El cineclubisme dóna la paraula al públic: participar o empassar
27-07-2012 Raquel Sánchez (Membre de la Junta del Cineclub Sabadell)
D’aquí poc, i gràcies a les noves mesures salvadores del govern Rajoy, l’entrada de cinema ens pot costar 8 o 9 euros. Valdrà la pena anar-hi? Molta gent s’ho pregunta. I com tot en aquesta vida, no hi ha una resposta única i absoluta. En el cas d’un cinèfil, per exemple, només valdrà la pena si el cinema esdevé molt més que seure davant d’una pantalla (i empassar).
Anem per pams. En el món de la comunicació persuasiva, es va inventar l’anomenada publicitat “emocional” per tornar a connectar amb el consumidor. Aquesta historieta, The Break Up (El divorci), serveix per explicar un abans i un després en les estratègies de les agències: el públic ja no és passiu, ja no es conforma amb rebre comunicacions unidireccionals que li expliquen les qualitats d’un producte; ara vol formar part de la conversa, tenir veu. Els grans gurús interpreten això i tothom els escolta: “hem d’emocionar a l’espectador”, diuen tots alhora, fer-lo sentir-se part important del procés comunicatiu. Com es pot fer? Explicant històries que “moguin”, que l’audiència les senti pròpies. I per això la publicitat va girar la mirada, una vegada més, vers el cinema, aquella gran “fàbrica de somnis” que amb el classicisme va instaurar la transparència com a mètode per hipnotitzar l’espectador. L’objectiu: deslliurar-lo de la feixuguesa del pensament propi i fer-lo creure que tot pot ser molt millor. D’aquí ve aquest bombardeig d’iniciatives que ens intenten moure a l’acció: per triar un detergent o un reproductor de música, ens expliquen històries “humanes” que ens facin implicar-nos-hi.
Doncs bé, aquesta tendència que neix arran de la consolidació d’Internet i que sí, efectivament, ens dóna veu (ara falta que algú estigui realment escoltant a l’altra banda…) no és cap realitat nova. El públic dels cineclubs, per exemple, fa moltes dècades que té veu pròpia i decideix. Així es recull a la Carta dels Drets del Públic que al 1987 van signar a Tabor (a l’aleshores Txecoslovàquia) els membres de la Federació Internacional de Cineclubs, entre els quals es troba la nostra Federació Catalana de Cineclubs. Allà s’hi defensava que “no hi pot haver humanització sense veritable comunicació” i que “la formació del públic és la condició fonamental per a la creació d’obres de qualitat”. Els cineclubistes, els d’aquí i els d’allà, fa molt temps que sabem que anar al cinema vol dir, també, compartir una bona estona de debat i reflexió amb amics, coneguts i veïns. Que vol dir, també, experimentar noves intensitats i textures en les imatges gràcies a elements aparentment aliens al fet cinematogràfic, com pot ser un músic tocant en directe. Que vol dir, també, fusionar la nostra ment amb el cos d’una ballarina mentre és dibuixat i pintat digitalment. És a dir, que el cinema pot ser tot allò que va ser el dissabte 7 de juliol en una doble sessió organitzada pel cineclub Barcelona Espai de Cinema (BEC).
Deia la carta de Tabor que “les noves tecnologies han de ser utilitzades pel desenvolupament general de les facultats creatives, no per a l’alienació de les masses”. Les tecnologies més modernes, en mans del músic Pep Cremades, es van sumar al cinema dels anys 20 per recuperar-lo i fer-lo més nostre. Un cinema d’impressions i sensacions, no tant de narracions, que no cal entendre per gaudir. El BEC i Non-Stop Barcelona Animació van arreplegar quasi un centenar de persones i els van convidar a un viatge en el temps. Un viatge oníric fins unes avantguardes que avui es revelen no tan llunyanes, perquè aquelles imatges inquietants i en blanc i negre parlaven d’una Europa traumatitzada, simptomàtica de la nostra. L’Étoile de mer, de Man Ray, juga esborrant el gra de la pel·lícula i fent-nos dubtar si és somni o realitat. Amb la futurista Ballet mécanique, de Fernand Léger, Pep Cremades combina ritmes electrònics surrealistes que donen com a resultat una obra d’art única, que només va existir en aquells instants.
L’experiència musical es converteix en un valor afegit pel cinema a l’aire lliure que s’escampa per tots els municipis. L’Espai Jove de la Fontana es va transformar, aquell dissabte, en una terrasseta d’estiu amb sostre. En un espai enmig del barri de Gràcia, cadascun dels assistents era lliure de disposar l’espai al seu gust, mentre es feia una cervesa i comentava la jugada. Les converses expectants sobre el programa flotaven en l’aire, fins que algú va donar al PLAY i aleshores sí, la pantalla es va enfosquir. El públic ja era considerat a Tabor l’element decisiu per entendre el cinema com a un fenomen social i cultural. Ens agrada poder triar quina pel·lícula volem veure, quan i on la volem veure. En projeccions setmanals o quinzenals, i reivindicant la calidesa de la gran pantalla per sobre de gadgets minúsculs i ordinadors encegadors.
La nostra essència, com a cineclubistes, es nodreix d’aquesta concepció del públic com a element nuclear del cinema. De considerar-lo (considerar-nos) com un estadi més en el procés de construcció d’un film. Res a veure, doncs, amb la visita impersonal al megaplex. Aquesta segona edició de Cinema-Concert, després de la dedicada a Segundo de Chomón l’any anterior, ha proposat un retorn a aquell cinema que abans de Hollywood ja dominava els efectes especials. Evidents, manuals, artesanals. Més autèntics que els hiperrealistes de l’era digital. Darrere dels efectes quasi màgics de Vormittagsspuk, de Hans Richter, s’hi detecten una voluntat i un esperit humans que es retroben amb aquell Méliès que jugava amb el cel·luloide. Aquesta obra de 1927, plena d’objectes amb vida pròpia, va ser considerada una “degeneració” pels nazis.
La tasca dels cineclubs sorgeix des del públic, amb el públic, i vers el públic. Volem un espectador actiu, conscient, responsable, capaç de proposar i coneixedor dels seus drets. Iniciatives com la del BEC fan que veure una pel·lícula no sigui un acte passiu per evadir-nos dels nostres problemes. Debatre sobre un film, pensar-lo i discutir sobre les idees que conté, genera, en sí mateix, un nou discurs. Lligat al propi film, és un film + pensament, o pensament + film. Perquè com deien els joves de la Nouvelle Vague, s’aprèn a fer cinema veient i parlant sobre el cinema. Siguem tots cineastes! A la Filmoteca o al Cineclub, per tres euros, és possible.
__
Raquel Sánchez
Membre de la Junta del Cineclub Sabadell
>> Altres articles de l’autora:
