Continguts a la xarxa: veritat o mentida?
20-07-2012 Marta Berenguer (Periodista, consultora en social media i postgrau de Visualització de Dades a l’Idec-UPF)
7 de juny de 2009. Nit d’eleccions a Bèlgica, els col·legis electorals ja han tancat i els periodistes estan també a punt de tancar les seves pàgines quan reben, passades les 12 de la nit, una nota de premsa d’una empresa d’investigació de dades que diu: ‘Els votants es van quedar 1,8 vegades més de temps a la cabina de votació que en les darreres eleccions’. Aquest és el titular però les dades que emet aquest comunicat signat per un tal Pascal Van Miert, director de la companyia Data Driven, són prou curioses com per fer-los cabuda a l’article de les eleccions.
Però abans de continuar m’agradaria fer-vos una pregunta. La nota de premsa que van rebre els periodistes era veritat o mentida? Què haguéssiu fet vosaltres si haguéssiu rebut aquesta nota de premsa?
Una de les màximes amb les que ens omplim la boca els periodistes és que la informació cal contrastar-la sempre. Doncs bé, aquesta història que us explico és falsa. Bé, la història no, en tot cas la nota de premsa. Data Driven i el senyor Pascal Van Miert són invencions del col·lectiu Neveneffecten, un grup de joves activistes flamencs que protagonitzen Basta!, un programa que s’emet a la cadena de televisió belga VTR. El més curiós del cas és que els quatre joves van enviar la nota de premsa a 50 periodistes i agències i gairebé tots van publicar la notícia sense contrastar cap informació. Només un periodista va posar-se en contacte amb la suposada empresa per demanar més informació i veient que no rebia resposta per e-mail va decidir publicar la notícia igualment. Tenien mandra o massa pressa? Contrastem la informació els periodistes?
Com era d’esperar, un cop explicada, l’acció de Neveneffecten va encendre la polèmica a Bèlgica i diversos mitjans de comunicació i periodistes no van prendre’s amb gaire sentit de l’humor l’acció de denúncia i van acusar els Basta Boys de jugar brut. O potser el dit a la llaga els va fer massa mal?
Evidentment no es tracta, en absolut, de posar a tot el col·lectiu de professionals del periodisme al mateix sac però potser si que ens cal reconèixer que massa sovint la informació no es verifica i caure al parany és cada vegada més fàcil. I molt més encara si parlem de continguts o fonts d’informació sortits de la xarxa. Un espai en el que contínuament ens creuem amb continguts que són veritat i també amb d’altres que són mentida. La qüestió és: contrastem o verifiquem els continguts que compartim a Internet?
Malauradament aquest és un repte que no només pertany als periodistes –pels quals contrastar la informació hauria de ser una obligació- sinó que comprèn també als usuaris que de vegades com a testimonis i d’altres com a amplificadors també comparteixen informació.
Darrerament hem pogut llegir a les xarxes socials informacions falses que en alguns casos fins i tot han arribat a ser Trending Topic a Twitter. Una de les més recents va ser el cas d’Iniesta i la seva falsa donació de la prima de 300.000 euros als incendis de València o el retorn al futur de MartyMcFly, el personatge del film ‘Regreso al futuro’, programat segons una imatge falsa el dia 27 de juny del 2012. Hi haurien casos molt més flagrants de falsos rumors en els que a través de Twitter fins i tot s’han ‘matat’ cèlebres personatges com Fidel Castro. Tot plegat és una mostra de l’impuls i la facilitat de compartir continguts que donem per vàlids sense agitar-nos abans les neurones.
En definitiva, tot plegat ens planteja molts reptes de com els periodistes, i també els usuaris, hem de verificar tuits, missatges a Facebook, vídeos, fotografies o qualsevol contingut que trobem i volem compartir a Internet.
El periodista Mark Little, fundador de Storyful, va escriure fa poc un article a Nieman Reports amb els detalls de com el seu equip verifica els continguts que arriben des d’Internet. En primer lloc cal fer-se algunes preguntes:
• Podem localitzar aquest material? Hi ha cap punt de referència per a verificar la ubicació a GoogleMaps o Wikimapia?
• Els paisatges urbans són similars als que apareixen en les fotos de Panoramio o GoogleStreetView?
• Les condicions climàtiques corresponen amb els informes del dia?
• Les ombres corresponen a les que han d’aparèixer a l’hora en què es va obtenir el material?
• Les matrícules dels vehicles o els senyals de trànsit ens donen informació sobre el país o regió?
• Els accents i dialectes que s’escolten en el vídeo ens parlen de la ubicació?
• El vídeo reflecteix esdeveniments reportats per altres mitjans?
En realitat fer aquesta recerca prèvia és tan antiga com el mateix periodisme i aquesta és la pràctica que duen a terme els periodistes d’Storyful. Segons Little: “l’autoritat ha estat reemplaçada per l’autenticitat. La clau per involucrar-se amb una comunitat és buscar el que sigui més proper a la història que volem explicar“.
Durant el procés de verificació també s’analitzen altres qüestions respecte les fonts d’on provenen els vídeos:
• Quan va crear l’usuari el seu compte?
• Hi ha comptes de Twitter, Facebook o una adreça d’un bloc associat al compte en què apareix un vídeo?
• L’usuari utilitza llenguatge informal?
• L’internauta puja al seu compte vídeos d’altres mitjans?
• El vídeo està en AVI o MP4?
És possible que esperar que tots els usuaris facin tota aquesta tasca de verificació és demanar massa però els periodistes sí que l’hauríem de fer, sempre. Com a mínim evitaríem moltes vegades colar-nos d’entrada un gol en pròpia porteria.
___
Marta Berenguer
@toneta
Periodista, consultora en social media i postgrau en Visualització de la Informació per l’Idec-UPF
>> Altres articles de l’autora:
Jo de gran vull ser periodista de dades
La visualització de dades, una solució a la “infoxicació”?
