Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El periodisme s’ha d’emancipar de les empreses que durant dècades l’han fet servir com a mercaderia de benefici fàcil i com a eina d’influència i poder. També s’ha d’emancipar dels polítics que l’utilitzen per manipular els ciutadans. En aquest segon cas, els mitjans públics necessiten una regulació adequada per garantir que els criteris professionals prevalguin sobre els polítics. En el primer, la solució ha de ser més dràstica: Per garantir que la seva feina està al servei del seu públic, els periodistes han d’agafar les regnes de la gestió del seu treball. Deixar-ho en mans d’empresaris sense cap vocació periodística ens aboca a les doloroses situacions que estem veient aquests mesos: acomiadaments massius, tancaments de mitjans (veure mapa), retallades de salaris. Hi ha alternatives: cooperatives de professionals i de consumidors, donatius dels lectors, microfinançament. Només cal que ens convencem que són els empresaris els que ens necessiten (i ens exploten), i no al revés. No els necessitem.

La crisi econòmica en està ensenyant de manera molt crua com moltes empreses de comunicació no saben valorar que el seu principal capital són els seus periodistes. La precarització laboral i els acomiadaments no fan més que empobrir un producte informatiu que en molts casos està en números vermells per una pèssima gestió de la innovació, per la incapacitat d’adaptar el model de negoci al nou context digital. La situació actual posa en perill l’autonomia de l’espai català de comunicació i especialment de la seva riquesa en l’àmbit local: els més petits són els més febles i els grans grups tenen mecanismes suficients per abraçar-se a salvavides que per d’altres mitjans han migrat dràsticament (penso en les subvencions públiques).

Jaume Clotet reclamava recentment que els empresaris són qui ha de trobar la solució a la crisi dels mitjans: “No és feina nostra salvar els propietaris dels mitjans perquè no som empresaris. Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les. Fem de periodistes, que això salvarà el periodisme.” Roger Tugas recordava als periodistes que ells són part del proletariat i haurien d’encapçalar les manifestacions que cobreixen. Però jo crec que la solució és l’emancipació: Crear mitjans periodístics gestionats per periodistes. Arrencar el periodisme de les urpes del capitalisme salvatge perquè sigui un servei públic i no un negoci. Defenso la idea que el periodisme hauria de ser una activitat sense ànim de lucre, on el servei públic fos la única raó de ser de les organitzacions que produeixen informació: Ajudar els ciutadans a participar activament en la vida col·lectiva, en les decisions de la seva comunitat (poble, país, professió, afició).

Jeff Jarvis fa anys que repeteix que els periodistes haurien d’entendre sobre economia i gestió d’empresa. Creu que els periodistes han de crear empreses amb ànim de lucre, perquè el mercat ajudarà els periodistes a fer projectes responsables, viables. Segons ell, els periodistes són massa arrogants i no es preocupen per la rendibilitat ni pels seus lectors. Per salvar el periodisme cal crear productes que satisfacin les necessitats del públic, en això estem d’acord. Jarvis, però, confon públic amb mercat. El públic són els ciutadans, tots, independentment de la seva capacitat de compra. Si produïm només allò que vendrà, acabarem servint a una minoria i trencarem el compromís de servei públic que defenso. Es pot ser bon o mal gestor de projectes amb ànim de lucre o sense ànim de lucre. I jo crec que els segons tenen avantatges importants per als objectius del periodisme.

L’objectiu econòmic d’una organització periodística no hauria de ser fer negoci, sinó ser sostenible (@quimgil ja ho va dir fa tants anys que la memòria d’Internet s’ha engolit moltes de les seves reflexions). Puc acceptar que s’aspiri a tenir beneficis, però un projecte liderat per periodistes té menys risc de perdre de vista que la prioritat és el servei públic que un liderat per empresaris que no tenen cap interès en el rol social del periodisme. Sense ells, serà més fàcil fer la transició al digital sense caure en els errors més comuns, perquè ens concentrarem en com explicar millor l’actualitat, en comptes de protegir formats caducs com el diari de paper simplement perquè encara aporta més ingressos que Internet.

Com fer periodisme sense empresaris? Una opció és aprendre a fer d’empresaris i crear empreses informatives liderades per periodistes, com n’hi ha moltes (m’agrada el concepte de “microperiodismes” que proposen Eva Domínguez i Jordi Pérez Colomé per definir el tret comú de moltes d’aquestes iniciatives), potser més viables a mig termini que alguns grans grups liderats per empresaris. Però a mi m’atreu especialment la idea que a nivell intern una organització periodística sigui radicalment diferent que les empreses en què direcció i treballadors tenen objectius contraposats. I també m’agrada la idea que els lectors/usuaris del servei informatiu tinguin veu en les decisions de la redacció sobre quins temes cobrir i com cobrir-los. Per això, espero veure créixer més mitjans periodístics que facin servir aquestes alternatives:

• Cooperativa de periodistes: El model cooperatiu implica que tots els membres de la redacció són propietaris del mitjà i les decisions estratègiques s’han de consensuar. Dóna moltes més garanties que els principis periodístics siguin la prioritat i la gestió econòmica serà simplement un instrument per fer viable el projecte. Goiena, a Gipúscoa, és un bon exemple de com aplicar la filosofia cooperativista (fortament arrelada a la comarca) a la gestió de mitjans de proximitat. La Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya és un bon punt de partida per buscar assessorament sobre com crear un projecte amb aquesta forma jurídica.

• Cooperativa d’usuaris: En aquest cas els consumidors de la informació són els propietaris del mitjà i contracten els periodistes que produiran la informació. Les decisions, per tant, es basen necessàriament en les necessitats de la comunitat. Fet a Sant Feliu, amb més d’un any de trajectòria, és un dels pocs casos d’aquesta forma tan innovadora d’entendre el periodisme (en van parlar a fons al podcast de l’Internauta).

El model cooperatiu dóna accés a poder gaudir de crèdits de bancs ètics com Coop57, que permeten finançar amb molt bones condicions (0,5 a l’1% d’interès) projectes concrets. Altres noves fonts d’ingressos que em fan tenir esperança en el futur del periodisme són:

• Microdonatius: Deveu haver sentit que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha aconseguit 6.350 euros, el doble del finançament que havien pressupostat per al seu projecte d’Anuari Mèdia.cat, en què quinze periodistes faran reportatges sobre temes ignorats pels grans mitjans. I ho han fet a partir de donatius d’entre 5 i 400 euros per part de ciutadans interessats en el periodisme de qualitat. Verkami.com és la plataforma que ha gestionat el procés. Jaume Albaigès ha fet una detallada anàlisi de com funcionen aquestes plataformes de “crowdfunding”, pensades per impulsar projectes molt concrets i no pas per donar suport continuat a les organitzacions.

• Donatius: Vilaweb un altre exemple ben proper de com els ciutadans es poden implicar per fer viable un projecte periodístic que satisfà les seves necessitats, en aquest cas amb un donatiu anual estable. El més interessant de +Vilaweb és la defensa que fa Vicent Partal de la informació gratuïta com a servei públic, de manera que els donatius són un recolzament voluntari amb alguns al·licients (xerrades, revista mensual) per agrair la confiança dels implicats.

Aquests models tenen el doble avantatge d’estar orientats a la sostenibilitat del projecte i al compromís amb els valors del periodisme i les necessitats del públic. L’àmbit local, per tradició i per dinàmica de relació amb la seva comunitat, pot ser el més fructífer per aplicar-los. I Internet és l’espai natural per desenvolupar-los: Els costos logístics d’un mitjà digital són mínims comparats amb la premsa o els audiovisuals i això allibera definitivament els periodistes de dependre de grans inversions de capital inicials per arrencar un projecte informatiu. El repte de fer una gestió econòmica adequada existeix, però tots podem aprendre o contractar les persones adequades. Si coneixeu mitjans de comunicació amb aquests models, a casa nostra o a d’altres països, compartiu l’experiència!

–

David Domingo, professor de periodisme digital de la Universitat Rovira i Virgili. Coordinador de l’Observatori de la Comunicació Local (InCom-UAB)

Aquesta entrada s'ha publicat el 12-03-2012 a les 9:38 i arxivada en Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.