Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La secció de biblioteques metropolitanes d’IFLA ha celebrat aquest mes de maig, del 20 al 25, la seva Conferència anual a Barcelona, organitzada per les biblioteques públiques de la ciutat i amb el lema “La història interminable: adaptant les biblioteques públiques en una societat canviant”.

La Conferència convoca els directors de les principals biblioteques públiques del món, especialment de ciutats europees i nord americanes, per contrastar visions i experiències, i debatre sobre els principals temes que afecten aquest servei bibliotecari. La trobada permet també conèixer més d’ a prop la realitat de les biblioteques de la ciutat d’ acollida. En aquesta edició la Conferència s’ ha obert també a directors de biblioteques i professionals del nostre entorn.

Els continguts s’han centrat en dos grans eixos:

•  Els perfils professionals de les biblioteques públiques
• I la gestió en moments de dificultats.

La sessió inaugural va anar a càrrec de Francisco Longo, secretari general d’ ESADE, amb una intervenció sobre “Els treballadors públics en moments de canvi”.

La va iniciar amb una reflexió sobre la necessitat de no quedar-nos en mesures que ara podrien semblar necessàries per a la contenció del dèficit públic – reduccions i increment de taxes – i orientar-nos més en reformes que ens permetin encarar el futur en millors condicions.

Va insistir en la importància de les polítiques públiques en la prestació dels serveis, però també en la necessitat d’ introduir-hi canvis.

F. Longo va remmarcar la necessitat de treballar per una administració pública forta, amb capacitat reguladora i sense burocràcies; que produeixi uns serveis públics de qualitat amb costos sostenibles; que comparteixi talent amb els sectors productius i que cooperi amb entitats i emprenedors.

Amb aquest objectiu hauríem de revisar els sistemes de provisió dels serveis, analitzant les economies d’escala, amb la reducció de costos d’ alguns serveis centrals i buscant nous mitjans de finançament.

Els treballadors públics actuarem en entorns de contractació cada vegada més diversos, cada vegada més globals, amb funcions més interdisciplinars i amb relacions laborals i professionals més obertes i horitzontals. Aquestes noves situacions comportaran una centralitat de la necessitat de formació continuada, per adequar-se a les noves funcions, i un increment de la flexibilitat i la capacitat d’ adaptació als canvis d’entorn.

El control i l’ avaluació seran molt més habituals, amb valoració continuada dels recursos utilitzats  i dels impactes dels serveis prestats, on cada vegada més gestionarem els serveis amb coordinació amb altres professionals, altres institucions, o conjuntament amb altres administracions. El missatge és que el treballador públic ha de treballar amb “les portes obertes i els llums encesos”, donant comptes i assumint responsabilitats davant tots els implicats en el servei, des del conjunt de l’ equip als usuaris.

Aquest va ser el contingut central de la xerrada amb al que varem iniciar la Conferència.

Les dues sessions temàtiques es van estructurar en uns diàlegs entre responsables de dues biblioteques diferents per a cada sessió, tres comunicacions sobre cada un dels dos temes i dos tallers on van participar, de forma oberta, els assistents a la Conferència.

El primer diàleg “A l’ entorn dels perfils professionals”, conduït per Liv Saeteren, de la Biblioteca d’ Oslo, va ser entre  Louise Guillemette-Labory, de la Biblioteca de Montreal, i Hans van Velzen, de la Biblioteca d’ Amsterdam. Cada una de les biblioteques té, per la seva trajectòria i context, perfils molt diferents als seus equips. A Montreal els professionals són bàsicament bibliotecaris. En el moment de formulació del Pla de millora de les biblioteques públiques van necessitar professionalitzar els equips. A Amsterdam la construcció del nou equipament de la biblioteca central, amb més de 15.000 m2, va comportar la incorporació de perfils diferents a l’ equip. El context de formació dels bibliotecaris també és diferent a cada un d’aquests dos països i aquest fet també explica les dues realitats.

En el diàleg hi va haver dues idees clau compartides, que es plantejaven com a necessitats: la millora de les competències de lideratge dels directius de les biblioteques públiques i la incorporació de flexibilitat en la definició de funcions dels equips.

Les comunicacions van posar sobre la taula les necessitats dels professionals a les biblioteques d’ Estocolm, el desenvolupament professional dels equips a Barcelona i les iniciatives en la definició dels perfils de la Biblioteca d’ Oslo per encarar l’ obertura de la nova biblioteca central.

Cal adonar-se, i acceptar, que la professió canvia.

Aquestes van ser algunes de les idees i reflexions que van sorgir de les exposicions i debats.

• La generalització de la incorporació a les direccions de les biblioteques de professionals no bibliotecaris.
• La necessitat d’ incrementar les capacitats de lideratge dels directius de biblioteca pública i d’ incorporar la flexibilitat en la definició de les funcions dels equips.
• L’ increment dels equips multi disciplinars a la biblioteca pública.
• La centralitat de les competències en comunicació i màrqueting.
• La valoració de l’ entusiasme dels professionals actuals, però la necessitat de la vinculació i implicació en el projecte global de la biblioteca.
• La importància dels intercanvis professionals i de les estades d’ altres professions a les biblioteques.
• El compromís dels professionals amb la comunitat, a partir del seu coneixement i amb la seva implicació.
• El valor de la informació interna, en les dues direccions, de la direcció als equips i dels equips a la direcció.
•  La necessitat de fer més visible el valor de la nostra feina, amb control, seguiment i avaluació dels diferents projectes i serveis.
• La importància de l’ equilibri en els equips de professionals amb experiència i trajectòria i de joves amb talent i noves competències.
• Els perfils professionals diferenciats en el front-office (atenció a l’ usuari) i en el back-office (més professionals bibliotecaris) i també perfils diferents en els equips segons la dimensió de la biblioteca.

Pel què fa a la sessió de “Com gestionar en moments de dificultat”, conduïda per Gerard Reussink, de l’ Ajuntament de Rotterdam, amb la participació del director de la Biblioteca d’aquesta ciutat, Henk Koopman, i Thomas W.  Galante de la Biblioteca de Queens, a Nova York.

La ciutat de Rotterdam va encarar els primers moments de la crisi amb la reducció de punts de servei a la ciutat i la concentració dels recursos disponibles a la Biblioteca central. A Queens, en canvi, davant la reducció de les aportacions públiques a les biblioteques, han apostat per buscar més recursos privats i per mantenir l’obertura de tots els serveis, ajustant els recursos en altres conceptes.

Amb les comunicacions de Singapur, Zaragoza i Bilbao es van presentar experiències en relació a la racionalització dels recursos, la cooperació i la gestió públic–privat, amb una idea central, els temps difícils fan més bons gestors.

I aquestes van ser les idees que podem destacar de la sessió:

• La importància d’ entendre el context de dificultats.
• El valor de no treballar per al curt termini, orientar accions per al llarg, de ser estratègics.
• La necessitat de no ser excessivament pessimistes.
• La necessitat de prendre les decisions amb informacions objectives de l’ ús, de l’ impacte i dels costos.
• El valor de mantenir el coneixement dels equips, encara que sigui amb el repartiment de la feina ( increment dels contractes a temps parcial).
• La importància de no perdre valor social del servei de la biblioteca pública.
• La importància de fer visible allò que és invisible.
• La centralitat d’ escoltar els usuaris i considerar les seves prioritats, de donar veu als usuaris.
• La introducció d’algunes iniciatives tecnològiques (per exemple en radio freqüència o servei de referència virtual) per poder controlar millor els costos de funcionament. Invertir per estalviar després.
• La gestió per externalització d’ alguns processos i serveis tècnics, buscant la racionalització dels recursos.
• La centralització d’ alguns processos tècnics, amb el mateix objectiu de racionalització.
• La cerca de noves vies de finançament: llogar espais, vendre productes i serveis, introduir el pagament per alguns productes, buscar patrocinis per alguns programes, publicitat, etc.
•  L’ aplicació de la reducció dels recursos més en els serveis interns que en el servei d’ atenció als usuaris.
• La millora del posicionament de la biblioteca pública com a servei a la comunitat amb la construcció de nous equipaments en zones estratègiques (inversions de capital).
• L’ impuls en l’accés als recursos electrònics i el préstec digital.
• El manteniment de l’ alerta als canvis en els usos de les biblioteques públiques: accés en línea als serveis i recursos i valor de l’ espai com a centre comunitari.

Durant la setmana, a més de la biblioteca Jaume Fuster, seu de la Conferència, es van visitar també altres tres de les 38 biblioteques de la Xarxa de la ciutat, la biblioteca Sant Pau i Santa Creu, la biblioteca Esquerra de l’ Eixample – Agustí Centelles i la biblioteca de la Trinitat Vella – J. Barbero. Els assistents a la Conferència van poder conèixer també la Biblioteca de Catalunya, el Centre de Documentació del Museu Picasso i el Centre de documentació i Arxiu de la Fundació Miró.

Tot i que les realitats de les ciutats participants i els contextos bibliotecaris són molt diferents, de les sessions de treball formal i de les converses més informals van sorgir idees i reflexions que ens haurien d’ ajudar per poder orientar el futur de la nostra pròpia realitat.

Les biblioteques públiques han evolucionant molt en el nostre país. La qualitat i l’ impacte que té el servei bibliotecari en el nostre context és alt, amb uns recursos públics, per al manteniment d’ aquest servei molt ajustats que no arriben als 15 euros anuals per habitant.

Per arribar aquí han calgut una suma de circumstàncies i voluntats. En aquests moments, quan ja comencem a notar l’ impacte real de la reducció de recursos públics en els serveis de les biblioteques públiques i quan la ciutadania té més necessitat que mai de poder disposar d’aquests espais i serveis, hauríem de ser capaços de valorar col·lectivament quines són les mesures més adequades i alhora prendre decisions estratègiques que fessin possible aviat la recuperació dels nivells aconseguits aquests últims anys.

__

Assumpta Bailac
És Gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona des de finals del 2008. Vinculada a la Fundació “la Caixa” des de l’any 1972 fins al 1993 i durant els anys 2007 i 2008. Directora general de Cooperació cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya de finals del 2003 fins el 2006 i cap del Servei de Cultura i de Biblioteques de la Diputació de Barcelona des del 1993 fins al 2003.

Bibliotecària de professió i llicenciada en Literatura catalana per la Universitat de Barcelona.

Ha cursat diversos estudis en l’ àmbit de l’ administración pública com el Master en Administració Pública a ESADE (2006-2007);  el Curs Postgrau en Planificació i Gestió de Biblioteques de la Universitat Pompeu Fabra (1995-1996); i el Curs de Funció Gerencial a les Administracions Públiques, també a ESADE (1993-1994).

També ha col·laborat en diversos màsters i postgraus de gestió cultural de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra.

Quan és a punt d’arribar als 23 anys d’emissió, el grup RTVV s’enfronta a la major reestructuració de la seua jove història. Ofegat pel deute, el govern d’Alberto Fabra es proposa de fer fora 1200 treballadors, vora el 70% de la plantilla, i deixar-ne en actiu només 550. Però sota el discurs de l’ajust i de la necessitat d’adaptar-se a un nou marc comunicatiu plana l’ombra de la privatització encoberta. I la prova més clara és la nova llei reguladora de l’ens, que estableix un sistema de finançament mixt, gràcies al qual el sector privat podrà arribar a acumular fins un 49% de participació en l’empresa pública.

La necessitat de reconvertir l’empresa per adaptar-la a un suposat nou model audiovisual ha estat un dels arguments més esgrimits pel Consell per tal de justificar tant l’ERO com  la nova llei. Així, en reiterades ocasions el propi president de la Generalitat, Alberto Fabra,  ha hagut de recórrer a la demagògia fàcil en afirmar que cal reestructurar RTVV perquè té més treballadors que Telecinco, Antena 3 i La Sexta juntes. Una fal·làcia gens innocent que ha arribat, però, a calar en un ampli sector de la societat valenciana  i, fins i tot, en alguns polítics de l’oposició. Però el ben cert és que el deute acumulat -al voltant de 1200 milions d’euros- i les pressions de Madrid, que amenaça amb la intervenció si no s’abaixa el dèficit autonòmic, són els veritables motius de l’ajust.

Com s’ha arribat fins ací?

Fins l’any 2000 els comptes de RTVV s’havien d’ajustar al pressupost que hi destinava la Generalitat i als ingressos publicitaris. Però d’aleshores ençà, i gràcies a una reforma substancial de la Llei de Creació de l’ens, la ràdio i la televisió autonòmiques tenen la capacitat d’endeutar-se. L’any 1995, quan el PSPV va deixar el govern de la Generalitat, el deute de l’ens era de 20 milions. A hores d’ara ja supera els 1200. Amb l’execució de l’ERO el Consell de Fabra pretén sanejar els comptes de l’empresa pública, tanmateix haurà d’assumir un esforç molt major si vol assolir aquesta meta. La partida pressupostària destinada al personal de la casa és de només 70 milions d’euros, una quantitat ridícula si es compara amb les xifres que RTVV ha reservat anualment per al València CF, el Vila-Real o la retransmissió de la Fórmula 1. I tot això sense comptar episodis escandalosos com ara la gestió de la visita del Papa a València l’any 2006, o la recent compra de tres documentals de perfil ultradretà per un preu cent vegades superior al que marca el mercat.

El balafiament de recursos públics en la gestió de l’ens ha estat tan gran que fins i tot s’ha estés a la mateixa decisió d’executar les retallades pressupostàries. Per comptes de confiar en el servei jurídic de l’empresa, la direcció de l’ens va encarregar una auditoria a l’empresa Price Waterhouse Coopers que va costar 180.000 euros, la mateixa quantitat que es pagarà per la planificació de l’ERO que està duent a terme la firma d’advocats i consultora Garrigues.

L’ERO com a única solució

Tot i que oficialment la direcció de RTVV ha negat, fins fa pocs mesos, una imminent reducció dràstica de la plantilla, les continuades filtracions a la premsa han contribuït a adobar el terreny. En un exercici d’ocultació i prepotència els directius de l’empresa han anat seguint punt per punt el camí marcat per Presidència, mentre sindicats i treballadors han hagut d’assabentar-se del procés per les informacions publicades a diversos mitjans de comunicació.

A hores d’ara ningú ja no dubta que l’ERO s’ha dissenyat i s’està executant directament des dels despatxos de la Generalitat. De fet, l’actitud dels directius ha consistit bàsicament a llençar balons fora, bé amagant-se del Comité d’Empresa quan els han demanat explicacions, bé remetent-los directament a instàncies del Consell. L’únic missatge que s’han dedicat a reiterar és que l’expedient de regulació és inevitable i que, per tant, ningú no es planteja cap més alternativa.

El futur cap a la privatització

Si la plantilla de RTVV es veu reduïda a una xifra tan minsa, com es podrà omplir la graella diària de la ràdio i la televisió públiques? La resposta rau en la nova llei que regularà l’ens, i que Alberto Fabra pretén aprovar abans de les vacances d’agost. Quan l’executiu de Rajoy va donar via lliure per a la privatització dels canals autonòmics, el govern valencià es va afanyar a dir que aquesta no seria la seua opció. Tanmateix, el nou projecte de llei -que ja estava gairebé enllestit en el moment de l’anunci- deixa la porta oberta de bat a bat a la iniciativa privada. El vicepresident del Consell, José Císcar, va anunciar que la Generalitat només assumirà el finançament de les franges de programació considerades de “servei públic”, un qualificatiu excessivament subjectiu per esdevenir una base reguladora. La resta es deixarà en mans privades.

La naturalesa empresarial de RTVV també canviarà. L’ens públic RTVV SA, format per TAV SA i RAV SA esdevindrà una sola empresa amb tantes filials com vulga el Consell, cadascuna de les quals podrà acumular capital privat fins a un màxim del 49%.

La futura llei de RTVV no garanteix la presència del català, que passa a ser “llengua preferent”, ni tampoc que el sector audiovisual valencià siga el beneficiat de la col·laboració públic- privada, tal com passa a TV3. I això, en una empresa on, des de fa anys, no han existit criteris d’eficiència en la gestió i en la planificació a tots els nivells i que, a més a més, té una manca absoluta de suport social, pot suposar la seua definitiva desaparició.

__

Adelaida Ferre
Periodista a Canal 9
@adelaida_ferre

El codi HTML amb què es fan els webs es va crear el 1989 al CERN (el mateix lloc on hi ha el famós accelerador de partícules) de la mà de Tim Barners-Lee, però no fa la seva explosió a nivell mundial fins a mitjans dels anys 90. De fet, el codi HTML és tan senzill d’entendre que provoca que, amb molt poc temps, un munt de gent d’arreu del planeta comenci a fer webs de tota mena. I quan es fa un web, vol dir que es fan absolutament totes les seccions, de dalt a baix.

Fins ben entrat el nou mil·leni, els webs són com unitats independents, lligades entre sí a través d’enllaços (links), tot i que cada vegada s’avança més cap a una major interconnexió. De les diferents evolucions que hi ha hagut, n’hi ha una que es farà sentir per un munt d’entesos i gurús de la xarxa, encara que moltes vegades no en coneguin exactament l’origen. Es tracta del web 2.0.

El concepte 2.0 prové d’una evolució en la sindicació de continguts, els RSS. La seva primera versió era bastant simple i rudimentària, i no permetia massa interaccions. Però amb l’evolució cap a la seva versió 2.0, la riquesa dels continguts sindicats, aquests són fàcils d’agregar, i aviat apareixen diferents aplicacions per accedir a tota mena de continguts i interactuar-hi, començant pels mateixos cercadors. I això només va ser el començament, perquè llavors vam poder integrar tota mena de serveis al nostre web.

Per posar un exemple, si quan abans fèiem el web d’una botiga, havíem de ser nosaltres mateixos els qui haguéssim d’escanejar un mapa, i indicar amb una fletxa dibuixada el punt exacte on es trobava l’establiment, de cop apareix un servei com Google Maps, que ens permet integrar un mapa molt potent i amb un munt d’opcions directament al nostre petit web. Així, en poder disposar d’un servei com aquest, ens oblidem d’haver d’escanejar mapes, i externalitzem aquest servei a un proveïdor extern, com Google, de manera que nosaltres ens podem concentrar en les parts importants del web d’aquesta botiga. I el mateix podem aplicar amb serveis de vídeos, galeries de fotos, presentacions online i un munt de ginys de tota mena al nostre web, que en alguns casos, fins i tot han creat eines API per tal de facilitar encara més aquesta tasca d’integració de contingut.

Per tant, al llarg d’aquesta primera dècada del mil·leni, els webs han après a treballar en equip. A oferir els continguts d’una manera accessible i estàndard, a la vegada que poc a poc han anat integrant continguts, aplicacions i serveis de webs tercers, creant una gran teranyina entrellaçada tota ella en si mateixa. I en el darrer episodi d’aquesta evolució han entrat a escena uns grans generadors de continguts, que han començat a alliberar i fer accessibles els seus continguts. Parlem dels governs, i en el nostre cas concretament, de la Generalitat de Catalunya, que fa pocs mesos que ha posat en funcionament el portal Dades Obertes.

Dades Obertes és un projecte que està al capdavant d’Europa pel que fa a governs que han iniciat aquest procés d’alliberament de dades públiques, i que tal i com s’explica en el seu web, demostra una important voluntat d’avançar cap a la governança oberta, basada en els valors de transparència, participació, servei i eficiència. Així mateix, es vol promoure la creació de valor amb la reutilització de la informació pública, facilitar l’ordenació interna dels sistemes d’informació dins l’Administració i fomentar la interoperabilitat entre serveis del sector públic.

Gràcies a aquest servei doncs, qualsevol ciutadà del món pot accedir a dades classificades i ordenades de cartografia, equipaments, estadístiques, meteorologia, nomenclàtors, salut, transport públic i turisme, tot i que encara hi ha molts serveis que estan en el procés d’adaptar-se als estàndards bàsics, com l’Agenda Cultural o el servei de Feina Activa, entre d’altres, que un cop en funcionament poden donar un fort impuls en les seves respectives àrees.

Les aplicacions són tantes i tan variades com original sigui la idea de qui vol fer servir aquestes dades. El web Eixos.cat, guanyador d’un dels ajuts econòmics que ofereix la Fundació PuntCat, n’és un gran exemple, així com el web Rodalia.info. En ambdós casos, gent de fora del govern ha fet servir informació pública per crear nous serveis, o bé per fer-los més ràpids, o més accessibles, etc. Les possibilitats són realment immenses.

I és en aquesta línia, que precisament fa pocs dies, l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) va anunciar en el transcurs del seu 8è congrés celebrat al Vendrell que posaria en funcionament una nova eina per tal que les seves capçaleres sense web, o bé amb webs poc operatius, puguin disposar d’un web en condicions adaptat a les necessitats actuals. I un dels detalls importants serà que tots aquests webs disposaran de diferents serveis que funcionaran amb continguts de Dades Obertes. Un senyal de que el país està atent a les novetats tecnològiques que sorgeixen, i que és molt capaç d’aplicar-les.

–

Joan Camp és director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

> Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

> Publicitat en català: qui paga, mana?

> Una gran associació catalana de mitjans

Una crítica que habitualment es fa als polítics és que han perdut el contacte amb la gent del carrer. Se’ls acusa de viure en una bombolla que els aïlla dels problemes quotidians de la ciutadania, de les seves tribulacions, d’allò que conforma el seu dia a dia.

La mateixa crítica es fa sovint també als acadèmics. Que viuen a una torre d’ivori, aïllats de les distraccions mundanes, d’allò prosaic i frívol que els pugui distreure del que és “important”.

Llegint els diaris, escoltant la ràdio i veient la televisió, hom té la impressió que hi ha un bon gruix de professionals dels mitjans que comencen a deslligar-se d’allò que solien reportar.

Per una banda hi ha els biaixos i interessos habituals que, en qualsevol grup de poder, provoquen distanciaments amb la realitat. Aquests distanciaments solen resoldre’s a partir de canviar una realitat per la pròpia “realitat”. O per la desaparició de qui n’impulsava el canvi.

Per una altra banda, hi ha un distanciament de la realitat degut a la sobtada aparició d’una nova manera d’explicar-la i de viure-la: Internet.

Els tertulians que no estimaven Internet

Durant els primers anys d’Internet — i especialment els primers anys de l’anomenada Web 2.0 — vam haver de patir l’espuri debat sobre si un blog era periodisme o no, o si existia alguna cosa semblant al periodisme ciutadà. Debat espuri i cortina de fum perquè el veritable debat era o és a una altra banda, a la banda de si la retransmissió paraula per paraula de notes de premsa institucionals o de peces d’agència és periodisme o no; o a la banda de si el suport acrític a una opció política o un grup empresarial és periodisme o no.

Parapetats a la defensiva — una opció, d’altra banda, totalment comprensible — han passat els anys i encara trobem els mateixos tertulians negant Internet pel broc gros. Ni Internet és periodisme ni Internet és en absolut. Internet, senzillament, no és.

Davant la negació, un creixent nombre de ciutadans (entre ells també molts periodistes) no entenen ja el puzzle de la informació sense la peça d’Internet. La televisió es veu amb els ulls i es comenta amb els dits a Twitter; els diaris es llegeixen en paper i se’n busca l’edició en línia per a compartir-la a Facebook; la ràdio s’escolta, es grava, s’edita i se n’enganxa un tall al blog on s’hi afegeix el context que les ones no han tingut temps de donar.

Però Internet no només reprodueix, sinó que produeix: Al-Jazeera — per posar un exemple proper en el temps i neutral a casa — s’hi va abeurar durant tota la revolta àrab, establint una pauta que ara és norma a molts mitjans grans i petits. En un excel·lent exercici de cinisme, ens hi abeurem però no en reconeixem la deu.

I el que fa realment molt important Internet és que, bo i essent “només” un instrument, és un instrument profundament transformador que ha comportat una Revolució Digital, a l’alçada de la del Neolític o la Industrial. Una transformació que ens duu a un canvi d’era — la Societat Xarxa.

Mentre molts tertulians segueixen en el seu cicle de Kübler-Ross negant Internet i dirigint-hi els seus irats atacs, Internet s’ha transcendit a sí mateix i ha passat a ser també un espai: un espai on hi passen coses. Els estudis de ràdio i els platós de televisió van fer possible que les coses poguessin passar fora de les places, davant d’un micròfon, davant d’un periodista: tots hem estat testimonis de coses que han passat en una entrevista. De la mateixa manera, a Internet hi passen coses: s’hi apleguen persones que s’informen, deliberen, negocien i construeixen nous projectes de qualsevol tipus. Hi passen coses. Millors o pitjor, a Internet hi passen moltes coses. Cada cop més.

Però, és clar, per a adonar-se’n cal ser a Internet. I passar-hi tantes hores com (encara, també) passem davant del televisor o enganxats a la ràdio.

Perquè, a Internet, hi passen coses, hi siguem o no, com l’aigua baixa riu avall tant si som per mirar-la com si no.

Els periodistes a les torres de paper

Temps era temps que un polític era algú que sortia d’una comunitat de veïns, d’un ateneu, d’un sindicat. Temps era temps que un científic traginava amb paperots a la biblioteca, passava més estona amb els cobais del laboratori que amb la família, viatjava sobre un vaixell desllorigat a “descobrir” noves cultures. Temps era temps on el periodista gastava les soles a peu de carrer, no tenia més notes que les de la seva llibreta i coneixia personalment el qui-és-qui del seu àmbit.

Tots prenem distància: fem equips, ens especialitzem, ens dividim les tasques i ens fa més eficaços i més eficients.

Hi ha periodistes que seuen sobre una pila de papers de diari amuntegats per les ones hertzianes i la TDT. Hi ha tant de paper amuntegat que els peus els pengen, lluny del terra. És tan alta la pila de paper que fa falta qui l’aguanti a lloc: són els tertulians que no estimaven Internet. S’agafen de les mans, cara a la pila, i fan un cinturó humà per estrènyer en una abraçada mortal la torre de paper que tant d’esforç ha costat amuntegar.

El periodista, amb els peus penjant, se’ls mira des de la seva alçada, altívol.

Els tertulians, amb la cara encastada al paper, es miren entre ells — és tot el que poden fer — i de tant en tant miren de reüll cap amunt.

Mentrestant, a Internet hi passen coses.

__

Ismael Peña-López

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació http://ismael.cat.

T’agradaria poder canviar el final de la teva pel·lícula preferida? Evitar la destrucció del món en la recent Melancolia de Lars von Trier o canviar la mort de Leonardo Dicaprio per la del personatge de Kate Winslet a Titanic? Això és el que et permet fer la ficció interactiva, que ja és present al teu sofà, al llit i fins i tot al metro de la mà de les tauletes.

La ficció audiovisual interactiva no és una innovació d’aquesta dècada sinó que podem remuntar-nos, com a mínim, al 1967 on tenim constància d’una de les primeres projeccions de cinema interactiu, Kinoautomat de Radúz Cincera. En aquella projecció un moderador preguntava a l’audiència quina opció triar d’entre dues possibles en diversos moments de la projecció. Un “tria la teva aventura” en versió col·lectiva. I podem avançar dintre del format del videodisc amb Dragon’s Lair de Cinmatronics del 1983 o amb algunes perles del CD-Rom com Immemory del pioner Chris Marker el 1998 o 92 Faces, de Peter Greenaway del 2000. Un territori ben explorat.

Esgotat el suport de CD-Rom, és a la xarxa on s’han produït als darrers anys les millors ficcions interactives. Un bon exemple d’això són dues produccions multiplataforma de HBO, Imagine i Voyeur, incomprensiblement no accessibles en l’actualitat des de la web de la productora. Aquestes dues sèries oferien una ordenació espai/temporal de la narració molt innovadora on se li donava a l’espectador la llibertat d’explorar una trama que es presentava de manera no lineal a través d’una metàfora visual que organitzava el contingut. Un altre exemple més proper és la sèrie Els Convidats de la productora Atzucac Films, coproduïda per la Xarxa de Televisions Locals. En la versió web d’aquesta sèrie multiplataforma els espectadors havien de resoldre jocs interactius per poder obtenir pistes que permetien aprofundir en la trama.

Però les històries no entenen de fronteres ni suports i s’escampen per qualsevol format o tecnologia present. L’acadèmic i guionista Nitzan Ben-Shaual, autor del llibre Cinema of Choice: Optional thinking and narrative (Berghahn Books), va dirigir el 2010 Turbulence, la primera pel·lícula interactiva realitzada per a pantalla tàctil que explorava noves narratives i formes d’interacció. La pantalla tàctil, així com els dispositius mòbils, ofereixen noves tecnologies de manipulació, localització o de manipulació del contingut.

En les tauletes el gènere de ficció s’ha establert satisfactòriament gràcies a les adaptacions de clàssics literaris com les aplicacions d’Alícia o Els tres porquets, quasi totes enfocades al públic infantil. Curiosament, la majoria d’aquestes adaptacions interactives (o “llibres augmentats”, com alguns s’entesten a anomenar-les, ja sabem que la terminologia americana ven) aporten poques novetats a la ficció interactiva amb versions hipertextuals del contingut i interaccions poc significatives que generen més aviat frustració i distracció a la lectura.

Però si busquem bé podem trobar algunes experiències interessants. Frankenstein d’inkle és un bon exemple de maduració en la concepció del disseny interactiu d’una adaptació textual a un mitjà interactiu, així com Papercut, Chopsticks o On the road de l’editorial Penguin. Són els serious games de les apps. Però també n’hi ha d’infantils, com Cinderella. Aquestes aplicacions, tot i que també són adaptacions literàries, intenten trobar el seu propi espai en el llenguatge interactiu, integrant l’acció de l’usuari i els continguts de maneres realment originals, úniques d’aquest mitjà. I això sí que és innovar.

I el cinema? Doncs també té el seu lloc. Touching Stories és una aplicació per a iPad (ja no està disponible a l’Apple Store) que presentava quatre pel·lícules interactives, un bon exemple de la sempre interessant productora Tool. I també hi podem trobar firmes conegudes, com la de Christopher Nolan treballant amb el compositor Hans Zimmer en la creació de l’aplicació Inception per iPhone, que més que una adaptació, és una recreació.

En resum, l’aparició de les tauletes ha obert un nou espai de creació i distribució de narrativa de ficció interactiva on podrem seguir gaudint de noves i interessants propostes que explorin el mitjà interactiu. I en gaudirem com cal, asseguts al sofà, amb el moviment hipnòtic d’un trajecte de tren o al llit entre coixins. Però a més, ho farem sense interferències, perquè amb sort durant 30, 40 o 50 minuts no consultarem el correu, no mirarem el Twitter i ni tan sols farem el tafaner al Facebook, el sancta sanctorum de les ficcions, individuals això sí.

–

Carles Sora és professor de la UPF, especialitzat en mitjans audiovisuals interactius. | @carlesora

www.csora.cat