Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Molts de nosaltres busquem a Google. Ens relacionem a Facebook. Vivim en entorns digitals desbordats de continguts i interaccions. Aquesta efervescència genera una economia de l’atenció en la qual el recurs més escàs és el temps. Fa pocs anys David Weinberger, que té una vocació precisa de filòsof del món digital, publicava el llibre ‘Everything Is Miscellaneous’ per analitzar com ens relacionem i consumim una ingent quantitat de dades (per exemple: 350.000 vídeos visualitzats a Youtube cada 10 segons). Com es pot digerir tanta informació a Internet i que sigui útil? Ho fem amb més informació: cada usuari codifica i classifica a través de models mentals propis.

Així, les dades s’entenen per més dades inconnexes barrejades o unides entre si per cada persona. Una fotografia és una imatge, però també és un retrat, una persona famosa, publicada en una revista, compartida a les xarxes socials, en infinits contextos digitals diferents… Existeixen milions de ‘visions úniques’ sobre un mateix objecte, i l’ordre es genera per a cada usuari en buscar a Google o en relacionar a Facebook aquest contingut.

Acadèmics com Manuel Castells descriuen el nostre món com la societat del coneixement (que uns altres denominen societat de la informació o societat-xarxa), per la rellevància crucial dels continguts en gairebé tots els ordres de la vida. El procés no és senzill, però segons el teòric de sistemes i transformacions organitzatives Rusell Ackoff, es poden establir cinc fases. Quan organitzem les dades poden convertir-se en informació que, quan és compresa i aplicada, pot convertir-se en coneixement. Aplicats en un camp poden convertir-se en saviesa, que és el fonament per a l’acció.

El risc d’exclusió social és sovint un dels reptes més apressants, a causa de la importància de l’accés a la informació i al coneixement. Es descriu especialment en forma d’escletxa digital. Indubtablement és un dels desafiaments més rellevants en aquest terreny, però el  llibre recent de l’activista Eli Pariser hi aprofundeix des d’una altra perspectiva. Pariser està molt vinculat amb moviments que tenen com a objectiu assegurar la llibertat a la xarxa, com Moveon.org.

L’excés d’informació exigeix més intermediacions. Per més que s’asseguri que Internet elimina mitjancers, el procés no és exactament així: apareixen nous intermediaris en determinades situacions, i perduren mentre aporten valor. Així, a les tradicionals agències de viatge en declivi se sumen nous filtres com Tripadvisor. Els mitjans de comunicació, editors de notícies, competeixen avui amb agregadors de continguts com Google Reader, Netvibes o Yahoo News. N’hi ha prou amb una dada: quan la granja de continguts Demand Media va començar a cotitzar a Borsa el gener de 2011 va aconseguir una capitalització superior als 1.500 milions de dòlars, més del que val l’editora The New York Times Company. Per aquestes mateixes dates el propi New York Times llançava la seva pròpia plataforma de recomanacions, basada, també, en un algorisme per ajudar els lectors a trobar notícies a partir del tipus d’articles que els visitants ja han llegit. Marc Frons, director de tecnologia de The New York Times, va explicar que es tracta d’una personalització passiva: “hem creat un algorisme que exposa els usuaris a continguts que potser no haurien vist d’una altra manera”.

En tot cas, els filtres són un element crític per transformar les dades (una massa de xifres en brut) en informació, que es processa per satisfer un requeriment específic, o en coneixement, on ja podem prendre decisions de forma aplicada. Eli Pariser dibuixa a The Filter Bubble: What the Internet Is Hiding from You un ecosistema amb una immensitat de dades tan gran que el seu processament exigeix nous filtres en forma d’algorismes.

I, aquí hi ha el tema de fons de la seva anàlisi: cada vegada més Internet ens mostra el que considera que volem veure, però no necessàriament el que necessitem veure o el que volem veure realment. Pariser destaca que la combinació omnipresent d’algorismes i filtres genera una espècie de “filter bubble”. Aquesta bombolla crea un univers personal d’informació digital cada vegada més intel·ligent i sobre el qual amb prou feines tenim capacitat de decisió. Desconeixem què queda inclòs i què en queda al marge, però hem substituït els editors pels algorismes.

L’algorisme de Google detecta, per exemple, si l’usuari busca sobre un esdeveniment recent (un tema amb notícies d’última hora) o sobre un de permanent (un manual sobre una qüestió). En el primer cas oferirà continguts en temps real, en el segon cas no aplicarà aquesta variable de l’algorisme. La mateixa companyia ho descrivia d’aquesta manera: “tenint en compte el ritme increïblement ràpid com es mou la informació avui en dia (…), l’algorisme necessita ser capaç d’entendre si el resultat de cerca sobre un programa de televisió de fa una setmana és recent o si el resultat sobre una notícia d’actualitat de fa una setmana és massa vell”. Aquest procés es reprodueix, per exemple, a Yahoo News, per la qual persones diferents visualitzen diferents notícies (i, a més, s’integra totalment a l’experiència d’usuari a Facebook).

La personalització sempre ha estat una quimera de moltes empreses i consumidors. És un dels cors del màrqueting. Es tracta d’un enfocament de gran valor, doncs adequa l’oferta als gustos i preferències que manifestem tenir (i hi ha pocs sistemes millors per saber què ens interessa que conèixer les nostres cerques a Google). El risc és circumscriure la nostra experiència a Internet a una bombolla personalitzada que filtri l’accés a un altre tipus de continguts també rellevants.

Per a activistes com Pariser, aquest filtre provoca que ni Google ni Facebook ni Amazon siguin neutrals amb cadascun de nosaltres, doncs els resultats són diferents per a cadascun de nosaltres en funció de les nostres connexions i passat quan naveguem a Facebook o busquem informació a Google. Avui els algorismes estan teixint un ecosistema personal d’informació que, progressivament, estructura un veritable frame ideològic. Sobre aquests temes va conversar amb el suplement tecnològic de Time en una interessant entrevista.

Un dels resultats més evidents és la teoria del reforç. Segons aquest mecanisme, consumim preferentment continguts que reforcen els nostres punts de vista, més per a autoafirmar-nos que no pas per adquirir nous continguts. És un procés de retroalimentació molt estudiat en el cas de la premsa escrita: en moltes ocasions triem una capçalera sobre una altra per la seva capacitat d’afirmar els nostres punts de vista.

En l’esquema que dibuixa Pariser, aquest procés és encara més potent: el filtre digital no és humà, és invisible i adopta regles que difícilment podem modificar o, fins i tot, desentranyar. Els filtres generen, en definitiva, una nova agenda sobre el que és rellevant, que viu de quantes persones també ho consideren rellevant i del comportament passat de l’usuari. El canvi, en aquest model el debat, el contrast, el dubte o la confrontació d’idees seran, potser, elements a la baixa.

Com recorda Toni Piqué, algorisme no és sinònim de periodisme. Ni molt menys, encara que alguns ho intentin:

“Publicar no és periodisme. Les dades no són periodisme. L’algorisme no és periodisme. La participació no és periodisme. Un hashtag amb milions d’entrades no és periodisme. Les preguntes sense resoldre -amb cap resposta o amb mil respostes-, tampoc. Ni tampoc classificar fets, opinions, dades. Periodisme és, sobretot, edició. Molta edició. Els mitjans són, sobre totes les coses, màquines d’editar”.

Javier Velilla (Twitter)

Soci Director de la consultora de comunicació estratègica Comuniza. Especialista en comunicació corporativa i gestió de marca.

Tags: agregadors, cercador, google

Aquesta entrada s'ha publicat el 09-01-2012 a les 12:28 i arxivada en Internet i TIC. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.