Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

1. Fes de periodista.

• No et conformis amb la informació d’agències o de mitjans germans, en el cas de consorcis amb televisió, ràdio i/o premsa de paper. La informació d’aquestes fonts és vàlida per als primers moments, però no per romandre permanentment al nostre web sense modificacions. Corrobora, matisa o desmeteix les dades que t’arriben. Agafa el telèfon, vés a rodes de premsa… Enriqueix la informació de partida, amplia-la, adapta-la al perfil del teu lector.
• Elabora els teus propis continguts. Investiga. No és una pèrdua de temps, és la teva feina. Els periodistes digitals no només són vàlids per fer continguts propis sobre noves tecnologies. Són, per damunt de tot, periodistes. I la primera llei de l’empresa periodística és oferir exclusives, articles originals i únics. És l’únic recurs que et et convertirà en un mitjà de referència i, de pas, et donarà audiència perquè et desmarcaràs de la resta.

2. Enllaça. Enriqueix i contextualitza les informacions amb enllaços interns i externs. I que aquests siguin pertinents. No val enllaçar a una home. Cal dirigir el link a la part concreta del web on es fa referència a allò que expliquem. L’enllaç és l’essència de la World Wide Web. No hi renunciïs.

3. Sigues multimèdia. Internet suporta text, imatge, arxius de vídeo, so, animacions. No giris l’esquena als recursos que et dóna la xarxa. Si ho fas, estàs comunicant amb uns altres codis, però no amb els d’internet, com assenyalava a l’anterior sèrie d’articles sobre el periodisme digital a Catalunya.

4. Cita.

• Per ètica periodística i perquè així l’internauta té l’oportunitat de consultar fonts més properes als esdeveniments que expliques. El nostre prestigi dins i fora d’internet se’n beneficia.
• Signa els articles. No els elabora “el mitjà”, en abstracte, sinó una persona, o diverses, sigui en teletips, premsa escrita, ràdio o televisió. Per què a internet ha de ser diferent?

5. Adapta els continguts als suports i vies de consulta principals de la teva audiència. Elabora contingut accessible i perfectament visible amb els navegadors i aparells que utilitza la teva audiència: mòbils, tablets, televisió… I no oblidis els RSS. Pensa que cada vegada més els continguts a internet es consulten per vies diferents a l’ordinador tradicional, sigui de sobretaula o portàtil (PDF: Informe La Prensa: Digital vs Papel, AIMC, 2011).

6. Redacta amb frases i paràgrafs curts. Un paràgraf, una idea. La lectura en pantalla és, per naturalesa, més lenta que en paper. Adapta el teu relat dels fets, i divideix, si cal, l’article en diverses parts complementàries, enllaçades entre sí. Redacta un killer title, un titular que expliqui la notícia, que serveixi per posicionar-te als buscadors i que desperti l’interès del lector. Una pista: els titulars quilomètrics no serveixen.

7. Sigues ràpid publicant, però pensa que ni la rapidesa ni la quantitat d’articles penjats no ho són tot.

• A internet, com en qualsevol altre mitjà, el lector espera informacions ben treballades, que vagin més enllà i que ajudin a la comprensió dels esdeveniments. Actualitza els articles, aprofita que els mitjans digitals no tenen hora de tancament. Alhora, no vulguis publicar-ho tot. Val més publicar un article ben treballat que deu on només s’ha fet copy/paste, se n’ha canviat el titular i se n’ha afegit una foto.
• Hi ha poques coses pitjors en un mitjà digital que una portada eterna on s’acumulen desenes de titulars i fotos. Sobretot si tenim en compte que quan l’internauta fa una ullada a la nostra home, en llegeix aproximadament cinc. La resta són escannejats i descartats a l’instant, en el procés rapidíssim que segueixen els nostres ulls i cervell quan entrem a un web: decidim el que ens interessa en només uns segons. Per tant, inconscientment reduïm les dades a les que hem de prestar atenció. O sigui que la majoria dels nostres titulars simplement no existeixen per a molts lectors. Facilitem-los les coses.

8. Manté una hemeroteca. Els continguts són el teu principal actiu. Cuida’ls i no esborris continguts antics ni els deixis fora de l’abast del públic. Internet és en si mateixa una hemeroteca gegant. I el teu mitjà és, per definició, una foto d’una societat, d’un moment històric, d’un país. Com a professionals del sector tenim l’obligació de mantenir consultables els nostres treballs passats, que tenen un valor incalculable per entendre millor l’època que vivim.

9. Obre canals de comunicació amb l’audiència i respon les preguntes i suggeriments que t’hi facin.

• En els darrers temps, aquest feedback es vehicula més aviat a través de xarxes socials com Facebook o Twitter, a on els usuaris es mostren més disposats a donar consells, emetre crítques o dirigir preguntes directes. Han agafat el relleu dels formularis al web o dels mails corporatius (del tipus redaccio@xxxxx.cat). Aquests són tota una incògnita per als usuaris, que no saben ben bé qui hi ha a l’altra banda, si és que hi ha algú. Per contra, les xarxes socials, per definició, acosten internautes, fins i tot en el cas dels comptes corporatius. Estan especialment dissenyades per posar en contacte persones o empreses. Enviar missatges és extremadament senzill, i l’internauta així ho entèn. És la via més fàcil. Per què no tenir-la en compte?
• Si un mitjà aposta per aquesta via, la del contacte amb l’audiència a través de les xarxes socials, cal no perdre de vista que els seus perfils i/o pàgines necessitaran manteniment diari. No val obrir presència 2.0 i no prestar atenció al que ens diu la comunitat. No oblidem que les xarxes socials ens faciliten una oportunitat única per ser escoltats, però també per escoltar. Són molt més que un gran altaveu, molt més que una via de comunicació unidireccional. No n’hi ha prou de farcir un Twitter corporatiu amb un RSS que repiqui automàticament tots els nostres titulars. Cal una persona (o diverses) que responguin dubtes, agraeixin els suggeriments i les crítiques o raonin la posició del nostre mitjà en segons quins casos.
• Aquesta persona és clau. És la nostra cara al món 2.0, on una intervenció desafortunada pot afectar greument la nostra reputació. I ja sabem què passa en aquests casos: encertaràs 200 vegades i probablement ningú se’n farà ressó; ara bé, una sola errada et pot situar a l’ull de l’huracà. La reputació online (la nostra credibilitat a la xarxa, si ho preferiu) beu d’aquests detalls.
• A més, cal que els nostres missatges a les xarxes socials s’adaptin a la lògica i peculiaritats pròpies de cadascuna d’elles. A Twitter, per exemple, cal que respectin el límit de caràcters, que incloguin enllaços, esments, hashtags, etc. I pensem que habitualment els dos moments informativament més importants del dia són a primera hora del matí i al vespre/nit, precisament quan les xarxes socials també bullen. I de vegades bullen comentant els nostres continguts. Cuidem especialment els nostres missatges en aquells moments.

10. Abraça les noves tecnologies. Xarxes socials, smartphones, tablets, etc., poden donar una empenta de qualitat al teu mitjà. Uns permeten establir un feedback sense comparació amb la teva audiència. Altres et poden permetre pujar continguts a la xarxa de manera gairebé instantània i des dels llocs dels fets. El somni del periodista. Cada vegada tenen més penetració i fins i tot estan canviant (novament) les vies per les quals el ciutadà s’informa. No els menyspreïs.

I un de complementari que, alhora, és també principal: redacta amb ortografia i gramàtica correctes. La llengua és una de les teves eines principals. Cuida-la. Tot comença per aquí. Si no mantenim aquest principi, cap dels altres punts té validesa. Per molt que la peça informativa s’ajusti als preceptes indicats, si està farcida de faltes d’ortografia o de construccions incorrectes, perd la credibilitat i, per tant, el seu valor. Repassa, rellegeix i confia en els correctors.

Jaume Pla (LinkedIn, Twitter)

Periodista digital

Altres articles de l’autor:

> El repte del 324.cat, el repte dels diaris digitals catalans (I)

> El repte del 324.cat, el repte dels diaris digitals catalans (i III): pastilla blava o vermella?

“Gràcies a les xarxes socials puc estar en contacte amb gairebé qualsevol persona del planeta”. Una de les raons que s’esgrimeixen per entrar a les xarxes socials és la Teoria dels sis graus de separació, de Duncan J. Watts, per la qual qualsevol individu pot estar connectat amb qualsevol altre al món a través de cinc intermediaris (amics d’amics), amb un total de sis connexions o enllaços. La seva simplificació ha portat a afirmacions del tipus: Microsoft ha confirmat que només sis nodes ens separen del Papa o la reina d’Anglaterra. Segons això, si volem arribar a la Reina d’Anglaterra llavors només ens cal entrar a qualsevol xarxa, fer-nos amb molts amics i en un vist i no vist la seva altesa escoltarà nostre missatge.

Sembla ser que aquesta reflexió l’han seguida aquells individus i empreses que volen connectar amb la seva audiència de forma pràcticament immediata, pensant que la seva mera presència serà garantia de ser escoltats. Res més lluny de la realitat.

Qui sóc a la xarxa ve determinat segons Nicholas A. Christiakis i James H. Fowler en el seu llibre ‘Connectats’ per:

- La connexió, el nombre de relacions, amb quants individus em relaciono i el nombre de relacions de cadascun d’ells.

No és el mateix relacionar-se amb 5 persones que tenen 5 amics cadascuna (31 persones en total), que relacionar-se amb 5 persones que tenen 2 amics cadascuna (16 persones en total). No obstant això, si aquestes 5 relacions comparteixen els mateixos coneguts directes, el nombre de nodes d’aquesta xarxa serà molt menor que el d’una altra amb connexions molt diverses.

Tot això fa que la nostra posició a la xarxa sigui relativa, com més connexions tingui la nostra xarxa més al centre estarem, en cas contrari ens acostarem a la perifèria.

- El contagi, el que flueix a la xarxa social.

Això determina tant la influència que tinc a la meva xarxa com el poder d’influència de les meves relacions cap a mi. Influència seria la probabilitat associada a un node de transmetre o impedir la transmissió de noves idees o pautes de comportament a la xarxa. El contagi deixa de tenir efecte a partir del tercer grau de separació.

No només importa la forma de la xarxa sinó els continguts que es transmeten a través d’ella. Moltes vegades els que més sustenten la nostra xarxa no són les nostres relacions més fortes com a família o amics, sinó connexions febles amb qui compartim interessos.

Sorgeixen eines per ponderar la relació entre connexió i contagi, mesurar aquest grau de reputació i influència i establir rànquings, però com s’explica en aquest post de Francesc Grau, “els factors que composen el producte final identitari són secrets i generen desajustos importants”. De fet, el canvi de l’algoritme en l’eina més coneguda, Klout, ha fet que variï ostensiblement la puntuació de multitud d’usuaris en un mateix dia i torni el debat sobre el seu grau de fiabilitat.

Altres eines a tenir en compte són:

Blocs: Blog Pulse, PostRank.

Diverses xarxes socials: Peerindex, Socialmention.

Twitter: Twittercounter, SocialBro, TweetStats.

Facebook: Booshaka.

Google+: PlusClout.

Potser per a les empreses el realment rellevant no són les eines a utilitzar sinó els resultats del mesurament d’indicadors al llarg del temps com l’activitat, les recomanacions, la relació amb els seus públics rellevants o fins i tot les compres dels membres de la seva comunitat. És llarg de construir, però és la millor manera de constatar qui sóc a Internet i quina influència tinc.

Patricia de Andrés (web)

Consultora de Màrqueting i Comunicació 360º.

Altres articles de l’autora:

> Netiqueta, normes de comportament i empresa

> Primers passos de les empreses a les xarxes socials

L’edició digital ja és un present. En molts pocs anys hem passat d’un escepticisme general a una acceptació total quant al seu èxit, tot i que aquesta acceptació és vista a contracor per part d’algunes persones.

Les noves tecnologies estan canviant el paradigma tradicional del món de l’edició i estan creant nous escenaris. De primer, constatem que les noves tecnologies disruptives estan fent “forat” aprofitant-se d’algunes de les limitacions del paper: limitació en la distribució de les publicacions, estocs de llibres i de revistes en els magatzems no vendibles que acaben essent destruïts i malbaratant la inversió econòmica, reactualitzacions i recorreccions impossibles, escassa interactivitat, etc. (Si bé constatem les limitacions del paper, qualsevol proposta editora digital hauria de contemplar la possibilitat d’una proposta a paper, sense, però, que una hagi de ser mimètica de l’altra). En l’entorn digital hi ha diverses propostes. En veurem algunes.

En la lectura fora de línia la publicació digital s’instal·la (ja sigui a través d’un ordinador, internet o bé telefonia) en el dispositiu de qui llegeix. És a dir, qui llegeix la publicació és ‘propietari’ d’un bé que el té en el seu dispositiu de lectura; per a gaudir-ne no cal disposar de connexió a internet. A fi d’evitar la còpia dels documents, les companyies editores generalment protegeixen els fitxers amb DRM. Aquest sistema de protecció imposa serioses restriccions a la lectura, les quals van més enllà de l’estricte evitació del pirateig: limitació del nombre d’aparells i del nombre de vegades que es pot instal·lar un document, imposició d’haver-se de registrar en un compte, la qual cosa pot ser més o menys tediosa segons la distribuïdora (element tremendament important a l’hora de comprar i que, malauradament poques companyies saben gestionar correctament), etc.

A més de la problemàtica de la proliferació de diferents formats dels fitxers i del cada vegada menys estàndard epub, ens trobem que tot conflueix en els programaris de lectura, que han de saber gestionar aquestes opcions i, alhora, oferir prestacions lectores gratificants. Les grans companyies creen programaris de lectura que s’instal·len en diferents dispositius (mòbil, tauleta, ordinador, etc.), a fi que qui llegeix pugui disposar de la lectura del fitxer en diferents entorns i, també, disposar de diverses prestacions, com ara la lectura social i, sobretot, facilitar la compra de llibres en la seva botiga. Altres companyies (i és una tendència creixent) van més enllà i malden per vincular al màxim la lectura amb un dispositiu que elles mateixes distribueixen (Apple n’és un exemple paradigmàtic). És el que s’anomena ecosistema tancat: inclou l’aparell, el programari de lectura i la distribuidora.

Desenvolupar un sistema d’aquesta natura no està a l’abast de les petites companyies: la inversió que es necessita per disposar d’un sistema de lectura controlant el DRM, que funcioni en diferents dispositius i de diferents sistemes operatius,  etc., és car.

Una altra opció de lectura fora de línia és la de convertir les publicacions en aplicacions. Amb independència del grau d’enriquiment desitjat, cada aplicació ha d’adaptar-se a la perfecció al dispositiu i programari de l’aparell, a fi d’aconseguir el que es pretén: proporcionar el màxim de satisfacció ‘lectora’ a qui llegeix. I si bé cada vegada estan apareixent programaris que faciliten la conversió del programari per a diferents sistemes operatius, no és una qüestió banal. A més, també ens podem trobar en què aquest programari estigui vinculat a un aparell i, fatalment, a una distribuidora (com l’iPad-Apple). En aquest cas, les capacitats d’edició (vegi’s la política de ‘censura’ d’Apple), de comercialització (vegi’s les limitacions d’Apple a proporcionar les dades dels subscriptors als editors i el marge que es queda), menen a un entorn car i que pot dependre cada vegada més de grans interlocutors internacionals. No cal dir, però, que aquest entorn pot ser una bona solució tant per a qui llegeix (experiència força satisfactòria en la compra i lectura) com també per a qui edita, ja que li facilita la venda i la distribució de la publicació. També hem de tenir present, però, que no tothom creu que calgui enriquir la lectura amb aditaments que es consideren gadgets.

Al costat d’aquestes propostes, existeix un altre corrent que malda per la lectura en el núvol i per donar el protagonisme lector a la web. Hi ha algun mitjà més universal que internet i la web? Internet permet arribar arreu del món i en qualsevol moment, interactuar, actualitzar permanentment les dades, dialogar entre qui escriu i qui llegeix, saber el nombre de consultes i qui llegeix, etc. Aquest sistema també permet diversos models de negoci, des de les subscripcions a un fons a la consulta de publicacions determinades. És un sistema que està basat més en “l’ús” que no pas en la “propietat” de les publicacions. A fi de controlar-ne l’accés hom pot establir sistemes d’accés protegits per contrasenyes.

En aquest context, el recentment creat Laboratori de Beat.cat acabem de publicar el Manual de llengua per visibilitzar la presència femenina, d’Eulàlia Lledó i Cunill i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. El Manual es consulta en línia i en obert i, mercès a l’html5 (i un petit javascript), ofereix unes prestacions lectores millors que les que oferien fins ara els navegadors. La lectura a través dels navegadors patia de l’anomenat look web i no era massa atractiva. Amb l’html5 i el css3 es poden generar productes tan atractius i interessants com moltes aplicacions fetes a mida i en local. A més, la majoria dels navegadors segueixen els estàndards de la web, per la qual cosa no cal desenvolupar adaptacions per a cada un dels sistemes operatius que existeixen. A més el Manual que acabem de presentar s’adapta dinàmicament  a la mida i la disposició de la pantalla de qualsevol dispositiu, ja sigui ordinador, tauleta (tàctil o no), smartphone, etc. A l’últim, l’html5 permet que la publicació es conservi a la memòria cau de l’aparell, amb la qual cosa per a llegir un llibre no cal la connexió permanent a internet.

Josep M. Vinyes
Editor de Beat.cat

La nostra vida és plena de pantalles. Cada dia passem diverses hores davant la pantalla d’un ordinador, la d’un telèfon mòbil, la d’un tablet… i la del televisor, és clar. Tot i l’increment constant del temps diari dedicat a l’ús d’internet a través de l’ordinador, no podem oblidar que el televisor segueix sent l’aparell amb qui passem més temps: gairebé quatre hores diàries de mitjana. Lluny de disminuir, el consum de televisió fins i tot ha augmentat en els darrers anys, fet que contradiu clarament les teories que pronosticaven que internet suposaria la fi de la televisió.

El televisor ocupa un lloc central a les llars i fins i tot podríem dir que els habitatges es moblen i es decoren tenint en compte on s’ubicarà aquesta pantalla. La també anomenada “caixa tonta” va néixer com un dispositiu que en aquell moment tenia com a única finalitat veure la televisió. Però això ha canviat, i molt. Ja fa anys que el mateix aparell serveix per veure-hi continguts audiovisuals enregistrats com els DVD, els vídeos domèstics i les fotos de família o per connectar-hi les consoles de videojocs. I el que ens queda per veure.

Malgrat el seu nom, el televisor no és un territori exclusiu de les cadenes de televisió. I cal dir que això a la indústria de la televisió li costa de digerir. Han estat moltes dècades amb un domini absolut d’aquesta pantalla, amb uns espectadors obedients que cada dia miraven els seus continguts a l’hora establerta i amb una competència més aviat reduïda. Les coses, però, s’han anat complicant per aquesta indústria: ara hi ha molts més canals de televisió, la xarxa internet atreu massivament l’atenció dels espectadors i es posen a la venda tota mena de dispositius que es connecten al televisor i que poden suposar una disminució del temps dedicat a veure televisió convencional.

Els espectadors de televisió són ara també usuaris de la xarxa. S’han acostumat a la immediatesa, a poder interactuar, a participar, a decidir quin contingut volen en cada moment, a ser ells mateixos creadors de continguts… I tot això els encanta, de la mateixa manera que els segueix agradant passar quatre hores diàries davant del televisor. Potser, doncs, ha arribat l’hora de començar a gaudir de la riquesa i la interactivitat de la xarxa a la pantalla del televisor.

Així ho han entès ja al sector de l’electrònica de consum. És per això que gran part dels aparells de televisió que avui trobem a les botigues són dispositius capaços de connectar-se a internet, el que s’anomena televisió connectada o Smart TV. Els principals fabricants de televisors s’han adonat que els seus clients volen veure els continguts en qualsevol moment i que fins i tot estan disposats a veure’ls en dispositius a priori menys aptes per al consum televisiu, com ara el PC o el mòbil. Per tant, el pas lògic era facilitar que els continguts sota demanda es puguin veure també a la pantalla del televisor.

El que fa uns anys semblava un somni avui és ja una realitat. O gairebé. Els aparells de televisió disposen de la tecnologia necessària per poder veure continguts de vídeo sota demanda amb el simple ús del comandament a distància i asseguts còmodament al sofà. Doncs ara que la tecnologia ho permet, el que cal és que hi hagi abundància de continguts i serveis, i aquí algú potser no està fent els deures. No s’entendria gaire que fóssin precisament les cadenes de televisió les que intentéssin posar obstacles a l’arribada de la interactivitat a la pantalla del televisor.

És obvi que els fabricants de televisors impulsen la televisió connectada per afavorir els seus propis interessos. D’una banda per vendre més aparells i de l’altra perquè a partir d’ara volen adoptar un nou rol: el de decidir quins continguts sota demanda es poden veure als seus dispositius… i quins no. Si abans els televisors eren simples dispositius per veure els canals de TV, ara són també la porta d’entrada a un catàleg de continguts interactius. I són empreses com Philips, Samsung, LG o Sony les que decideixien quins continguts i serveis s’ofereixen des dels seus aparells.

Per tant, es produeix la paradoxa que les cadenes de televisió ara han de negociar amb algú altre per arribar a la pantalla del televisor, que se suposava que era el seu hàbitat natural. Almenys si volen oferir als espectadors (o potser ja n’hem de dir usuaris) els seus continguts sota demanda.

Per evitar aquesta dependència dels fabricants de televisors (i els costos de desenvolupar un servei diferent per a cada marca), la indústria de la televisió busca alternatives. Una opció és l’anomenat HbbTV (Hybrid Broadcast Broadband TV), una iniciativa europea per impulsar un estandard de televisió connectada que permetria a les cadenes de televisió oferir seveis interactius sense intermediaris. I sense competidors, ja que les cadenes serien les úniques que tindrien assegurada la seva presència en l’entorn HbbTV. En països com Alemanya i França l’HbbTV ja comença a donar els primers passos però no hi ha cap garantia d’èxit. De fet, cal tenir en compte que l’HbbTV només serà una realitat si els fabricants de televisors incorporen aquesta tecnologia als aparells, i ja hem vist abans que la seva estratègia més aviat va per altres camins.

Com que el televisor és la pantalla més utilitzada, és ben normal que també sigui la més desitjada i tothom vulgui ser-hi. A part de les cadenes de televisió, els principals creadors de continguts i serveis a la xarxa (Facebook, Twitter, YouTube, Flickr, etc.) també busquen maneres d’arribar a aquesta pantalla. I ho aconsegueixen arribant a acords amb els fabricants de televisors o amb altres actors com per exemple els fabricants de consoles de videjocs, ja que són aparells que reuneixen les dues característiques necessàries per assolir el seu objectiu: es connecten al televisor i es connecten a internet. Per tant, són entorns ideals per oferir serveis interactius a través de la pantalla del televisor.

Altres empreses que originalment no tenien interessos lligats al món de la televisió no dubten ara a entrar-hi amb força. Apple ja va fer-ho fa uns anys amb AppleTV, demostrant que la simplicitat i la facilitat d’ús són determinants en l’entorn televisiu. I més recentmenmt Google també ha començat a mostrar les seves cartes. GoogleTV ja és una realitat als EUA i en pocs mesos ho serà també a nivell europeu. La principal aportació de Google és que a través de la seva plataforma tothom podrà desenvolupar i distribuir una aplicació interactiva per ser utilitzada a la pantalla del televisor. És a dir, que Google TV obre les portes del televisor a tot el món i ja hi ha milers de desenvolupadors arreu del món preparant les seves aplicacions.

La batalla pel televisor ha començat i ningú pot saber encara com acabarà. Com hem vist, cada vegada hi ha més sectors interessats en arribar a la pantalla del televisor o a controlar quins continguts s’hi distribueixen. Uns intenten tenir un nou paper en la cadena de valor i controlar l’oferta de continguts i serveis, altres volen mantenir com sigui el seu model de negoci de sempre i altres busquen la manera de fer-se un forat a la pantalla reina per aconseguir part de l’atenció d’aquests usuaris que passen cada dia quatre hores davant l’aparell. Sembla bastant clar, però, que seran els mateixos consumidors els que com sempre acabaran determinant quin és el camí.

Si algú creia que el món de la televisió estava estancat i que tot ja estava inventat, res més lluny de la realitat. El sector és ple de dubtes i incerteses i justament això el fa encara més apassionant.

Ferran Clavell (@fclavell)

Cap de continguts dels Serveis Interactius de TV3

Quan el 15 d’octubre vaig teclejar www.eltemps.cat per començar a treballar-hi, vaig tenir una sensació estranya: una barreja d’il·lusió i de temor, convençuda que aquell clic canviaria radicalment la història d’una capçalera que ja enfila els 28 anys de vida. Internet ens nega un plaer tan primari com tocar i olorar, girar els fulls amb delicadesa i fins i tot, endreçar meticulosament cada exemplar. Però ens recompensa posant al nostre abast noves eines perquè el producte de paper, que és i seguirà essent la columna vertebral del projecte d’EL TEMPS, es consolidi encara més.

Amb www.eltemps.cat fem un salt qualitatiu que, essent honestos, hauríem d’haver fet fa molt de temps. Tecnològicament, no innovem massa, és cert. Però la irrupció a la xarxa i als continguts per a pissarreta digital, el tablet, ens situem a l’avantguarda dels setmanaris europeus i nord-americans. I ho podem fer mercès a la solvència d’un mitjà de comunicació que des dels inicis, el 1984, ha dibuixat el mosaic d’informació i opinió d’una sola nació, bo i vertebrant tres redaccions que produeixen continguts unitàriament. Ja som el setmanari de paper dels Països Catalans, i ara ho serem també en digital.

La versió tablet d’EL TEMPS podrà adquirir-se a través del quiosc digital Zinio –on també es troben més publicacions en llengua catalana– de manera esporàdica, amb la compra d’un número determinat o per subscripció. A la revista digital, el lector hi trobarà no únicament el contingut íntegre d’EL TEMPS d’aquella setmana, sinó més continguts multimèdia relacionats amb cada informació que faran més intensa la lectura de la revista. I els més avesats a les xarxes socials també podran seguir l’actualitat a través del Twitter i de la pàgina del Facebook, un espai que connectarà directament les opinions i els interessos dels lectors amb les redaccions de la revista a Barcelona, a Palma i a València. Tots els periodistes de la casa som ara periodistes multimèdia, i pensem en paper i en digital a la vegada. La transició ha estat fàcil i engrescadora.

Si feu un passeig pel web, veureu que som corredors de fons, no pas velocistes. És a dir, no trobareu una actualització minut a minut de tot allò que passa al món, sinó una selecció prou acurada de les informacions d’actualitat que més poden interessar el nostre lector. També hi trobareu un valor afegit del corredor de fons: articles, entrevistes, opinions i dossiers, que sovint haureu pogut llegir abans al paper. Generarem continguts propis exclusius per al web, això sí, duts al nostre terreny, és a dir, el màxim de circumscrits a l’àmbit dels territoris de parla catalana, sense oblidar l’actualitat més rellevant de casa nostra i del món. Per descomptat, la xarxa de corresponsals que el setmanari té arreu del món també nodrirà el web.

EL TEMPS, doncs, esdevé una plataforma multicanal de difusió de continguts per a realçar el prestigi d’una capçalera que garanteix la qualitat periodística des d’una òptica catalanista, un patrimoni compartit des de fa prop de trenta anys per milers de persones, de cap a cap del domini lingüístic. La barreja d’il·lusió i temor és ja només il·lusió. Després d’una setmana de rodatge, els primers resultats –les estadístiques a la xarxa creen addició, però són necessàries- ens indiquen que el salt digital era una demanda que calia cobrir.

EL TEMPS ha començat a reescriure la seva història. I no és poc, en època de vaques magres…

Gemma Aguilera

Coordinadora de www.eltemps.cat

@ELTemps_actu

@ELTemps_paper