Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Els ciutadans cada cop mostraven més desinterés per la premsa i també per la política. Es detectava un distanciament creixent entre el periodisme i el públic al que servien. Davant d’aquesta situació alguns mitjans van buscar maneres de reconnectar amb el públic, de ser útils a la comunitat i millorar la qualitat de la democràcia.

El periodisme cívic va començar a finals dels 80 i es va estendre durant els 90. Un dels propulsors va ser el grup Knight-Ridder. Els diaris Wichitta Eagle i Charlotte Observer, de la seva propietat, van dur a terme les iniciatives més remarcables.

Per exemple, es van plantejar fer una cobertura diferent per les eleccions i centrar-se en els temes que preocupaven a la gent i no en l’agenda del polític. Amb enquestes, entrevistes en profunditat i, fins i tot, focus groups van detectar els temes més prioritaris, i els van convertir en els eixos temàtics del diari.

La idea fonamental d’aquest moviment era que el periodisme havia de donar a la comunitat política els temes sobre els que havien d’actuar i com esperava la ciutadania que ho fés. El periodisme havia de servir al ciutadà a actuar amb coneixement de causa fent de mediador i propulsor d’una conversa pública. Aquests experiments van millorar la vida pública de les comunitats on es van fer. Recomano la lectura de Periodismo zombi en la era de las audiencias participativas (2010) de Lluís Pastor per conèixer-ne més detalls.

Les iniciatives de periodisme cívic van anar perdent pistonada al llarg del temps. Precisaven d’un gran esforç logístic i organitzatiu per canalitzar la participació.

Fem ara un salt en el temps. Al 2011. Pensem en el descontent d’una bona part de la ciutadania davant la situació econòmica actual i l’actuació dels polítics. Alguns ocupen places. Molts simplement fa anys que no voten i d’altres voten en blanc. De tractar-se d’una candidatura electoral el vot en blanc seria la cinquena força a nivell estatal.

El sentiment de desafecció cap al sistema democràtic no és anecdòtic ni minoritari. És tan o més gran que el que van detectar els nord-americans fa dues dècades. Però aleshores Internet no hi era. Ara, la conversa ciutadana es dóna a la xarxa amb o sense els mitjans periodístics. Ara, Internet facilita la participació i simplifica la costosa logística d’aleshores.

No hi ha més esculls per posar en marxa iniciatives de periodisme cívic que el propi concepte del rol dels mitjans i del periodisme en la nostra societat. Si una part de l’audiència considera que qualsevol ciutadà pot fer periodisme és perquè els processos, els principis i els filtres periodístics no s’apliquen i es transparenten prou com per donar-los valor.

Si una part de la societat crea i busca altres mitjans és perquè calen. Si les xarxes socials bullen amb propostes i temes que no es cobreixen adequadament als mitjans és evident que el periodisme ha d’estendre la cobertura de temes. I, al mateix temps, ha de fer-ho com un agent actiu, amb una clara idea de quin és el seu rol a la societat. Detectant, fent emergir, vinculant els esforços que ja existeixen, donant veu i ordenant propostes per millorar la comunitat a la que serveix. En resum, un exercici de la professió amb l’esperit del periodisme cívic però amb les eines del segle XXI.

Això vol dir no reflectir només el conflicte i el malestar sinó furgar les prioritats i propostes de la ciutadania, investigar en solucions i models i posar-les sobre la taula. Passar d’un periodisme contemplador a un periodisme catalitzador, que tingui continuament agafat el pols a la ciutadania.

És, doncs, una qüestió d’urgència replantejar-se com servir millor als ciutadans sent l’eix del debat social. Si el periodisme se’n situa al marge, també ho fa al marge de la societat.

Eva Domínguez, periodista [web, Twitter, LinkedIn]

Aquesta entrada s'ha publicat el 30-05-2011 a les 8:38 i arxivada en Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.