat ha contribuït a col·locar el fotoperiodisme en la situació de decadència en la que es troba actualment. És una realitat fàcilment palpable i hem de ser conscients que els fotoperiodistes ja no són tan necessaris com abans. És cert que tot el periodisme està en crisi i que el fotoperiodisme no és un cas aïllat, però jo avui us parlaré únicament d’ell.
La tecnologia a apropat la fotografia a la gent. L’ha democratitzada. l ha fet possible que siguin les pròpies persones les que retraten la seva realitat. Això no ha de ser necessàriament negatiu, tot el contrari, però sí que ha desvirtuat i molt la figura del fotògraf professional. Els mitjans de comunicació -immersos en la seva pròpia crisi econòmica i de valors- han vist en el periodisme ciutadà una font inesgotable de material fotogràfic per a les seves publicacions.
Per què cal enviar a un fotògraf a cobrir una informació quan és la pròpia informació la que t’arriba en qüestió d’hores a la safata d’entrada del teu correu electrònic? Potser no són les millors fotos, potser no capten el moment perfecte, potser han estat fetes amb un mòbil… però tenen una gran raó de pes per fer factible la seva utilització: són gratuïtes. És així de senzill i simple, i en cert punt té lògica. La crisi econòmica mundial ha fet que els comerciants no es gastin tants diners en publicitat com abans. I si hi ha menys publicitat hi ha menys caixa, i en conseqüència s’han de reduir costos en paper i plantilla. Els periodistes en pateixen les conseqüències i els fotògrafs també estan dins del paquet de les retallades. Les fotografies gratuïtes només han fet més grossa la porta de sortida.
Però no tot és pessimisme dins d’aquest panorama dantesc i crític que us acabo de dibuixar, també hi ha lloc per a l’optimisme. Al mateix temps que el fotoperiodisme clàssic -el del mitjà de comunicació escrit- s’està morint, un altre tipus de fotoperiodisme s’implanta amb força. És el fotoperiodisme vocacional, aquell que es fa perquè el cor t’ho demana. Els últims anys han aparegut diversos col·lectius de joves fotògrafs que amb pocs mitjans i moltes ganes segueixen explicant allò que creuen necessari explicar, i demostren al món que el fotoperiodisme està més viu que mai. Amb reportatges personals i molt directes satisfan la seva necessitat de narrar allò que els envolta. Al seu favor tenen un ampli ventall de noves plataformes per a difondre el seu treball, Internet al capdavant, que més que un enemic s’ha de convertir en l’aliat del fotògraf, un espai a on les bones històries trobin el públic que les vulgui conèixer.
La incertesa recau però en saber de què han de viure aquests nous fotoperiodistes. El micro-mecenatge o la publicitat web són algunes de les opcions que actualment estan sobre la taula, però encara estan molt lluny d’implantar-se en la consciència col·lectiva de la societat. El fotoperiodista actual s’ha de diversificar. Ja no pot esperar la trucada que l’avisi d’on ha d’anar. Ha de buscar els seus propis reportatges, ha de saber com difondre’ls i n’ha de treure un rendiment econòmic. Ha nascut -al meu parer i al de molts companys- la figura del fotoperiodista empresari, aquell que a més de fer bones fotografies les sap explotar a nivell comercial. I només el futur, més pròxim que llunyà, ens sabrà dir amb certesa si aquest nou fotoperiodista tindrà continuïtat.
En conclusió, i a mode de reflexió personal, crec que el fotoperiodisme està en un moment d’evolució. Les regles del joc han canviat i la figura del fotoperiodista que fins ara coneixíem s’ha esgotat. Són pocs els fotoperiodistes que treballen actualment en plantilla i els fotògrafs col·laboradors cada cop tenen menys feina. És una realitat que cal assumir i difícilment les coses tornaran a ser com abans. En contrapartida, un nou fotoperiodisme està creixent amb força, i ja sigui remunerat o no, es seguirà duent a terme. La societat necessita algú que l’expliqui, i els fotoperiodistes seguiran fent el que saben fer.
–
Roger Lleixà és fotògraf i videògraf. Fotoperiodista del Setmanari Empordà i Diari de Girona.
Ha realitzat el documental “Reinventant el fotoperiodisme”, en el que un total de 14 fotoperiodistes de diferents mitjans de comunicació d’àmbit comarcal, nacional i internacional parlen i analitzen en profunditat el perquè de la situació actual de la seva professió. Es pot visualitzar online a la web www.treskiproductions.com.
www.rogerlleixa.com | @TreskiFilms
Tags: fotoperiodisme
