Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

D’acord. Ja ho tenim. Som uns quants (acabats de sortir de la facultat o encara a les aules). Tenim una idea (amb alguns elements innovadors, pensem). Tenim recursos? Més aviat pocs. Ens en calen? Alguns, sí. No massa. Per publicar en digital, per descomptat. Volíem construir una publicació sobre ciència i tecnologia en català: ens estem passant de voltes?

Preocupacions i reflexions prèvies a banda, hi havia sobre la taula un munt de qüestions a decidir abans de posar-nos en marxa: rutines de publicació, repartiment de feines, avaluació i valoració de les fonts, estratègia a les xares socials… ras i curt: preveure com ens ho faríem per construir Notícies d’In.

La idea de tenir una tribuna, amb actualització diària els dies laborables, sobre ciència i tecnologia ens resultava sens dubte atractiva, però llençar-s’hi sense tenir de partida un inventari de dificultats i un catàleg de possibles reaccions a cadascuna d’elles hagués estat, més que agosarat, imprudent. A no ser que no ens importés posar en marxa un projecte d’una durada que no superés unes quantes setmanes: res no assegura l’èxit, però no era aquesta la intenció.

La dedicació plena dels redactors era i és improbable. Una proposta d’aquestes característiques hagués requerit el suport d’una ferma estructura empresarial, sense la qual els redactors de Notícies d’In hauran de repartir el seu temps entre més d’una obligació o, dit d’una altra manera (segurament més acurada) dedicar el seu temps lliure a la causa. És una complicació afegida.

Tot i així, amb l’empenta necessària hi ha produccions similars que han fet fortuna. Han tingut èxit de veritat, independentment del temps que podran mantenir-se: han aconseguit omplir un buit en el panorama comunicatiu i informar uns sectors que fins aleshores no tenien referent. Ho han fet amb molt més compromís i vocació de servei que recursos i expectatives de remuneració suficient. Ho ha fet Viu Molins de Rei, ho ha fet Hac d’Hac i ho han fet altres publicacions, cadascuna en el seu àmbit.

Són, per nosaltres, un referent. Però pel tipus de contingut que nosaltres volem fer arribar a l’audiència hi ha dues eines concretes que ens poden ser d’especial utilitat per salvar alguns dels obstacles mencionats fins ara: la traducció i l’agregació. Pensem que les traduccions, en un àmbit, el de la ciència i la tecnologia, on és molt més important apropar la informació que no pas genera-la en la major part dels casos, són un contingut d’interès per la nostra audiència: existeixen reportatges d’una qualitat extraordinària que n’hi ha prou amb escriure’ls en català per donar-los a conèixer a un públic concret, per a qui haurien passat desapercebuts si no ho haguéssim fet.

En qualsevol cas, sense actualitat Notícies d’In seria coixa. Confiem en els nostres contactes, les notes de premsa i el que puguem tenir a les llistes de previsions per obrir la via d’uns quants temes, però apostem per la fórmula de les agregacions per aportar l’agilitat i el contingut atractiu que confiem que serà del gust del lector. Al final, si ja ho han explicat uns altres i ho han fet bé, només ens cal deixar-ne constància. I una selecció acurada de les fonts és una garantia excepcional per minimitzar l’error.

Tot plegat ho hem pensat amb la intenció que als nostres redactors els quedi temps per preparar reportatges i columnes tan elaborades com sigui possible, dins el que el temps els permeti. No podem saber si ens en sortirem, però aquest és el nostre full de ruta. Els seus postulats ens han orientat fins a l’estrena de Notícies d’In fa poc més d’una setmana.

De moment, les dades de visites són positives, però continuarem treballant per evitar ser percebuts com una publicació de hard news. Desconeixem si els caps de secció de les redaccions dels mitjans considerarien així les notícies i reportatges que publiquem. Però no ho són, de totes totes, si es comparen amb les publicacions especialitzades a l’ús: escrivim de ciència i tecnologia, no (necessàriament) per a investigadors. A qui busquem és al lector curiós.

El públic objectiu és, per tant, ampli: inclou qualsevol persona que s’hagi preguntat algun cop com funcionen les coses. I el contingut és d’accés gratuït (i lliure). Queda la incògnita de si serem capaços de construir, amb tots aquests elements, una estructura que, per petita que sigui, permeti mantenir en el temps la nostra iniciativa. De la mateixa manera que haurem d’aprendre a detectar errors i filtrar informacions conjuntament amb l’audiència, alhora que ens anem coneixent; a tractar amb anunciants i sortir-los a buscar haurem d’aprendre’n mentre coneixem els clients.

Álvaro Martínez Majado, impulsor de Notícies d’In.

El compte de Twitter de la Fundació Escacc ha superat els 4.000 seguidors. A això cal sumar-hi les 311 llistes que segueixen el nostre Twitter. Cal seguir creixent, però sempre qualitativament, tenint clar quin és el nostre públic objectiu a qui ens dirigim. Sabem que som molts, però també tenim clar que no hi som tots, i en això seguirem treballant, oferint continguts de qualitat i d’interès. Des d’un primer moment hem apostat fort per l’ús de els eines 2.o, per moltes raons: anar on està el nostre públic objectiu, nodrir-nos de la millor informació i opinions, aprendre, conversar, apropar la tasca de la Fundació, etcètera. I, així seguirem, oferint continguts de qualitat sobre cultura, comunicació i noves tecnologies i aprenent de la col·laboració i les recomanacions de tots vosaltres. Moltes gràcies a tothom!

Sovint llegim en boca dels gurús del 2.0 que les xarxes socials d’Internet són un fenomen positiu per al periodisme, perquè juguen a favor del pluralisme, contribueixen al feed back amb l’audiència i faciliten la tasca informativa. Si bé és cert que aquest fenomen està modificant substancialment la forma de produir i consumir informació, les conseqüències d’aquesta revolució tecnològica no han de ser necessàriament bones per a la salut de l’ecosistema comunicatiu. De vegades, les xarxes socials contribueixen a la proliferació de continguts que perverteixen la raó de ser més bàsica del periodisme. Un exemple d’aquesta tendència el trobem en l’àmbit dels gèneres d’opinió i, en concret, de la crítica musical.

D’entre tots els gèneres, la crítica és un dels més complexos. Al seu autor se li hauria d’exigir no només especialització, sinó també capacitat de contextualitzar i argumentar,  unes dots de redacció notables i criteri propi. Als Països Catalans, històricament, molts pocs són els periodistes que l’han dominat amb solvència i massa els qui s’han atrevit a practicar-la a la lleugera. Alguns fins i tot han vist en la crítica una forma de lluïment personal. De vegades, el problema rau en el fet que el crític, si bé pot ser un ampli coneixedor de la matèria, no té les eines ni la formació per posar el seu saber al servei d’un bon contingut periodístic.

L’eclosió del 2.0 no ha fet més que amplificar un problema que ja teníem: si moltes de les crítiques que llegim en la premsa especialitzada (i en la que no) ja tenen molt poc de periodístic, tres quarts del mateix podem dir de l’estol de blocs, bitàcoles i webs musicals que han aparegut durant els últims temps, amplificades ara gràcies a Facebook i Twitter. N’hi ha de bons, sí: de fet, n’hi ha alguns que són més bons que molts continguts que podem llegir en la premsa dita ‘convencional’. Però no són majoria. En canvi, hi ha massa soroll i massa continguts que reprodueixen els vicis de la crítica “de sempre”.  És important que els qui practiquem la crítica des dels mitjans de forma professional reflexionem sobre la nostra funció i els continguts que produïm. A base de llegir i elaborar crítiques mal fetes –de vegades per la pròpia incapacitat i de vegades obligats per les dinàmiques de les nostres empreses– hem acabat esdevenint esclaus d’una sèrie de fórmules gastades i d’un llenguatge buit. Hauríem de ser conscients, cada cop que abordem un text, que ja no n’hi ha prou amb farcir-lo de referències saberudes a l’enèssima banda indie que va descobrir Mojo el mes anterior, ni en col·locar de forma harmònica els tres o quatre gèneres de moda de la temporada. Les etiquetes enginyoses que solíem inventar-nos amb tant d’èxit ja no tenen sentit perquè no volen dir res.

La fórmula màgica per renovar la crítica musical no la té ningú. Però cal plantejar-nos allò que fem malament, perquè serem nosaltres –els qui escrivim en els mèdia convencionals– els qui marcarem la dinàmica dels emissors 2.0: tinguem clar que un mal periodisme als mitjans generarà continguts ‘sorollosos’ a les xarxes socials, i unes xarxes socials ‘sorolloses’, avui en dia, són la garantia d’una societat menys ben informada. És necessari, potser, que ens plantegem un retorn a l’essència. Algunes idees: cal llegir molt abans d’atrevir-nos a escriure. Aprendre dels que saben i admetre que no en sabem prou. Anar a les fonts i donar-los veu, sobretot si són veus silenciades pels mitjans. Escoltar més la música sobre la que escrivim. Estar atents a allò que ens explica la gent al bar, al Facebook o a Twitter, perquè sovint sabran la notícia abans que nosaltres. Saber rectificar quan cal. Escapar-nos als locals menys de moda de la ciutat per veure què s’hi cou. Baixar del pedestal. I tenir present que, en el fons, es tracta de fer-ho fàcil: subjecte, verb i predicat. No perdre’ns amb retòriques que alimenten el nostre ego (no pas la nostra audiència).

Potser la clau per renovar la crítica musical és creue’ns menys crítics i més periodistes, i obrar en conseqüència, escrivint menys crítiques i fent més periodisme. Amb l’objectiu de poder escriure, algun dia, una crítica que mereixi aquest nom.

Roger Palà. Periodista. Cap de redacció de la revista Enderrock.

Realment es pot treure profit de les xarxes socials? Cal que tots els mitjans i empreses tinguin presència a les xarxes socials? Què hi ha de cert i què hi ha de mite en certes frases que es repeteixen com un mantra en parlar de la participació?

Quants cops vam sentir a finals dels noranta allò de què s’ha de ser a Internet? I els mitjans es van llançar a crear les seves pàgines web: un mer aparador estàtic de les seves capçaleres, que més endavant es va convertir en una duplicació de la versió en paper o audiovisual i alguns han fet evolucionar fins a crear un producte propi, que encara està transmutant.

Una situació similar està succeïnt amb les xarxes socials i la participació. El mantra diu que tothom ha de ser a les xarxes socials i en això estan els mitjans, que en molts casos s’han llançat cap a un terreny fins ara desconegut per a ells: el de la participació de l’audiència.

Perquè el segon mantra diu precisament que “ara la gent vol participar”. Centrant-nos en els mitjans, és una afirmació incompleta. Si una cosa caracteriza l’ésser humà és la necessitat gairebé vital d’informar-se d’allò que considera rellevant i compartir-ho amb el seu entorn. Les tertúlies de cafè al voltant dels èxits esportius, de les dades d’atur o d’alguna tragèdia humana existeixen i són habituals molt abans de l’arribada d’Internet. El que la xarxa ha permès és la canalització d’aquest feedback cap als mitjans en comptes de quedar circumscrita als companys de feina, amics o coneguts. I això no és poca cosa. Així, doncs, hauríem de dir que ara la gent pot participar.

De fet, des dels seus inicis Internet ha estat participativa. Només que des que Tim O’Reilly popularitzés el terme Web 2.0 sembla que les empreses i organitzacions se n’han adonat i volen incorporar-se a aquesta conversa entre els usuaris. Això cal tenir-ho sempre present. Quan entrem en la web participativa, estem entrant en un terreny dominat pels usuaris, pel que cal tenir en compte les regles (sovint no escrites) del joc.

La qüestió és que els mitjans no estan acostumats a integrar la participació. Ni tan sols són conscients d’alguns dels seus beneficis, que mencionava recentment Meg Pickard a l’última sessió del 10 en Comunicació. L’audiència pot servir per inspirar, ajudar en la recerca, ser una font, crear, contribuir, col·laborar, recomanar, consumir, afegir, reaccionar, compartir o actuar com a comissari (curator), explicava Pickard.

En aquest aspecte, constato que alguns dels mitjans que tenien certa experiència en rebre l’opinió de l’audiència –com les ràdios que incloïen  un espai per a les trucades del públic o les televisions locals properes al seu públic– són els que estan desenvolupant estratègies més interessants pel que fa a la participació. A d’altres, en canvi, la participació els desborda quantitativament sense que això afavoreixi una major implicació de l’audiència ni millori el producte informatiu.

I això no és casual. Conscients o no, els mitjans que millor ho estan fent al web participatiu són els que estan construïnt una comunitat. En això la premsa, les ràdios, les televisions ho tenen –d’entrada– més fàcil que les marques. Per poc que hagin fet bé la seva feina, deuen tenir cert grup d’usuaris que llegeix habitualment les seves notícies, que s’identifica amb la capçalera, amb els temes que aborda o els enfocaments que els dóna, que sap de memòria l’adreça web o la té afegida als seus favorits. Aquest públic fidel és un bon punt de partida per crear una o diverses comunitats. (Per ser rigorosos, en l’època d’Internet, en què els usuaris naveguem d’un web a un altre amb una enorme facilitat, potser més que dir “públic fidel” hauríem de dir “públic interessat”. Faig servir aquesta denominació perquè s’entengui el concepte). A partir d’aquí, cal analitzar, preguntar i reflexionar sobre el comportament online d’aquests usuaris fidels i les seves necessitats. I pensar sempre en una comunitat com una relació win-win, en què tant el mitjà com els usuaris n’han de sortir beneficiats, d’una o altra forma. Si bé cada mitjà ha construït la seva identitat pròpia, la comunitat que construeixi ha de ser també diferent i coherent amb la identitat. No s’hi val això d’obrir una pàgina a Facebook i fer el mateix que fa tothom.

Si un mitjà no té aquesta audiència fidel, té dues alternatives: o fer canvis per construir-la o renunciar a crear comunitat i optar per altres estratègies que li permetin un fluxe constant de nous visitants que no tornaran al web més que esporàdicament. En aquest segon cas, el mitjà no estarà competint amb altres mitjans online, sinó amb tot Internet. Qualsevol blog, web d’una marca o particular pot tenir millor posicionament als cercadors i endur-se les visites que esperava rebre el mitjà. Així doncs, cal tenir clar a quina lliga volem jugar: la de la capçalera potent que opta pel producte diferenciat i de qualitat (el que suposa inversions de personal i recursos) o a ser un web més a Internet. Escollir una via o l’altra té més a veure amb el que volem ser que amb el volum de visites que rebrem.

Eva Asensio, és coordinadora de xarxes socials a la UOC

I si els hashtags (les paraules que etiqueten les converses i que s’escriuen amb una # al davant) no només serveixen per etiquetar converses a Twitter? Bé, que són útils per organitzar la informació, això està clar, però heu pensat alguna vegada que poden servir per molt més que pel seguiment de converses?

A principis de maig vam estar parlant de periodisme i mitjans socials a la Universitat Abat Oliba, amb l’Albert Muñoz,  redactor del btvnotícies.cat, i Marc Roca, director de continguts d’Escacc.cat. Un dels temes que més interès va despertar va ser l’ús dels hashtags a Twitter: fins a quin punt són útils si s’usen en excés i se’n poden crear tants com vulguem? No perden, aleshores, eficàcia? La reflexió la va fer una de les estudiants de Periodisme de la UAO, i el Marc va respondre que els hashtags no només serveixen per facilitar el seguiment d’un tema, agrupant missatges, sinó que també poden tenir altres usos. Fruit d’aquest comentari neix aquest post, que pretén analitzar possibles (bons) usos dels hashtags a Twitter.

Podem fer servir els hashtags de Twitter per:

1. Etiquetar converses. Aquest és l’ús més estès. De fet, els hashtags neixen amb aquest objectiu. Podríem dir que la resta d’aplicacions que veurem a continuació deriven d’aquesta funció principal, que permet ordenar les converses a Twitter. #internet #analiticaweb
2. Donar-nos a conèixer en un àmbit (això és precisament el que va comentar el Marc). Per exemple, imaginem que en el nostre bloc sempre tractem temes sobre el Maresme, podem cercar #maresme i veure (1) qui parla d’aquesta zona i seguir-los si ens interessa, (2) saber sobre quins temes escriuen i (3) fer aportacions de valor per tal de donar-nos a conèixer entre aquest col·lectiu. Això sí, fent un ús correcte, res a veure amb casos on es fan servir hashtags en converses que no tenen relació, buscant només publicitat, com el de Bisbal amb #prayforjapan.
3. Crear comunitat. #hcsmeuES, que reuneix a tuitaires que parlen sobre Healthcare Social Media a Espanya. O al voltant d’un curs: #inesdiCM.
4. Gestionar situacions crítiques, com catàstrofes: Xile, Haití, Japó o crisis: #neubcn.
5. Cercar feina, a través de #empleo. Més informació a Mashable.
6. Mobilitzar-se. Un exemple recent i proper és la iniciativa #sinpreguntasnocobertura.
7. Informar en temps real d’un esdeveniment, com en el cas de la revolta d’Iran i les actuals revoltes àrabs, on, a més, va servir per saltar-se la censura. O un altre tipus d’esdeveniments com #bodareal, #F1, #comdig, on els hashtags poden servir també per plantejar preguntes als ponents sense assistir físicament a la trobada.
8. Fer recomanacions, a través d’etiquetes genèriques com #recomendar o d’altres convertides ja en tradició, com el Follow Friday #ff, a través de la qual es recomanen tuitaires tots els divendres (o, com a mínim així era originalment, ara es veuen #ff també altres dies de la setmana).
9. Compartir reflexions o gustos.
10. Conversar sobre un llibre (#wikileakslibro), un anunci (#quetenim) o qualsevol altre tema.

A esTwitter també compartien alguns usos alternatius de Twitter fa algun temps.

Tot això sempre que l’ús dels hashtags sigui correcte. Abans de crear un hashtag, és millor comprovar si ja n’existeix un per a aquest tema. Crear-ne en excés pot distorsionar la conversa, que es diluirà sota diverses etiquetes.

També és important que els hashtags siguin breus i no fer-ne un ús excessiu. Més de tres hashtags a cada tuit poden fins i tot dificultar-ne la lectura (no oblidem que estem parlant de missatges de 140 caràcters). Alguns consells per crear hashtags i recomanacions per seguir hashtags i treure’ls el màxim partit.

Què us sembla, per què més poden ser útils els #hashtags?

Cristina Aced, consultora de comunicació corporativa i digital (www.cristinaaced.com, Twitter, Facebook)