Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Fins l’arribada de la digitalització, els consumidors percebien els serveis de comunicacions, informació i entreteniment com essencialment diferents. Aquesta percepció es veia reforçada pel fet que eren proveïts per empreses diferents amb xarxes específiques. L’enorme augment en la facilitat d’accés a la informació que s’ha produït com a conseqüència del desenvolupament de les TIC està produint canvis profunds en la societat. És un procés de canvi directe i intens, que es tradueix en transformacions dels comportaments socials i en els seus hàbits de consum.

El turisme ja no es pot entendre amb un model de negoci que ignori les TIC, no només per la gestió logística dels empresaris, sinó per la participació activa dels consumidors en els espais comuns creats, especialment en la informació dels establiments. Internet és l’àmbit TIC més utilitzat amb diferència pels turistes, sobretot en l’espai generat per les xarxes socials que permeten conèixer els serveis i la recomanació d’aquests entre un gran nombre d’usuaris que cerquen informació turística. Segons l’ICT, en el 95% de la contractació de viatges hi ha una intervenció més o menys discreta del canal Internet. Les aplicacions del web 2.0 també han permès la fidelització i la creació de comunitats entorn dels seus negocis i ha permès captar-ne de nous gràcies a les valoracions que deixen els usuaris de la xarxa per mitjà d’eines com Facebook, Flickr, Youtube, etc.

Els canvis que les tecnologies de la informació i les comunicacions estan produint en els viatgers es deuen, en bona part, perquè permeten una gestió més eficient dels seus recursos en alliberar temps i diners per a altres ocupacions. Aquest fet fa difícil valorar la magnitud real del procés des d’un punt de vista estrictament econòmic ja que els indicadors habituals de despesa són incapaços de recollir-ho adequadament. La millora en la qualitat de les comunicacions, la immediatesa de la informació o els canvis en les formes d’entreteniment de què gaudeixen els consumidors no s’està traduint en un augment paral·lel a la despesa que realitzen en aquestes capítols, tot i que la importància que tenen en les seves vides és clarament creixent.

Així, per exemple, els blocs corporatius són una de les eines que valoren positivament els turistes per decidir-se per un o altre allotjament, doncs incrementa encara més la visibilitat dels seus negocis a la xarxa. Molts tenen una pàgina web corporativa, però no un bloc i encara menys actualitzat. Aquest detall també pot frustrar una possible compra per intuir l’usuari una futura desatenció durant la seva estada. No hi ha res més efectiu per a un establiment turístic que tenir comentaris, positius i fins i tot algun de negatiu, per aconseguir un feedback de l’estada i aconseguir nous clients o millorar aspectes deficitaris. Aquesta implicació de l’usuari turista, o millor dit “proturista”, el fa un element necessari de participar en la millora del coneixement turístic no només pel benefici que representa implementar els suggeriments del client sinó també que pel fet d’acceptar-los, i donar-li reconeixement públic, es guanya la seva confiança en un canal cada vegada més important com el boca-orella digital.

Els darrers temps es ve parlant força de la necessitat de replantejar el mapa de la televisió digital terrestre (TDT) local de Catalunya, davant la constatació que les coses no han sortit com havien desitjat les empreses i institucions que hi tenien dipositades expectatives de negoci o de servei, ni com havien previst les autoritats públiques.

Fa pocs dies, arran de la celebració del Mercat Audiovisual de Catalunya, a Granollers, així ho constataven des de la secretaria de comunicació de la Generalitat i des del Consell de l’Audiovisual (CAC).

Ramon Font, president d’aquest organisme ho plantejava així: “tenim, per primer cop, un marc normatiu sòlid, un procés de migració digital aconseguit sense problemes i un mapa amb un total de 63 programes de TDT local en funcionament.  És a dir, dos terços de les 96 previstes inicialment”. Pel cantó dels operadors privats, dels 59 adjudicataris de llicències n’hi ha 46 en funcionament. Alguns grups importants en el paisatge espanyol van engegar el procés de renúncia a l’emissió a Catalunya, dins el context radicalment pessimista sobre la viabilitat de la TDT local en el mapa televisiu de l’Estat després de les alegries amb que es van presentar als concursos per totes les comunitats autònomes amb l’esperança d’anar vertebrant xarxes competitives.

Per un altre costat, algunes empreses amb objectius de bastir cadenes amb múltiples emissores dins de Catalunya han anat reconfigurant el mapa d’aliances, mentre d’altres han pogut mantenir el model previst inicialment, i també han aparegut iniciatives com Televisions Digitals Independents (TDI) per a afiançar alguns projectes i ajudar-los a tenir més consistència. Perquè, tot i que és força alt el nombre de canals que han engegat, pel fa a la programació que proporcionen en massa casos hi ha problemes ben visibles d’adequació a allò que preveien les bases del concurs del 2006 que havia de ser la televisió local.

Aquest fet tampoc ha de sorprendre. Si d’alguns emissors ja es temia des de bon començament quina seria l’oferta real que proposarien, la crisi publicitària que patim des del 2008 ha abocat a d’altres a buscar solucions de viabilitat allunyades de la programació de proximitat. La impossibilitat del model dissenyat per l’administració espanyola ja va ser denunciada per molts sectors des de bon principi, i la crisi no ha fet més que empitjorar les coses.

Paral·lelament, des del sector públic s’han arribat a engegar la meitat dels 37 canals previstos, un balanç pobre llastat per les dificultats pressupostàries dels ajuntaments. Ara bé, no es pot amagar que sense la migració a la TDT potser també algunes televisions municipals haurien hagut d’apagar els emissors i l’oferta pública hauria minvat, encara que els costos fossin més baixos amb la televisió analògica estrictament local. I encara bo que emissors públics i privats han pogut comptar amb el suport de la Xarxa Audiovisual Local i fins fa ben poc de Comunicàlia!

Però més enllà de les nostres fronteres el problema de la televisió local dins un paisatge audiovisual amb desenes d’emissores regionals i nacionals gratuïtes i amb uns ciutadans cada cop més abocats a accedir als continguts audiovisuals des de plataformes d’Internet és també un fet, com es palesa a França. O com posa de manifest també la marxa enrere que ha hagut de fer el Secretari de Cultura britànic respecte al seu propòsit d’impulsar la televisió local, per cobrir un buit important en el mapa mediàtic del país. Vull dir amb això que el problema no és estrictament del model català, ni de l’espanyol. És molt més complex.

D’entrada, hi ha un problema conceptual: ha d’emetre tantes hores al dia, una televisió local, amb el cost que això comporta de programació i de transmissió? Pel que fa a la programació, buscant continguts aliens a preu assequible, sindicant  o intercanviant programes o informacions. I repetint-la periòdicament per complir les obligacions d’ocupació horària del canal. A l’era de la televisió a la carta, cal plantejar quin sentit té emetre tantes hores, amb tant cost, i potser pensar en finestres horàries molt més limitades cada setmana, en les quals els ciutadans puguin tenir tota la novetat i l’emissora tenir el seu període estel·lar competint de debò al costat de les grans televisions nacionals i estatals. Passat aquest horari – i algun de repetició- l’accés als programes es pot fer per Internet. I l’excedent de temps-xarxa pot tenir altres ocupacions, si cal (compartint despeses), però no s’hauria de gravar els emissors amb costos innecessaris per a complir la seva funció social.

En segon lloc, cal revisar altres aspectes de la viabilitat econòmica d’aquesta modalitat de comunicació de proximitat. Ramon Font reiterà a Granollers les conclusions dels estudis que ha fet el CAC sobre el tema: “el sector de la comunicació de proximitat ha d’abordar dos grans reptes: la viabilitat econòmica i la qualitat de l’oferta”. I afegí: “Pel que fa la viabilitat econòmica el que proposem és estudiar les possibilitats de modificar el mapa de les demarcacions, en el sentit de reduir-ne el nombre per fer-les més grans i per tant més viables econòmicament [el subratllat és meu], així com per adequar-les millor a la situació demogràfica i socioeconòmica que tenen”.

De primer, la idea sembla coherent: una dimensió més gran pot oferir avantatges teòrics en la facturació publicitària, i un menor nombre de competidors o d’emissores territorials facilita també la negociació d’aquesta publicitat. Però la realitat pot ser més tossuda, i els mercats publicitaris, a escala local, poden guiar-se per altres lògiques que no són la del nombre i la grandària: l’anunciant de gran circuit (espanyol o català) i l’agència o central publicitària que li orienta la campanya rares vegades arriben a buscar la cobertura local, i per tant els resulta indiferent que una demarcació abasti uns milers més d’habitants, simplement perquè a penes faran servir la TDT local com a suport.

I pel que fa als anunciants locals, tinc els meus dubtes que necessiti redefinir-ne l’extensió, i fins i tot que sigui oportú. Primer, perquè sovint la seva activitat econòmica no necessita una cobertura territorial més àmplia, i menys si ha de pagar més per arribar a uns destinataris que no són sinó perifèrics respecte al seu interès. I segon, perquè com més gran sigui la demarcació més s’allunya del concepte de televisió de proximitat i més es dilueix la relació entre l’operador i els anunciants, en paral·lel amb la dissolució de la relació amb els ciutadans-espectadors.

En definitiva, abans de fer el pas de modificar o demanar la modificació de les demarcacions de la TDT local, caldria fer i revisar bé els estudis que s’han fet i es puguin estar fent, incloent-hi  la consulta amb els publicitaris, no fos cas que les meves sospites fossin certes.

I, en tot cas, es podria afegir una altra línia de treball per a revisar el model actual. Si s’accepta que una part de les demarcacions són “contra natura”, és a dir, no es corresponen a la realitat socioeconòmica de la zona (és a dir, a les relacions territorials d’ordre econòmic, social, cultural, d’oci, etc.), caldria analitzar si per comptes de fer-les més grans no és més viable i –sobretot- adequat reduir-ne la dimensió i augmentar-ne el nombre: en cada lloc, municipal, de barri, d’un petit nombre de municipis o comarcal, segons el que convingui. O sigui, retornar a la flexibilitat que havia tingut sempre la televisió analògica local per a teixir complicitats amb les societats locals, que és a qui ha de servir. I tot i això, tampoc no hi hauria garanties de viabilitat econòmica.

Però el que no és acceptable és que la tecnologia i els interessos que genera imposin models d’explotació que no s’ajusten a les necessitats. Al segle XXI s’ha de poder exigir a la tecnologia que ofereixi solucions flexibles i a mida, no obligar a les empreses comunicatives a adaptar-se a uns formats prefixats des de lluny. Sinó, el futur de l’audiovisual de proximitat estarà sobretot en les plataformes multimèdia via Internet i altres serveis de telecomunicació, que permeten generar microespais i microserveis a la mesura de les necessitats i possibilitats de cada comunitat.

Joan M. Corbella
Professor del departament de Comunicació i membre de l’Observatori de la Producció Audiovisual (grup de recerca UNICA) de la Universitat Pompeu Fabra

Existeixen realment les redaccions integrades? Cal pensar que sí, a Catalunya, i al món. Dependrà, és clar, de l’accepció que li donem al concepte, que voreja sovint el de periodisme multiplataforma –aquest sí, ja una realitat- o el de periodista orquestra. Aquest últim concepte, que alguns venen com una virtut, a mi encara em remet a èpoques pretèrites, quan l’especialització s’interpretava que només podia ser temàtica i als periodistes se’ns havia encolomat l’etiqueta d’aquells que saben poc de tot i molt de res.

Sigui com sigui, la realitat –sobretot, l’econòmica, però també les noves o ja no tan noves tendències d’hàbit de consum informatiu- sembla portar-nos inexorablement cap a una nova forma en la producció als mitjans de comunicació que tindria tres característiques bàsiques: distribució multiplataforma,  producció integrada i professionals polivalents. ¿Són tres fenòmens aïllats, tots tres mereixedors del millor dels elogis, o en realitat els dos últims, però especialment el tercer, són fruit del primer? ¿La distribució multiplataforma ha de portar-nos forçosament a una producció integrada al cent per cent, amb unes redaccions formades exclusivament per professionals polivalents? O estem fent virtut de la necessitat?

El novembre passat, amb motiu de l’aparició del diari ‘Ara’, aquest ens presentava la seva redacció com “la primera de Catalunya en què tots els periodistes treballen indistintament pel paper i les edicions digitals”. Això permet, segons el mateix text de presentació, “una optimització dels recursos ja que cada redactor pot tractar un mateix tema de manera integral i, per tant, és possible aleshores tenir equips més especialitzats”.

El cas del diari ‘Ara’, un mitjà de comunicació nacional aparegut ja sota la filosofia multiplataforma, i amb una redacció presumiblement integrada és digna d’estudi. Sobretot si l’experiència és exitosa i no s’ha de fer marxa enrere com s’ha fet també recentment en altres parts del món.  Sigui com sigui, si en un diari com l’’Ara’, amb més de 80 professionals, ha estat possible la integració de la redacció, què no es podrà fer en una redacció molt més curta com la d’un mitjà de proximitat, on les plantilles solen ser més reduïdes? O, en la majoria de casos, tant en redaccions grans com petites, estarem fent virtut de la necessitat, en  realitat? Diria que ni una cosa ni l’altra, o totes dues alhora.

El problema, com sempre, és conceptual. Jo defugiria, per moments, de parlar de redacció integrada per fer-ho de redacció única. De fet, els teòrics que s’han atrevit a posar negre sobre blanc sobre el concepte de redacció integrada de seguida s’afanyen a parlar d’una taula central de redacció. Jo no parlaria tant de mobiliari, però sí d’estructura arquitectònica de la redacció. No sé si integrada, però sí única, treballant en una sola sala, en contacte permanent entre els professionals de la informació.

A ‘El 9 Nou’, grup que disposem d’edició de paper, digital, ràdio i televisió –a part de les corresponents versions per a dispositius mòbils- sempre hem preferit parlar de redacció única que no pas de redacció integrada. El concepte d’integració encara em remet molt al de periodista orquestra, que ja he dit al començament que no li sé veure totes les connotacions positives que alguns li han volgut donar. Més enllà de l’estalvi econòmic en personal, i d’aquí que parli de fer virtut de la necessitat. És evident, també, que un professional que domini tots els llenguatges seria l’ideal per a una redacció, però això no és un periodista orquestra, sinó un periodista perfecte, i això, com en totes les professions, no abunda.

El paper, la ràdio, la televisió i, també, i especialment, la web, tenen un llenguatge propi. Temps era temps que el bon periodista era aquell que tenia nas per trobar la notícia i saber-la explicar bé a l’audiència, fos de paper, ràdio o televisió. Ara li podem exigir tot això, i a més que sàpiga fer fotos, maquetar, gravar i editar. Vaja, ser un bon periodista de paper, ràdio i televisió alhora. Però i a la web?

En un periodisme digital com l’actual, encara sense model, on s’aboquen –per no dir copien i enganxen- les peces escrites, d’àudio i d’imatge com en un calaix de sastre on tot hi cap, encara no ens hem acabat d’atrevir de definir quines serien les aptituds que se li haurien d’exigir a un bon periodista digital, que no vol dir que treballi amb mitjans i plataformes de distribució digital, sinó per als nous mitjans digitals. Repeteixo, encara sense model propi gaire definit, per no dir gairebé gens definit.

El domini de la càmera o dels programes d’edició haurien d’estar a l’altura del domini de les xarxes socials i de participació de l’audiència, però no ho està. Parlem de redaccions integrades perquè estem convertint els periodistes de paper, de ràdio o de televisió en periodistes orquestra que intentin tocar totes les tecles? La integració, en tot cas, haurà de ser gradual, fomentada però no forçada entre els professionals, i tenint en compte dos aspectes bàsics: l’evolució de l’audiència és molt, molt, molt ràpida, i caldrà anar-nos adaptant paulatinament, sense obsessionar-nos però intentant no perdre el nord.

I, més important encara, que un professional pugui dominar diferents eines de treball no vol dir que no pugui continuar estant especialitzat en un llenguatge dels que requereixen les diferents plataformes. El paper, la web, la ràdio o la televisió –i ja no diguem les múltiples formes de distribució mòbil- requeriran també especialistes en cada llenguatge. Això no vol dir que la redacció no pugui ser única i que el plantejament informatiu no pugui ser únic, però amb un tractament específic per a cada plataforma.

És el que fem o intentem fer a ‘El 9 Nou’ –i a El 9 TV, El 9 FM i EL9NOU.CAT-, amb una redacció que treballa la matèria primera de manera coordinada i amb un plantejament únic, o integrat si així ho prefereixen: informar al públic. Les fonts són compartides, els plantejaments informatius també, així com una bona part de la producció. L’acabat, però, continua en mans d’aquells que s’han anat especialitzant en cada llenguatge. Molts d’ells, és clar, provinents d’altres llenguatges, en el nostre cas, en ser el que va donar orígen al grup, majoritàriament del paper, però també cada vegada menys. I és que, al cap i a la fi, a l’orquestra l’important és que la peça soni bé, no que el mateix músic toqui el violí, la trompeta i el piano alhora.

No han esperat ni a la formació d’un nou govern després de les eleccions autonòmiques del passat 22 de maig per anunciar un esborrany de llei per a un nou model lingüístic de l’ensenyament al País Valencià. Proposta que, bàsicament, és una còpia del model dels “tres terços” implantat a Galícia, la qual eliminaria la línia en valencià, paradigma del model d’immersió lingüística actual. Encara que el català continuaria tenint presència a les aules, almenys en un 33% de les assignatures, la proposta representa la instauració d’un sostre a la baixa per a una llengua que competeix en condicions més que precàries amb l’ús quasi hegemònic del castellà. Aquest ha estat el resultat del lent, primer, i nul, després, desplegament de la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

El Govern del PP ja havia tractat de reduir les línies d’ensenyament en valencià en legislatures anteriors. Però, la ferma voluntat de mares i pares, per damunt d’adscripcions polítiques, havia aconseguit mantenir aquest reducte de normalitat lingüística que, segurament, per la sobremotivació de l’alumnat, s’ha convertit en sinònim de qualitat educativa al País Valencià. La proposta d’un model lingüístic de tres terços, en el qual competirien en desigualtat de condicions, el valencià, el castellà i l’anglès, es fa des de la renovada majoria absoluta del PP. Per tant, faran el que voldran, però, no per això, s’han de deixar d’advertir les perversions d’una proposta que neix per a liquidar les possibilitats, arraconades a consciència, del model actual.

Fragmentació lingüística. L’informe anual sobre l’ensenyament en valencià, que, amb el títol “De l’entrebanc a la involució”, ha elaborat l’STEPV, documenta l’escàs interès per desplegar la immersió lingüística per part del PP, i denuncia la triple fragmentació del sistema educatiu al País Valencià: una fragmentació entre etapes educatives, una fragmentació entre la xarxa pública i la privada, i una fragmentació entre territoris. I ho fa amb dades que expliquen l’aplicació d’una política lingüística que s’ha apartat de qualsevol referent normatiu, amb el conseqüent retrocés del valencià a l’ensenyament.

Divideix i venceràs. La triple fragmentació és un concepte que explica molt bé la situació de la llengua valenciana, i que també serveix per definir la realitat mediàtica del País Valencià. Sobretot, aquesta fragmentació mediàtica s’evidencia quan parlem de la premsa, ja que no existeix ni una capçalera regional pròpia, tot i que històricament, hi ha hagut diaris líders de vendes a cadascuna de les tres províncies: Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant i Mediterráneo a Castelló. Pel que fa a la televisió o la ràdio, la situació de fragmentació també és molt evident, en aquest cas perquè el predomini és dels canals i les emissores públiques i privades estatals. Els obstacles per al desplegament d’un sistema comunicatiu propi els explica amb detalls el professor de la Universitat de València, Rafael Xambó.

Els veritables mitjans vertebradors. La fragmentació podria ser gestionada i potenciada i revertida com una riquesa del país. Però, sense una voluntat per a la vertebració territorial i la cohesió social, la fragmentació lingüística de la societat valenciana és un camp abonat per a la llengua castellana, que continua creixent amb força, a expenses de l’autoodi, a través d’una indústria cultural potent que, a diferència de la catalana, no entén de fronteres i no es qüestiona en quina llengua parla. La fragmentació mediàtica al País Valencià, juntament a les barreres polítiques de l’espai català de comunicació, ha consolidat la penetració de la premsa de Madrid, des d’on actuen sense cap impediment els veritables mitjans de comunicació “vertebradors” regionals.

Francesc Vila i Femenia.
Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc

Internet ens permet als periodistes independitzar-nos dels mitjans, i poder portar a terme projectes que ja sigui per edat, cost o prestigi mai no ens encarregarien. Només cal tenir una idea, certes habilitats digitals i moltes ganes de treballar; així va néixer el 5×55 Terrassa, un projecte periodístic online que va reflexionar sobre la ciutat en el període preelectoral i que ara busca reinventar-se i cloure’s.

El projecte consisteix en fer 5 preguntes a 55 persones per pensar en Terrassa. La base és el gran nombre d’entrevistes, la pluralitat i diversitat en la tria dels personatges, la constància en la publicació (cada dia laborable entre el 7 de març i el 20 de maig) i que sempre i en tots els casos es fan 5 preguntes obertes.

La primera i l’última han estat la mateixa per a tots els entrevistats (Què significa Terrassa per a tu? / Quina notícia sobre la ciutat t’agradaria celebrar en els propers quatre anys?) i les altres tres depenen de l’àmbit o sector pels qual hagin estat seleccionats. L’entrevista és gravada en vídeo, no hi ha límit de temps (sí una recomanació de durar entre 5 i 10 minuts) i l’entrevistat sap les preguntes abans de començar.

Aquesta fórmula permet que les entrevistes siguin fàcilment comparables, permet veure el procés i el temps de creació de discurs de l’entrevistat, i genera diferents visions de ciutat que es complementen a partir de respostes preguntes suggerides. El periodista no intervé durant l’entrevista; en l’espai físic només fa les 5 preguntes i als vídeos les demandes es formulen a través d’uns cairons. El protagonista absolut és l’entrevistat.

Les eines usades són de vídeo aficionat avançat o semiprofessional: un ordinador per editar vídeo (PC amb Core i7 i 8 Gb de RAM), una Canon 7D, micròfon de corbata (ATR3350 de audio-technica), un trípode i Premier CS5 per a l’edició. La llibreta de telèfons i els contactes pertinents ja estaven treballats d’altres feines, només s’han canviat dues entrevistes de les 55 plantejades inicialment.

La web està feta amb tumblr i els vídeos es pengen a vimeo, dues decisions errònies vistes amb perspectiva. Tumblr és molt estètic i molt còmode per penjar el contingut, però no està pensat per mostrar 55 entrevistes a la home i el projecte, sobretot ara que ja ha acabat, queda deslluït. De la part de xarxa social, la comunitat tumblr catalana i terrassenca és anecdòtica (o no hi he sabut arribar). Qualsevol vídeo que estigui a vimeo sembla de més qualitat, però alguns smartphones no el reprodueixen i això és un gran problema. Conclusió: ara treballaria amb youtube i wordpress.

En les 11 setmanes (del 7 de març al 20 de maig) s’han fet 5.757 reproduccions de vídeo, 4.090 visites, 11.054 pàgines vistes, una mitjana d’estada en el site de 02:59 i un percentatge de rebot de 49,63%. El Twitter @5x55terrassa ha acabat amb 358 followers i la pàgina de facebook amb 150 fans, també s’ha incrementat significativament el nombre de seguidors al meu twitter.

Qualitativament la resposta ha estat molt positiva, aparicions a blocs i premsa local. Felicitacions de col·legues de professió, conciutadans, amics i coneguts a qui ha agradat tant la iniciativa com el projecte, “Amb 5×55 Terrassa el periodisme és viu” va arribar a dir Saül Gordillo . A nivell professional també m’ha donat fruits: una feina puntual de mes i mig (col·laboració amb una campanya electoral) que vaig combinar amb el 5x55t.

Aquest ha estat el primer projecte periodístic seriós que he realitzat a Internet, i és una experiència que recomano a qualsevol periodista. He guanyat visibilitat professional, sobretot a la ciutat i a la xarxa; he aconseguit pensar i realitzar un projecte interessant aprenent dels múltiples errors comesos; i sobretot he gaudit cada dia amb el que he feia: periodisme. Queda pendent el gran repte, que és monetitzar els projectes a Internet, però en aquest cas no era l’objectiu.

El proper objectiu, i com vull acabar el 5×55 Terrassa, és fent-ne un documental. Un periodista és aquell que sap trobar, seleccionar, comprovar, interpretar i explicar la informació que interessa a la seva audiència; el 5×55 ha trobat o generat molta informació però falta interpretació. Vull crear un nou discurs, que es dediqui a resseguir tots els discursos transversals que s’han generat per a mostrar-los en una peça única.

Crec que els projectes han de ser ambiciosos però els objectius assolibles, un projecte nascut a Internet i basat en l’esforç, la constància i l’enginy d’una sola persona ha de saber tocar de peus a terra. Per a mi l’ideal seria tenir un dia un cinema i fer l’estrena per a tothom que vulgui venir a veure’l. M’agradaria també fer una petita edició del documental, per a que tant els entrevistat com aquells que ho desitgin puguin tenir una còpia física del projecte.

De moment el Cinema Catalunya de Terrassa ja s’ha mostrat partidari a cedir-me la sala, i l’estrena sembla que serà a l’octubre. Quant a l’edició, es pot col·laborar comprant ja una còpia abans de fer-la i així no haig d’assumir tot el cost.