Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

“Fins i tot els nens més petits són multitasker o multitasca, és a dir, els que tenen la capacitat de realitzar una desena de tasques digitals de forma simultània.”

–

Quique Azcona és Master en comunicació 2.0 i Postgrau de Comunitats, Xarxes Socials i Vídeo a Internet a la UPF. Treballa a l’Àrea Digital de COMRàdio on administra i gestiona blocs amb WordPress. Treballa amb altres gestors com Vertebra, Paloo. Actualment està realitzant projectes amb Ubiquo i Drupal. També col·labora en l’estratègia, creació, gestió de perfils i distribució de continguts a les xarxes socials. Aquí trobareu els seus treballs i col·laboracions a la xarxa.

Blog d’en Quique Azcona | @qazcona

Al mateix temps que es popularitzen les xarxes socials, amb la seva naturalesa de comunicar el que sigui a temps real, es creen comunitats espontànies al voltant d’una cosa que des de la seva aparició a mitjans del segle passat, ha fet reunir a grups de persones a la seva vora. I no, no és una llar de foc (tot i que a la majoria de sales d’estar ocupa el seu lloc) és la televisió. Són milers els espectadors que miren la televisió d’una manera activa, estirats al sofà, amb espardenyes, tal vegada amb pijama, però acompanyats del ordinador, el mòbil, o la tauleta, per comentar la jugada amb la seva comunitat. Comunitat d’amics al Facebook, de seguidors al Twitter o en l’intimitat d’un xat de Whatsapp. D’aquest fenomen d’interacció social 2.0 i televisió, se’n diu Social Tv o Televisió Social.

Si als anys 50-60 la televisió, encara poc present a les llars catalanes, reunia a famílies i veïns al seu voltant, aquest hàbit avui en dia ens reuneix en una sala d’estar virtual, diguem-li mur de Facebook, o diguem-li timeline de Twitter. És al Twitter on ens dirigim en primer lloc per fer aquell comentari que no podem evitar, positiu o negatiu. És al Twitter on es formen ràpidament reunions espontànies al voltant d’una etiqueta, on la gent esmola l’enginy per fer el comentari que te més retweets i… ¿No us heu fixat que tots tenim un amic al Twitter que només entra quan hi ha partit del Barça per cridar: GOOOOOL!!! o MESSIIII!? Allò que ens agrada, o que detestem o allò que pica el punt més sensible del nostre interès, no podem evitar compartir-ho. Però aquesta dimensió social de la televisió no tan sols serveix per propagar memes a gran velocitat, és una eina d’interacció molt valuosa, que la televisió aprofita sobretot als formats de directe, magazines i tertúlies, per fomentar la interactivitat i convidar en certa manera al espectador a unir-se a la conversa, a dir-hi la seva i, tal vegada, participar en el desenvolupament del programa i modificar-ne el curs.

Hi hauria dues línies de conversa: per una part el diàleg bidireccional entre l’espectador i el programa que està veient i, per l’altra, la conversa global que porten els usuaris utilitzant les etiquetes (hashtags). Aquesta segona conversa, tot i que el programa hi pot participar, és lliure i espontània i s’escapa a qualsevol moderació. Pren vida pròpia.

Amb la Televisió Social en ment sorgeixen propostes de format de programa en què s’aprofita i fomenta aquesta dimensió social. O almenys aquesta és la idea. Al 2010 a Channel4 (Regne Unit) es va emetre una serie de 4 capítols en directe anomenada “The Operation: Surgery Live”. En aquesta sèrie, en la que es realitzaven operacions quirúrgiques en directe rigorós (com es diu en aquests casos), els espectadors podien fer preguntes via Twitter i Facebook al cirurgià mentre desenvolupava la seva tasca. Al mateix temps el tema del programa estava escollit per crear debat sobre quins son els límits del que es pot mostrar o no a la televisió. Desconec l’impacte que va tenir el programa en xarxes socials. Però aquesta naturalesa participativa i de fomentar la conversa i la discussió estan presents a l’ADN del format.

Tots els formats poden aprofitar les possibilitats de la televisió social. Per exemple, es desenvolupen series de ficció en la que els seus protagonistes tenen perfil en xarxes socials, cosa que els dóna pes biogràfic, i permet expandir la història més enllà del espai del programa. Una d’aquestes sèries és Els Convidats, de la productora Atzucac emesa a la Xarxa de Televisions Locals el 2011. En aquesta sèrie interactiva, els seus protagonistes tenien presència en xarxes socials, cosa que a part d’aportar-los aquesta profunditat biogràfica, els converteix en els millors portaveus per dinamitzar la comunitat de seguidors de la sèrie.

Hi ha tantes xarxes socials com activitats quotidianes, i n’han aparegut unes quantes dirigides al consum audiovisual. Serveis com Get Glue o Miso han aparegut per compartir i fer seguiment dels nostres programes preferits. Us imagineu la cartografia que es podria elaborar dels hàbits televisius de la població dels cinc continents amb la informació compartida en aquests serveis? Els televisors més moderns del present i el futur proper, els televisors connectats o híbrids, ja porten de sèrie aquesta capa intel·ligent que connecta l’aparell amb Internet, i l’usuari amb la seva comunitat.

Pensant que la dimensió social de la televisió no farà més que créixer -i possiblement mutar- i fer expandir les possibilitats de la interacció i tal vegada la manera d’explicar històries audiovisuals, i transformar per sempre el rol del espectador, potser fins i tot, a la tele li deixarem de dir “caixa tonta”.

–

@bzzzbip

L’ús del Twitter entre els periodistes de les Illes Balears comença a créixer amb força. Va fer un gran salt endavant l’any passat, sobretot arran de les convocatòries electorals, però encara pot avançar molt. De moment hi ha poc més d’un centenar de periodistes illencs amb presència a Twitter i la majoria encara no fan un ús dinàmic dels microblocs d’aquesta plataforma. N’hi ha ben pocs que superin el miler de seguidors i la majoria varen obrir el compte durant el 2011.

D’entre els periodistes mallorquins amb més seguidors en destaquen Andreu Manresa, corresponsal de El País a l’arxipèlag i, més enrere, Alberto Magro, redactor del Diario de Mallorca. Manresa explica que va fer un gran salt de seguidors quan cobria el primer judici de l’expresident Jaume Matas pel cas Palma Arena, perquè publicava apunts en directe des de la sala on es feia. No va ser l’únic que ho va fer, però sí que va ser el que va aconseguir més ressò. Quan Iñaki Urdangarin va declarar a Palma per justificar el seu paper en la trama de l’Institut Nóos molts dels informadors que ho cobrien també van omplir la xarxa amb twits i apunts sobre cada novetat. Però encara s’aprofita poc Twitter per explicar l’actualitat abans que ho facin els diaris, les agències i els diaris digitals.

Un bon nombre de periodistes de les Illes Balears ens limiten a publicar algun apunt amb la versió digital de l’article que hagin publicat aquell dia —hores després que estigui a disposició de tothom a la web del diari—, a opinar sobre fets que fa hores que són a les portades, a difondre notícies que ja són públiques, a discutir-se entre ells o a explicar titulars que en pocs minuts seran a l’abast de tothom. No aprofiten al màxim les possibilitats d’una eina àgil, que permet explicar una notícia de la manera més ràpida i breu possible i, alhora, aportar el punt de vista del periodista. Perquè això darrer és, segurament, un dels principals avantatges de Twitter per un periodista: qui hi escriu no depèn de cap línia editorial i pot aportar sense cap por la seva visió de la realitat. Els twits, com els articles ben fets, han de tenir la marca d’un estil propi, d’una manera de fer determinada.

Sigui com sigui s’ha avançat molt des de fa uns dos anys. I les eleccions de l’any passat hi varen ajudar. Els polítics es van bolcar a la xarxa i alguns periodistes els van seguir —caldria analitzar com molts polítics varen deixar els seus comptes en mans de caps de premsa o els varen abandonar passades les eleccions, però això ja és una altra qüestió—. També hi varen contribuir iniciatives com els debats electorals fets a base de preguntes de twitters i blocaires que va organitzar Miguel Ángel Payeras. Però un dels factors que han fet que els periodistes es fixessin més en les xarxes socials, i no només en Twitter, són els moviments ciutadans que s’han organitzat a través d’internet, campanyes improvisades o no com #ésPalma i #salvemEsTrenc que han aconseguit un ampli ressò. Tampoc no es pot oblidar que fa pocs mesos la renovació del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears es va gestar a través de Facebook i de Twitter amb el moviment SPIBviu.

–

Enric Borràs Abelló Periodista. Redactor del dBalears i col·laborador del diari Ara.

@enricb | Facebook

No podem exposar una llengua en un prestatge o lluir-la en un aparador. No té cap color ni es pot empaquetar o envasar i no hi podem enganxar una etiqueta amb el preu i les característiques. Però les llengües tenen uns valors diferenciats i es poden promoure, com els productes comercials. A banda dels trets fonètics, morfològics, lèxics i sintàctics, tenen altres característiques que ens les fan valorar amb la raó i també amb el cor: satisfan unes necessitats, proporcionen uns beneficis, reals i simbòlics, tangibles i intangibles, racionals i emocionals. Uns beneficis que varien en el temps i per a cada persona, grup, empresa o organització, per cada comunitat social: solucions comunicatives, amplitud de relacions personals, accés al treball i oportunitats professionals, integració o identitat amb grups socials, incorporació a sistemes culturals, rendibilitat econòmica, penetració comercial, valor afegit als productes i serveis, etc.

Totes les llengües tenen un valor racional, com a instruments de comunicació que són, el valor de la utilitat per a tota mena d’interaccions socials i el de ser component essencial, fins i tot primera matèria, d’una gran varietat de productes i tecnologies: publicitat, retolació, etiquetatge, productes culturals (televisió, premsa, ràdio, cinema, producció i editorial) o eines lingüístiques (traductors, correctors, etc.). El nombre d’àmbits i situacions de comunicació en què funcionen (familiars, professionals, formatius, comercials, culturals, de lleure…) les fa prou diferents. No totes tenen veu, ni la tenen prou forta, en la ciència, Internet, el món empresarial o el sector educatiu.

Però, les llengües tenen valor més enllà del mer valor comunicatiu. Sí que és ben cert que les que generen continguts culturals, socials, científics i econòmics tenen dosis superiors d’estatus i prestigi que les que en queden al marge. Ara bé, totes tenen uns valors que es desprenen del seu contingut simbòlic perquè proporcionen unes emocions i uns sentiments com si fossin indicadors de pertinença. Són símbols de les identitats col·lectives perquè enllacen de manera invisible i natural els qui les parlen i les entenen. En general, les comunitats es perceben singulars si tenen una llengua diferenciada que és necessària per viure-hi plenament; o per arrelar-s’hi, si es prové d’una altra comunitat lingüística. Dominar-la atorga la condició de ser del grup o obre la porta a una nova xarxa, que se suma a la que es té per origen. Una porta que deixa entrar als sistemes culturals i socials en què s’usa, millora la comunicació entre les persones i les organitzacions, afegeix valor als productes i serveis propis, reforça o atorga una imatge social determinada… Una llengua, a més de ser un vehicle excel·lent per a comunicar-se i transmetre informació, acaba sent un concepte construït a base d’imatges, impressions i experiències individuals, necessàriament compartida per una col·lectivitat. I això és el que li atorga el potencial de continuïtat i valor creixent.

La comunicació afavoreix l’extensió d’aquesta imatge compartida i reforça el reconeixement dels valors que té dins la silueta de les fronteres tradicionals i més enllà. Avui no definim una llengua només pel territori ni pel volum de persones que hi habiten. El català, per exemple, lliure de restriccions temporals i espacials, se situa entre les opcions lingüístiques de Google, en la posició 26 en nombre absolut de pàgines a Internet, en la dinovena en relació als llocs web per parlant amb un alt índex de continguts de tot tipus o la vuitena de la blogosfera. La seva alta presència a les xarxes socials en fa créixer el prestigi.

No hi ha cap llengua que es mantingui estàtica. Totes es van conformant lentament, modelades per factors i imperatius de naturalesa social, econòmica, política i cultural. Les llengües avancen o reculen de la mà dels seus parlants, de les empreses i organitzacions que les usen o les bandegen, de les lleis que les impulsen o en volen restringir l’ús, dels grups que les valoren per la utilitat que tenen i també pels lligams que creen entre les persones i entre els grups.

–

Ester Franquesa i Bonet, cap del Servei de Foment de l’Ús del Català de la Direcció General de Política Lingüística. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya | @EsterFranquesaB

–

Altres articles de l’autora:

>> Enginy lèxic.

Las redes sociales, en su actual acepción, son una nueva expresión de las relaciones que los seres humanos, en esencia seres gregarios, establecen entre sí continuamente. Desde ese punto de vista, no constituyen ninguna novedad ni tienen nada de revolucionario, su presencia se remonta a los mismos albores de la humanidad, entendida como un conjunto inseparable formado por individuos y sus relaciones. Pero la tecnología ha facilitado la aparición de nuevos escenarios en los que parece tener más importancia el hecho en sí de estar intercomunicados que el contenido de la información o del mensaje que esa comunicación pueda contener. En el pasado, la banalización y vacuidad de los contenidos ha ido tomando carta de naturaleza en todos los medios de comunicación (prensa escrita, radio, televisión…), como si esa deriva fuera inseparable de la masificación (y democratización) de las tecnologías que abren nuevas posibilidades de comunicación. Por lo tanto, y hasta aquí, nada parece nuevo, nada es desconocido en la red.

La gran novedad del nuevo escenario que conforman las redes sociales es la transformación del papel del individuo, que ahora es indistintamente receptor y emisor. Porque, hasta hace nada, una característica básica de los medios de comunicación masivos tradicionales es su unidireccionalidad. No me refiero a que en ellos no exista la posibilidad de una limitada interacción, sino a que la definición, orientación y expresión de los contenidos está básicamente en uno solo de los lados, en el emisor. Por lo tanto, la citada deriva hacia la banalización y la vacuidad era una opción que adoptaba una de las partes (la emisora) si acaso motivada en que era la deseada por la otra parte (la receptora), opción que resultaba expresada, cuantificada y cualificada de forma absolutamente pasiva por parte de esta última en términos de audiencia. Existe por lo tanto, una manipulación consciente (en el sentido de una dirección buscada) de los contenidos en función de un objetivo. Medir la inversión que se requiere para estar presente y conocer la audiencia que esta inversión consigue son dos conocimientos básicos para el profesional publicitario.

Pero en las redes sociales esa orientación consciente y perseguida que define a los medios de comunicación tradicionales no existe. Desde ese punto de vista, resulta muy difícil prever su evolución, sobre todo de las de carácter masivo, porque la conformación de sus contenidos se produce por la mera agregación de la participación de un universo de emisores-receptores. Al observador de esta realidad es muy fácil que le ocurra lo que al soldado en el campo de batalla, que inmerso en la absorbente realidad de su combate, es incapaz de formarse una idea del conjunto de la batalla y de su evolución. Por ello, son temas candentes en este momento tanto la forma y el método de llevar a cabo la medición y cuantificación de la actividad publicitaria en las redes sociales como el seguimiento de su audiencia.

Básicamente, como especialistas en el seguimiento y medición de la actividad publicitaria, nuestra tarea consiste en contar. Pero contar tiene varias acepciones, algunas de las cuales vienen al caso: si por una parte contar es numerar o computar las cosas considerándolas como unidades homogéneas, también indica el hecho de referir un suceso, y asimismo expresa el hecho de tener en cuenta o considerar a algo alguien.

Y no cabe duda que en el fenómeno de las redes sociales queda mucho por contar. En todos sus sentidos.

__

Javier Barón Crepo
Vicepresident d’Infoadex