Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Tothom ha llegit algun còmic a la seva vida! Des de Superlópez a Tintin, passant pel Capitán Trueno o l’Spiderman. Així doncs, sembla que tots sabem que hi ha historietes amb personatges dibuixats i tot tipus d’aventures, per a nens i per a no tan nens. Ara bé, tots els coneixem en el seu format habitual, el paper (ja sigui d’un còmic o d’un diari, en blanc i negre o en color, més antic o més modern). A ÉSDECÒMIC Digital teníem clar que ja era el moment de traspassar-los al món digital.

Ara farà prop de tres anys, Estudio Fénix (agència de serveis editorials) i SD Distribuciones (distribuïdora editorial) ­-dues empreses catalanes que sumen més de 35 anys d’experiència al sector editorial i especialment al del còmic-, vam decidir que era el moment de donar un pas ferm per posicionar-nos en la conversió digital dels còmics. Érem conscients que seria una feina complicada i que el moment econòmic no era, probablement, el millor, però sense dubte la consolidació dels smartphones i sobretot l’entrada dels iPads d’Apple van acabar de convèncer-nos que era el moment.

Vam crear ÉSDECÒMIC Digital, una empresa de digitalització i comercialització de continguts editorials i l’encarregada de crear el nostre projecte més ambiciós: KOOMIC, la primera botiga de còmics digitals de l’estat espanyol.

I doncs, en què consisteix KOOMIC? És una botiga de còmics en línia que, de moment, ven exclusivament còmics digitals, és a dir, no ven producte físic. Tots els còmics que es troben han estat digitalitzats de manera que la seva lectura sigui el més amable possible en els dispositius digitals actuals.

Això porta un procés que requereix conèixer bé els lectors habituals. Per tant, qui millor que dues empreses que porten tant de temps dedicats a ells? Donat que encara no hi ha prous tablets al mercat, i que el que predominen són els smartphones, havíem d’adaptar la lectura a la pantalla petita. No servia ni tenia sentit agafar les planes del còmic tal qual i digitalitzar-les. Calia donar sentit i coherència a la lectura, que fos una bona experiència. (Encara estem“acostumant” als lectors a llegir còmics digitals).

Per tant, havíem de fer tota una tasca molt acurada per separar cada vinyeta (tenint en compte el que l’autor havia volgut transmetre). Així doncs, els còmics a KOOMIC, i de fet, els còmics digitalitzats per ÉSDECÒMIC per d’altres plataformes, es poden llegir tant a pàgina completa com vinyeta per vinyeta.

Aparentment, pot semblar que estem parlant d’un projecte més o menys senzill, si només pensem en el fet que ja és un producte creat i que només cal passar-lo a un nou suport. Però la veritat és que suposa molta feina: s’ha creat una nova plataforma, una tecnologia per poder llegir els còmics, i s’ha hagut de contactar i tractar amb les editorials, que han hagut de valorar si els interessava o no tenir els seus còmics també en digital.

I els lectors? Doncs de mica en mica van animant-se a comprar i llegir còmics digitals. És un tipus de públic que fins ara ha mantingut una manera tradicional de llegir els còmics. Aconseguir que es familiaritzin amb el format digital és una tasca lenta, però som conscients que aquells que hi entren en valoren ràpidament els aspectes positius.

No vol dir que nosaltres vulguem substituir el paper. Ambdós formats encara conviuran durant força temps, però sí que és veritat que hi ha determinats títols que en format digital potser poden ser més atractius, perquè el seu preu és més reduït i no s’ha de pensar on desar-los.

Com arribem als lectors? Doncs hem fet una gran feina de comunicació en xarxes socials. Si bé, al principi vam ser més convencionals -presentant el projecte i l’obertura de la botiga al saló del còmic de Barcelona i amb campanyes de premsa- a hores d’ara el gruix de la comunicació ha anat a parar al departament de community management. Una newsletter setmanal, contacte directe amb els lectors a través de Twitter i Facebook principalment, vídeos d’entrevistes als autors al nostre canal de Youtube, promocions i concursos i petites accions satèl·lit, ens han permès sentir les impressions del nostre públic.

Està sent, per tant, un projecte molt complet que potser encara necessita madurar una mica més. No tant la botiga en sí, com el seu entorn. Començant per la implantació massiva de tablets i smartphones, que provocaran l’acceptació total d’aquests dispositius com elements d’oci a tots els nivells.

Evidentment, en ser oci, som conscients que la crisi ens afecta de forma més acusada, ja que és un producte que no és de primera necessitat. També és cert que la política de preus que s’ha plantejat amb les editorials ha estat pensada per poder entrar amb bon peu al dia a dia dels lectors.

De totes maneres, és molt important valorar que darrera de qualsevol feina, en el nostre cas els còmics, hi ha gent que crea i hi dedica temps i que aquest temps i dedicació tenen un cost, més quan el producte es gaudeix i beneficia de la manera que sigui a aquella persona que el fa servir o llegeix.

Per acabar, un breu apunt sobre el futur. Inevitablement, les darreres notícies de més retallades i l’increment al 21% d’IVA ens afectaran de manera directa. Tot i ser cultura, els llibres i còmics digitals no estan subjectes a l’IVA súper reduït, per tant, és una nova pedra al camí.

Som, de totes maneres, optimistes de cara al canvi en el model de lectura. Com deia al principi, potser no vam sortir en el millor moment, però ara hi som i ben consolidats, és el moment de mantenir-nos i continuar treballant perquè la lectura digital estigui cada cop més estesa. De moment, més de 22.000 persones s’han descarregat l’aplicació de KOOMIC. Si vols ser un d’ells només busca KOOMIC a l’appstore o entra a www.koomic.com. Hi ha força còmics gratuïts perquè comencis a descobrir què és llegir còmics on i quan vulguis.

__

Edu Quindós
Director de Marquèting d’ÉSDECÒMIC
www.eduquindos.com

>> Altres articles de l’autor:

Música i fotografia unides: Stay with Me i Instagram, una bonica història d’amor

D’aquí poc, i gràcies a les noves mesures salvadores del govern Rajoy, l’entrada de cinema ens pot costar 8 o 9 euros. Valdrà la pena anar-hi? Molta gent s’ho pregunta. I com tot en aquesta vida, no hi ha una resposta única i absoluta. En el cas d’un cinèfil, per exemple, només valdrà la pena si el cinema esdevé molt més que seure davant d’una pantalla (i empassar).

Anem per pams. En el món de la comunicació persuasiva, es va inventar l’anomenada publicitat “emocional” per tornar a connectar amb el consumidor. Aquesta historieta, The Break Up (El divorci), serveix per explicar un abans i un després en les estratègies de les agències: el públic ja no és passiu, ja no es conforma amb rebre comunicacions unidireccionals que li expliquen les qualitats d’un producte; ara vol formar part de la conversa, tenir veu. Els grans gurús interpreten això i tothom els escolta: “hem d’emocionar a l’espectador”, diuen tots alhora, fer-lo sentir-se part important del procés comunicatiu. Com es pot fer? Explicant històries que “moguin”, que l’audiència les senti pròpies. I per això la publicitat va girar la mirada, una vegada més, vers el cinema, aquella gran “fàbrica de somnis” que amb el classicisme va instaurar la transparència com a mètode per hipnotitzar l’espectador. L’objectiu: deslliurar-lo de la feixuguesa del pensament propi i fer-lo creure que tot pot ser molt millor. D’aquí ve aquest bombardeig d’iniciatives que ens intenten moure a l’acció: per triar un detergent o un reproductor de música, ens expliquen històries “humanes” que ens facin implicar-nos-hi.

Doncs bé, aquesta tendència que neix arran de la consolidació d’Internet i que sí, efectivament, ens dóna veu (ara falta que algú estigui realment escoltant a l’altra banda…) no és cap realitat nova. El públic dels cineclubs, per exemple, fa moltes dècades que té veu pròpia i decideix. Així es recull a la Carta dels Drets del Públic que al 1987 van signar a Tabor (a l’aleshores Txecoslovàquia) els membres de la Federació Internacional de Cineclubs, entre els quals es troba la nostra Federació Catalana de Cineclubs. Allà s’hi defensava que “no hi pot haver humanització sense veritable comunicació” i que “la formació del públic és la condició fonamental per a la creació d’obres de qualitat”. Els cineclubistes, els d’aquí i els d’allà, fa molt temps que sabem que anar al cinema vol dir, també, compartir una bona estona de debat i reflexió amb amics, coneguts i veïns. Que vol dir, també, experimentar noves intensitats i textures en les imatges gràcies a elements aparentment aliens al fet cinematogràfic, com pot ser un músic tocant en directe. Que vol dir, també, fusionar la nostra ment amb el cos d’una ballarina mentre és dibuixat i pintat digitalment. És a dir, que el cinema pot ser tot allò que va ser el dissabte 7 de juliol en una doble sessió organitzada pel cineclub Barcelona Espai de Cinema (BEC).

Deia la carta de Tabor que “les noves tecnologies han de ser utilitzades pel desenvolupament general de les facultats creatives, no per a l’alienació de les masses”. Les tecnologies més modernes, en mans del músic Pep Cremades, es van sumar al cinema dels anys 20 per recuperar-lo i fer-lo més nostre. Un cinema d’impressions i sensacions, no tant de narracions, que no cal entendre per gaudir. El BEC i Non-Stop Barcelona Animació van arreplegar quasi un centenar de persones i els van convidar a un viatge en el temps. Un viatge oníric fins unes avantguardes que avui es revelen no tan llunyanes, perquè aquelles imatges inquietants i en blanc i negre parlaven d’una Europa traumatitzada, simptomàtica de la nostra. L’Étoile de mer, de Man Ray, juga esborrant el gra de la pel·lícula i fent-nos dubtar si és somni o realitat. Amb la futurista Ballet mécanique, de Fernand Léger, Pep Cremades combina ritmes electrònics surrealistes que donen com a resultat una obra d’art única, que només va existir en aquells instants.

L’experiència musical es converteix en un valor afegit pel cinema a l’aire lliure que s’escampa per tots els municipis. L’Espai Jove de la Fontana es va transformar, aquell dissabte, en una terrasseta d’estiu amb sostre. En un espai enmig del barri de Gràcia, cadascun dels assistents era lliure de disposar l’espai al seu gust, mentre es feia una cervesa i comentava la jugada. Les converses expectants sobre el programa flotaven en l’aire, fins que algú va donar al PLAY i aleshores sí, la pantalla es va enfosquir. El públic ja era considerat a Tabor l’element decisiu per entendre el cinema com a un fenomen social i cultural. Ens agrada poder triar quina pel·lícula volem veure, quan i on la volem veure. En projeccions setmanals o quinzenals, i reivindicant la calidesa de la gran pantalla per sobre de gadgets minúsculs i ordinadors encegadors.

La nostra essència, com a cineclubistes, es nodreix d’aquesta concepció del públic com a element nuclear del cinema. De considerar-lo (considerar-nos) com un estadi més en el procés de construcció d’un film. Res a veure, doncs, amb la visita impersonal al megaplex. Aquesta segona edició de Cinema-Concert, després de la dedicada a Segundo de Chomón l’any anterior, ha proposat un retorn a aquell cinema que abans de Hollywood ja dominava els efectes especials. Evidents, manuals, artesanals. Més autèntics que els hiperrealistes de l’era digital. Darrere dels efectes quasi màgics de Vormittagsspuk, de Hans Richter, s’hi detecten una voluntat i un esperit humans que es retroben amb aquell Méliès que jugava amb el cel·luloide. Aquesta obra de 1927, plena d’objectes amb vida pròpia, va ser considerada una “degeneració” pels nazis.

La tasca dels cineclubs sorgeix des del públic, amb el públic, i vers el públic. Volem un espectador actiu, conscient, responsable, capaç de proposar i coneixedor dels seus drets. Iniciatives com la del BEC fan que veure una pel·lícula no sigui un acte passiu per evadir-nos dels nostres problemes. Debatre sobre un film, pensar-lo i discutir sobre les idees que conté, genera, en sí mateix, un nou discurs. Lligat al propi film, és un film + pensament, o pensament + film. Perquè com deien els joves de la Nouvelle Vague, s’aprèn a fer cinema veient i parlant sobre el cinema. Siguem tots cineastes! A la Filmoteca o al Cineclub, per tres euros, és possible.

__
Raquel Sánchez
Membre de la Junta del Cineclub Sabadell

>> Altres articles de l’autora:

El cineclubisme català hi segueix creient

El cineclub ens acosta a les imatges que es pensen

De l’11 al 13 de juliol es va celebrar a Barcelona la quarta edició del mercat d’arts escèniques catalanes per a la venda internacional Come&See.

Un centenar de programadors d’arts escèniques dels 5 continents – més de 25 països – van passar uns dies a Catalunya. Molts d’ells venien de ben lluny, per veure i comprar cultura catalana. Van respondre a la crida professionals de llocs com ara Austràlia, Nova Zelanda, Congo, Finlàndia, Haití, Brasil, Uruguai, Mèxic, Estats Units, Canadà, Corea, Taiwan…

I és que la cultura catalana és una bona marca internacional. Companyies d’arts escèniques històriques com La Fura dels Baus, Comediants, Tricicle… són conegudes arreu i la creativitat escènica catalana té una molt alta valoració.

Al Come&See, durant tres dies, el centenar de programadors internacionals van estar sotmesos a sessions maratonianes: hi va haver 34 showcases (píndoles d’espectacles de 20 minuts), 21 presentacions de projectes, reunions face-to-face per a la venda, un pitch de projectes per a la coproducció del Festival Grec… Una intensa convivència dels programadors internacionals amb les més de 50 companyies catalanes presents al Come&See que ha de generar l’exportació de la cultura catalana al món. Aviat tindrem els primers indicadors, però la resposta inicial dels programadors internacionals ha estat molt entusiasta. Van captivar els espectacles de Sol Picó, Sarruga, Colectivo 96º, Delrevés, Estropicio, Clownic, Latrium, Pep Bou, Teatro de los Sentidos…

Amb un pressupost molt reduït – vivim temps difícils – es treballa per la internacionalització de les arts escèniques catalanes. Catalan Arts de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) aporta la major part del finançament de la trobada i es compta també amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’ICUB (Ajuntament de Barcelona). La novetat d’enguany van ser les Fàbriques de Creació Antic Teatre, Nau Ivanow, Fabra i Coats, Graner i Central del Circ, grans amfitriones de l’esdeveniment; així com la col·laboració amb el Festival Grec.

La iniciativa de CIATRE el 2006 de crear un mercat internacional per a les arts escèniques catalanes – creat i gestionat per l’agència de comunicació i gestió cultural aPortada – va ser clarivident. Poc pensàvem llavors els organitzadors del Come&See que la nostra proposta seria avui tan necessària. I és que quan el mercat nacional agonitza, donar-se a conèixer més enllà de les nostres fronteres és l’única opció de supervivència per a moltes companyies catalanes. No podem quedar-nos quiets i esperar que ens vinguin a buscar. Avui el que toca és: rodar el món i – d’aquí a uns anys, esperem que ben aviat – tornar al born!

[Vídeo: Un centenar de programadors internacionals compren teatre català]

–

En aquest país cal canviar moltes coses que, degut a la inèrcia que porten les societats, es van arrossegant fins que la situació es converteix en insostenible. És aquest el moment actual del nostre sector cinematogràfic. No entra dintre de la nostra forma de ser preveure les situacions crítiques i intentar posar-hi solucions, que encara que poguessin ser equivocades voldria dir que al menys hem vist el perill.

L’exhibició és el primer graó després del llarg procés de creació d’una pel·lícula, gràcies al qual el públic pot veure el resultat d’aquesta creació artística. És per això que crec que és fonamental que les sales d’exhibició gaudeixin de bona salut. Si no hi ha sales d’exhibició el públic s’haurà de conformar amb els formats de vídeo o descàrregues per Internet. Però no serà el mateix que veure una pel·lícula en una sala de cinema.

Mentre es mantingui l’actual conveni col·lectiu del sector en base al qual un treballador pot fer 163 dies de festa a l’any (dues festes setmanals; nou dies de lliure disposició; trenta dies de vacances i els catorze dies festius es poden convertir amb 24 dies de festa), és inviable el sosteniment de les sales.

D’altra banda, és molt necessari que el conveni distingeixi entre complexes cinematogràfics, multisales en centres comercials i cinemes independents, ja que no es poden regular sota un mateix marc establiments tan diversos. Els interessos de les grans companyies d’exhibició no són els mateixos que els d’un empresari que té un sol local encara que aquest local tingui vàries sales.

L’automatització de les cabines de projecció és totalment indispensable per poder mantenir obertes les sales. Per això, des de l’administració és necessari buscar fórmules que permetin la renovació de les cabines. De cap manera estic pensant en subvencions, però sí en préstecs que facin possible assumir el cost de renovació de les cabines. L’automatització de les cabines podrà donar als exhibidors petits un marge de maniobra pel que fa als costos generals d’explotació. Les grans cadenes ja tenen recursos propis per poder fer front a aquests canvis.

És indispensable que tinguem un bon producte per mostrar als espectadors. Crec que el sector no estaria en una crisi tan profunda si realment no hi hagués una crisi de guió i direcció de les pel·lícules. Els creadors han de trobar la manera d’arribar al públic a través d’històries que remoguin els sentiments dels espectadors i els facin quedar-se asseguts a la butaca gaudint del que veuen.

Nosaltres, els exhibidors, venem emocions, aquelles que els productors i directors hagin sabut expressar amb les seves pel·lícules. Per aconseguir això, és cabdal tenir una bona llei de mecenatge que permeti produir unes pel·lícules que siguin atractives per al públic i sense costos directes a la societat.

L’exhibició cinematogràfica és un negoci com qualsevol altre i ha de valdre’s pels seus propis mitjans. Ja sabem que també és cultura i que invertir en cultura, a la llarga, és un benefici per tota la societat. Però, hem de ser conscients que això no pot ser un calaix de sastre a on hi càpiga tot. Els recursos són limitats i en els darrers anys s’ha abusat dels ajuts públics.

He donat una pinzellada dels principals problemes que tenen, des del meu punt de vista, les sales d’exhibició cinematogràfica. N’hi ha més, com la nostra relació amb les administracions i els anunciants. Els anirem desenvolupant a mesura que vagin passant els diferents esdeveniments que en els propers mesos segur que ens donaran motius per parlar-ne.

__

Ramon Colom
Membre de l’Acadèmia del Cinema de Catalunya i Gerent dels Cinemes Alexandra.

No vull fer l’enèsim article sobre la crisi dels mitjans i el periodisme, encara que lamentablement em toca començar per aquí a l’hora d’explicar les propostes de futur de Mèdia.cat.

Aquest projecte va començar com un “observatori de mitjans”, un espai per a la ciutadania que es trobava molesta per un periodisme sovint barroer i mandrós i amb excessives tendències al copia i enganxa, quan no manipulador i servil a interessos diguem-ne poc professionals. Però tampoc volíem enfrontar-nos a una professió que considerem una de les més belles del món –Mèdia.cat està impulsat per un grup de periodistes- sinó esdevenir un esperó que animés als professionals de la comunicació a millorar una mica cada dia i a tenir un far a l’hora de resistir segons quins cants de sirena o amenaces d’un Polifem. I tot això dit, si no és massa tard, amb tota la modèstia del món i del que se sap un projecte petit i precari i que també comet força errades.

Però l’invent va funcionar i va anar millorant i vam decidir anar una mica més enllà i començar, no sols a criticar el que feien els altres, sinó també arriscar-nos a fer aquell tipus de periodisme que jo prefereixo anomenar senzillament “periodisme”, així sense additius, ja que és la resta el que no ho és –segons George Orwell serien relacions públiques-.

Així va néixer el projecte de l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010 van tenir una gran acollida. Per a l’edició del 2011 –ja més consolidats- es volia anar més enllà, però hi havia el problema dels diners i aquí és –després d’aquesta llarga el·lipsi- on entra el tema de la crisi, ja que avui en dia això de finançar projectes periodístics està prou difícil. Així que vam apel·lar als nostres lectors i –oh sorpresa!- en època del “tot gratuït” aquests ens van aportar el doble del capital mínim necessari per engegar l’anuari, tot i no saber quins eren els temes i sabent que igualment el podrien llegir de franc. El bon periodisme, és obvi, té recompensa.

Sóc, som conscients que la nostra és una experiència molt petita, que les quantitats són molt modestes i que en cap cas es pot dir que hàgim trobat la pedra filosofal que salvarà el periodisme i, ni molt menys, els mitjans, però sí que és una via que val la pena explorar i treballar.

Per això, de cara al nou curs iniciarem un nou projecte –Mèdia.cat Impulsa- que de forma permanent proposarà als lectors la possibilitat de finançar un reportatge d’investigació. Els temes que aconsegueixin captar l’interès suficient es tiraran endavant amb el compromís de Mèdia.cat d’aconseguir una bona qualitat i la màxima repercussió de la història. Periodisme de qualitat, molest, radicalment independent –o dependent dels seus lectors- i remunerat.

Però, a més, hem decidit que aquesta aposta d’oferir els continguts que ens agradaria llegir a altres mitjans no té perquè limitar-se al periodisme d’investigació. Una altra de les grans mancances del periodisme que es fa al nostre país és la manca de visió nacional, de tots els Països Catalans, amb el que suposa de fragmentació de l’espai català de comunicació. Per això, i gràcies a un acord amb la Fundació Catalunya, aquesta tardor començarem a publicar una sèrie de reportatges, fotoreportatges, biografies i quadres estadístics amb el leit motiv de demostrar que es pot fer un periodisme pensat per a tots els catalanoparlants.

Una altra fórmula –i val la pena pensar-hi- de sumar audiències per a tots aquells professionals que no renunciem a exercir en la nostra llengua.

–

Joan Canela és redactor de Medicat | @joancanela