La diferència entre robar i compartir
21-02-2012 Àlex Solà (Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You)Fa poc més d’un mes que el Departament de Justícia dels Estats Units va fer tancar MegaUpload i capturar al seu entranyable fundador, Kim Dotcom, multi-milionari proclamat enemic públic número 1 per molts. Més amagat ha quedat el debat sobre el perquè de la seva fortuna, doncs si la plataforma que abastia d’entreteniment gratuït a milions d’usuaris hagués estat d’Universal Pictures o de Warner Bros, potser els grans del cinema no haurien de comptar tantes pèrdues milionàries. Més enllà que Dotcom sigui un criminal –que ho és– també ha canviat un model d’indústria que es mantenia fidel als seus creadors, els germans Lumiére. El mateix va passar amb Sean Parker i el seu Napster; l’obligà a pagar multes milionàries però va canviar per sempre la indústria de la música, que des de Spotify i iTunes ja gairebé no recordem com era.
Si es tenca MegaUpload i no es canvia el model de distribució, apareixerà un substitut més potent i difícil de tancar. Sense anar més lluny, el col·lectiu Anonymous ja ha llançat una plataforma calcada a MegaUpload, Anonyupload, amb els servidors allotjats a Rússia, i que funciona íntegrament amb donacions dels usuaris. Per molts tancaments que hi hagi, l’usuari acaba trobant la manera i segur que cap dels seguidors s’ha perdut un capítol de How I Met Your Mother des que MegaUpload va deixar d’alimentar les webs d’intercanvis de links. No perquè vulguin veure-ho de franc, sinó perquè no tenen alternativa de pagament.
La pirateria només es pot combatre oferint un producte millor. L’usuari ja no vol el contingut en propietat, com un DVD, vol accedir a aquest contingut a la seva pantalla i NetFlix als Estats Units, poden donar bona mostra que hi ha un model ben viable. L’autèntic mal de MegaUpload és que ha donat munició per atacar la tendència natural de la comunitat internetera a compartir informació i coneixement, que no s’ha de confondre amb rippejar un disc i pujar-lo a la xarxa. El problema de la Llei Sinde i de la SOPA no és que ens deixi sense sèries, sinó que pot ferir de mort una de les característiques fonamentals de la xarxa, la voluntat de compartir i de col·laborar.
L’emprenedor xinès Isaac Mao va conceptualitzar-ho com una filosofia, el sharisme. Segons Mao i el seu projecte, la lliure circulació d’informació i coneixement a la xarxa només fa que enriquir la societat i millorar la saviesa col·lectiva. En els darrers anys, Mao ha voltat el món realitzant tallers amb creadors de contingut, productors i distribuïdors per treballar com poden treure profit de difondre la seva obra. Alguns van més enllà, com una comunitat nascuda a Suècia que es coneix com Kopimisme. Directament aposten per la desaparició de la propietat intel·lectual i la lliure còpia de continguts, d’aquí el nom, que consideren gairebé un acte sagrat. Literalment, doncs, el Kopimisme ha estat reconegut oficialment com a religió per les institucions sueques.
Alguns van decidir compartir el seu coneixement amb el món i van camí d’aconseguir canviar-lo, com el cas de Salman Kham. Al 2006, aquest graduat del MIT d’origen indi va crear la Khan Academy, una universitat gratuïta que oferia lliçons breus a YouTube impartides per docents destacats, explicant conceptes de matemàtiques o física, entre moltes altres matèries. Avui en dia, la Khan Academy té gairebé 300.000 subscriptors i els seus vídeos s’han reproduït, gratuïtament, més de 120 milions de vegades. Ha rebut donacions milionàries de la Bill & Melinda Gates Foundation i de Google, que hi veuen el futur de l’educació. La Khan Academy és un dels abanderats del sharisme, que malauradament és vist com un perill pels reticents a adonar-se que, si saben com fer-ho, compartir a la xarxa només pot beneficiar-los.
Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You
Tags: models de negoci
