Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia. No hem estat capaços, passat el temps, de consolidar cap conglomerat periodístic que atenga interessos estrictament valencians, ni des de l’àmbit públic ni des del privat. I aquesta mancança és responsable, en bona mesura, que moviments socials, sindicals i polítics que no segueixen els dictats de Madrid ho tinguen tan difícil per fer-se visibles a la ciutadania i explicar i difondre les seues propostes i alternatives.

En l’àmbit públic, el fracàs col·lectiu més estrepitós ha estat la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). La descarada manipulació informativa dels últims anys i una programació fortament castellanitzada i sovint de dubtosa qualitat han provocat una progressiva desafecció que ha convertit Canal 9 en una de les autonòmiques amb menys quota de pantalla de l’Estat: aquest gener va caure fins el 5’5%, el mateix índex que la de Castella-la Manxa i només per davant de la murciana 7RM.

Però la baixada del nombre de telespectadors sembla que no preocupa els dirigents de l’ens, autèntics responsables de l’espoli i fallida d’aquesta empresa pública. En un context de fortes retallades en Educació i Sanitat, la pròxima gran víctima de les tisores de la Generalitat Valenciana va a ser RTVV. Amb un deute acumulat d’uns 1.200 milions d’euros, plana sobre el centre de producció de Burjassot l’amenaça d’un ERO que, segons s’especula, podria afectar d’una tacada més del 60% dels seus 1.800 treballadors. Les espases estan en alt, però, mentrestant, els impagaments a les productores, moltes de les quals no cobren les factures pendents per programes emesos fa quatre anys, és ja la puntada definitiva a un sector, el de l’audiovisual valencià, tradicionalment menystingut per la televisió que l’havia d’impulsar.

En aquest context enrarit i incert, el canvi de color polític de l’ajuntament de la capital de la Safor va significar el tancament de Gandia TV, que emetia en valencià. Així doncs, a poc a poc l’oferta televisiva diferenciada de l’estatal esdevé cada dia més minsa. Especialment des que es van tallar per complet les emissions de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió a les terres valencianes, el mes de febrer de 2011. Una decisió que el nou govern d’Alberto Fabra (qui es va pronunciar a favor de la reciprocitat entre TV3 i Canal 9 mentre era alcalde de Castelló) no ha revertit encara (ni sembla que ho tinga en agenda).

El ventall de premsa escrita també s’ha empobrit en els últims temps. La fusió d’El Punt i l’Avui comportà una decisió dolorosa per als (pocs) lectors que conservava en aquestes terres: retirar-se dels quioscos valencians. Tampoc les edicions en català d’El Periódico ni de La Vanguardia es poden trobar ací si no és en les versions digitals. Per contra, l’ARA ha anunciat per a finals d’aquest mes de febrer que començarà a distribuir-se al País Valencià. És una decisió arriscada i valenta, però que pot donar fruits estratègics saborosos precisament per nadar a contracorrent: quan hi arribe, serà l’únic mitjà en català en format paper que podran trobar als quioscos els lectors valencians de premsa diària. Sense competència. Dissortadament.

Font: L'Informatiu

Així les coses, és poc menys que un miracle comptar amb mitjans independents i en català al País Valencià: no hi ha hàbit de lectura en valencià, no hi ha ajudes públiques mínimament rellevants per donar suport a la premsa en la llengua pròpia, i les empreses (a excepció d’unes poques vinculades a l’àmbit cultural) no s’han mostrat mai disposades a anunciar-s’hi en aquest tipus de premsa, esdevinguda, així, alternativa a la força. Un panorama gens encoratjador que, no obstant això, molts professionals del periodisme, amb voluntat i coratge, tracten de combatre gràcies als avantatges que ofereix la xarxa.

És a Internet on trobem les principals alegries per als lectors que cerquen informació de proximitat i en la llengua pròpia. Tot i que s’elabora majoritàriament des de Barcelona, Vilaweb sempre s’ha mostrat atent a la realitat política i cultural de la resta de territoris de parla catalana, i compta amb edicions locals com la veterana d’Ontinyent. A les comarques centrals trobem ARA Multimèdia, i a les septentrionals, Comarques Nord. Entremig, L’informatiu, creat a finals de 2009 per tres periodistes inquiets, cobreix un espectre ideològic d’esquerra i valencianista que, malgrat la seua creixent rellevància social i política, quasi no disposa(va) de vies d’expressió pròpies.

La xarxa aporta sens dubte l’espurna d’esperança i d’optimisme del que podríem construir per al futur. Però abans caldria que, malgrat les penúries descrites (i moltes altres que no cabrien en un article d’aquestes modestes dimensions), es consolidaren els projectes voluntariosos que hi ha en marxa i es professionalitzaren al màxim, per no acabar en la via morta en què han entrat iniciatives prometedores com ho van ser Pàgina26 o País Valencià. En aquest sentit, L’informatiu ha engegat recentment una campanya de captació d’ingressos per garantir-ne la continuïtat, senyal que es camina per la corda fluixa. Són, potser, els signes del temps. Mals averanys, però.

Joan Carles Girbés

Editor i periodista, columnista a L’informatiu

@jcgirbes

Tags: País Valencià

Aquesta entrada s'ha publicat el 03-02-2012 a les 8:35 i arxivada en Premsa. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.