Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Segurament si us preguntés si és important que una empresa gestioni la seva reputació, la majoria de vosaltres respondria afirmativament sense dubtar. Però si us demanés si cal que gestioneu la vostra reputació personal, aleshores les respostes serien més variades. Molts potser creieu que això de gestionar la reputació és cosa de les grans empreses o dels famosos. Si és així, aquest article us demostrarà que gestionar la reputació és important per tothom. No us creieu? Doncs continueu llegint.

La reputació és la percepció que tenen de nosaltres la resta de persones. És a dir, com ens veuen globalment parlant (no és només una qüestió de físic, per exemple). És això que moltes vegades en llenguatge col·loquial anomenem “prestigi” o “fama” (tot i que el significat d’aquest terme s’ha distorsionat molt darrerament).

El concepte de reputació no és nou. Podríem dir que és tan antic com l’ésser humà. Ara, però, sovint sentim parlar de la importància de gestionar la reputació digital. No es tracta, com hem dit, d’una cosa nova, sinó d’una nova dimensió. Si abans les empreses quan gestionaven la seva reputació només ho havien de fer a nivell offline, ara han d’afegir un nou escenari: el digital. I això canvia una mica les regles del joc.

En la formació de la reputació (online i offline) influeixen dos factors:

1. El que nosaltres fem i diem de nosaltres mateixos
2. El que els altres diuen de nosaltres (fruit del que han sentit o de la seva interacció directa amb nosaltres).

El primer factor el podem controlar, perquè depèn només de nosaltres. En les empreses, el departament de comunicació s’encarrega d’aquesta part, a través de notes de premsa, organització d’esdeveniments, gestió d’entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació… El segon factor és extern i depèn de terceres persones, així que no el podem controlar. Podem intentar, això sí, gestionar-ho. La Xarxa ens ajuda a fer-ho.

Internet incideix en totes dues parts de la suma:

1. Perquè gràcies als mitjans socials podem dir la nostra i aconseguir visibilitat: fent un blog, gestionant activament els nostres perfils a les xarxes socials… podem explicar tot el que sabem d’un tema i posicionar-nos com a experts.
2. Perquè gràcies als mitjans socials, també els altres poden opinar i aconseguir que el seu missatge arribi fàcilment a més gent. Poden fer-ho a través del seu blog, opinant als blogs d’altres o participant a les xarxes socials.

Davant d’aquesta realitat, podem fer dues coses: adoptar una actitud passiva i fer com si això no anés amb nosaltres, deixant tota la nostra reputació en mans de tercers, o actuar proactivament i gestionar directament la nostra reputació. És cert que no podrem evitar que algú ens critiqui, però imaginem que algú diu a Facebook que nosaltres hem dit tal cosa i no és cert. Si ho detectem (i hi ha eines que permeten fer-ho), com a mínim podrem donar la nostra versió dels fets.

Certament, a nivell individual i personal no és habitual que la gent ens vagi criticant per la Xarxa, cosa que en el cas d’empreses i productes és més comú: per una mala experiència amb un producte, per mala atenció en un servei… Però, com advertia fa uns dies el Francesc Grau, la nostra vida ja és, també, digital. I és que no podem evitar ser digitals.

Però no pensem només en negatiu! Podem fer una lectura positiva d’aquest nou escenari: els mitjans socials ens permeten expressar-nos i ser visibles, i això és útil tant si treballes en una empresa com si ho fas pel teu compte. Quan gestiones la teva reputació estàs creant la teva marca personal, i aquesta t’acompanyarà sempre, vagis on vagis. Perquè la teva reputació és teva, personal i intransferible.

Així, es converteix en la millor carta de presentació a nivell professional. Les empreses de selecció de personal cerquen candidats a les xarxes socials, però també contrasten la informació del nostre currículum a la Xarxa i testegen la nostra reputació digital. Gestionar adequadament la teva reputació es pot convertir en una oportunitat professional. Mai havia estat tan fàcil mostrar i demostrar tot el que saps, el que has fet, el que t’agradaria fer, el que ets capaç de fer. A què esperes? Mans a l’obra!

Cristina Aced
Consultora de comunicació corporativa i digital

La indústria del periodisme està immersa en un procés de transició. No obstant això, aquesta transformació no s’ha d’interpretar únicament com la substitució de l’antiga informació analògica per la moderna informació digital. El que s’està donant és un canvi de cicle entre dues cultures periodístiques. Després d’una època de transmissió unidireccional, arriba el moment dels autèntics espais de trobada on conrear de manera adequada les relacions socials. Sense oblidar l’essència de la professió, és clar.

Entre l’extrem que consisteix a assaltar abruptament el públic amb els nostres continguts i el que es fonamenta en l’atracció i la seducció, hi ha una àmplia gamma de possibilitats. La informació radiofònica, per exemple, és al primer àmbit. En el pol oposat se situa el cinema, que congrega els espectadors amb una amabilitat que ni tan sols pot ambicionar la televisió. Pel que fa a internet i les noves tecnologies, allò intrusiu està representat pel correu electrònic i les alertes dels telèfons mòbils. La navegació per la web, a través de qualsevol dispositiu –ordinador, tablet, smartphone, etc.–, és just el contrari.

Per aconseguir el nostre objectiu, els mitjans hem de deixar de perseguir els ciutadans d’una manera tan grollerament desesperada. No podem basar la nostra tàctica a estar a l’aguait tant en els suports tradicionals com en els nous escenaris comunicatius: xarxes socials, mòbils, etc. Si no som capaços de nuar llaços d’interès mutu i benefici recíproc, ho tindrem molt difícil en el futur. És a dir, per sobreviure en l’univers digital, no n’hi ha prou amb ser un caçador a l’estil clàssic. Ells, els caçadors de la comunicació, tendeixen a reduir a un paquet bàsic i estàndard tot el divers que volen explicar a persones i grups molt diferents i que estan en situacions i contextos que poc tenen a veure entre si. I no, no és això el que hem de fer.

La polifonia s’està imposant avui a la veu solista; la bona educació, a les males maneres. És un error adreçar-se a milions d’individus segons la nostra posició d’emissor hegemònic. El més intel·ligent i elegant és fixar-se en la seva condició plural abans que en la nostra naturalesa professional. Si seguim clonant continguts en mitjans i suports, aparentment estalviarem, perquè la producció serà més barata. Però el que realment pot passar és que en última instància tinguem menys ingressos, ja que els usuaris acabaran buscant material a mida.

No hem de perdre de vista que som mitjans. Durant dècades, hem estat egocèntrics, ens hem barallat amb els nostres competidors amb acritud i hem estat superbs al minimitzar les crítiques i queixes dels nostres consumidors. Hem estat caçadors. Malgrat aquests problemes, som bons aprenent. A partir d’aquest instant, hauríem d’esforçar-nos per sortejar l’amenaça de les marques blanques de la informació: les seccions de notícies dels cercadors, els agregadors, els portals d’obscura procedència i dubtosa reputació, etc.

Gran part de les peces que acullen aquestes plataformes ha estat fabricada per empreses genuïnament periodístiques. Tanmateix, aquests genèrics donen per fet que el vincle amb el client és més fràgil que en el passat i actuen en conseqüència. Refusen la lleialtat dels seus usuaris a mig o llarg termini a favor de la satisfacció immediata de la seva curiositat informativa. Entre el (para)mitjà i el lector no hi ha cap compromís, i no pot haver traïció si prèviament no hi ha hagut compromís. La seva lliçó ens il·lustra sobre el que no hem de fer.

Josep Lluís Micó Sanz
Periodista. Director del Màster en Reporterisme Grup Godó-Blanquerna

Si una cosa cal destacar de les cadenes privades de televisió és la seva constància i la seva coherència estratègica. Una vegada assolit l’objectiu d’eliminar la publicitat de TVE i obert el camí de les fusions, ara és el torn dels canals autonòmics públics de televisió. A finals de la setmana passada, l’associació de televisions privades, UTECA, ha fet públic un informe elaborat per la consultora Deloitte on es fan una sèrie de recomanacions per “impulsar el aprovechamiento de los recursos de producción” i “reducir costes en transmisión de señal y optimizar la utilización de los recursos y mejorar la calidad técnica de la oferta”.

La forma d’assolir aquests objectius és, segons Deloitte, molt senzilla: integrar tots els primers canals autonòmics en una “señal común en lengua española”, sense publicitat, que suposaria la desaparició de com a mínim un canal per a cada autonomia i amb producció pròpia a la majoria de la graella. Curiosament, a les conclusions del resum executiu només es destaquen els efectes positius d’aquesta estratègia per a les televisions…públiques!

L’estudi és un exemple de treball de consultoria brillant. És una mostra de com el consultor entén a la perfecció les necessitats del seu client, UTECA, i modela les dades i l’estratègia de comunicació associades per afavorir els seus interessos. L’informe és un estudi exhaustiu dels costos de les televisions autonòmiques públiques, però no hi ha cap anàlisi del seu retorn social. La llengua, per exemple, es considera com un factor de cost addicional de les televisions autonòmiques, que traslladen la càrrega d’aquest llast als ciutadans.

UTECA hauria de vigilar, tanmateix, amb els consells interessats i els desitjos satisfets. Segons trobo a una pàgina web de citacions famoses sembla que va ser Oscar Wilde a An ideal Husband (1893) qui va escriure: when the gods wish to punish us, they answer our prayers. Em sembla recordar de la meva formació catòlica que Santa Teresa té una frase similar sobre les llàgrimes que aboquem en les pregràries que són escoltades.  Les estratègies que UTECA ha seguit fins ara sembla que no estan funcionant tal i com esperava. La supressió de la publicitat a TVE no està aconseguint els seus objectius, sinó tot el contrari. L’audiència de la cadena pública és manté i la de les privades baixa. Els telespectadors se’n van i els anunciants no estan contents, les dues fonts principals d’ingressos estan insatisfetes.

La comunicació de masses és un ecosistema delicat i més en temps de crisi. Moure qualsevol peça sense valorar les conseqüències a llarg termini pot ser molt greu tant pels mitjans públics com pels privats. I, sobretot, pels ciutadans.

Informe Deloitte

deloitte1

deloitte2

Joan Sabaté, és director general de FUNDACC

Tercera, i última part, de la trilogia d’articles de Jaume Pla sobre periodisme digital. Consulteu la primera i la segona part que hem publicat en aquest mateix bloc.

Els teletips i els vídeos: cal que hi siguin

Que ningú entengui que aquest és un al·legat contra les agències de notícies. Servidor, que va treballar en una d’elles, creu que el seu paper és absolutament imprescindible en el panorama comunicatiu actual. Tothom publica teletips, i sovint ho fan reproduint-los literalment, i no hi ha cap problema si la informació és de qualitat. No intentem inventar la roda.

Una cosa molt diferent és basar la teva política comunicativa en els teletips i, a sobre, no adaptar-los als codis propis del mitjà. I de tota la vida les informacions d’altres mitjans (agències incloses) s’han tractat de tres maneres: copiant-les literalment; adaptant-les al nostre suport, localització geogràfica, públic objectiu, etcètera; o fent-les servir com a base per a la nostra pròpia investigació periodística.

D’aquestes tres potes, la primera és moneda comuna; la segona la veiem de tant en tant; només la darrera sembla desterrada del dia a dia dels mitjans digitals catalans. Fins i tot en alguns mitjans està mal vista: mentre “perds temps” mirant d’ampliar i enriquir una informació, deixes de copiar, enganxar i publicar altres continguts. Una vegada més, qualitat envers quantitat.

Els teletips hi han de ser. I també els continguts de mitjans germans. A ningú se li escapa que el 324.cat ha d’aprofitar la convivència amb TV3 i Catalunya Ràdio per elaborar continguts plenament adaptats a la realitat interactiva. Disposen d’un arxiu audiovisual privilegiat, el més important del país. I és evident que cal fer d’això un dels principals valors afegits de les seves notícies. Els vídeos i els àudios hi han de ser però, novament, no com a contingut sense adaptar.

Menys sovint és més

“Less is more”, deia Mies van der Rohe. És una bona frase per recordar que el que ens permetrà fer el salt endavant no serà tenir publicades totes les notícies que escup el teletip, ni tots els vídeos i àudios que generen les empreses germanes. Les audiències han pujat en els darrers anys, sí, però encara poden pujar més si s’aposta per continguts diferenciats.

De fet, això és la pràctica principal dels dos mitjans que habitualment ocupen els primers llocs en les estadístiques d’audiència. Un d’ells, exclusivament digital, fa anys que aposta pel camí del contingut propi i per una línia editorial molt marcada que li ha reportat milers de seguidors fidels. L’altre, amb una edició online parcialment tancada, ha sabut jugar de manera magistral la carta de les xarxes socials per donar valor als articles de l’edició en paper.

Un i l’altre han trobat el seu camí. Hi ha altres mitjans que ara, en ple 2011 i amb anys de trajectòria, encara no. Molts directors i gerents d’aquests darrers opinen que els redactors de l’edició a la Xarxa són simples traductors dels treballs d’altres.

Els periodistes que hi treballen no són els que més pateixen les conseqüències d’aquesta estratègia, d’aquest paper equivocat que molts han atorgat a les seves edicions digitals. Són els lectors, els internautes, els usuaris, els principals perjudicats. Caldrà veure quina pastilla prenen els responsables. Si es decideixen per la de color blau i seguir amb l’estratègia conservadora, còmoda i mandrosa. O si, per contra, agafen la vermella, donen un pas endavant i tots en sortim beneficiats.

Qui sap, potser falta poc perquè el Telenotícies de TV3 obri edició amb una exclusiva creada, treballada i cuinada pels redactors del 324.cat. Quan serà normal que altres mitjans obrin amb un contingut elaborat per un digital estarem davant de la veritable revolució. Aquells seran els dies que el periodisme digital català haurà superat aquesta pesada adolescència que li fa preguntar-se cada dia qui és i cap a on va.

Jaume Pla (LinkedIn, Twitter), periodista digital

Segona part de l’article que vam publicar el divendres 23/09/2011. La tercera la podreu llegir els propers dies, al bloc d’Escacc.

Internet és un nou mitjà (deixeu-me simplificar) amb, de moment, poca història al darrere. Sí, una història molt intensa, però fins ara és curta. I tots els mitjans necessiten passar un temporada de maduresa abans de trobar el seu llenguatge comunicatiu propi.

Diaris, ràdio, televisió, cinema, còmic… Tots han superat les èpoques pioneres adaptant codis d’altres mitjans ja consolidats. La ràdio va ser durant molt de temps un diari parlat. La televisió, una ràdio amb imatge. Quan van voler deixar de ser com el fins aleshores germà gran, van créixer. Una vegada van passar l’adolescència van trobar la seva raó de ser, el seu paper dins de la societat. I és un paper que segurament no haurien imaginat mai.

Mirem-ho en el cinema: d’un espectacle de circ a una plataforma narrativa de primer ordre, al que cal sumar la creació d’una indústria que mou bilions d’euros arreu del món. Segurament si no haguessin existit els Méliès, Griffith, els mestres soviètics, italians, francesos i alemanys, o Orson Welles, per dir només uns noms, seguiria sent un espectacle minoritari.

Aquells que van veure el potencial del nou mitjà i van esforçar-se per inventar un llenguatge propi (muntatge, posada en escena, tràveling, pla curt, mitjà, panoràmica, etc) van ser els que van fer del cinema el que és ara. Ells van fer possible convertir una atracció de fira en una eina prou robusta com per explicar relats complexos.

Però, insisteixo, els llenguatges nous no es creen del no-res. Cal un temps d’hibridació, d’experimentació, de manlleu dels codis ja establerts -encara que hagin estat ideats per a altres plataformes-, de prova i error.

Comparem, per exemple, els informatius de la tele d’ara i els de fa unes dècades. Tothom recorda els Telediarios en blanc i negre, amb un presentador al que es definia, amb tota la raó, com a “busto parlante”, i que llegia un seguit de notícies sense gairebé cap imatge. L’esforçat presentador feia ràdio parlada, i reproduïa gairebé fil per randa el “parte” de Radio Nacional.

Avui dia un periodista televisiu mai llegirà en pantalla un teletip directament sortit del forn, si no és una ultimíssima hora d’importància capital. No. En modificarà el redactat en funció de molts factors, entre ells les imatges que disposi.

Esclar que hi havia unes evidents limitacions tècniques. I les noves càmeres i equips de transmissions i d’edició van fer possible tenir imatges de gairebé tot arreu. La maduració del llenguatge i les innovacions tecnològiques van fer possible la superació d’aquell model. I, alhora, es van encunyar la llei d’or de la televisió: no és notícia si no en tenim les imatges.

Copy/paste: ho volem publicar tot

Pel que fa a internet, girem la vista cap a mitjans de la dècada de 1990. La popularitat creixent de la World Wide Web empeny els principals grups de comunicació a tenir presència a internet. També convenç alguns emprenedors per crear el seu propi mitjà exclusivament a la xarxa.

L’aposta d’uns i altres, en termes crematístics, és minsa. La por d’entrar en un entorn nou i desconegut, sense un retorn de la inversió clar, fa que els diaris digitals que s’engeguen disposin de poc personal i escassos recursos.

La lògica empresarial és clara en aquest sentit, ja que encara no hi havia unes regles de joc clares per recuperar els cèntims invertits. Massa incògnites per invertir-hi sense reserves: cal cobrar per la informació? Obrim tot el web o deixem una part de pagament? Només amb els banners publicitaris ja cobrim despeses? Cal que els periodistes tinguin una formació específica o només reciclant professionals d’altres mitjans ja fem via?

El resultat, com deia, va ser unes redaccions petites i guiades per un objectiu erràtic: publicar-hi una gran quantitat d’informació. La citada aposta per la quantitat porta els periodistes a viure amb el cul clavat a la cadira, convivint diàriament amb el repte de publicar tot el que, creuen, és pertinent. A la web hi cap tot, no tenim límit d’espai ni hora de tancament. A més, tenim accés a teletips d’agències de tot el món. La temptació estajanovista és massa forta per negar-s’hi.

El repte es va afrontar amb el copy/paste com a arma principal. Val més publicar una desena de teletips, encara que alguns d’ells ni passin per la portada, que dues informacions, encara que aquestes estiguin elaborades i pensades per a internet. Una base d’actuació que encara avui, gairebé dues dècades després (repeteixo: dues dècades després) és plenament vigent. Irònicament es manté, encara que el temps de maduració del mitjà hagi demostrat que aquells que fugen del model “ho-hem-de-tenir-tot” són els que obtenen més èxit d’audiència i, sobretot, d’influència en el sector. Són la referència, aquells a qui tothom mira de reüll i a qui, eventualment, es copia.

El periodisme digital també és periodisme

La majoria de professionals de la comunicació digital del país sap que una informació adaptada al mitjà online ha de contenir enllaços pertinents (no val el típic enllaç a una pàgina principal), articles relacionats, vies per compartir els continguts a xarxes socials i arxius multimèdia, siguin fotos, àudios, vídeos o animacions.

I sap també que cal redactar de manera diferent, fugint dels titulars llargs de les agències, o pensant un titular per a la portada i un altre per a la secció; o tenint en compte que els buscadors han de poder indexar aquella notícia fàcilment i que, per tant, l’ajudem si posem al titular les paraules clau més lògiques per a una posterior recerca.

I és conscient, així mateix, que un copy/paste en la majoria de les ocasions no porta enlloc. No ens diferencia de la nostra competència i no aporta valor afegit més enllà de la velocitat de publicació. Al contrari, pot jugar en contra nostra si hem acostumat al lector a unes informacions que fugen d’aquest model i apliquen alguns dels principis que acabem de descriure. A més, un copy/paste rarament es tradueix en cap valor afegit, en cap raó de pes que forci l’internauta a tornar.

Fa anys que els directius dels diaris digitals del nostre país tenen al davant un dilema, i pocs s’atreveixen a agafar el toro per les banyes. La primera opció és seguir així, amb unes redaccions digitals escanyolides i que actuen només com a replicants de teletips i de continguts fets per altres i per a altres plataformes. Un model barat que permet la supervivència del mitjà a curt termini.

És fer-ho així o no fer-ho, responen els apòstols de la precarietat, en una opció que condemna el periodista digital a ser sempre de segona. Tampoc cal menysprear l’impacte d’aquest rol en la motivació dels periodistes, que es veuen condemnats a no exercir. Perquè desenganyem-nos: es pot estar en una redacció, publicar continguts i no fer mai feina periodística: ampliar la informació, contrastar-la, treballar temes propis…

Aquesta visió és el pare i la mare d’una altra pràctica sense sentit: la publicació automàtica de titulars a xarxes socials, via comptes de Twitter i Facebook mantinguts per RSS. És la quadratura del cercle: copio, enganxo i publico un teletip; automàticament es publica també a Twitter o a altres xarxes socials. Però, amics, resulta que la idea genial té una via d’aigua de la mida del Googleplex: sovint ni s’entén, ni té sentit en aquell àmbit. El titular no hi cap perquè no tenim temps d’adaptar-lo a la piulada, ni d’etiquetar-lo amb un hashtag, ni d’afegir-li un enllaç… I el que és pitjor: lògicament el periodista ocupat en altres tasques rarament té temps d’atendre ni de respondre a les piulades d’altres usuaris. Tenim un compte a Twitter que piula en solitari i que ningú no entén. Bravo.

La segona opció és permetre que els periodistes digitals facin la seva feina. Temes propis, treballats amb criteris comunicatius clars i amb una aposta per la qualitat més que per la quantitat. El periodisme de tota la vida, vaja.

Perquè són digitals, però per sobre de tot són periodistes. Les redaccions catalanes estan plenes de gent jove, motivada i amb criteri, que entén les necessitats del mitjà i està disposada a experimentar per comunicar de manera eficient.

Només cal que els deixem sortir al carrer, agafar el telèfon, anar a rodes de premsa o fer entrevistes. I que no només ho fem un dia cada mes, sinó que confiem en ells per donar una altre rumb a la informació de cada dia. I que destaquem adequadament els seus reportatges o cròniques, sigui al propi web, a les xarxes socials o als mitjans germans.

Afortunadament, al mateix 324.cat hi ha exemples de continguts molt ben treballats per l’equip de redacció. Especials, reportatges, etc. A l’actualitat diària, però, es reprodueix la dependència de les fonts citades.

Els defensors de la primera opció asseguren que és inviable per cara. És molt costós, fan entendre, deixar que els periodistes digitals facin la seva feina igual que els de ràdio, premsa o televisió. És insostenible enviar el periodista d’esports a l’estadi per cobrir un partit de futbol. Ja en té prou informant mentre segueix la retransmissió televisiva de torn. Aquest extrem, evidentment, ni es contempla a altres sectors.

De fet, és molt significatiu veure la rebel·lió de les emissores de ràdio perquè la Lliga de Futbol Professional no els permetien l’entrada als camps. Més enllà de les causes últimes del conflicte, s’olorava una flaire d’indignació entre els professionals radiofònics perquè havien de comentar el partit des de l’emissora, amb un monitor. I tenien tota la raó del món. Per què amb els periodistes digitals l’actitud és diferent? Com es pot fer informació de qualitat si no es permet al periodista ser allà on és la notícia? Per què ens permetem violar un dels principis fonamentals del periodisme? I, sobretot, per què ho entenem com una cosa “normal”?

És interessant veure, en contrapartida, com les innovacions tecnològiques aterren sense cap problema en els mitjans. Per exemple, pensant en el SEO, la majoria dels mitjans digitals catalans ja han posat en marxa iniciatives conceptuals i tecnològiques interessants, com ara cuidar les metadades, convertir les adreces en URL friendly o afegir path/rastro de migas/fil d’Ariadna (anomeneu-ho com volgueu) a cada plana.

També es desenvolupen versions per a smartphone o per a iPad, i es té cura que la informació tingui sentit si es consulta via Google Reader o Netvibes. I es fan widgets perquè els internautes s’enduguin l’actualitat al seu web o al seu mòbil, o aplicacions per als nous televisors amb connexió a internet.

O es canvien dominis i marques fruit d’estratègies errades. Prescindir del domini 3cat24.cat, per exemple, era imprescindible en la nova etapa del mitjà. Aquesta marca, segurament la més difícil de recordar de l’internet en català, era un despropòsit en si mateixa. Segur que el nou posicionament li facilitarà la tasca d’arribar amb més coherència als internautes, encara que hagi de pagar el preu de difuminar la marca Catalunya Ràdio

Com veiem, en l’apartat tecnològic el problema simplement ni es planteja: segueix la seva evolució natural i s’apliquen solucions creatives perquè el contingut estigui perfectament adaptat als nous suports. Si parlem d’enginyeria, per entendre’ns, cada vegada tenim més clar què cal per oferir una informació de qualitat. Però en el terreny dels continguts és una altra cosa.

Jaume Pla (LinkedIn, Twitter), periodista digital