Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

S’han de fusionar en una sola redacció els serveis informatius de televisió, ràdio i Internet de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)? Aquesta possibilitat sempre l’han descartat els directius de la Corpo, però mai s’ha argumentat prou sòlidament. Ara que s’acaba de tancar el cicle de relleus als càrrecs de responsabilitat de la televisió i la ràdio, i que toca redactar un contracte programa que porta sense actualitzar-se des de 2009, val la pena mirar enrere per entendre on som i on seria desitjable anar.

Fa uns mesos, en Josep Àngel Guimerà reclamava en aquesta tribuna un debat col·lectiu sobre el model de mitjans públics que volem a Catalunya en un context ple de pressions externes per a la Corpo: retallada de pressupost, atacs contra el model mixt de finançament i, ara, la possible pèrdua d’un dels dos múltiplex de TDT. Però també cal un debat intern, a les redaccions. I no em refereixo al debat sobre l’harmonització dels convenis col·lectius, delicat i necessari sense dubte, sinó al debat professional sobre el futur dels mitjans públics com a productors de continguts per a múltiples pantalles. Són adequades les estructures organitzatives i rutines de producció de les redaccions de l’empresa de comunicació més gran de Catalunya?

Amb dos col·legues del DigiLab de la Universitat Ramon Llull, Pere Masip i Josep Lluís Micó, hem analitzat l’evolució dels projectes de convergència periodística a la CCMA des que Jaume Masdeu va ser designat per dirigir el procés el 2007. El projecte d’innovació es va designar “confluència”: s’apostava per reforçar la presència a Internet del material audiovisual informatiu de la televisió i la ràdio i s’aspirava a una major coordinació de redaccions, tot descartant la fusió i la figura del periodista polivalent que produeix continguts de manera habitual per més d’un mitjà.

La direcció de la CCMA no va saber implicar de manera efectiva als treballadors i càrrecs intermitjos en el procés de definició de l’estratègia a seguir, i això va obrir la porta a malentesos i recels de les redaccions, que van interpretar la manca de transparència com un signe que s’acabaria imposant la polivalència com a excusa per a retallar plantilla. Fins ara aquesta visió catastrofista de la convergència no s’ha fet realitat, però els arguments dels periodistes eren molt legítims i els hem de tenir presents de cara a l’evolució futura dels mitjans públics.

Per una banda, els periodistes que vam entrevistar entre 2008 i 2011 asseguraven que les rutines de treball de ràdio, televisió i Internet eren molt diferents i la qualitat de cadascun dels productes per separat es ressentiria si havien de produir per més d’un a la vegada. Per l’altra, admetien que les tres redaccions molt sovint duplicaven esforços per cobrir esdeveniments i estaven disposats a trobar fórmules més eficients de col·laboració.

Els redactors de l’àrea digital són els que més camí han recorregut en desenvolupar vies de treball en comú amb les altres redaccions. Recuperen de manera sistemàtica vídeos i talls de veu dels altres serveis informatius, i tenen presència constant d’un periodista a la redacció d’informatius del canal 324. Participen en els consells de redacció i tenen accés a les escaletes de la ràdio i la televisió.

S’ha avançat molt en la vessant tecnològica de la producció multiplataforma, creant aplicacions per a dispositius mòbils i tauletes, però és suficient la mera translació dels productes audiovisuals a les noves pantalles? L’experiència ens diu que si: els continguts d’alta qualitat triomfen a Internet i els productors professionals estan en la millor posició per proveir-los. El repte que estan assumint molts programes de TV3 i Catalunya Ràdio és afegir al seu producte habitual els beneficis de la interacció més intensa amb l’audiència que permeten les xarxes socials. És un esforç que inicialment va liderar l’equip d’Interactiva, una divisió de la Corpo que el 2011 va ser absorbida per TVC en un dels moviments més visibles cap a la convergència.

Però les fusions empresarials no canvien res si en el dia a dia no es repensen les estructures i les relacions. A les redaccions audiovisuals, la col·laboració amb Internet s’ha basat principalment en la iniciativa individual. Hi ha periodistes que s’han animat a escriure regularment un blog al portal de notícies i d’altres que produeixen peces de vídeo específiques per al web (entrevistes íntegres i imatges d’esdeveniments que en el TN només poden sortir un parell de minuts).

La coordinació entre televisió i ràdio és la gran assignatura pendent. Però fins on cal arribar? Serviria d’alguna cosa treure Catalunya Ràdio de la Diagonal i portar-la a Sant Joan Despí? Estudis en d’altres països sobre la convergència de redaccions ens demostren que no n’hi ha prou amb posar diverses redaccions sota un mateix sostre perquè la coordinació funcioni de forma fluïda. Cal invertir en càrrecs de coordinació operativa i generar rutines diàries per fomentar l’intercanvi d’informació entre els periodistes que treballen les mateixes temàtiques.

No hi ha receptes d’èxit. Cada empresa és un món. Conèixer d’altres casos (la BBC sempre s’ha posat com a exemple de mitjà públic que s’ha sabut adaptar als canvis en els hàbits de consum dels ciutadans) és útil, però la clau és fer un debat agosarat però seriós, complet i transparent, que inclogui a tots els treballadors de la CCMA i a representants de la societat civil com a subjecte al qual serveixen els mitjans públics. Un debat que ha de saber articular les encertades visions sobre el futur de la comunicació que han tingut molts directius de la Corporació (Joan Majó va marcar magistralment el camí d’aquest futur digital) amb el coneixement del dia a dia dels periodistes, per tal de definir accions ben concretes i decidides que garanteixin la supervivència d’uns mitjans que tenen la vocació i el compromís de servei públic.

Espero que els nous directius siguin conscients de la importància de teixir un pla d’evolució dels mitjans públics catalans que compti amb la complicitat dels professionals i reforci el lideratge en qualitat i servei que porten oferint des de ja fa tres dècades. Decisions inadequades, basades en criteris merament econòmics i no periodístics, o manca de comunicació interna, poden posar en perill el futur de la Corporació en un moment en què les amenaces externes es multipliquen.

–

David Domingo, professor de periodisme digital de la Universitat Rovira i Virgili. Coordinador de l’Observatori de la Comunicació Local (InCom-UAB). Twitter: @dutopia

Altres articles de l’autor:

> Periodisme sense empresaris

Manllevo el títol del llibre de Rafel Nadal per definir l’enyor que el sector de la comunicació té de la situació que vivíem els mitjans temps ençà quan la tempesta no s’abatia sobre tots nosaltres.

Perquè fa temps, no massa, els i les periodistes i les empreses de comunicació, efectivament, vivíem en una mena de bombolla mediàtica en què els anunciants brollaven a dojo, i decidíem des de la nostra torre d’ivori què era notícia i què no, què mereixia un titular: l’opinió pública era l’opinió publicada. Érem raonablement feliços, sí.

D’on neix doncs la nostra infelicitat? Fonamentalment prové de quatre condicionants:

• La crisi econòmica, ben nostra, mediterrània, que no global.
• La crisi de model del periodisme, prèvia al crack econòmic, i que no hem entomat encara.
• La competència dinàmica que generen les xarxes socials i l’entorn digital.
• I l’absència d’I+D de les empreses editores que van generar models sobredimensionats i poc susceptibles al canvi.

A dia d’avui la premsa baixa paginació, les redaccions i corresponsalies perden efectius i recursos, però, això sí, la majoria de canals creix en audiència (oh, deliciosa paradoxa! Cada cop tenim més persones interessades a seguir-nos, però menys persones disposades a invertir diners en comprar els nostres productes comunicatius ni en anunciar-s’hi). I també augmenta la feblesa de les empreses editores, debilitat que es pot traduir en majors servituds cap als anunciants i cap a les administracions, i pèrdua de credibilitat. Quadrar l’Excel mana.

A les redaccions, si abans imperava la cuina d’autor ara prima el fast food, i no només per la dictadura de la immediatesa que associem a la cultura digital. “Sigues el primer encara que agafis el rave per les fulles”, sembla ser la consigna. I resigants, els professionals de la informació admetem que, amb menys recursos i més pressions, encara prou fem servint un menú apanyadet cada dia com per haver-li d’afegir a més un polsim de rigor. Però els nostres consumidors, exigents, ens passen factura. Ens consulten, sí, però… els som útils?

En vàrem parlar fa uns dies amb dos periodistes de Televisió de Catalunya, el David Bassa i l’Ariadna Oltra, en una xerrada coorganitzada a Granollers per Contrapunt i Aravallès, que duia l’estimulant títol d’‘El periodisme local i l’endemà de la crisi’.

Les principals conclusions que vam formular van ser:

• La crisi econòmica ha reduït estructures (és esgarrifós aturar-se a resseguir els obituaris de capçaleres que no han sobreviscut i la nòmina de bons i bones periodistes que han perdut el seu lloc de treball). Pel camí hem perdut projectes realment engrescadors i històrics, i la sagnia continua. Terra cremada que hauria d’aplanar el camí a aquelles marques inequívocament de referència territorialment o sectorial, que podran cobrir els buits comunicatius quan escampi la crisi. Cal aprofitar els nous nínxols de mercat, adaptant estructures i recursos tecnològics al nou escenari. La transició tecnològica i les noves formes d’accés als continguts i serveis són una oportunitat.

• La crisi de model, la perversió del periodisme i la seva generalitzada incapacitat de reinvenció fan que, a ulls de la societat, siguem més prescindibles. Sí, ens segueix més gent, però el grau d’adhesió i/o fidelització és més feble. Cal donar un cop de timó i recuperar l’essència de la professió, sense tabús ni apriorismes, amb voluntat de servei públic i de recuperar el rol de referència en la generació d’opinió pública i la versemblança. Cal sentit d’empresa, d’acord, però per damunt de tot honestedat i compromís democràtic. Les persones veritablement interessades en una determinada informació estaran disposades a finançar-la (subscripció, crowfunding, publicitat).

• L’esclat de les xarxes socials i de nous canals d’informació posen en dubte la primacia dels i les periodistes en la generació d’opinió i en la proposició de debat. La prescripció ara arriba des dels trending topics de Twitter o a través del parer de tertulians més o menys instruïts en la matèria. ¿Qui vol informació oficialitzada, filtrada i condicionada per les empreses de comunicació (empreses, no oblidem, que per damunt del compromís amb la seva audiència, evidencien tot sovint que el compromís preeminent és amb el seu accionariat o amb els seus anunciants) quan podem recórrer a fonts suposadament ‘neutres’? Cal reivindicar que l’excés d’informació, la infoxicació, no ens fa més lliures. Els mitjans hem de recuperar la funció social del periodisme: filtrar, contextualitzar, facilitar els recursos interpretatius de les coses. Tenim un deute amb la realitat, i les xarxes socials ens poden ajudar enormement a aquesta fita. Hem de tractar l’actualitat sense apriorismes ni sense tabús.

• La manca de previsió de l’empresariat de la comunicació ha fet que els recursos per a un pla B no existissin ni tampoc la capacitat d’inversió per repensar o millorar els suports. Els ajustos han arribat fonamentalment en la mà d’obra: així, hem perdut anàlisi, investigació en profunditat, rigor, hem abusat de les fonts indirectes i de la nota de premsa. Publiquem les mateixes fotografies, els mateixos talls de veu, el mateix comunicat explicat des de la mateixa font. Cal que les empreses de comunicació prenem nota de les dificultats que ens ha dut la conjuntura actual i en treiem una visió constructiva per a la professió. Cal que les empreses recuperem el cor del nostre negoci, la nostra raó de ser. Ser referència en el nostre àmbit de cobertura informativa: aquesta serà la propulsió que ens afermarà en el territori i ens permetrà, malgrat tot, tornar a ser rendibles. I així, amb vocació de servei, tornarem a ser raonablement feliços. O ho fem les empreses o ho faran els i les periodistes pel seu compte.

__

Ramon Torrents | @torrentsramon

Conseller delegat de Contrapunt, SCCL, membre del consell rector de Grup Cultura 03 i vicepresident segon de l’ACPG.

Les expectatives creades al llarg d’aquests darrers anys a Catalunya amb vista a canvis substancials en les relacions amb l’Estat espanyol –especialment pel que fa al concert econòmic i també al possible referèndum per un Estat propi– obliguen a repensar radicalment el model de comunicació en vigor a Catalunya des dels pactes de la Transició. Reclamen un nou escenari amb redistribució del poder de comunicar on el subjecte principal de les polítiques de comunicació ja no seria l’Estat espanyol sinó l’Estat català.

En efecte, els últims anys el model d’Estat de les Autonomies consensuat en part durant la Transició ha estat àmpliament qüestionat per bona part de les forces polítiques catalanes. Per contra, els trets bàsics del model comunicatiu (distribució de competències, unitat de mercat, espai radioelèctric, servei públic centralitzat, monolingüisme en les programacions estatals, etc.) resten gairebé idèntics als dissenyats en la Transició, i continuen en bona part inqüestionats, no sols des dels poders polítics, sinó també des dels àmbits intel·lectuals, acadèmics o professionals.

Ara se’ns vol fer creure que la crisi econòmica explica les mesures preses pels diversos governs en el sentit d’una minoració progressiva tant de l’espai públic com de la iniciativa cívica i popular. Però, més enllà d’alguns ajustos que la conjuntura podria justificar, el cert és que la crisi del model hegemònic de distribució del poder de la comunicació a l’Estat espanyol no deriva tant de la crisi econòmica com de la crisi del model de relacions polítiques entre Catalunya i Espanya.

A Catalunya, els actors polítics semblen tan concentrats en els processos de redefinició política i econòmica de les relacions de poder entre Catalunya i l’Estat, que pràcticament s’obliden de plantejar un nou escenari per a les polítiques de comunicació en un horitzó de separació d’Espanya. I aquesta és la qüestió de fons en el replantejament actual de les polítiques de comunicació per a Catalunya i per a l’espai del català: la possibilitat política de pensar un espai català de comunicació sense les servituds dels imperatius espanyols.

Ja no serveix un consens de mínims sobre el model ideal de la comunicació per a un projecte autonòmic més o menys potent. S’ha acabat el consens i s’està acabant el model. Ara la divisió de projectes, o millor, la polarització de models entre dues configuracions de projectes, és cada dia més patent, i es planteja en aquests termes dicotòmics:

• o autonomia comunicativa subordinada (en el marc d’un Estat, l’espanyol, recentralitzat, incapaç de reestructurar-se en termes federals o confederals);
• o sobirania comunicativa similar a la que té qualsevol Estat nacional europeu.

En definitiva, crec que els grans dilemes de les polítiques de comunicació a la Catalunya d’avui, que els actors polítics haurien d’abordar ja en previsió del nou escenari de sobirania, són principalment aquests tres.

a) Polítiques nacionals (catalanes) de comunicació o polítiques regionals (espanyoles) de comunicació? És a dir, cada un dels problemes del sistema comunicatiu català, s’ha d’encarar i resoldre des del punt de vista dels interessos preferents de la nació catalana en el marc de la Unió Europea o bé dels interessos regionals d’una autonomia com qualsevol altra de l’Estat espanyol?

b) Polítiques de comunicació per a Catalunya o per a tot l’espai del català (el conjunt dels països de parla catalana), inclòs òbviament el ciberespai? Sóc conscient que aquesta qüestió és complexa i delicada per moltes raons, sobretot per la manipulació política anticatalana atiada pel PP. Però, sembla raonable que, almenys des de l’interès prioritari per la normalització de la llengua, les polítiques catalanes de comunicació siguin sensibles a les necessitats de l’intercanvi i la cooperació amb els territoris històrics del català.

c) Polítiques favorables al sector públic o més favorables per al sector privat? En la línia de la majoria de països europeus, el manteniment del sistema mixt de comunicació és un objectiu considerat d’interès públic. A Catalunya, ha estat fins ara el sector públic el que ha garantit els progressos més substancials en la normalització de la llengua, la cultura i l’audiovisual. Cal enfortir òbviament el sector privat català i en català, però a costa preferentment del privat espanyol i en espanyol. Caldria redefinir en tot cas una nova estructura d’equilibris entre públic i privat.

En definitiva, continuo creient que el dilema bàsic encara es pot situar entorn d’un eix central: l’eix que uneix els objectius estratègics generals de la reconstrucció nacional catalana amb els particulars de tot el camp de la comunicació a Catalunya, públic i privat, tradicional o digital en xarxa. I aquest eix central continua sent, per a  mi, el definit en termes d’espai català de comunicació: és a dir, el nus de les polítiques de comunicació a Catalunya, l’objectiu estratègic general, és com assolir un espai de comunicació propi i hegemònic, definit per la llengua i per la sobirania de les decisions, sense més prerrogatives — però sí que amb les mateixes — que tenen els altres espais nacionals de comunicació a Europa.
__

Josep Gifreu
Catedràtic emèrit de comunicació a la UPF. Columnista de ElPuntAvui i El Temps.

Amb la TV connectada, el garbuix de plataformes i sistemes d’accés a continguts audiovisuals (IPTV, WebTV…) se simplificarà per a l’usuari de forma extraordinàriament còmoda. Des de la pantalla principal de la llar –i la resta també— es veurà televisió. Una televisió que no serà només la que hem conegut fins ara, sinó moltes coses més que, això sí, es podran gaudir com un tot des del comandament a distància. Un de sol.

En els darrers anys, l’accés a múltiples continguts audiovisuals per IP, absolutament a la carta i de forma gratuïta –legal o no–, havia desplaçat les noves generacions de l’aparell de televisió del menjador a la pantalla de l’ordinador… això i la irrupció de les xarxes socials nascudes amb els primers xats i fòrums d’Internet. La gran millora de l’experiència visual de les noves pantalles de televisió, per mida i per resolució, juntament amb la seva creixent connectivitat a Internet, està obrint un nou escenari al que fins ara hem conegut com a “televisió”, que permet a la pantalla principal de la llar recuperar part del seu protagonisme perdut. Un nou escenari, en què els canals televisius no només compartiran dispositiu amb el gran volum de contingut audiovisual que viatja per la xarxa, sinó que obre la porta a la generació de nous formats i a noves formes de consum audiovisual, relacionades amb unes sigles que ja ens són familiars –OTT–, i agermanades amb la resta d’aparells connectats amb pantalla com les tauletes i els mòbils intel·ligents. La televisió híbrida ja és aquí, i no hauria de representar una amenaça als operadors televisius actuals, sinó tot el contrari; ja que davant les grans transformacions de les TIC i l’audiovisual, “la televisió és aquí per quedar-se”, com afirmà fa pocs mesos el vicepresident de Pepsico.

Però en aquesta confluència, definitiva, entre els continguts que arriben per l’antena i els que són a la xarxa, és bàsic que la plataforma tecnològica que la gestioni dins l’aparell del menjador sigui neutra, horitzontal o oberta, com li vulguem dir. Si el terreny de joc és aquest, els qui tenen l’experiència de dècades de fer i oferir continguts que interessin a molta gent, poden guanyar-hi molt: els canals de TV. La importància d’un estàndard obert és estratègica. Sense, l’opció a la televisió connectada o híbrida passa per l’oferta tancada i pròpia de cada marca de televisió, generant en cada televisor un portal vertical, on el fabricant esdevé agregador de continguts i exerceix, de facto, de regulador dels canals i continguts disponibles, de forma ben similar a les plataformes que ja coneixíem d’IPTV o de satèl·lit digital.

Fa temps que els canals televisius són a la xarxa, oferint continguts adaptats o simplement oferint els programes emesos a la carta. El VOD i el catch-up són i continuaran sent serveis d’alt consum que ara, amb la TV connectada, seran directament accessibles a la pantalla del menjador, tot gaudint alhora de les emissions de la TDT. I és més, la televisió híbrida ofereix una oportunitat immillorable per fidelitzar els televidents als canals de televisió, esdevenint la pantalla central dels continguts crossmedia i transmedia; aquest segon terme entès com a narració que es desenvolupa a través de diversos formats amb vida independent però que defineixen un esquema unitari, com així el defineix la cap de TV interactiva de la UER Nicoletta Iacobacci.

Pantalla central sí, però no pas única, sinó amb les possibilitats de la TV connectada, s’obre a una oferta expandida per a la participació i la interactivitat a la segona pantalla, en uns moments on ja comença a ser una opció natural veure la televisió mentre s’està usant un smartphone o una tauleta. Una nova manera de consumir televisió que no és pas anecdòtica als EUA, i que aquí a tot arreu anirà en augment.

Les aliances franco-alemanyes no són territori exclusiu dels gran acords econòmics o polítics europeus, sinó també dels televisius. Si en el terreny de l’oferta de continguts, aquests dos estats van fer néixer el canal ARTE a inicis dels 90 del segle passat, des de fa tres anys estan impulsant un estàndard obert per a la televisió híbrida, l’HbbTV, al qual s’hi estan sumant la resta de membres de la UE, entre ells l’Estat espanyol des de fa una mica més de mig any. Ara, però, falta que aquest sistema obert, que no depèn del fabricant del televisor, esdevingui l’estàndard televisiu dels propers anys. Que allò adoptat no quedi sense una clara regulació, homologant tots els equips i esdevenint unes sigles familiars per als televidents, com ja ho són de fa dies la TDT o l’HD.

La competència directa que estan plantejant a l’oferta de canals de TDT estatals i catalans les majors nordamericanes, entrant per la porta de darrera –que significa rellogar canals als concessionaris privats espanyols–, és un petit avís del que podria passar si no es garanteix una plataforma neutra. Si en el cas de canals com Disney Channel, Paramount Channel o AXN (de Sony/Columbia Pictures) aquesta irrupció ha estat possible gràcies al nyap jurídic que van dissenyar els governs espanyols de la passada dècada, amb la intenció d’acontentar la voracitat de canals i canals a disposició dels grans grups de comunicació privada, l’entrada a les llars de la nova generació d’aparells de TV connectables a Internet –els smart TV— sense oportunitat per a les corporacions televisives –els broadcast— a ser-hi sense impediments afegits, podria ser especialment nociu per a elles. No es tracta de posar barreres a la lliure opció del televident, sinó d’impedir que determinats operadors quedin relegats d’entrada.

Caldria que no es repetissin errors del passat, com el que es visqué amb les primeres experiències d’interactivitat a la televisió amb l’estàndard MHP; un sistema que només existeix avui a Itàlia. Un cas particular, l’italià, que ha acabat reeixint per seva directa vinculació en el procés tecnològic per a l’accés als canals de pagament de la TDT, promogut per un Berlusconi amb doble paper d’empresari televisiu. La historia de l’MHP és la d’un fiasco que es va endur per davant l’esforç i les inversions d’emprenedors catalans, que van apostar per desenvolupar productes a l’entorn d’aquest estàndard interactiu fallit. Això sense oblidar els importants esforços d’operadors televisius que van experimentar i emetre continguts… que quasi no veia ningú. Cert és que era un sistema amb mancances importants respecte la seva oferta d’interactivitat, però que naufragà en bona mesura per la manca de voluntat institucional en normalitzar-lo. Amb l’HbbTV no hauria de passar el mateix, perquè aquest sistema pot garantir el terreny de joc neutre que abans comentàvem. Un terreny que és el que li interessa a TV3, i per tant també a bona part de la resta del sector audiovisual català; més encara ara, en uns moments difícils com els que viu davant les retallades pressupostàries provinents de la Generalitat de Catalunya i del govern espanyol en comunicació i indústries culturals. Una TV3 que, com en anteriors innovacions tecnològiques, no s’ho mira de lluny sinó que està preparada per aquest nou escenari. Esperem que pugui jugar sense arbitratges en contra.

–
Daniel Condeminas i Tejel | @DCondeminas

És dircom especialitzat en mitjans de comunicació i relacions institucionals. Actualment realitza tasques de consultoria sobre TV digital a Sudamèrica. Exdegà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya. Fou el director del programa d’impuls de la TDT de la Generalitat de Catalunya, i anteriorment va ser coordinador de la comissió de noves tecnologies del consell d’administració de la CCRTV .

Altres articles de l’autor:

> Per una visió estratègica dels videojocs

I tu… quan dorms? Quant de temps cal per tenir actualitzades totes aquestes eines?

Aquestes preguntes, o d’altres molt semblants, apareixen sovint arribat un moment determinat dels meus cursos (em refereixo a aquells en els quals fem una panoràmica del que hi ha disponible en mitjans socials d’internet, sovint pensant en la difusió i visibilitat de les empreses).

Hi ha dues respostes que tenen a veure amb la meva feina:

• Treballo aconsellant a les empreses sobre la seva presència a Internet. Per tant, he de conèixer un ventall prou ampli del que hi ha disponible per poder mostrar-ne la selecció que sigui adient a cada cas.
• La difusió de la meva activitat es produeix en gran mesura als mateixos canals sobre els que treballo. Inevitablement això comporta un ús més intensiu que el de la mitja.

Però dit això, la resposta més pertinent per a les persones que em fan aquesta pregunta és la següent: cal conèixer el que hi ha disponible, però no necessàriament per utilitzar-ho.

El pas a les eines hauria de ser un dels darrers que qualsevol empresa hauria de fer quan es tracta de difusió a Internet, ja que en cas contrari s’arrisca a esmerçar esforços inútils en plataformes de les que potser no rebrà cap retorn. El primer pas, sempre, ha de ser reflexionar.

D’entrada, què es vol aconseguir? Podria ser per exemple fer vendes directes, notorietat de marca que porti les vendes de manera indirecta, etc. Sigui el que sigui, amb això definit podrem establir quins són els objectius concrets, quantificables de manera inequívoca i per tant subjectes a avaluació.

Següent pas: a qui ens dirigim? Podem establir clarament el perfil o perfils dels nostres destinataris? Això és crític en la definició de la nostra presència a Internet, ja que una vegada identificats els destinataris haurem de jugar a ser ells: quines són les seves necessitats? Més concretament, què necessiten rebre a la xarxa en relació amb el que nosaltres els volem oferir? Quines plataformes utilitzen i de quina manera? Quines possibilitats tenim nosaltres de participar en aquestes plataformes, d’integrar-nos en la seva vida a Internet, de relacionar-nos amb ells per oferir-los aquell valor que ens permetrà acabar assolint els nostres objectius?

No és un procés senzill, però és necessari i ens portarà a saber quines són les plataformes on és aconsellable que participem (i també el tipus de participació a desenvolupar en cadascuna d’elles). A partir d’aquí ja podrem definir la nostra presència, tant a nivell estratègic com tàctic. I en aquest nivell tàctic hi haurà moltes tasques a fer, molts missatges a publicar, moltes fotografies a compartir, etc.

Dels anteriors, caldrà identificar quins són aquells continguts que podem replicar a diversos espais.  Jo no sóc partidari de publicar-ho tot a tot arreu per sistema, perquè cada plataforma té un llenguatge, un tipus de persistència dels missatges, fins i tot un públic diferent. Però tot i així segurament hi haurà elements que sí seran susceptibles de replicació directa, i amb aquests hem de fer el possible per aconseguir el màxim d’automatització (hi ha força eines disponibles per fer aquestes tasques).

La resta és el que haurem de fer manualment i, per tant, ara sí que tindrem resposta a la pregunta inicial: quant de temps necessito per a fer tot això? Comparem-ho amb les possibilitats que tinguem a nivell econòmic, de persones i d’organització, acabem d’ajustar, i… ja podem anar tirant!

__

Javier Leiva Aguilera és consultor independent, formador i conferenciant en matèria de reputació online, dinamització de comunitats virtuals i presència a la xarxa de les organitzacions. Autor del llibre Gestión de la reputación online.

Blog: http://www.javierleiva.info

Twitter: @javierleiva

Tags: reputació online

>> Altres articles de l’autor:

Proactivitat en les cerques per a guanyar clients i millorar la nostra reputació online