Audiovisual, Comunicació, Ràdio, Televisió
Banderes dels nostres pares
09-03-2012 Bernat López (Professor del Dpt d’Estudis de Comunicació URV)El III Congrés de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació, celebrat recentment a Tarragona, va servir de tribuna per a l’expressió de velles reivindicacions entorn del que podríem anomenar l’estat del benestar comunicatiu. Hi van onejar algunes banderes dels nostres pares, de la generació que va construir la democràcia durant els anys 80 i 90: reclamacions i exigències entorn a la necessitat de comptar amb un sistema de mitjans públics fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Reclamacions i exigències entorn al suposat dret de tot ciutadà a accedir a continguts audiovisuals gratuïts i de qualitat.
L’ocasió concreta va ser la taula rodona titulada “La televisió pública autonòmica: riscos i propostes”, i alguna altra intervenció, com la de l’exconseller Joan Manuel Tresserras a la taula rodona “Les indústries culturals en l’escenari digital”. Primera remarca: dels quatre participants a la taula sobre les autonòmiques, l’única que va articular un discurs centrat en el títol proposat per l’organització del congrés va ser la directora de TV3, Mònica Terribas. La resta es va limitar a una intervenció que ben bé podria ser la que tenien preparada per a les respectives comissions de control parlamentari: van obsequiar la concurrència amb un devessall de dades, totes elles relatives a la magnífica gestió dels respectius ens i al valuós servei públic que presten a les corresponents comunitats autònomes, que sens dubte els fa creditors dels recursos que consumeixen.
Mentre parlaven els representants de les televisions autonòmiques, i un cop acabada la taula rodona, vaig sentir diversos comentaris en veu baixa no gaire afalagadors envers al sistema espanyol de televisions públiques autonòmiques. Vaig sentir parlar de teleescombraria, de baixos estàndards ètics i estètics, de barroera manipulació política, de nepotisme, de plantilles inflades i de pressupostos desorbitats. No necessàriament, o no només, al·ludint algun dels organismes representats en la taula, però també. Aquelles veus crítiques no van ressonar en públic, segurament per sentit de la correcció política, i durant l’assemblea general de l’AE-IC es va aprovar per unanimitat una declaració de suport al sistema públic de televisions autonòmiques.
Jo també vaig votar aquella moció, però amb sentiments contradictoris. Em va semblar que donàvem suport a un principi teòric, o a un desideràtum, l’aplicació del qual a la pràctica (amb l’excepció relativa de la CCMA i d’algun altre ens autonòmic) havia quedat molt per sota del nivell d’exigència implícit en aquelles banderes de dignitat, progrés i benestar. I em vaig preguntar fins a quin punt podíem esperar que el ciutadà mig, allunyat dels debats teòrics exquisits i dels principis més excelsos, sortís al carrer per defensar algunes televisions públiques que s’havien dedicat a denigrar els nobles principis sobre els quals havien estat erigides. També em vaig demanar en quina mesura l’esquerra estava legitimada per continuar onejant aquelles banderes, quan resulta que el desprestigi del sistema públic de televisió és atribuïble a governs de tots els colors polítics. O haurem de recordar com era i què feia TVE, per exemple, quan manava Felipe González?
També vaig sentir en Joan Manuel Tresserras, com sempre brillant en la seva faceta d’orador, formular el vell principi dicotòmic (maniqueu?) que oposa la suposada bondat dels “continguts lliures i gratuïts” a la presumpta improcedència, o caràcter no social, dels “continguts de pagament”. Els interrogants se m’acumulaven. Què vol dir “continguts gratuïts”? Existeixen? Són realment desitjables? En els països civilitzats, nord enllà, la televisió pública no és gratuïta, sinó que tothom que posseeix un aparell receptor ha de pagar un substanciós cànon anual per al seu manteniment. Els termes estan invertits en relació amb la nostra realitat: la radiotelevisió pública és de pagament, la privada és gratuïta. Segurament això és el que garanteix que la pública sigui realment de qualitat. Em va venir a la memòria la dita que “el que res no costa res no val”. Em vaig preguntar fins a quin punt la reivindicació dels continguts gratuïts, tan present en el pensament esquerranós català i espanyol en matèria cultural i comunicativa, no era sinó un residu del franquisme, el qual va crear una radiotelevisió pública anormal, finançada amb publicitat i amb els pressupostos públics per fer empassar millor a la massa, sota el paraigua de la gratuïtat, el seu xarop moralitzador i propagandístic.
Em vaig preguntar en quina mesura allò que seria realment progressista i d’esquerres fóra reivindicar uns mitjans públics de pagament, és a dir, sostinguts directament pels ciutadans i per tant directament accountables (m’encanta aquest terme anglès, sense traducció al català o al castellà: simptomàtic?) davant d’ells, no pas davant dels partits polítics i dels seus interessos espuris. Potser d’aquesta manera podríem aspirar de debò a tenir un sistema de mitjans públic fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Potser d’aquesta manera Espanya deixaria de ser a la llarga el paradís del pirateig i del gratis total, que tant de mal ha fet a les nostres indústries culturals i als nostres creadors, per no parlar de la nostra credibilitat i respectabilitat fronteres enllà.
Vaig pensar que els ciutadans no necessitem continguts gratuïts, o més aviat, no ens convenen com a societat perquè porten associat un missatge equivocat i improcedent, i poden servir fàcilment de coartada o d’analgèsic davant de tota mena d’abusos i d’indignitats mediàtiques. Em vaig demanar si les polítiques públiques culturals i comunicatives realment progressistes no s’haurien de preocupar més aviat que la ciutadania tingués a l’abast continguts assequibles abundants i variats, no pas gratuïts.
Certament aquells dies se’m van acumular els interrogants i els dubtes, però vaig optar per no dir res, per por a incórrer en pecat d’incorrecció política… davant de les sagrades banderes dels nostres pares.
–
Bernat López és Professor titular del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili
