Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Els mitjans sembla que no es posen al dia amb la tecnologia. Un primer impacte d’aquest endarreriment pertany al terreny de l’eficiència i l’eficàcia com a organitzacions (com a empreses), així com en la qualitat del servei que donen de cara als ciutadans (als clients). No obstant, podem considerar que és encara més important l’impacte que el desconeixement de la tecnologia té no tant en la qualitat del servei, sinó en la qualitat d’allò que es serveix, és a dir, la informació, el fet d’informar i de formar la ciutadania que també ha de comprendre l’ús i l’impacte de l’ús d’aquestes noves tecnologies.

En matèria de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, hi ha un cert consens que en els darrers vint anys s’han viscut, com a mínim, un parell de punts d’inflexió. El primer, a mitja dècada de 1990, amb l’obertura d’Internet al públic en general i la generalització del protocol GSM que va significar la telefonia de segona generació. El segon, durant la següent dècada, amb l’arribada d’una web més participativa (l’anomenada web 2.0) i la telefonia de banda ampla o 3G.

Han estat vint anys durant els quals, mentre les persones a títol individual anaven adoptant les noves tecnologies, les institucions quedaven enrere. Així, hi ha diversos estudis que diuen que els professors utilitzen Internet però no les escoles; que ho fan els advocats però no els jutjats; que els polítics sí però els partits no; i així amb totes i cadascuna de les institucions que imaginem… fins arribar als mitjans.

És sorprenent veure com els periodistes mantenen blogs i “piulen” a Twitter mentre els mitjans que conformen per agregació encara en són en gran mesura aliens.

Es fa difícil d’explicar, per exemple, que després de diversos mesos de Primavera Àrab, amb conseqüències polítiques, socials i econòmiques a tota una regió del planeta — per no parlar del retruc internacional de les revoltes —, molts mitjans (l’hemeroteca és plena d’exemples) classifiquessin el moviment del 15M sota la categoria de “Tecnologia”, i n’encarreguessin la cobertura als mateixos periodistes que, dos dies abans, havien cobert el CES a Las Vegas o la presentació del darrer giny tecnològic. És com haver analitzat la política econòmica de l’ex-president Zapatero a la secció d’esports perquè un dia va dir que era del Barça (tot i que sí que s’analitza el Barça en clau de política, economia, nacional, internacional, cultura i el que faci falta, però aquesta és una altra qüestió).

Molt més recentment trobàvem com el govern espanyol, durant la presentació dels Pressupostos Generals 2012, informava que tota la documentació era ja penjada al web i s’hi podia accedir mitjançant un codi BIDI. Va resultar que el codi BIDI no era tal, sinó que es tractava d’un codi QR, error que van reproduir a bastament molts mitjans. L’exemple pot resultar frívol, però denota dues qüestions de més profunditat que la mera confusió de codis:

1. Que molts mitjans i molts periodistes, fruit de la seva ignorància tecnològica, van ser cadena de transmissió de l’error. Si això pot semblar, com dèiem, peccatta minuta perquè tant hi fa BIDI o QR, la reflexió és si també hi ha confusions d’aquest calat entre altres conceptes, diguem-ne “propers” entre ells, com musulmà, islamista o yihadista.
2. I no només molts mitjans van ser cadena de transmissió de l’error, sinó que, sabedors que el lector no sap (no com ells) què és un codi BIDI (o QR), es van esmerçar en explicar-ho a les seves pàgines… explicant l’un per l’altre (afortunadament, el nivell d’explicació era prou superficial com per a ser vàlid l’intercanvi).

Pitjor, però, que no dominar determinats conceptes, és fer bandera que sí que es coneixen fent ostentació de l’argot del sector. Un exemple el tenim a la peça de l’Ara Mazoni, en un vídeo viral en defensa del mercat de la música. Els vídeos virals, segurament el concepte més doszerista i “modern” del món de la comunicació i el màrqueting a Internet, són aquells que es propaguen ràpidament, boca-orella, i en molt poc temps són vistos per un gran nombre de persones, en certa manera de la mateixa forma com un virus infecta una població.

Doncs bé, el concepte “viral” en cap moment pot atribuir-se ex-ante, igual que una epidèmia no ho és fins que no hi ha un alt nombre d’infectats. Per acabar-ho d’adobar, el suposat vídeo viral té, un mes i mig després del seu llançament, sis piulades, un compartit a Google+ i 67 m’agrada a Facebook. No només es va precipitar el mitjà, sinó que, en aquests moments, està donant una informació errònia: el vídeo, més que viral, és una malaltia exòtica.

Un últim exemple, especialment irritant per repetir-se gairebé a diari, és el cas del conductor de El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que utilitza reiteradament els termes “hashtag” i “egosurfing” en presentar els temes i el personatge del dia. Malauradament, l’ús que es fa d’ambdós termes és incorrecte. Del tot. Sense matisos.

Al meu parer, aquest mal ús és doblement criticable:

• Per una banda, l’ús incorrecte del terme despista i desinforma a qui no el coneix de primera mà, a qui té en un informatiu una font de coneixement. A Catalunya, això succeeix, segurament, amb la majoria d’oients de l’emissora. Són oients que s’acosten a un mitjà públic per a ésser informats i, en canvi, en surten desinformats i convençuts del contrari.
• D’altra banda, l’ús incorrecte del terme desacredita el mitjà i el periodista davant del col·lectiu que sí coneix el significat correcte del terme. Com dèiem abans sobre la confusió dels codis BIDI i QR, hom comença a dubtar de la professionalitat del mitjà, el periodista i el seu equip i, en conseqüència, posa també en quarantena qualsevol altra informació que difongui: si no sap què és un “hashtag” (que ha revolucionat el Nord d’Àfrica), comprendrà què és el bosó de Higgs i la seva importància? comprendrà la diferència entre democràcia representativa, directa i deliberativa?

Aquests usos incorrectes no són tolerables per als mitjans, menys encara quan es tracta d’informatius, i molt menys encara en el cas dels mitjans públics.

A més, dóna a entendre que s’està a punt de perdre el tren del periodisme en el s.XXI, atesa la cabdal importància dels nous mitjans digitals de comunicació. Més enllà de mostrar que es coneix o no un tema, més enllà de donar informació errònia i així desinformar el ciutadà, més enllà de tot això, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació tenen també un impacte cabdal en el món del periodisme. No distingir una colla de “piulades” d’una revolta (àrab o nacional), no distingir un BIDI d’un QR, no distingir un “hashtag” del tema del dia fa pensar en l’agricultor que no distingeix un tractor d’una dalla.

El futur del periodisme, tan necessari el segon com incert el primer, passa, també, per conèixer les pròpies eines de treball. Perquè, en el fons, és d’això del que estem parlant.

__

Ismael Peña-López
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació http://ictlogy.net

Aquesta entrada s'ha publicat el 09-05-2012 a les 9:15 i arxivada en Comunicació, Internet i TIC. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.