Ningú no espera res de nosaltres (els periodistes)
14-06-2012 Alba Muñoz (Periodista independent i coordinadora del projecte Reset)Imagineu-vos com seria tot si en llevar-nos cada matí trobéssim diaris i revistes farcits de reportatges d’investigació, articles sucosos i de vigilància al poder. Imagineu-vos un món on els mitjans de comunicació, en comptes d’evitar que pensem, ho promoguessin. Que els periodistes estiguessin al costat de ciutadans i ciutadanes, els seus lectors, radiooients i teleespectadors. Que deixéssim enrere la societat de la informació per passar a la del coneixement. Sí, potser ara mateix és quan més es necessiten periodistes. Però no hi són.
Fa més d’una dècada que els mitjans de comunicació van acabar de malvendre el seu poder als lobbys polítics i empresarials (aquests van entendre molt bé la importància estratègica que té controlar-los), convertint-se en part d’ells, en l’element que arrodoneix el sistema fictici en el que vivim. Els òrgans directius dels mitjans van passar d’estar majoritàriament formats per periodistes de gran trajectòria a accionistes i cuidadors de la rendibilitat: empresaris que dinen amb altres empresaris i polítics.
De fet, la crisi del periodisme de la que tothom parla ara és bastant anterior a l’econòmica, i no és només una crisi de model de negoci, com ens volen fer creure. És una crisi profunda de sentit, valentia i creativitat que, a més, coincideix amb l’època de més riquesa al voltant del negoci dels mitjans de comunicació. El periodisme mai ha estat una professió per fer-se ric, abans les redaccions eren un rusc de professionals hiper cafeïnats que voletejaven, enamorats de l’ofici. Ara hi ha grans sous, moltes corbates i poltrones. Potser sembla una visió romàntica i naïf, però pregunteu als redactors si treballar al diari els emociona.
El naixement del moviment 15-M va fer palpable per a molts ciutadans i ciutadanes la connivència entre mitjans de comunicació i poder polític i empresarial. No només es censuraven certs fets o reivindicacions, sinó que van produir-se casos flagrants de manipulació informativa. Tampoc les televisions públiques van saber estar a l’alçada de les circumstàncies. I és a la xarxa on els ciutadans i periodistes van començar a desenvolupar la seva pròpia informació, un fet necessari i desatès amb traïdoria. En l’actualitat, són moltes les esquerdes que separen la gent dels sistemes establerts: polítics, financers, i ara també mediàtics. El canvi de paradigma és clar: abans, durant la Transició, la indústria informativa espanyola va erigir-se com a far del progrés. Va saber apropar-se al carrer i aprofitar l’onada de canvi social, fet que es va traduir en milions de lectors i teleespectadors. Però al mateix temps també van començar a construir-se els seus propis castells, a autoproclamar-se garants dels drets democràtics, a creure’s imprescindibles. Aquest, el sistema antic, és televisiu: s’envia un missatge unidireccional i el receptor simplement se l’ha d’empassar. En l’era en què estem entrant, els ciutadans tenen molta més informació (és més difícil per al sistema fer-nos creure certes coses), però no només això: el model és en xarxa, i antròpic, pot arribar a l’infinit. L’usuari escull què llegeix, comenta, critica, difon, interactua. Senzillament, hem passat de tenir mitjans de comunicació paternalistes a adonar-nos que no ens calen.
És lògic que els mitjans de comunicació, tal i com estan estructurats encara avui, lluitin per no enfonsar-se: no només estan perdent diners, també allò anomenat “influència”, poder social. De fet, és quasi el mateix que el sistema de partits. Potser als mitjans només els queda la capacitat d’impactar: però això també saben fer-ho els anunciants. Enrocant-se en aquesta visió obsoleta del món, mai connectaran amb el públic del futur.
Alguna cosa ens passa
En els darrers anys els estudis de Periodisme, Comunicació Audiovisual i altres formacions relacionades amb el sector han mort d’èxit. Ja són moltes les fornades de nous professionals que la indústria no absorbeix. I som moltes i molts els que, des que vam acabar els estudis, no hem fet res més que treballar en precari i fins i tot sense remunerar. Ara, a més, assistim a la desaparició de capçaleres i a EROS a les redaccions.
No tenim feina, mai n’hem tingut. De fet, estudiar periodisme és una molt mala idea, potser la pitjor. La reacció de la comunitat periodística, dels principals sindicats i plataformes davant la situació és, senzillament, implorar llocs de treball. I nosaltres ens preguntem: si de cop i volta es generessin noves places, estaríem contents? Nosaltres, que formem part de les noves generacions de professionals, no. Imagineu-vos el que suposa haver estudiat medicina i, en acabat, veure que als hospitals no es cura a la gent, sinó que es venen medicaments o es generen addiccions. La indústria mediàtica de l’estat no ens representa, ni tan sols la consumim en massa. Per què, llavors, totes i tots els periodistes a l’atur, freelances, precaris, competim entre nosaltres per nodrir mitjans que s’estan desintegrant i que malpaguen (si paguen) les nostres feines? Quina és la inèrcia que ens fa voler pertànyer a les seves estructures quan no ens agrada el que s’hi fa?
Sabeu, hi ha altres indústries culturals, com l’editorial o la musical, que estan obrint escletxes de negoci, estan innovant i plantant cara a les grans editorials o productores amb idees modestes però intel·ligents. Estan fent servir les noves tecnologies i estan trobant el seu públic.
Com pot ser que l’enorme comunitat periodística a l’atur del nostre país no aprofiti la millor eina de la història –Internet- per generar noves propostes que, de ben segur, seran les protagonistes de la indústria informativa del futur? Com pot ser que la generació amb més control i talent digital (que és la que inventarà els nous formats informatius en xarxa) estigui desapareguda? Alguna cosa ens passa. I recordem aquella sàvia pregunta que ens recordaven a classe: qui es beneficia de tot això?
Fem un Reset?
Reset és un projecte de mitjà de comunicació digital i participatiu que hem registrat com a associació sense ànim de lucre. En el temps que portem gestant-lo, gairebé dos anys, ens hem adonat que, més que l’alta qualitat dels continguts que poguéssim publicar, importava l’experiència que podíem generar en la comunitat de professionals de la informació al nostre país. Podíem actuar com a palanca per que alguna cosa canviés en la mentalitat dels periodistes emprenyats, perquè la immensa comunitat que formem comencés a interactuar, a cooperar, i a generar propostes a la xarxa. Podíem fer pinya al marge de la indústria decadent: o ignorem la nostra potencialitat o no la volem veure.
Creiem que els periodistes, a diferència d’altres sectors culturals, no estem aprofitant les potencialitats d’Internet ni tampoc hem entès que cooperar ens portarà a generar noves possibilitats de negocis i de supervivència de la professió. És a dir: competint entre nosaltres per vendre treballs als mitjans que no ens agraden i que ens precaritzen no generem indústria, i la indústria del futur és a la xarxa. Tenim una gran oportunitat davant nostre per donar vida a mitjans de comunicació diferents, organitzats d’una altra manera, dirigits per qui els donen vida, els periodistes. El nostre objectiu final, per exemple, és convertir-nos en una cooperativa que allotgi un ecosistema de nous mitjans digitals.
Resumit: què farem
Reset estarà format per dos elements: una revista digital i una xarxa social per a periodistes, fotoperiodistes, creadors audiovisuals i tot tipus de professionals de la no ficció o la informació en què també podran participar ciutadans i ciutadanes.
Inicialment, les col·laboracions no seran remunerades i tampoc tenim ànim de lucre. No obstant, la nostra fita és fer de Reset un portal sostenible i que remuneri totes les col·laboracions. Primer hem d’aconseguir trànsit de visites, després, aplicar les nostres idees per al finançament (que inclouen publicitat no intrusiva i altres formats innovadors), i, a la llarga, convertir-nos en una cooperativa que pagui als treballadors que fan possible Reset i altres projectes de l’ecosistema new media que puguin derivar-se’n.
Això sí, depenem de la connexió que tinguem amb els nostres companys i companyes, de la seva participació en el projecte. No volem que deixin d’intentar vendre els seus treballs als mitjans, ja que tots hem de sobreviure, sinó que trobin la forma de participar en Reset amb les seves produccions més personals, antigues, petites, les seves micro-històries.
Les dues funcions principals del magazine seran:
- Actuar com agregador dels continguts que no absorbeix la indústria mainstream i que no arriben al públic (moltes vegades dispersos en les pròpies webs de professionals o col·lectius) i visibilizar-los, a més de donar molt d’espai als seus autors/es per difondre’s a sí mateixos i als seus projectes. És a dir, crear un punt d’atenció periòdic a la xarxa, on en cada nou número de Reset es puguin trobar cinc treballs nous i on es puguin conèixer nous professionals.
- Ignorar les cotilles formals i estructurals que la indústria mediàtica ens ha imposat i afavorir l’experimentació periodística i la innovació formal. A Reset no hi ha jerarquies entre les informacions, ni estil editorial, ni extensions marcades, tampoc l’actualitat ens preocupa. Només les històries. Cada nova edició serà un collage de treballs amb característiques d’autor, volem conèixer noves maneres, arriscades i personals, de fer informació. Volem llegir totes aquelles històries que teniu al calaix. A Reset només hi ha una premissa: hi ha cinc seccions, cadascuna és un format.
5 seccions:
- Audiovisual /Multimèdia
- Periodisme textual
- Fotografia/ fotoperiodisme / fotografia documental
- Periodisme en vinyetes /novel·la gràfica / humor gràfic
- Entrevistes en vídeo / peces d’àudio.
A més d’adaptar els continguts als interessos empresarials i polítics, els “grans mitjans” de l’estat han anat empobrint la creativitat de la informació, fent del periodisme una disciplina estancada i morta, pobre, i ens han fet esdevenir en taquígrafs silenciosos o simples registradors d’una sèrie de fets anomenats “actualitat”, i que ells mateixos dicten a través de les agències. Així aconsegueixen enquistar aquesta crisi de lectors. Siguem clars, quines són les expectatives de la majoria de la gent en veure un informatiu per TV o en obrir un diari? En canvi, tot pot ser diferent si no saps què esperar en una nova edició d’un mitjà com Reset. Autors desconeguts? coneguts? temes d’internacional? locals i fins i tot intimistes? Cròniques literàries? No se sap, perquè Reset el construeixen els professionals que desitgen participar en la següent edició. Ningú espera res de nosaltres, potser per això és un bon moment per conèixer-nos i inventar-nos el futur.
Al web podreu llegir el nostre manifest i el manual d’instruccions per participar-hi. Seguiu-nos al blog, a Twitter i Facebook
–
Alba Muñoz, periodista independent i coordinadora del projecte Reset. www.albanatz.net | @albanatz
