Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Sense cap mena de dubte, l’any 2011 passarà a la història de la televisió autonòmica com un punt d’inflexió en què es va iniciar un gran canvi de tendència. Hi ha una dada que permet argumentar-ho amb contundència: per primera vegada en tres dècades, una corporació pública autonòmica (la manxega RTVCLM) ha tancat un canal. D’aquesta manera es posa fi a tres dècades de creixement constant que havia portat a la creació de 13 corporacions autonòmiques que gestionen 37 canals de televisió, 27 dels quals apareguts entre 1999 i 2011.

El tancament de CMT2, el segon canal de la RTVCLM, però, no és res més que la primera concreció de tot un seguit d’anuncis que permeten augurar un període de clausures i de privatitzacions que en els propers anys han de canviar radicalment la faç del sistema televisiu públic autonòmic. El detonant ha estat la crisi financera i de deute on estan instal·lades totes les administracions de l’Estat. Això ha derivat en un procés de retallades en la despesa com mai s’havia vist abans i que ha afectat serveis considerats essencials com l’educació i la sanitat. Era qüestió de temps, doncs, que arribessin les retallades al sector comunicatiu públic.

Ho sabem molt bé a Catalunya, on el Govern va generar una forta controvèrsia quan va anunciar una retallada de 40 milions d’euros en la subvenció  a la CCMA per a 2012 i va “suggerir” el tancament de dos dels seus sis canals. L’argument que pretén justificar-ho és estrictament economicista i apel·la a la necessitat de reduir el dèficit públic. En un país que considera els mitjans de comunicació una eina bàsica per a la (re)construcció nacional, es pot afirmar que l’executiu de Mas va tocar os amb aquest anunci, que es sumava a la reducció de l’any anterior. En dos anys, la Corporació veia caure en un 25% els ingressos per subvencions públiques.

Però hi ha comunitats autònomes on les decisions han estat encara més ràpides i també més contundents. Sobretot allà on les eleccions autonòmiques de maig de 2011 van portar nous governs de signe conservador. El 15 de desembre va deixar d’emetre CMT2, una decisió emmarcada en les mesures d’estalvi del nou Govern popular de Maria Dolores de Cospedal –persona de confiança del nou president espanyol, Mariano Rajoy. A Astúries, el Govern de l’expopular Francisco Álvarez-Cascos (amb el seu nou partit, Foro Asturias), va presentar un proposta de llei al parlament autonòmic per privatitzar la televisió mentre retenia una part del seu pressupost. A les darreries de 2011 la continuïtat dels seus dos canals està més que compromesa, ja que el 31 de desembre finalitzen contractes amb moltes productores i no hi ha notícies sobre renovacions.

Malgrat el discurs hegemònic que apel·la de manera gairebé monolítica a la necessitat de reduir el dèficit, en la decisió de retallar es pot identificar una forta dimensió política i ideològica. Si més no en alguns casos, com les televisions madrilenya i asturiana, per exemple: impulsades en el seu moment per Governs socialistes, sempre han estat fortament discutides des de l’oposició conservadora. De fet, quan el Partit Popular va arribar a l’executiu regional de Madrid a mitjans anys noranta, ja va demanar poder privatitzar la seva. S’hi va sumar amb entusiasme el Govern valencià, que el 1995 demanava poder vendre’s RTVV. A nivell estatal, els populars van incorporar aquesta demanda als seus programes electorals també a meitat dels anys noranta i quan van arribar al Govern el 1996 van presentar una proposta de llei al Congrés dels Diputats, tot i que no va prosperar.

Per al PP,  reduir el sector públic audiovisual ha estat sempre la manera de controlar-ne la despesa. Ara, la crisi financera sembla que li dona l’argument perfecte per tirar-ho endavant. És en aquest context que s’ha d’entendre l’anunci de Mariano Rajoy durant el seu discurs d’investidura, afirmant que aprovaria una llei que permetés unes privatitzacions no previstes en el marc legal vigent. Es tracta, de fet, d’una de les seves promeses electorals en matèria audiovisual i va definir la “reforma” de les televisions públiques com una prioritat del seu Govern. 

En el cas que es concretés aquesta modificació legal i totes les comunitats governades pel PP apostessin per aquesta via, el mapa de la televisió autonòmica podria canviar de dalt a baix: a desembre de 2011, els populars governen a 8 de les 13 comunitats amb televisió pública. La xifra s’eleva a 9 quan afegim Astúries. Això posa en risc de tancament o privatització del 75% de les televisions autonòmiques existents. Tot això sense tenir en compte la possibilitat que tanquin dos dels sis canals de la CCMA.

En aquest context, caldrà veure també què passa a Andalusia, on l’actual Govern socialista també ha reduït les subvencions i a obert la porta a la venda de patrimoni de l’ens públic; i on les enquestes donen la possibilitat d’una victòria electoral del PP al març del 2012. Tampoc es pot perdre de vista la basca EiTB, que ha vist reduïda la seva subvenció en un 8’6% per al 2012, s’ha renunciat a fixar un finançament estable per als propers anys i s’ha anunciat un ERO. Amb 4 canals, la televisió basca és el segon operador públic autonòmic amb major oferta després de TVC.

Una de les paradoxes més potents que genera aquesta reestructuració incipient és que arrenca el mateix any en què es va assolir el màxim històric de canals autonòmics. Amb la posada en marxa d’Esports3 el febrer de 2011 per part de TVC, es va assolir un total de 37 canals autonòmics gestionats per 13 corporacions públiques. Amb el tancament de CMT 2, es posa fi a un cicle històric d’eclosió de canals que n’ha vist néixer 27 en 12 anys. La paradoxa és encara més potent quan es té en compte que en aquesta multiplicació de televisions també hi han participat administracions gestionades pel PP. El boom econòmic dels anys 2000 i la introducció de la TDT al llarg de la mateixa dècada van fer possible la creació del sistema de televisió regional (perdó per la terminologia administrativa emprada a Brussel·les) més dens i complex de la Unió Europea.

Ara, en plena crisi financera i en plena onada de governs autonòmics conservadors i  de tall neoliberal, aquest sistema ha iniciat la seva reestructuració. Un dels problemes que caldrà gestionar, però, no és pas menor: en un moment de crisi del sector comunicatiu privat (també en la televisió, protagonista de grans fusions), no serà fàcil trobar compradors per canals deficitaris i en alguns casos amb molt poca audiència. En aquest context, el tancament de canals i/o el desmantellament de corporacions públiques sembla una opció cada cop més plausible. Així doncs, tot sembla indicar que el mapa de la televisió pública autonòmica dels propers anys serà molt més semblant al de 1999 que no pas al del 2011. Al temps…

Josep Àngel Guimerà i Orts
Professor del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat; i investigador de l’Observatori de Polítiques de Comunicació (OPC-InCom) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

En l’escenari informatiu i comunicatiu actual el rol del periodisme professional s’enfronta a nombrosos problemes, tant inherents a l’evolució de la pròpia professió com als nous hàbits de consum que estan adquirint les audiències. En un escenari d’extrema competència per l’atenció, la credibilitat esdevé un valor que la retroalimenta i pel qual ha de lluitar el periodisme si es vol mantenir com a professió i tenir un futur. És a dir, sense captar l’atenció de l’usuari no es genera credibilitat i sense generar credibilitat l’atenció serà efímera.

Ara bé, la credibilitat ha sofert un canvi radical des de la popularització d’Internet que implica, des del punt de vista comunicatiu, enfrontar-se a noves percepcions sobre les fonts, els missatges i els mitjans. Per entendre aquests canvis, hem de fixar-nos també en allò que entenem per credibilitat. És un concepte que barreja valors objectius i subjectius.

Com a valors objectius, la credibilitat representa un salt necessari que el lector realitza per arribar a tenir un coneixement de segona mà, és a dir, d’esdeveniments dels quals no és testimoni directe. En una societat d’abundància d’informació aquest salt deixa de ser un acte de fe o confiança per esdevenir un mecanisme cognitiu. Així per atorgar crebilitat ens basem en senyals racionals com poden ser la verificabilitat de la informació, la versemblança dels missatges i la reputació de les fonts. Aquests valors contribuirien a tenir una visió crítica de la realitat.

Pel que fa als valors subjectius, es relacionen amb les idees pressuposades que tenim com a societat i com a individus. Aquesta estructura mental ens condiciona el nostre consum informatiu i explica fenòmens com l’exposició selectiva a informacions i opinions que concorden amb els nostres valors ideològics o el biaix de confirmació, una tendència irracional a buscar, interpretar o recordar informació que confirmi aquestes preconcepcions.  Aquests valors no són estrictament individuals, sinó que el context social en el qual s’utilitza la informació pot pressionar cap a una interpretació o una altra.

La credibilitat sempre ha estat un valor perseguit pels periodistes i les empreses editores perquè reporta audiència i influència. Tot i així no és un valor gaire investigat des de l’àmbit acadèmic. Després d’un primer interès a la dècada dels cinquanta del segle XX, la credibilitat va caure en l’oblit fins que la irrupció d’Internet ha provocat que es desperti un nou interès. Personalment, aquest tema m’ha interessat i l’estic investigant, interrogant usuaris d’Internet sobre què pensen ells que és la credibilitat i a quin tipus d’informació li atorguen aquest valor.

A nivell internacional preocupa la credibilitat perquè l’escenari de la comunicació de masses ha deixat de tenir vigència en l’actualitat i estem en una fase d’incertesa. Els periodistes, i altres comunicadors professionals, han deixat de tenir una posició dominant en la comunicació i s’han incorporat noves fonts que són una competència directa, tant des del punt de vista quantitatiu, com qualitatiu. Empreses, institucions, associacions, bloggers… s’han incorporat al joc comunicatiu d’Internet. Segons la dita de ‘més serem, més riurem’ això ha de tenir un efecte positiu: som més massa crítica. Ara bé, arribem a ser tants que alguns teòrics (David Shenk, Nicolas Burbules) parlen d’un anivellament de la informació. Aquest efecte fa que, hipotèticament, els lectors donin la mateixa importància a la informació que troben en un mitjà de comunicació, en la web d’una empresa o en un blog. A nivell periodístic aquest fenomen el podríem traslladar a la pèrdua de fidelitat a les capçaleres dels mitjans. Fenòmens com els agregadors de notícies i les xarxes socials fan que estiguem canviant la concepció de lector de mitjans cap a la de lector de notícies. Si bé és cert que els usuaris d’Internet tenen al seu abast molts més mitjans, la meva experiència investigadora em relativitza aquests dos fenòmens.

Els usuaris no perceben tots els continguts amb un mateix grau de credibilitat, i aquest valor és el que fa que fidelitzin certs mitjans. Ara bé, els receptors cada cop hi confien menys en els periodistes i es decanten per consultar fonts que parlen en primera persona: empreses, institucions i blogs. Els motius de desconfiança cap al periodisme són la percepció que ja no es respecten les fronteres entre informació, publicitat i opinió i que la informació periodística és una mera transmissió dels interessos de les fonts, principalment polítiques o econòmiques. Els usuaris troben molt a faltar informació de qualitat que els demostri que el periodista ha realitzat una tasca d’investigació independent. I com que perceben que els mitjans periodístics aporten molt poc, donen més credibilitat a la font original, a la qual poden accedir gràcies a les notes que publiquen en les seves pàgines web.

El punt a favor que continua tenint el periodisme professional és el d’actuar de gatekeeper, el de seleccionar la informació rellevant i marcar una jerarquització als esdeveniments d’actualitat que evita l’efecte uniformador de l’anivellament. Ara bé, el seu paper tradicional com a intermediari està canviant. En la vessant objectiva, per guanyar-se la credibilitat, cal aportar proves de la verificabilitat d’allò que s’està explicant. Una eina tant elemental i pròpia d’Internet com són els enllaços contribueix a transmetre al lector que aquella informació té un valor de veracitat. En la vessant subjectiva continuen tenint vigència les línies editorials dels mitjans perquè als usuaris els agrada llegir arguments amb els que puguin estar d’acord (tot i que també reconeixen que haurien de conèixer la postura de les línies ideològiques contràries per tal d’estar “ben informats”).

Un altre aspecte que està canviant amb Internet és la capacitat d’accedir a informació provinent d’experts. Tot i així, el prestigi dels experts tradicionals està devaluat i les acreditacions acadèmiques o professionals no són suficients. L’expert també ha de demostrar el seu coneixement i la seva reputació amb una trajectòria coherent amb una línia de resultats i pensament perquè si cau en contradiccions la desconfiança és gairebé automàtica. Tot i així, quan el lector reconeix a algú com a expert, hi confia més en la informació que li aporta i li guarda fidelitat. En aquest aspecte, al periodisme professional li queda reivindicar el seu paper divulgatiu i per a això cal que canviï la seva concepció com a intermediari de la informació. Hauria de canviar per poder oferir al lector, ja no articles elaborats i tancats en ells mateixos, sinó una guia de qui són els experts que poden informar el lector sobre temes concrets. Una idea que Gunter Eysenbach ha batejat com a apomediació, neologisme que incorpora el prefix llatí apo- que significa ‘separat’, de manera que l’apomediari seria un agent que estigués separat de la informació, en una mena d’standby, per a guiar al lector a trobar informació original de bona qualitat.

Aquests són només uns exemples dels nombrosos factors que intervenen en l’atorgament de credibilitat. És un valor complexe d’aconseguir i, sobretot de mantenir, però és el que garanteix que el lector torni a visitar un web. Amb l’oferta inacabable d’informació en brut i d’entreteniment que trobem a Internet, ser conscients que cal lluitar dia a dia per la credibilitat de l’audiència és el que mantindrà dempeus el periodisme professional.

Lluïsa Llamero

Investigadora al Departament de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, secretària tècnica a l’Observatori de la Comunicació Local de l’Incom-UAB.

El 16 de desembre vaig participar en la taula de mitjans de comunicació de les IV Jornades de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual a la seu del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La meva taula rodona, en concret, portava per títol “La importància del llenguatge: immigrants, fins quan?”. La jornada la va obrir la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i consellera del CAC, Carme Figueras. Segons resumeix la nota de premsa que va publicar el mateix CAC, Figueras va mostrar la seva preocupació per la irrupció, iniciada fa uns dos anys, de la immigració com a arma electoral en l’agenda política. “Algunes formacions polítiques importants han perdut la por a utilitzar la immigració com a recurs electoral”, va dir, i va subratllar que el discurs excloent “ha tingut acceptació entre persones que no qualificaríem de xenòfobes o racistes”

Figueras va al·ludir a l’efecte multiplicador dels mitjans: “Els mitjans de comunicació, majoritàriament i en graus diversos, han contribuït a amplificar la confrontació política, donant-li una dimensió que no es correspon amb la situació de normalitat que es viu en el dia a dia dels nostres barris, pobles i ciutats”. En concret, va mostrar-se molt crítica amb el fet que alguns mitjans facin d’altaveu de formacions xenòfobes com Plataforma per Catalunya (PxC). Amb tot, va acabar remarcant que hi ha també bones pràctiques periodístiques que ressalten les notícies positives relacionades amb la immigració. “El quid de la qüestió es com aconseguir fer-les visibles, com trencar aquesta contradicció que les notícies positives no venen”, va dir la que va ser consellera d’Acció Social els últims mesos del primer tripartit.

Notícies positives relacionades amb la immigració… Immigrants, fins quan?… Mitjans que fan d’altaveu de la xenofòbia… Qüestions que no donen per una taula rodona, sinó segurament per tota una jornada, per no dir tot un màster en gestió de la diversitat i mitjans de comunicació. El tema no és gens fàcil i és més aviat complex. En el meu quart d’hora d’intervenció vaig intentar, no ja donar respostes, sinó aportar diversos interrrogants.

Vaig partir d’una anècdota. Immigrants, fins quan?, ens interpel·lava el títol de la taula rodona. Notícies positives sobre la immigració, ens demana el CAC. Vaig explicar l’anècdota de l’escriptora Najat el Hachmi i ‘El 9 Nou’. El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina de Vic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríem portada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmi guanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígen immigrant –va venir a viure a Vic, el 1987, als vuit anys-, a diferència del que va fer la majoria de premsa nacional, que la va ‘descobrir’ aleshores, quan va guanyar el Llull.

Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquella portada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, un estudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU i era a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu any després d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”. Allò de què nosaltres estàvem tan cofois, de destacar que una estudiant d’orígen immigrant ‘triomfava’ i guanyava un premi literari en català, per a ella va ser un mal titular. A la redacció, quan vam saber de les crítiques de la Najat al titular d’onze anys abans, les vam considerar un pèl injustes. Ho eren, però? Potser l’escriptora es mirava el titular de 1997 amb ulls de 2008, o realment ella, al 1997, ja tenia una mirada diferent que nosaltres respecte el titular de portada? Immigrants, fins quan? Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i en quines circumstàncies? Fent discriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la ‘marginació’, la diferència?

El punt de partida del tractament de la immigració, i pel que respecta al llenguatge en concret, fa temps que a ‘El 9 Nou’ ens sembla que ho tenim clar. A la jornada del CAC em va sorprendre que a Catalunya Ràdio, per exemple, pel que va explicar la companya de taula Elisa Omedes, no tothom ho tingui tan clar. Destacar l’orígen marroquí, per posar un cas, d’un lladre o un agressor, sense que això aporti res de substancial a la notícia, hi ha qui ho defensa per donar el màxim de dades i informació possible. Identificar innecessàriament l’orígen dels delinqüents, als quals ja se’ls reconeix prou pel nom de pila que sí que se sòl publicar, ho considero innecessari i més aviat perniciós.

En favor de la convivència i la cohesió social, dos béns a protegir diria que en casos per davant de la llibertat d’informació –ja no diguem de donar informacions supèrflues-, crec que caldria anar molt amb compte amb aportar expressions o connotacions discriminatòries als continguts informatius. Ja no diguem expressions directament xenòfobos o racistes. I aquí és on apareix un altre element distorsionador i on xoquen altra vegada diversos drets. Em refereixo a la irrupció en la vida política de partits com PxC, i a Vic molt concretament, on és la segona força de l’Ajuntament, amb només tres regidors menys que la primera, CiU, i a tres de les que li segueixen, CUP, PSC i ERC, que en tenen dos.

Què cal fer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que ‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposant diferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del cas és que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a tot arreu es produeix el mateix estat de xoc, en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals. El primer que sòl passar pel cap és ‘silenciar’ la PxC, no fer-li més ‘propaganda’ des dels mitjans. Després, un cop s’ha vist que no serveix de gran cosa (a Vic, després d’aquesta prevenció de no parlar-ne gaire, el 2007 va passar d’1 a 4 regidors), es passa a la crítica. Alguns ‘savis’ proposen al periodista, com si aquest no ho hagués pensat ja molt abans: heu d’investigar qui finança la PxC. Sí, i als altres partits?

Del silenci i la crítica se sòl passar a una certa ‘normalització’, a la convivència amb el partit en el dia a dia informatiu. Un altra diferència respecte altres ciutats és que ells parlen de convivència amb el partit d’Anglada i en el cas de Vic, es tracta de convivència amb el partit d’Anglada i amb el propi Anglada. Això últim, en comptes de dificultar la relació, com li podria semblar a algú, pel caràcter obert i fins i tot dialogant del polític en qüestió, la facilita. Cal un plus de professionalitat per no patir una certa dosi de ‘síndrome d’Estocolm’. Com deia, l’‘adaptació’ dels mitjans de comunicació local a la nova realitat de tenir PxC als ajuntaments va a un ritme diferent segons si acaben d’entrar o ja són una força més que consolidada com a Vic.

A Vic, en concret, diria que som a punt d’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’ acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts més debats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ dels tres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus de responsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari polític català. La ‘còpia’ que se n’ha fet dels seus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit més que relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronament d’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també.

Sigui com sigui, a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan les altres dues teles d’Osona, Canal Català i Canal Taronja, encara no hi ve ni Anglada ni ningú del seu partit. Malgrat tenir la representativitat que té, molt especialment a Vic, la capital de la comarca. Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques. Fem bé? Serveix de res? És només una forma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista? A la jornada del dia 16 no em vaig saber estar d’acabar demanant a les dues conselleres del CAC presents a la sala, Carme Figueras, però també Dolors Comas, què en pensaven elles. Ho demanava en seu del CAC, l’organisme que, entre altres coses, vetlla pel pluralisme polític en els mitjans de comunicació audiovisuals de concessió pública. Em reservo la resposta per als assistents a la jornada. Això sí, vam acabar parlant de la llei de partits polítics.

Josep Comajoan.

Periodista. Director adjunt d’‘El 9 Nou’.

Fa dos anys, quan la crisi ja estava atacant amb força l’economia catalana, vaig defensar, en un editorial de la revista Antena local, que “el sistema comunicatiu català, ben arrelat al territori, a les diverses comarques i regions que el formen, amb empreses privades autòctones fortes, que sovint combinen premsa, ràdio i televisió, i amb administracions locals que han apostat decididament per uns mitjans audiovisuals professionals i de qualitat, no pot anar-se’n en orris de la nit al dia”, a causa d’una crisi econòmica que, per força, pensava aleshores, havia de ser transitòria. Però el degoteig de notícies negatives sobre la continuïtat de certs projectes públics de comunicació local està desmentint, mal que em pesi, aquesta afirmació.

Estic realment alarmat i decebut de veure com institucions públiques que semblava que apostaven per la ràdio i la televisió local, que creien de debó en una comunicació pròxima de gran qualitat professional –com els ajuntaments de l’Hospitalet i de Gavà, per exemple-, d’un dia per l’altre estan desdint-se de tot el que havien repetit mil vegades sobre la importància d’aquest servei i decideixen eliminar de cop i volta –no pas reduir o redimensionar, com seria lògic si el pressupost s’ha d’ajustar als temps de crisi, sinó suprimir d’un cop de ploma- projectes comunicatius amb molts anys de trajectòria, força seguits i ben valorats per la ciutadania, i deixar alhora sense feina desenes de bons professionals periodístics i tècnics.

El cas de Gavà TV és, per a mi, especialment frustrant. Vaig liderar la posada en marxa d’aquest projecte, l’any 1997, contractat per l’Ajuntament de Gavà com a especialista en televisió local, ja que en aquells moments treballava a Lavínia per a Barcelona TV. Juntament amb d’altres professionals, com ara el tècnic Joan Masip, vaig posar-ne les bases legals i internes, vaig dissenyar i equipar els estudis, vaig dirigir la contractació de la primera fornada de professionals que la farien possible -alguns encara hi continuen treballant, d’altres sortosament han acabat a TV3- i vaig engegar les emissions regulars el març de 1998. El model de Gavà TV va rebre elogis, dins i fora del municipi, per la seva dimensió ajustada a una ciutat mitjana, per l’aposta decidida per la tecnologia digital, pels bon producte televisiu resultant… Era, i estic convençut que ho continua essent, un projecte viable i necessari, tot i que des que vaig deixar-ne la direcció el 2003, no en conec al detall l’evolució. La notícia del seu tancament com a mitjà de comunicació convencional per ones i la seva conversió en un mini-canal per Internet, m’ha sobtat i entristit. L’abandonament del projecte de televisió conjunta dels set ajuntaments del Delta del Llobregat, ara fa un parell d’anys, ja va ser un cop molt dur per a la televisió de Gavà, que havia de ser l’embrió de la nova estructura consorciada.

No entenc com certes administracions poden llençar per la borda, amb aquesta lleugeresa, tants esforços emprats per crear eines comunicatives, de participació ciutadana i cohesió social, que a poc a poc s’han fet un lloc en l’imaginari col·lectiu de molts ciutadans. Perdre un mitjà de comunicació sempre és quedar-se una mica orfe i la dinàmica actual de tancament de ràdios i televisions locals és molt alarmant. Entenc que els pressupostos s’ajustin, que es busqui la manera de fer el servei sense un cost excessiu per als contribuents, fins i tot que es redueixin les plantilles, si en algun moment s’han sobredimensionat. Però d’això a tancar del tot un mitjà de comunicació hi va un abisme.

Ho he viscut en primera persona a Comunicàlia, la plataforma de suport als mitjans locals que he dirigit des del setembre de 2008 i que enguany ha hagut de tancar les portes per falta de finançament públic, després de vuit anys de vida. Reconec que la desaparició de Comunicàlia ha estat un cop molt dur per a moltes televisions que feien servir els continguts que distribuïem per completar la seves graelles o enriquir els seus informatius. Però, al cap i a la fi, Comunicàlia no ha estat mai propiament un mitjà de comunicació, sinó una estructura pública de suport als mitjans. Per sort, de moment, l’altra estructura pública similar, la Xarxa de Televisions Locals, resisteix, esperem que sigui per molt de temps.

La supervivència dels mitjans audiovisuals de proximitat, públics i privats, hauria de ser un objectiu compartit de les institucions, els partits polítics i la societat civil. Malauradament, els professionals del sector no podem fer gaire cosa més que alçar la veu en espais com aquest per denunciar la situació de greu perill que viu la televisió i la ràdio públiques de proximitat. Hem d’intentar com sigui fer reflexionar els alcaldes que fins fa quatre dies consideraven la comunicació audiovisual de proximitat una eina bàsica en la gestió dels seus municipis i ara diuen que no ho és i que no poden sostenir-la econòmicament.

Joan Vila i Triadú
Periodista, exdirector general de Comunicàlia, exdirector de Gavà TV, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Facebook va ser la primera xarxa social massiva en la que la gran majoria d’usuaris va posar-hi el seu nom i cognoms reals. Començava així el poderós negoci de gestionar la identitat de les persones a Internet, aquest any força animat amb la sortida de Google+. La comunitat es va treure la màscara del nickname i va començar l’allau de connexions amb alguns amics propers, molts antics companys d’escola amb els que no interactuem mai, gent de la feina, un antic professor, familiars… Així es va teixir el Social Graph, que moltes aplicacions mostren en una vistosa i difícil d’entendre xarxa de connexions, en la majoria de casos sobredimensionada. Un bany d’autoestima social.

Maciej Ceglowski, gurú fundador de Pinboard, ha deixat anar que “demanar als nerds que dissenyin una plataforma social és com contractar un bàrman mormó”. Segons Ceglowski, el social graph no és ni gràfic, perquè no és comprensible, ni social, perquè la tecnologia no és capaç de distingir el grau d’afinitat i els matisos d’una relació social.

Els nerds dels que parla Ceglowski -grup en el que s’inclou- ens han donat eines, com els cercles o les llistes, per controlar què publiquem i evitar que el nostre cap vegi les mateixies fotografies que un company de farres. La configuració de la privacitat és la manera que l’usuari té de segmentar la seva audiència. Facebook i Google ens han dit com gestionar la nostra identitat. A Sillicon Valley, però, hi ha més veus dient que ho fan molt malament.

Al Web Summit 2.0, celebrat a San Francisco aquesta tardor, el creador de 4chan, Chris Poole, va criticar els gegants del negoci de la identitat dient que “no es tracta d’amb qui comparteixes”, sinó “com a què comparteixes”. Un és diferent com a amic que com a company de feina. Recordava Poole que tots tenim múltiples identitats, és part de ser persones humanes. La identitat és polièdrica, com un diamant, i Facebook i Google la simplifiquen com si fos un mirall. Perseguir els perfils amb sobrenom, cosa que Google va deixar de fer després del speech de Chris Poole, és una manera de limitar com projectem la nostra identitat.

En els juràssics temps de Messenger, molts tenien llarguíssims nicks amb emoticons i versos i tothom sabia qui eren. Allò els identificava. Tampoc es tracta de recular 10 anys, però sí de poder escollir què projectem. Twitter està al terme mig, doncs pots canviar el teu nom i el teu usuari a plaer. Segueixes sent qui ets però dones una faceta de tu als teus followers que queda representada pel teu nick.

És possible que aviat Facebook permeti posar-nos el nom que volguem per a cada cercle social en el que ens movem. En pro de superar la por que ens feia Internet al principi, i que ens mantenia anònims, hem perdut control de la nostra identitat. Recuperar-lo està en mans d’uns joves nerds que mai havien tingut tants amics.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You