Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

L’àmbit natural del podcàsting és la ràdio, en tant que es basa en el seu llenguatge: el de la comunicació sonora. Però com hem vist en entrades anteriors (‘Els podcasts dels mèdia‘ i ‘Els podcàsters amateurs‘), els podcasts fan possible que altres mitjans aliens al so entrin en aquest terreny, alhora que són la “ràdio personal” de molts podcàsters independents. Però també podem abordar el podcàsting des d’una altra perspectiva: el de la comunicació corporativa. Dit d’una altra manera, quin ús poden fer-ne les organitzacions.

El podcàsting pot ser una eina de comunicació molt útil, tant com a canal informatiu intern i extern com a plataforma de continguts que complementin la imatge de marca. Cal tenir en compte, però, les seves peculiaritats. Sobretot, la seva naturalesa sonora. Per tant, com a premissa bàsica l’organització s’haurà de plantejar si aquell contingut que vol difondre té potencial sonor i si la comunicació sonora és la millor manera per fer-ho. En aquest cas, podem experimentar en el podcàsting per a diverses situacions comunicatives: comunicació interna, branding, marketing i publicitat, divulgació, relacions públiques o business (B2B) i business to consumer (B2C). Vegem-ne alguns exemples.

• Southwest Airlines. Fan servir el podcast com a eina de comunicació interna i de relacions públiques, per reforçar els valors de l’empresa, remarcar objectius o donar informació corporativa.
• Purina. El seu “Purina Petcasts” és un servei per als clients i un valor afegit per a la marca. La idea és clara: vagis on vagis, escolta els especialistes i aquells que estimen els animals (el terme pets que es refereix als animals domèstics els permet jugar amb el nom del podcast).
• Radio Vaticana. Un ús clàssic del podcàsting per part d’una ràdio. Però per al Vaticà, és un canal molt útil per difondre les homilies i missatges de Benet XVI a un públic potencial global.
• IBM. Sota el paraigües de “IBM podcasts” ofereixen un ampli ventall de continguts: negocis, novetats tecnològiques, desenvolupadors… És una oferta àmplia i especialitzada, que ofereix als clients moltes opcions de trobar allò que busquen.
• Arsenal FC. El seu “Arsenal Podcast” és un exemple d’ús del podcast com a plataforma de continguts multimèdia, que permet als seguidors d’aquest club de Londres de submergir-se en l’univers gunner. El podast, en aquest cas, és un canal bàsicament de notícies i entrevistes.
• Space Nightclub. “We Love Radio” és el podcast que produeix aquest club noctur d’Eivissa per difondre notícies, entrevistes i música sobre les sessions dels diumenges, anomenades We Love Sundays at Space. Un canal atractiu per als amants d’aquests espais i la seva música.
• Museo Reina Sofía. Aquest és un dels casos més singulars i interessants. La “Radio del Museo Reina Sofía” no està plantejat com un complement sinó com un element més del museu, un continent que ofereix com a contingut una experiència sonora. Parteix de la base que els museus han menystingut el so i intenta incorporar-lo. Ho fa amb quatre canals (exposició, col·lecció, xarxa i exploració sonora) que tenen una identitat pròpia.

Aquests són només alguns exemples de com les institucions i organitzacions (com hem vist, de característiques i sectors ben diferents) estan explorant el podcàsting com un canal més de comunicació. Perquè el terme “audiovisual” inclou l’àudio, amb les seves peculiaritats. Malgrat que sovint ho oblidem.

Toni Sellas. Periodista i doctor en ciències de la comunicació

Un dels majors frens en la vida és la por, i una de les coses que més temem és el desconegut. Algunes empreses senten que adoptar la filosofia de la web social i començar estratègies en xarxes socials és com entrar a una festa on tots parlen un idioma que desconeixen.

Conèixer els codis que regeixen la conducta dels membres de qualsevol comunitat és el primer pas per a poder relacionar-se amb les persones i integrar-s’hi. Així, ens sentim segurs que entenem el context en el qual ens relacionem, estem confiats que les nostres paraules i obres no són malenteses, i que tractem als altres amb el respecte que esperem que ens tractin.

La netiqueta és l’etiqueta d’Internet, el conjunt de regles que ordenen els comportaments en els espais virtuals. A cada xarxa o comunitat poden existir normes específiques derivades de les característiques de la plataforma o dels propis membres a les quals hem d’estar atents quan interactuem o participem.

Virginia Shea, en el seu llibre Netiquette, dóna una sèrie de pautes per relacionar-se a Internet que serien aplicables a totes elles:

• Regla 1: Mai oblidi que la persona que llegeix el missatge és humana i que té sentiments que poden ser ferits.
• Regla 2: Adhereixi’s als mateixos estàndards de comportament en línia que vostè segueix a la vida real.
• Regla 3: Escriure tot en majúscules es considera com cridar i, a més, dificulta la lectura.
• Regla 4: Respecti el temps i ample de banda de les altres persones.
• Regla 5: Mostri el costat bo de la seva persona mentre es mantingui en línia.
• Regla 6: Comparteixi el seu coneixement amb la comunitat.
• Regla 7: Ajudi a mantenir els debats en un ambient sa i educatiu.
• Regla 8: Respecti la privacitat de terceres persones.
• Regla 9: No abusi del seu poder.
• Regla 10: Perdoni els errors aliens.

En aquest nou paradigma les empreses i institucions es relacionen a la xarxa a través de múltiples veus, a través dels clàssics interlocutors corporatius però també mitjançant les contribucions de qualsevol dels seus empleats. En l’actualitat conviu la reputació com a empresa juntament amb la reputació individual de cadascuna de les persones que hi treballen, ja no existeix en únic missatge explicat unilateralment sinó que s’interioritzen la cultura corporativa i les formes de fer de l’organització per després traslladar-les a la manera de cadascun.

Per facilitar la participació de tots els membres de l’organització és molt convenient que l’empresa posi a la seva disposició una guia d’ús. D’aquesta manera s’assegura que totes les persones relacionades tenen una formació adequada i suficient sobre les xarxes socials en si i com relacionar-s’hi.

Trobem casos molt interessants a Catalunya tant a l’Administració Pública com a l’empresa privada:

• Generalitat de Catalunya: Guia d’usos i estil a les xarxes socials
• Cesicat: Guia per a l’ús segur de les xarxes socials
• Banc Sabadell: Códi d’ús de las xarxes socials

Si com a empresa empoderem als nostres empleats, si enfortim les seves capacitats, aconseguirem una presència més completa, rica en matisos i molt més rellevant a la xarxa perquè gràcies a les seves veus la nostra veu serà més alta i el nostre missatge més clar i més creïble.

Patricia de Andrés (web) és consultora de Màrqueting i Comunicació 360º.

Sorprèn veure com, des de fa ja força temps, alguns programes de televisió tracten les xarxes socials. En el cas dels magazins o els programes de debat, la integració haurà estat més o menys exitosa, sobretot després d’una primera etapa on tot es confonia i es creaven perfils personals de Facebook amb el nom d’un programa de TV, una pràctica prohibida en aquesta xarxa social i molt menys rendible que no pas una “pàgina de fans”. En tot cas, avui dia ja molts programes tenen la seva pagineta de Facebook i el seu compte de Twitter i se’n fa menció explícita durant el show. Fins aquí tot correcte, però el problema rau a les ficcions, a les sèries de producció nacional (espanyola o catalana, tant hi fa).

Un dels exemples més il·lustratius el trobem tres anyets enrere, quan la Mònica Monràs, personatge emblemàtic de Ventdelplà (TV3), va obrir el seu blog personal a la xarxa per donar contingut extra als seguidors de la sèrie. A priori semblava una estratègia per implicar els espectadors més joves anant-los a buscar allà on es troben. Hagués estat ben pensada si no fos perquè, en realitat, era una pàgina web professional i corporativa que responia a l’adreça www.monicamonras.com (ja desactivada). No hagués estat molt millor, dic jo, fer servir una eina de blogs real, gratuïta i utlitzada pel jovent com ho era aleshores Blogger? L’espectador ho hagués percebut com un blog molt més real i proper i, probablement, s’hagués notat en la participació.

Tot i remarcar que aquest exemple té ja uns anys i segurament l’Internet social era tan nou aquí que tot es perdona, les conclusions encara ens serveixen avui. Alguns diran que si Blogger -per continuar amb l’exemple- no paga per aparèixer a la sèrie, no se’l pot citar. Bé, això és tractar una plataforma social com si fos un producte de consum, com una coca-cola. El mateix passava fa només unes setmanes a Física o Química (Antena3), sèrie que els adolescents (i els seus germans grans) miraven compulsivament. Si a Ventdelplà la Mònica parlava del seu blog, a FoQ els personatges parlaven del seu “Mur” sense pronunciar mai la paraula “Facebook”. Com si la xarxa social de 700 milions d’usuaris hagués de contactar i pagar a Antena3 per a aparéixer a la sèrie (i no al revés). Com si fos product placement.

El Facebook, o el Twitter, no són un producte de consum que els espectadors perceben com publicitat. Facebook és la nova “plaça del poble”, un entorn com ho era el parc o el cau, un lloc on es juga, es comparteix, es discuteix i es conversa. Si volem fer continguts de ficció creíbles i guanyar-nos als joves telespectadors, haurem de començar a dir les coses pel seu nom.

Mentrestant, fa quatre dies, la sèrie True Blood de la HBO americana posava un vídeo de YouTube durant el capítol, tal i com hagués fet una persona real en la situació del personatge. No només això, sinó que han preparat una pàgina web relacionada amb la trama plena de vídeos de YouTube i feta amb una estètica totalment fan-made que hauria pogut crear qualsevol jove. Com en saben.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Ara que cau, sembla fàcil fer-ne llenya. Fins i tot posar-hi cara d’ofès. Com si no ho hagués sabut ningú fins ara, de quin peu calça aquest darrer magnat de la comunicació (sempre hi ha un “darrer magnat”, i mai no és l’últim), com si ens agafessin per sorpresa la mena d’escrits que omplien aquell News of the World de tirades milionàries, com si haguéssim viscut convençuts que la gent que aconseguia quilos de xafarderies i escabrosos rumors per fer-ne titulars eren periodistes de raça, gent preocupada per la democràcia i el dret a la informació. O angelets bufadors.

Ara que cau, arriben els cops de pit, els quina vergonya, les mans al cap, els jo no ho sabia. Si ho diu el mateix Murdoch, això, per quin set sous no ho podem fer nosaltres, tan distants, tan diferents?

I és cert que som diferents, de moment, aquí. No pas perquè siguem més nets ni més entenimentats ni més res (la nostra humana condició queda periòdicament retratada, per exemple, en aquell penós “efecte badoc” que causa embussos al carril on no hi ha hagut l’accident), sinó perquè, ara per ara, la mena de tabloides que personificava News of the World no han trobat mercat. De tota manera, ens pot servir, aquest cas dràstic, per aturar-nos tres minuts a compartir reflexió. Sobre què entenem per periodisme, per exemple. Sobre el seu grau de qualitat. Sobre el seu paper social i cívic i polític també. I sobre les seves deformacions.

No volia avui parlar de Canal 9. De València estant, però, que és des d’on escric, és impossible obviar la cosa: quan una televisió pública esdevé sinònim de manipulació barroera, de ximpleries i propaganda en un grau tan alt que es fa pràcticament insuportable, de seguida compareix com a exemple paradigmàtic d’allò que no hauria de ser. En general, veure un informatiu de Canal 9 és predisposar-se a la collonada. Fer-ho, però, quan dóna notícies com aquella de la dimissió del ja expresident Francisco Camps, és assumir llargs minuts de mal d’estómac. Que pot ser de plorar o també de riure, si tens humor de prendre-t’ho com una paròdia. Però que fa mal, igualment. (I aquí tenim un exemple flagrant d’aquesta mena de periodisme de pacotilla: l’única manera de veure el suposat tall informatiu sense que es recargolin els budells és deixar-lo inserit en el gag d’un humorista. Ai.).

Això que passa a Canal 9, amb escàndols econòmics i sexuals inclosos, fa bona aquella dita que un agut periodista (perquè també n’hi ha, d’aquests, punyeta, també n’hi ha!) va atribuir ara fa uns anys a un partit valencià: “ja hem tocat fons; continuem excavant”. I segurament (no: segur) és un cas exagerat. Però ens mostra, precisament amb l’exageració, la part deformada de l’ofici. Igual com feia el tabloide de Murdoch.

Perquè no cal arribar als extrems llepons de Canal 9, a la brutícia obscena del News of the World, a la bel·ligerància de guerrilla urbana que practica la premsa espanyola que s’alinea a la “brunete mediàtica” per caure en pràctiques que deformen l’ofici periodístic. Ells són la part exagerada de la deformació, diguem-ne. Però també l’avís.

No faré ara el discurset de qui es posa la capa de l’objectivitat i pretén planar amb ella per sobre del bé i del mal. Cadascú es mira el món des dels seus ulls, des del seu ara i aquí, des dels seus apriorismes, els seus condicionants, les seves dèries, el seu tot. La prèdica de l’objectivitat absoluta sol amagar una concretíssima presa de partit. A favor d’allò establert, normalment, per cert.

És només que, massa sovint, trobo a faltar aquell periodisme que un dia diu que hi va haver, en aquest país, el que no es limitava a copiar frases (i ara l’un declara i l’endemà l’altre respon i ja tenim tots una setmana de fer bullir l’olla política); el que no retallava d’agència; el que no permetia omplir pàgines i pàgines de notícies intranscendents (que si una mascletada ha trencat una figureta de ceràmica del menjador de ca la iaia, que si un falcó s’ha menjat un canari en un barri marítim de València, que si etcètera: mentre l’espai queda acaparat per borumballes, d’altres qüestions, òbviament més rellevants, reben atenció escassa, superficial o, senzillament, nul·la); el que sabia jugar amb l’humor o la ironia, si és que la cosa s’hi prestava, però no ens convertia l’ofici en una banal rastellera de conyetes; el que mirava d’explicar la realitat, de fer-nos-la mínimament intel·ligible.

Perquè va existir, oi? En algun moment hi va ser, oi? Xammar, Barnils… no són pas noms de llegenda.

Núria Cadenes (Barcelona, 1970), és escriptora i treballa de periodista a València, al setmanari El Temps. Ha col·laborat en diversos mitjans (IB3 Ràdio, Catalunya Ràdio, Directe.cat…). Té publicats, entre d’altres, els llibres Cartes de la presó, L’Ovidi, Vine al sud! o AZ (premi Ciutat d’Elx 2008 i premi de la Crítica dels escriptors valencians 2010).

Segons l’estudi “Xarxes socials i màrqueting per correu electrònic” fet per Ecircle en col·laboració amb Mediacom Science, un 25% d’usuaris actius a les xarxes socials són seguidors d’una marca, dels quals el 33% volen mostrar la seva simpatia a través de comentaris, compartint contingut, fent preguntes…

Està clar, llavors, que hi ha una tendència a que els usuaris busquin una certa interacció amb les marques. Però això no acaba aquí. Els usuaris no només volen parlar amb les marques, sinó que també volen parlar sobre les marques. Hi siguin les marques presents o no. Davant d’aquesta situació, l’empresa no pot romandre amb els ulls tancats. Ha d’intentar mantenir un cert control, encara que només sigui a través de l’escolta de la xarxa, a la cerca de les mencions que fan referència a la seva marca. És igual que no comptin amb cap perfil a les xarxes socials o no disposin d’altres espais de relació, com poden ser els blocs o els fòrums. Es tracta, en definitiva, d’un exercici de responsabilitat i professionalitat envers la pròpia marca.

Perquè si avui dia podem afirmar que no totes les empreses requereixen d’una presència corporativa a les xarxes, no podem dir el mateix sobre la tasca de conèixer si:

• S’està parlant de la marca?
• Qui en parla? Quin és el seu nivell d’influència a la xarxa?
• On se’n parla? És alguna plataforma de gran penetració on se’n pot produir una gran difusió?
• Amb quin to se’n parla? Es tracta d’alguna crítica negativa o, per contra, són comentaris positius que poden tenir una àmplia acceptació?
• Quan se’n parla? S’ha produït cap fet rellevant que hagi iniciat les converses en relació a la marca?

Una empresa que actualment no tingui el seu client en aquests canals, pot pensar que la seva marca està protegida davant de qualsevol tipus de comentari. Però que avui no hi sigui no vol dir que demà no pugui ser-hi. Ha d’estar atent a possibles canvis, perquè per la manca d’aquesta responsabilitat que comentava al principi, es podria veure afectada negativament la pròpia reputació de marca.

Sí, la reputació de marca. Perquè hem de recordar una cosa, la reputació no esdevé en funció de la imatge corporativa que publiciti l’empresa, sinó del posicionament que fan els usuaris envers el seu prestigi. I la xarxa esdevé l’espai ideal per posar a prova aquest prestigi. L’empresa ho ha de tenir en compte. Per tant, l’escolta activa, aquesta tasca de seguiment que comentava, donarà pas al concepte de monitorització de marca.

Una monitorització que haurà de ser inclosa dins l’estratègia de negoci de l’empresa, una part vital del desenvolupament diari que tindrà uns objectius molt específics i un procediment molt ben estructurat. Perquè la resposta a les preguntes que feia abans ens pot donar el coneixement de què i com hem de millorar l’organització (generació de noves oportunitats de negoci, nous formats de comunicació, atenció més acurada…) perquè el mercat generi recomanacions i prescripcions a la marca. Que al final és del que es tracta.

Esther Gómez Oliete. Consultora freelance de Màrqueting i Comunicació digital  i docent del curs “Màrqueting a Internet i Comerç Electrònic” d’EducaciOnline.