Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Passa diàriament sense que ens n’acabem d’adonar. L’encarregat d’un institut d’art modern ha de fer el comunicat de rutina i no sap qui dimonis és el personatge importantíssim que oferirà demà a les càmeres. Per exemple. Li cal omplir un parell de fulls i ho enganxa de la Viquipèdia. Fet. Després, el redactor que haurà d’escriure sobre l’exposició del comsedigui importantíssim, es limitarà a copiar literalment el que n’explica el comunicat. Amb alguna flor pròpia o amb el copia i enganxa mig desestructurat, però repetint, sense citar-la, la informació viquipedista.

Avall que fa baixada, per tant: el món és una bola i tot rodola.

De tan comuna, de tan estesa i natural, la pràctica no sembla que hagi de ser notícia. Només que, de tant en tant, algun excés n’evidencia les vergonyes. I s’explica en to de facècia. Fa riure, sí. O plorar.

Aquesta tardor ens ha fornit un exemple d’allò més bèstia sobre la pràctica del copiaienganxisme. Comença quan un centre comercial idea una més o menys enginyosa (això va a gustos) campanya de promoció i envia el seu comunicat. Continua quan l’escrit arriba a la redacció d’un diari dels que presumeixen d’antiguitat esmerilada i, com que la cosa va d’una nova espècie de peix que han trobat a la Marina Alta, el paperet acaba a la secció de medi ambient. Fins aquí, el relat més o menys rutinari de les coses. La vella pràctica de contrastar informació, comprovar les dades o, ves quina mandra, llegir abans d’escriure passa a la categoria de mania obsoleta. I algú troba d’allò més natural copiar el comunicat sense preguntes. Com s’ha fet tantes vegades.

Per tant, sabrem, perquè així s’ha publicat:

1)    que un “equip científic internacional liderat per la prestigiosa universitat de Laverton” ha descobert un peix nou i que li diuen “piscis festivus”;

2)    que la característica principal del nou peixet és el seu hàbitat: el centre comercial, un àmbit que cobreix “la principal necessitat del piscis festivus: divertir-se”, cosa que contempla la possibilitat d’“emprovar-se roba de tota mena, passejar en grup, menjar hamburgueses i fins i tot anar al cinema”;

3)    que hi ha un “cap de l’equip científic” que es diu Jack Palawer i que ha fet declaracions d’impacte sobre el peixet: “no se’n perd ni una”;

4)    que la bestiola “ha desenvolupat una glàndula única al món animal que permet que s’adapti a qualsevol promoció”: pot “aguantar la respiració” tanta estona com vulgui o “submergir-se en una piscina plena de bitllets”;

5)    i que, a més del centre comercial, ara resulta que també es troba al Facebook, el peixet: “les habilitats de la nova espècie sembla que no tinguin límits”.

I, efectivament, no en tenen: la notícia, copiada i enganxada del diari de València, ha arribat a un portal equatorià que es fa ressò de la bajanada amb britànica flegma: igual com informa d’un nou mol·lusc a l’Antàrtida o de dotze noves espècies de granota trobades a l’Índia, passa compte del “festivus” valencià.

En fi. El relat poca-solta no tindrà, probablement, gaire més recorregut. Però el fons, la pràctica nefasta que l’ha propiciat, aquest copiaienganxisme que tan fàcilment ens converteix en notícia la propaganda partidista, la versió oficial, la informació de terregada, continuarà fent-nos passar bou per bèstia grossa.

Bou o peixet.

Núria Cadenes
Periodista del setmanari El Temps i escriptora

Quan es tracta de llengües i mitjans de comunicació, un dels arguments que es pot sentir més sovint és que si la gent realment volgués consumir mitjans en català, aleshores apareixeria un empresari espavilat disposat a satisfer aquesta demanda, tot fent de passada uns calerons. Aquest clixé reflecteix una fe cega en l’eficiència dels mercats que, almenys en el cas de les llengües, no està en absolut justificada. De fet, l’anàlisi econòmica ens ha permès mostrar l’escassa predisposició de la iniciativa privada a satisfer la demanda de mitjans de comunicació en llengües relativament petites. Com tots sabem, els mitjans privats només sobreviuen si generen un nivell de guanys suficients. Aleshores, quan un mitjà privat tria la llengua amb la qual vehicular els seus continguts, els seus incentius són molt poc favorables a les llengües minoritàries. En altres paraules, la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística solen estar renyits. Això explicaria perquè la presència del català en l’oferta televisiva, i també en la radiofònica, depenen en bona mesura de la participació directa i contundent del sector públic.

Cal assenyalar, però, que una expressió clau en el paràgraf anterior és “triar la llengua”. Fa uns anys només podíem imaginar, per exemple, un diari o una retransmissió esportiva en una sola llengua. Avui en dia, com ja passava amb els llibres o les pel·lícules, els mateixos continguts es poden divulgar simultàniament en més d’una llengua. Quan apareix aquesta possibilitat, l’anàlisi econòmica ens indica que la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística comencen a fer les paus. De fet, el segment de la premsa diària a casa nostra n’és un bon exemple. Avui en dia assistim a un fenomen inèdit: tots els diaris importants produïts a Catalunya, la viabilitat dels quals depèn molt decisivament de la seva habilitat comercial, tenen almenys una versió en català. Així, en pocs anys el consum de premsa diària en català ha fet un salt de gegant fins assolir nivells força esperançadors. El motiu d’aquest avenç té a veure amb l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que ha permès abaratir significativament els costos de traducció i ha fet possible que dues capçeleres importants puguin assumir, com a part de la seva estratègia comercial, la producció d’una segona versió lingüística.

Aquest pas endavant té, però, una importància relativa. Hem après que la batalla de les llengües té lloc sobretot en dos escenaris. D’una banda, en el camp del prestigi: en la creació i difusió de cultura i pensament que transcendeixin el lloc geogràfic i temporal. D’altra banda, en el camp de la popularitat i l’ús social. En aquest segon camp, la televisió i Internet són espais fonamentals.

El consum de televisió en català, lluny de seguir les tendències favorables experimentades recentment per la premsa diària, i també per la ràdio, mostra un perfil decreixent. La principal raó és la proliferació de canals (resultat també de la revolució digital) que ha empetitit en termes relatius l’oferta pública en català. Per què aquesta proliferació s’ha produït sobretot en els continguts en lloc de en les llengües vehiculars? Fins a quin punt resulta més difícil produir dues versions lingüístiques d’un programa de televisió que dues versions d’un diari?

És ben clar que hi ha continguts específics que tenen característiques idèntiques a la d’altres béns culturals. Avui en dia, podem escollir veure les sèries nord-americanes de moda bé en l’idioma original o bé doblades al castellà. Res impediria afegir-hi el català com una opció addicional. També podem seguir les retransmissions dels partits de futbol en diversos idiomes (i en aquest cas, incloent-hi el català). Pel que fa a les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies resulta força evident que hi ha molts continguts que es podrien oferir simultàniament en més d’una llengua, si bé en d’altres casos potser resultaria una mica estrany (entrevistes en directe, noticiaris, etc.). En qualsevol cas, aquestes possibilitats tecnològiques no s’estan aprofitant. Per què?

En aquest punt m’agradaria oferir dues conjectures, potser una mica precipitades i que requeririen una anàlisi més profunda. La primera conjectura és que els catalanoparlants tenen una disposició per sobre de la mitjana espanyola a consumir els continguts en la seva llengua original per tal d’evitar les incomoditats i incoherències pròpies de qualsevol traducció. Així ho indiquen, per exemple, les enquestes sobre la preferència entre subtítols i doblatge de pel.lícules estrangeres. Si aquesta impressió és correcta aleshores potser no hi hauria una demanda massa àmplia per doblar certs continguts de l’anglès o del castellà al català (per cert, això també tindria implicacions per l’aplicació eficient de la llei del cinema).

La segona conjectura fa referència a com posar en marxa la transició cap a un model amb canals multilingües. El primer canal espanyol que decideixi oferir certs continguts també en català podria patir el rebuig d’una part de la seva audiència poc tolerant amb la diversitat lingüística. Potser, quan aquesta sigui una pràctica normal, molts canals estaran disposats a seguir-la, però marcar tendència en aquesta qüestió podria resultar incòmode.

Per acabar, permeteu-me una petita reflexió sobre el paper del doblatge i la traducció, però ara en el sentit invers. Fins ara hem parlat de l’esforç per normalitzar l’ús de la nostra llengua, i el possible paper del doblatge i la traducció. Encara que molt important, aquest no pot ser l’únic objectiu. Com a país necessitem explicar-nos al món, no solament per donar a conèixer el nostre caràcter nacional, sinó també per difondre directament i sense intermediaris la nostra creació artística, el nostre pensament, etc. Potser valdria la pena plantejar-se la possibilitat de posar en marxa un canal de televisió amb continguts propis, centrats en la informació general i la cultura, i vehiculat en anglès (l’autèntica lingua franca moderna). A molts lectors els vindrà al cap exemples d’altres canals en anglès enclavats a països de parla no anglesa: France 24, Russia Today o Al Jazzira. Està clar que, en el millor dels casos, els nostres recursos serien molts més limitats. Però potser hi podríem trobar la mida adequada i/o el format correcte.

Ramon Caminal

Professor de recerca de l’Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC, i Barcelona Graduate School of Economics

ramon.caminal@iae.csic.es

Dimecres 16 de novembre rebo un DM (missatge directe a Twitter) del David Martín-Borregón que diu:

#Terrassa 100% esc.

████████████PSOE:49.84%

█████░░░░░░░CiU:18.52%

███░░░░░░░░░PP:15.87%

██░░░░░░░░░░ERC:5.59%

██░░░░░░░░░░ICV-EUiA:5.51%

En missatges posteriors m’explica que vol donar informació electoral terrassenca i que està treballant en la visualització sobre Twitter. Fa un parell de dies que ha après a tuitejar des de Matlab, un software matemàtic amb llenguatge de programació propi, i que a través d’una API que ha obert El País pot piular els resultats electorals.

Ens trobem a primera hora de la tarda, fem pujar ràpidament la idea, passem del pla local a l’estatal i trobem lliures dos noms fantàstics: @resultats20n i @resultados20n. Els dos anem de feina fins a dalt, el David està a l’últim semestre d’Enginyeria Superior de Telecomunicacions i jo tinc diversos clients que em collen, però podem dedicar-hi les tardes de dijous, divendres, i tot el cap de setmana; tirem endavant el projecte.

L’endemà dediquem tota la tarda a la visualització, els caràcters unicode no és veuen igual en tots els dispositius i Twitter no té tecla de salt de línia. Descobrim que hi ha caràcters que trenquen paraules i d’altres que les mantenen unides i ens permeten maquetar. Aconseguim veure bé els nostres gràfics a gairebé tots els dispositiu, però Echofon mòbil i Internet Explorer trenquen les paraules per on volen. Creiem que els gràfics són el nostre gran punt a favor, preferim mantenir-los i perdre una mica de quota.

Dijous nit llanço els comptes i quedo sorprès de la ràpida acceptació que tenen, sembla que els usuaris ens estiguessin esperant. Només seguint a gent i amb la promesa a la nostre bio que donarem els “Resultats al minut del #20N” rebem moltes felicitacions i recomanacions, en tres dies ens seguiran 1.193 usuaris al compte català i 1.003 a l’espanyol. Sumant els dos comptes ens posaríem a la posició 47 del rànquing de mitjans a Twitter d’en Saül Gordillo, davant del Canal 3XL, la COMRàdio o e-noticies.

Divendres tarda, dissabte i diumenge matí són dies de treball en paral·lel, mentre jo posiciono el compte i creo una comunitat, el David millora l’algoritme, treballem amb l’skype permanentment obert i anem millorant la visualització conjuntament. Tot el gruix de la feina el fem separats físicament, fins diumenge tarda no ens reunirem per treballar plegats les últimes hores i passar la nit electoral junts. Arriben les nou de la nit, comença l’escrutini i els imprevistos.

Conceptualment el funcionament del programa és bastant simple, cada x segons consulta l’xml i si hi ha una determinada variació sobre l’escrutini tuiteja el resultat. El problema és que has de trobar la mesura justa de tweets, no saturar però no deixar de donar els resultats més rellevants, no hem tingut temps de testejar-ho correctament i anem rectificant mentre estem a l’aire.

Una de les grans virtuts de Matlab és que mentre el programa està funcionant pots veure el codi, retocar-lo i només has de reiniciar perquè s’apliquin els canvis. Això ens permet superar un altre imprevist, el nom dels partits. El País no ens ha donat els noms exactes del partits fins les 21h, hora de llançament, i algunes sigles són massa llargues i no respecten la nostra maquetació. La solució és molt ràpida però rebem crítiques per treure gràfics mal fets.

No voldríem apuntar cap al diari, de qui lloem la iniciativa, sinó cap al Ministeri de l’Interior. El propi govern ha de ser el primer interessat en que existeixin incitives com aquesta, però no és així. No dóna les seves dades a dos tuitaires, sinó només a grups mediàtics que s’han acreditat correctament. Urgeix un canvi de mentalitat governamental i començar a treballar amb criteris open data com fa l’Ajuntament de Barcelona.

En total vàrem tardar mitja hora a ajustar els dos comptes, però ja era massa tard. A les 21:45 ja estava tot dat i beneït, i començàvem a rebre els primers unfollows; hi ha qui tanca la tele i n’hi ha d’altres que deixen de seguir el Twitter electoral. Curiós veure com hi ha la mateixa reacció de l’audiència en dos mitjans tant diferents.

La nit acaba amb un regust estrany, molt contents per la feina feta però amb la sensació que amb una mica més de temps i el suport d’algun grup mediàtic podríem haver tingut molta més repercussió. Creiem que hem fet un projecte molt sòlid, innovador i creatiu, que tenim una bona eina entre mans i que hem fet un bon equip, llàstima que quedin tant lluny les properes eleccions!

El post-projecte és una incògnita, tenim dos comptes que èticament haurien de quedar inactius, un codi que ens debatem si fer lliure i un saber fer adquirit que ens agradaria poder aplicar en altres projectes. Estem pensant en fer-ne alguna adaptació (borsa, audiències de tv…) i estem oberts a noves idees, esperem que les pugueu descobriu ben aviat per Twitter.

Eduard Martín-Borregón

Periodista i fotògraf freelance

David Martin-Borregón

Enginyer superior de Telecomunicacions, especialista en visualització i anàlisi de dades

Un any més el Sona 9 ha donat l’oportunitat a tots els joves grups i cantants que intenten obrir-se camí per donar a conèixer la seva música a través d’un concurs que ha creat escola. La nostra feina, a banda de fer de coordinadors, és assessorar i formar molts dels grups que s’hi presenten.

La realitat és que aquest és un dels atractius d’un concurs que ja fa onze anys que funciona i que molts grups valoren positivament, tant si el guanyen com si no. No es tracta només de participar, hi ha altres valors i detalls en el món de la música que s’han de cuidar al màxim i que a molts se’ls escapen. Tots aquests grups que comencen han d’entendre que el treball, la constància i l’aprenentatge a la llarga pot fer obtenir molt bons resultats.

Grups com Manel, Els Amics de les Arts, Sanpedro, Ix!, The Gruixut’s o La Iaia, guanyadors de l’edició del 2010, entre molts altres, són també culpables que el Sona 9 s’hagi convertit en una de les plataformes musicals més actives que hi ha a Catalunya i en el portaveu musical d’una generació de joves amb molt de talent que utilitza el concurs com a caixa de ressonància de les seves atractives propostes musicals que, cada cop més, arriba a un públic molt inquiet i obert d’orelles.

El bon ambient i el companyerisme que hi ha al Sona 9 ha deixat clar que l’eslògan aquell de “més que un concurs” ara per ara queda petit amb aquesta nova fornada de grups, en què els valors universals de les persones és a la mateixa alçada que la passió que senten per la música aquesta nova generació de músics amb un cor molt gran.

Un cop acabada l’edició del 2011, la maquinària del Sona 9 es posa en marxa per coordinar i assessorar els guanyadors i donar-los totes les facilitats a l’hora de gravar, promocionar i produir els seus discos de debut, així com també els grups que han accedit a altres premis del concurs. Però aquesta és tan sols una petita part de la vida que dóna i té el Sona 9, ja que es van produïnt diferents accions al llarg dels primers mesos de l’any, just abans d’encetar la nova temporada amb la convocatòria d’una nova edició.

Hi ha molta vida després del Sona 9 perquè el nostre segell de garantia és una bona referència per a molts agents culturals i musicals que, un cop acabada aquesta edició s’han posat en contacte amb nosaltres per intentar programar els grups a les seves sales o festivals. També festivals com l’Aphònica de Banyoles, el Tinglado de Vilanova i la Geltrú o l’Espai Jove Fontana de Barcelona seran nous espais que acolliran el Sona 9, que se sumen així als clàssics i habituals del Mercat de Música Viva de Vic, el BAM de les Festes de la Mercè a Barcelona, l’Acústica de Figueres i la Fira de Música al Carrer de Via-seca.

I això només és un petit avanç dels projectes promocionals del Sona 9 per al 2012: una caravana musical que intentarà mostrar a tot Catalunya els nous valors emergents de la música en català.

La repercussió i la qualitat de les propostes del concurs estan fora de tot dubte i tenen molta vida. He dit concurs? Bé, la veritat és que crec que ha quedat molt clar que el Sona 9 és més que un concurs, deixem-ho com la plataforma musical de grups emergents de Catalunya i en l’escola de la jove música moderna catalana.

Ferran Amado

És fundador de la revista Enderrock. Ha treballat a Ràdio l’Hospitalet i a COM Ràdio, a més de col·laborar al diari El Punt i a la revista musical El Tubo del País Basc. També ha coordinat el Concurs de Música de Badalona. És autor del llibre La música del dimoni (La Rotllana, 2005). Actualment dirigeix el Concurs de Maquetes Sona 9, escriu a les capçaleres Enderrock i Jaç, i treballa a Ràdio Ciutat de Badalona.

Encara em trobo gent que quan sap a què em dedico em pregunten si les biblioteques no acabaran desapareixent amb “això” d’Internet. De vegades se’m fa difícil d’explicar el que pels bibliotecaris ens sembla una cosa òbvia… que precisament com més Internet, més informació i, per tant, més necessitat de disposar de professionals que siguin capaços d’ordenar i servir el que cada cop sembla més caòtic, que és la informació.

Sí, les biblioteques no “trafiquem” amb llibres, CD, DVD, etc. sinó que ens dediquem al món de facilitar l’accés a la informació, sigui quin sigui el seu suport i la informació digital no és més que informació en un suport, això sí, diferent als que fins ara havien imperat, els suports analògics.

Dit això, certament la irrupció d’Internet ha transformat abastament la nostra societat. Les biblioteques treballen molt directament al costat de les persones i és lògic que a mesura que els usuaris canvien els seus hàbits i es modifiquen les seves necessitats, els professionals de les biblioteques han anat adaptant els serveis que ofereixen.

Les biblioteques públiques, les que es dirigeixen al públic en general i que s’engloben en l’anomenat Sistema de Lectura Pública de Catalunya, són actualment un dels èxits col·lectius dels quals podem estar més orgullosos al nostre país. L’acció coordinada, en diferents graus d’intensitat, del Govern de la Generalitat, de les diputacions provincials, dels consells comarcals i dels ajuntaments (que en són els titulars i qui més esforços hi dediquen) ha permès que actualment puguem gaudir d’un molt bon conjunt de biblioteques. Els índex d’ús d’activitat d’aquests equipaments no paren de créixer any rere any i això és gràcies, en part, a com els professionals bibliotecaris han sabut adaptar aquests equipaments a les necessitats derivades de la Societat de la Informació.

Precisament aquests dies s’estan duent a terme les sessions Pla estratègic cultura Catalunya 2021 impulsat pel Departament de Cultura amb la finalitat d’obrir un període de debat entre el Departament i el sector cultural per analitzar les línies futures a assolir.

Les biblioteques hi són representades i a la sessió corresponent han aparegut diferents referències a la interacció entre la tecnologia i el món de les biblioteques. Des d’aquest punt de vista se m’acudeixen quatre eixos que poden ésser considerats en allò que respecta al futur de les biblioteques:

• Foment de la lectura en un entorn digital.
• Reptes de la digitalització i canvi en el model de servei i de negoci.
• Evolució futura de les biblioteques públiques en un entorn fortament tecnològic.
• Capacitat d’assumpció de costos de la informació electrònica.

La informació en format digital no és cap novetat a les biblioteques. Ja fa molts de temps que les biblioteques ofereixen aquest servei ja fos, inicialment, amb la consulta en sistemes locals de CD-Rom, com mitjançant accés per Internet a bases de dades, revistes electròniques, etc.

La novetat ara és l’anomenat llibre electrònic (e-book), que necessita d’un aparell específic per ésser llegit, ja sigui un lector de llibres electrònics (e-reader), tauletes (IPad, Galaxy, etc), el mateix portàtil o fins i tot els telèfon mòbils. En aquest sentit fa relativament poc temps que poden llegir una novel·la en format llibre electrònic tot i que el 1971 ja es va crear la primera biblioteca de textos electrònics dins del Projecte Gutenberg.

El mercat de l’e-book és segurament al nostre país, un mercant incipient. Ni hi ha excessiva oferta (tot i que s’incrementa any rere any) però certament supera, i de bon tros, la demanda. Les causes són múltiples i les intentarem estudiar en properes entrades però sí que podem dir que tant el mercat editorial de casa nostra com el Sistema de Lectura Pública hi estan treballant per poder oferir ben aviat aquest nou servei a totes les persones usuàries de les nostres biblioteques.

Josep Vives i Gràcia

Cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

josepvives@gencat.cat

biblioteques.gencat.cat
cultura.gencat.cat/biblio
blocs.gencat.cat/biblioteques
facebook.com/bibliotequescat
youtube.com/user/canalbib
twitter.com/bibliotequescat
flickr.com/photos/bibliotequescat
slideshare.net/bibliotequescat/presentacio-20-subdirecci