Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

“Gràcies a les xarxes socials puc estar en contacte amb gairebé qualsevol persona del planeta”. Una de les raons que s’esgrimeixen per entrar a les xarxes socials és la Teoria dels sis graus de separació, de Duncan J. Watts, per la qual qualsevol individu pot estar connectat amb qualsevol altre al món a través de cinc intermediaris (amics d’amics), amb un total de sis connexions o enllaços. La seva simplificació ha portat a afirmacions del tipus: Microsoft ha confirmat que només sis nodes ens separen del Papa o la reina d’Anglaterra. Segons això, si volem arribar a la Reina d’Anglaterra llavors només ens cal entrar a qualsevol xarxa, fer-nos amb molts amics i en un vist i no vist la seva altesa escoltarà nostre missatge.

Sembla ser que aquesta reflexió l’han seguida aquells individus i empreses que volen connectar amb la seva audiència de forma pràcticament immediata, pensant que la seva mera presència serà garantia de ser escoltats. Res més lluny de la realitat.

Qui sóc a la xarxa ve determinat segons Nicholas A. Christiakis i James H. Fowler en el seu llibre ‘Connectats’ per:

- La connexió, el nombre de relacions, amb quants individus em relaciono i el nombre de relacions de cadascun d’ells.

No és el mateix relacionar-se amb 5 persones que tenen 5 amics cadascuna (31 persones en total), que relacionar-se amb 5 persones que tenen 2 amics cadascuna (16 persones en total). No obstant això, si aquestes 5 relacions comparteixen els mateixos coneguts directes, el nombre de nodes d’aquesta xarxa serà molt menor que el d’una altra amb connexions molt diverses.

Tot això fa que la nostra posició a la xarxa sigui relativa, com més connexions tingui la nostra xarxa més al centre estarem, en cas contrari ens acostarem a la perifèria.

- El contagi, el que flueix a la xarxa social.

Això determina tant la influència que tinc a la meva xarxa com el poder d’influència de les meves relacions cap a mi. Influència seria la probabilitat associada a un node de transmetre o impedir la transmissió de noves idees o pautes de comportament a la xarxa. El contagi deixa de tenir efecte a partir del tercer grau de separació.

No només importa la forma de la xarxa sinó els continguts que es transmeten a través d’ella. Moltes vegades els que més sustenten la nostra xarxa no són les nostres relacions més fortes com a família o amics, sinó connexions febles amb qui compartim interessos.

Sorgeixen eines per ponderar la relació entre connexió i contagi, mesurar aquest grau de reputació i influència i establir rànquings, però com s’explica en aquest post de Francesc Grau, “els factors que composen el producte final identitari són secrets i generen desajustos importants”. De fet, el canvi de l’algoritme en l’eina més coneguda, Klout, ha fet que variï ostensiblement la puntuació de multitud d’usuaris en un mateix dia i torni el debat sobre el seu grau de fiabilitat.

Altres eines a tenir en compte són:

Blocs: Blog Pulse, PostRank.

Diverses xarxes socials: Peerindex, Socialmention.

Twitter: Twittercounter, SocialBro, TweetStats.

Facebook: Booshaka.

Google+: PlusClout.

Potser per a les empreses el realment rellevant no són les eines a utilitzar sinó els resultats del mesurament d’indicadors al llarg del temps com l’activitat, les recomanacions, la relació amb els seus públics rellevants o fins i tot les compres dels membres de la seva comunitat. És llarg de construir, però és la millor manera de constatar qui sóc a Internet i quina influència tinc.

Patricia de Andrés (web)

Consultora de Màrqueting i Comunicació 360º.

Altres articles de l’autora:

> Netiqueta, normes de comportament i empresa

> Primers passos de les empreses a les xarxes socials

Tags: reputació

Aquesta entrada s'ha publicat el 27-10-2011 a les 8:18 i arxivada en Internet i TIC, Màrqueting i publicitat, Xarxes socials. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.