Vers un nou horitzó de sobirania per a les polítiques de comunicació a Catalunya
27-06-2012 Josep Gifreu (Catedràtic emèrit de comunicació a la UPF.)Les expectatives creades al llarg d’aquests darrers anys a Catalunya amb vista a canvis substancials en les relacions amb l’Estat espanyol –especialment pel que fa al concert econòmic i també al possible referèndum per un Estat propi– obliguen a repensar radicalment el model de comunicació en vigor a Catalunya des dels pactes de la Transició. Reclamen un nou escenari amb redistribució del poder de comunicar on el subjecte principal de les polítiques de comunicació ja no seria l’Estat espanyol sinó l’Estat català.
En efecte, els últims anys el model d’Estat de les Autonomies consensuat en part durant la Transició ha estat àmpliament qüestionat per bona part de les forces polítiques catalanes. Per contra, els trets bàsics del model comunicatiu (distribució de competències, unitat de mercat, espai radioelèctric, servei públic centralitzat, monolingüisme en les programacions estatals, etc.) resten gairebé idèntics als dissenyats en la Transició, i continuen en bona part inqüestionats, no sols des dels poders polítics, sinó també des dels àmbits intel·lectuals, acadèmics o professionals.
Ara se’ns vol fer creure que la crisi econòmica explica les mesures preses pels diversos governs en el sentit d’una minoració progressiva tant de l’espai públic com de la iniciativa cívica i popular. Però, més enllà d’alguns ajustos que la conjuntura podria justificar, el cert és que la crisi del model hegemònic de distribució del poder de la comunicació a l’Estat espanyol no deriva tant de la crisi econòmica com de la crisi del model de relacions polítiques entre Catalunya i Espanya.
A Catalunya, els actors polítics semblen tan concentrats en els processos de redefinició política i econòmica de les relacions de poder entre Catalunya i l’Estat, que pràcticament s’obliden de plantejar un nou escenari per a les polítiques de comunicació en un horitzó de separació d’Espanya. I aquesta és la qüestió de fons en el replantejament actual de les polítiques de comunicació per a Catalunya i per a l’espai del català: la possibilitat política de pensar un espai català de comunicació sense les servituds dels imperatius espanyols.
Ja no serveix un consens de mínims sobre el model ideal de la comunicació per a un projecte autonòmic més o menys potent. S’ha acabat el consens i s’està acabant el model. Ara la divisió de projectes, o millor, la polarització de models entre dues configuracions de projectes, és cada dia més patent, i es planteja en aquests termes dicotòmics:
- o autonomia comunicativa subordinada (en el marc d’un Estat, l’espanyol, recentralitzat, incapaç de reestructurar-se en termes federals o confederals);
- o sobirania comunicativa similar a la que té qualsevol Estat nacional europeu.
En definitiva, crec que els grans dilemes de les polítiques de comunicació a la Catalunya d’avui, que els actors polítics haurien d’abordar ja en previsió del nou escenari de sobirania, són principalment aquests tres.
a) Polítiques nacionals (catalanes) de comunicació o polítiques regionals (espanyoles) de comunicació? És a dir, cada un dels problemes del sistema comunicatiu català, s’ha d’encarar i resoldre des del punt de vista dels interessos preferents de la nació catalana en el marc de la Unió Europea o bé dels interessos regionals d’una autonomia com qualsevol altra de l’Estat espanyol?
b) Polítiques de comunicació per a Catalunya o per a tot l’espai del català (el conjunt dels països de parla catalana), inclòs òbviament el ciberespai? Sóc conscient que aquesta qüestió és complexa i delicada per moltes raons, sobretot per la manipulació política anticatalana atiada pel PP. Però, sembla raonable que, almenys des de l’interès prioritari per la normalització de la llengua, les polítiques catalanes de comunicació siguin sensibles a les necessitats de l’intercanvi i la cooperació amb els territoris històrics del català.
c) Polítiques favorables al sector públic o més favorables per al sector privat? En la línia de la majoria de països europeus, el manteniment del sistema mixt de comunicació és un objectiu considerat d’interès públic. A Catalunya, ha estat fins ara el sector públic el que ha garantit els progressos més substancials en la normalització de la llengua, la cultura i l’audiovisual. Cal enfortir òbviament el sector privat català i en català, però a costa preferentment del privat espanyol i en espanyol. Caldria redefinir en tot cas una nova estructura d’equilibris entre públic i privat.
En definitiva, continuo creient que el dilema bàsic encara es pot situar entorn d’un eix central: l’eix que uneix els objectius estratègics generals de la reconstrucció nacional catalana amb els particulars de tot el camp de la comunicació a Catalunya, públic i privat, tradicional o digital en xarxa. I aquest eix central continua sent, per a mi, el definit en termes d’espai català de comunicació: és a dir, el nus de les polítiques de comunicació a Catalunya, l’objectiu estratègic general, és com assolir un espai de comunicació propi i hegemònic, definit per la llengua i per la sobirania de les decisions, sense més prerrogatives — però sí que amb les mateixes — que tenen els altres espais nacionals de comunicació a Europa.
__
Josep Gifreu
Catedràtic emèrit de comunicació a la UPF. Columnista de ElPuntAvui i El Temps.
