Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El present article pretén ser una reflexió sobre com hem d’escriure els periodistes si volem excel·lir en els nostres propòsits comunicatius. En el procés comunicatiu hi interfereixen molts factors que en determinen l’èxit i tot i que la perfecció sigui impossible la nostra obligació és aspirar a complir amb tots ells. És el deure que tenim amb la societat, i malgrat la conjuntura mediàtica poc esperançadora, els periodistes hem de mantenir la nostra professionalitat a l’hora de fer arribar el missatge.

Com a periodistes, no tenim només una finalitat divulgativa, sinó també didàctica, ja que donem a conèixer informació en un primer moment restringida a una minoria (més la minoria connectada). Per democratitzar-la necessitem uns sistemes complets i actualitzats i unes habilitats i estratègies textuals que ens permeten modular i adaptar la informació a cada acte comunicatiu per aconseguir les nostres finalitats. Tal com assenyala Gomis (1989: 51) a Teoria dels gèneres periodístics, “el fet d’interpretar implica sempre entendre i expressar. Si l’intèrpret entén malament un contingut, l’expressarà malament”.

Us convido doncs a anar millorant punt per punt cadascun dels següents aspectes, i ho acompanyo també de recursos i consells per anar fent-ho possible. No són normes per a formar periodistes, són criteris que els professionals poden triar si aplicar o no.

1. La llengua en el periodisme

Quan parlem de llengua en periodisme tot el mèrit se l’enduen els llibres d’estil. Han fet una feina que hauríem de reconèixer tot i la polèmica que va generar l’aparició del primer llibre d’estil d’un diari català. Tal com recorda el llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra (UPF, 1996), “per a uns era una traïció a les formes canòniques; per a d’altres, una manera d’alliberar la rigidesa de la normativa lingüística”. Vist en perspectiva però, els llibres d’estil han servit per donar nivell a la llengua que es parla o s’escriu als mitjans. Tot i les mancances, han estat de vital importància per salvar la llengua de l’ofensiva lingüística d’idiomes superiors. A banda, mediàticament han consolidat la imatge corporativa de cada mitjà, allunyant-los de la precarietat i dotant-los de qualitat.

Amb l’arribada de la democràcia, “els mitjans de comunicació havien de ser el camp de batalla on es lliuraria la guerra entre renovadors i arcaïtzants”, tal com recorda Àlex Gutiérrez al Dossier de Comunicació 21 (número II, 2005). O si ho voleu, els que prefereixen el català normatiu i les formes genuïnes davant dels més permissius amb el català que es parla al carrer, tot i que sigui a costa de perdre genuïnitat. Joan Barril encunyaria els termes light i heavy per a referir-s’hi. Una dicotomia que ara s’ha alleugerit, però que encara podem veure comparant els models de llengua d’alguns mitjans. Per exemple Gutiérrez aborda el cas d’El Periódico, i explica: “Hi ha alguns mots que clarament se situen al límit del barbarisme i que des d’El Periódico aposten per integrar a la parla del diari [...] Els aspectes més polèmics tenien a veure amb la supressió de determinats pronoms febles i amb l’adopció de formes sintàctiques (més enllà de les lèxiques) poc genuïnes”.

Albert Pla Nualart, actual responsable lingüístic del diari Ara però cap de llengua de l’Avui durant 25 anys, és un dels entesos en la matèria que encara parlen del tema. Pla defensa el model que qualifica de “flexible”. En una recent conferència a la Universitat de Girona (UdG), explicava que els diaris que s’han sumat “al model flexible” són La Vanguardia i l’Ara, mentre que El Punt Avui o Vilaweb han mantingut un model “noucentista”, més purista.

Que cadascú faci el seu judici, però hem de tenir present que a la discussió hi ha un element afegit, i és l’enorme efecte normalitzador que tenen els mitjans. Cal actuar en conseqüència.

2. Adaptar qualsevol temàtica al llenguatge

Els periodistes tenim la tasca de fer arribar als ciutadans els coneixements i avenços que es produeixen als diversos camps del saber i per tant el nostre deure és comunicar bé també allò que no coneixem. El lector/oient/espectador no ha de notar què dominem i què no. La nostra responsabilitat pel que això respecta és molt alta, ja que som els encarregats de fer de mitjancers entre l’especialista i la societat.

Per això mateix no ens ha d’espantar gratar i preguntar, perquè d’això en depèn tant l’expert com el ciutadà. En temàtiques de caire científic o tècnic, cal recórrer doncs als periodistes especialitzats o als entesos i establir canals fluids de comunicació amb ells. Cal prioritzar la informació contrastada i la reflexió crítica per fer arribar d’una manera senzilla, però atractiva i rigorosa, uns continguts especialitzats que es troben fora de l’abast general.

Per exemple, en el coneixement científic, una publicació que se’n surt amb èxit en l’ús del que anomenem llenguatge d’especialitat són Sàpiens, que aconsegueix adaptar textos especialitzats al públic general.

Sobre aquest aspecte hi aprofundeixen L. Hoffman a Llenguatge d’especialitat. Selecció de textos (1998) i M. T. Cabré a La terminologia. La teoria, els mètodes, les aplicacions (1992).

Heus ací algunes apreciacions i recursos sobre aquest tema:

-  El periodista ha de saber adaptar qualsevol temàtica al llenguatge general, per la qual cosa serà necessari dominar tècniques de transformació d’un codi especialitzat al llenguatge comú.

-  En l’adaptació de qualsevol temàtica al llenguatge caldrà prestar especial atenció a la terminologia, ja que en el nostre cas a més d’altament anglicitzada, està molt castellanitzada.

-  Un text especialitzat s’haurà de basar en la impersonalitat, l’exactitud, la precisió en el llenguatge, l’absència del llenguatge figurat, l’estil àgil i directe, citacions, definicions, etc.

-  Els mitjans tenim l’obligació d’estendre la terminologia catalana correcta, ja que avui encara alguns termes s’utilitzen encara erròniament, com leucòcit, medul·la, la sida, una anàlisi…

-  És funció també d’aquesta adaptació del llenguatge la correcta difusió de mots adaptats de l’anglès, com handbol o hoquei, o cultismes com intèrfon, sinergia o atmosfera.

-  Hem d’ajudar en la mesura del possible els terminòlegs a fer front a l’allau de manlleus sobretot de l’anglès. Aquí els periodistes hi juguem un paper important perquè podem condicionar l’expansió d’un manlleu que amb l’afegit de la precarietat de la llengua a casa nostra es vehicula a través del castellà. D’aquí com pònting en comptes de salt de pont. La importància és tal que al Quebec mateix la normalització terminològica és concebuda com un instrument de política lingüística. També serà la nostra tasca afavorir el rebuig de manlleus quan ja existeixen termes adequats en català, com és el cas d’sponsor per patrocinador o un cas molt habitual aquests dies: forfet (manlleu adaptat) per abonament.

-  Per aprofundir-hi consulteu el Termcat, estigueu a l’aguait de les noves incorporacions o feu consultes. També és útil l’Ésadir, que és el portal lingüístic de la CCMA- i l’Optimot  un servei per realitzar consultes lingüístiques. En edició impresa, vegeu el Diccionari de paraules noves (1998), el Nou diccionari de neologismes del Termcat, Llengua catalana i neologia (Observatori de neologia: 2004) i La formació del mots. Qüestions de normativa (Rull: 2003), on podem trobar-hi els recursos propis del català en la formació de nous mots, així com una munió d’exemples i d’interferències lingüístiques en terminologia neològica, especialment en manlleus.

2. Correcció lingüística

La correcció lingüística és bàsica per garantir qualitat en el discurs i elaborar textos orals i escrits. Per aconseguir excel·lència lingüística haurem de vigilar la contaminació lingüística, l’accentuació, la gramàtica. Per resoldre les errades més freqüents pel que fa a l’ortografia, la morfologia o les construccions incorrectes és bo consultar la Guia lingüística del Gabinet de Llengua Catalana (UAB, 1997). També les Fitxes de normalització lingüística 1 (UPC, 1989) i El català a TV3: Llibre d’estil (Barcelona, 1995).

A banda, molt recomanable (tot i els enllaços trencats o desactualitzats) el directori de recursos sobre llengua del lingüista Gabriel Bibiloni. I les obres de consulta de referència com la Gramàtica de la llengua catalana (Badia Margarit, A. M. (1994) o la Gramàtica del català contemporani (Solà, J. i al. 2002).

3. Una bona presentació

En periodisme hi ha tot un seguit de normes també per enllestir textos que s’acostin a un estat de rigor i d’excel·lència. Són les normes d’estil, definides també als llibres d’estil de cada mitjà. En aquest aspecte hi intervenen factors com els elements de titulació, l’atribució de citacions, la coherència amb el gènere, l’ortotipografia, l’accentuació, la puntuació i la concordança l’adequació lèxica, la precisió, la redundància o la contaminació lèxica i gramatical del castellà, i les normes d’estil, com és l’ús de la negreta, de la cursiva o de les majúscules. Tot això conforma la carta de presentació del producte informatiu, i la qualitat o no d’aquesta garantirà bona part de l’èxit final.

Per millorar aquest aspecte recomanem visitar el web de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada (UPF) i llibres d’estil de mitjans, com El 9 Nou. Manual de redacció i estil (Manlleu: Eumo, 1991) o el Llibre d’estil d’El Periódico (Barcelona Ediciones Primera Plana, 2002). Per web, el llibre d’estil de VilaWeb.

5. Un llenguatge amb deontologia

La deontologia és bàsica a la nostra professió per comunicar no només eficientment sinó amb la responsabilitat social que es necessita per construir una societat plural i democràtica. La nostra principal eina professional va ser aprovada l’1 de novembre del 1992 i conté 12 punts i 5 annexos que si una particularitat tenen és que sempre són més necessaris que mai.

Comento alguns fenòmens d’actualitat on és especialment necessària la deontologia periodística:

Immigració:

La influència dels mitjans en la visió que la societat té de la realitat obliga els professionals de la informació a tenir un compromís més acurat en el moment de reflectir el sentit positiu de la multiculturalitat.

Cal defugir la visió tòpica respecte la immigració i el discurs problematitzador del fenomen migratori. En un apunt a Mèdia.cat vaig aportar alguns recursos per combatre els tòpics respecte la immigració. Deia: “El periodisme pot ser utilitzat per alimentar l’odi, però és imprescindible per combatre’l. Contra l’odi, aquell periodisme que remena dades, repassa la història, desmunta rumors i grata en l’origen de les desigualtats entre pobles”. Pertoca als periodistes treballar per desmuntar rumors, lluny de les típiques formes d’expressió de paternalisme eurocèntric. De nosaltres depèn la conformació de l’opinió pública en un assumpte tan delicat com les persones humanes.

I d’aquí em remeto a l’article de fa uns dies en aquest mateix bloc de Josep Comajoan, director adjunt d’El 9 Nou, on reflexiona sobre si el líder de Plataforma per Catalunya (PxC), Josep Anglada, ha d’anar a les tertúlies de la televisió tot i ser regidor a l’Ajuntament de Vic i es planteja alguns interrogants sens dubte molt interessants i que s’haurien de debatre més entre la professió. A EL 9 TV, a diferència del que fan les altres dues televisions d’Osona, Canal Català i Canal Taronja, no hi té cabuda ni Anglada ni ningú del seu partit. “Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques”, diu Comajoan, i es pregunta: “Fem bé? Serveix de res? És només una forma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista?”.

Quan parlem d’immigració en les nostres informacions, podem triar deixar en evidència una elaboració massa simple o massa tòpica de la informació sobre immigració evitant l’espectacularització o la dramatització innecessària. També aquí és molt important el llenguatge: defugir el que bandegi el tòpic discriminador i practicar aquell que instaura formes expressives respectuoses amb la dignitat de les persones i col·lectius en situació d’immigració. Hem d’intentar fugir d’utilitzar rutinàriament els termes “il·legal”, “indocumentat”, “sense papers”, etc.

La immigració també pot ser abordada en un sentit positiu, d’aportació i d’enriquiment cultural i social i podem comptar amb els migrants com a font informativa i tractar-los com a membres de la nostra societat, no com a quelcom exòtic o aliè. Sovint l’origen o el color de pell de la gent no és un element rellevant en el relat ni necessari per la comprensió global de la notícia. Els detalls cal donar-los quan es requereix per la correcta comprensió d’un fet, i si s’inclouen, fer-ho de manera precisa i completa.

Avui en dia regna la visió paternalista o bé criminalitzadora. I és que l’actual rutina informativa potencia les informacions negatives, cosa que influeix l’opinió dels receptors. Per pal·liar-ho, hem d’apostar per desterrar la inèrcia d’adreçar-se només a la font institucional i invisibilitzar el testimoni dels propis immigrants.

Tragèdies personals:

Les tragèdies o successos són l’espai més seguit dels informatius i dels mitjans en general. També és el més difícil de tractar, per la facilitat de caure en el sensacionalisme. El principal handicap és mesurar fins on arriba el dret inalienable d’uns a informar i el dret d’uns altres a veure respectada la seva privadesa.

Segons el Codi Deontològic, cal “respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin”.

Donem quatre pautes per evitar-ho:

-  Partir del fet que el principi bàsic és el respecte a la dignitat de les persones.

-  Vigilar les declaracions de dol oficial i utilitzar-les amb contenció per evitar la sobredimensió de la tragèdia als ulls de la ciutadania. En el cas del crim de la botiguera de Banyoles de fa uns dies, per exemple, el dol oficial i els successius crits d’alerta dels comerciants va contribuir a intensificar l’estat d’histèria dels veïns, quan al cap i a la fi es tracta d’un fet aïllat.

-  Respectar el dret a la intimitat i la privadesa de les víctimes.

-  Sovint els mitjans cauen en la sobreatenció mediàtica per culpa de la carrera entre empreses per ser sempre els primers. Durant aquesta carrera, poden oblidar quina és la prioritat. En el marc d’aquesta sobreatenció veiem desplegaments desproporcionats o connexions supèrflues.

-  No només cal defugir la funció espectacularitzadora sinó intentar reduir les àrees de preocupació de la ciutadania.

-  En el llenguatge, evitar adjectius, frases fetes i descripcions en general que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat i banalitzen el dolor de les víctimes.

Violència de gènere

Els mitjans han contribuït enormement a denunciar els casos de violència de gènere i a donar veu a les víctimes per treure la xacra de la invisibilització. Ara bé, no n’hi ha prou amb això per acabar amb la discriminació que pateixen les dones. Tal com vaig recordar en un article a Mèdia.cat, per cada dona que apareix als mitjans de comunicació hi ha quatre homes. Un vertader reflex de com els mitjans construeixen el seu relat informatiu a través de la perspectiva i la veu dels homes. Cal donar protagonisme a la veu femenina i començar a enterrar la inèrcia periodística que tendeix a perpetuar el relat de la realitat de manera patriarcal.

-  Per tot això és necessari presentar les raons profundes de la violència de gènere defugint els detalls morbosos i evitant establir lligams entre violència i classe baixa (o immigració, tal com ha fet el regidor d’Ensenyament (!) i Governació de Guardiola de Berguedà). Evitar establir vincles entre violència i alcoholisme, drogoaddicció, nacionalitat, gelosia, etc. La violència de gènere es produeix en tots els nivells econòmics i culturals. Si es volen donar detalls que sigui fora de la descripció dels fets.

-  Donar veu a dones afectades i fonts especialitzades per no caure en els estereotips.

-  Fer-se ressò de la violència de gènere en totes les seves manifestacions, no només en els casos mortals, ja que sinó la societat percep que determinades discriminacions no són violència de gènere.

-  Defugir la victimització de la dona agredida per evitar situar-la en una posició d’inferioritat. El tractament ha de ser igual entre homes i dones.

-  Ampliar i contextualitzar la informació sobre la violència amb aportacions que ajudin a visualitzar el problema

Discapacitat

L’1 de juliol del 2004 es va signar la Declaració de Salamanca en el marc de la I Trobada Periodisme i Discapacitat. La declaració demanava que els mitjans lluitessin contra els estereotips que impedeixen les persones amb discapacitat participar i integrar-se a la societat amb plena igualtat.

L’acord sosté que els mitjans constitueixen una eina clau a l’hora de sensibilitzar l’opinió pública i demana que es deixi a un costat l’enfoc caritatiu o victimista per centrar-se en la superació dels vertaders problemes i donar veu a les persones amb discapacitat com a ciutadans independents. El propòsit és acabar doncs amb la invisibilitat i amb el llenguatge discriminatori i estigmatitzant que posa l’èmfasi sobre la discapacitat per davant de la condició de persona com ara les expressions “minusvàlid”, “incapaç” o “discapacitat”.

La declaració proposa oferir una imatge activa de les persones amb discapacitat -mostrar-les en situacions quotidianes- i incloure-les com a part activa de la població general amb tot tipus de malalties i no només en aquelles on la discapacitat és el tema central. Reeducar la mirada, tal com defineix Màrius Serra.

I, important, demanaven cobrir el tema de la discapacitat de forma proporcionada, sense caure en la commiseració ni presentar la persona amb discapacitat com un heroi.

En aquest context, cal destacar per exemple el cas de Ràdio Taronja, un espai que s’emetia a la malauradament difunta Ona Mallorca i que era creat i conduït per persones amb malalties mentals. Aquest és un exemple que haurien de seguir especialment els mitjans públics. Segons l’emissora, “com a ràdio pública de Mallorca, Ona Mallorca té el deure d’oferir el millor servei públic a la ciutadania de l’illa i això passa per atendre especialment aquells col·lectius que tenen més dificultats per fer sentir la seva veu”.

Informació criminal:

En aquest aspecte és especialment important la tasca dels mitjans, que no sempre actuen amb la delicadesa i el rigor suficients en un moment en què regna la inseguretat. En aquests casos és molt important respectar la presumpció d’innocència i la vida íntima de les persones per no aplicar una doble condemna als detinguts: la judicial i la mediàtica. També cal modular la presència informativa dels testimonis subjectius dels familiars de les víctimes.

En aquest sentit, és important evitar relacionar i encadenar experiències negatives que poden angoixar la població i incrementar la percepció d’inseguretat.

Per aquest cinquè bloc dedicat a la deontologia convé visitar el web Accuracy in Media, un organisme de control dels mitjans amb l’objectiu de garantir la imparcialitat i l’equilibri a l’hora d’informar.

Sònia Bagudanch

@sbagudanch, periodista. Natural del Pla de l’Estany, treballa a l’Agència Catalana de Notícies @agenciaacn i és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils @grupbarnils.

Tags: català, llengua, utilitats

Aquesta entrada s'ha publicat el 12-01-2012 a les 8:15 i arxivada en Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.