Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La revista Descobrir Catalunya va néixer tan sols fa catorze anys. Com qui diu, fa quatre dies. I tanmateix, en el context turístic i comunicatiu del país hi ha ben pocs referents que hagin superat aquest breu lapse de temps sense experimentar transformacions profundes.

La paraula crisi és en boca de tothom. Però si hi ha algun sector que en parlava força abans que les subprime rebentessin la bombolla immobiliària que ens ha arrossegat a la situació econòmica actual, aquest és el del periodisme. Crisi de model, perquè el periodisme necessita reinventar-se i acostar-se a l’esperit crític fundacional si vol sobreviure a l’allau informativa pròpia de les societats postmodernes. Crisi de canal, perquè és una evidència que els punts de venda tradicionals (sobretot els quioscs) es troben en un declivi imparable, incapaços d’atreure-hi les generacions més joves. Crisi empresarial, quan la rendibilitat de les capçaleres —sigui quina en sigui la periodicitat— és l’únic criteri que atenen uns grups i corporacions cada vegada més grans i aliens a la vocació de servei deontològica.

També en el món del turisme, un abisme separa la situació del 1997 i la d’aquest 2011. El segment majoritari, aquell que viu del sol-i-platja, mostra importants símptomes de fatiga. Pot ser que les revoltes del nord d’Àfrica hagin donat una mica d’aire a la seva eixarreïda perspectiva de futur, però la reconversió està en marxa. Això no vol dir que hàgim de deixar de viure del turisme de masses, en absolut, si bé és innegable que turísticament el país ha crescut molt més en qualitat que no pas en quantitat els últims anys. A més, quan el Descobrir va començar a caminar, la seva proposta de gaudir del turisme de proximitat era revolucionària. Avui, bona part dels catalans viatgen (heu llegit bé: viatgen) durant tot l’any pel seu propi país sense cap mena de complex. Tenim molts i ben interessants productes turístics, a l’alçada de les possibilitats d’un territori tocat en gràcia per una gran diversitat de paisatges i per un immens patrimoni cultural. Per molt que sembli una paradoxa, perquè ens hi obliga la globalització uniformadora, hem de diferenciar la nostra oferta des de l’autenticitat.

En ambdós casos, les respectives tendències s’han accentuat per la irrupció de les noves tecnologies —tan irreversibles en la seva generalització com imprevisibles en el seu desenvolupament— i l’aparició de paradigmes de comunicació diferents als que han dominat la història dels darrers segles. Per si els mitjans no vivien immersos en un convuls procés de canvis, la digitalització informativa obliga a reorganitzar-se i a multiplicar-se, just ara que no són tan rendibles. El mateix passa amb el turisme 2.0, que obliga tothom a ser millor perquè els clients ja no són subjectes passius, sinó cercadors i emissors d’informació.

Per tant, catorze anys després del seu naixement, el Descobrir ja no és només una revista de paper, sinó una comunitat d’amants del país i del turisme de proximitat. Al paper, que no descartem que s’ampliï aviat amb alguna col·lecció de llibres de fotografia, hi tenim 68.000 lectors de mitjana al mes, segons el darrer càlcul del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Però de moment comptem amb dues potes més: la primera, el web Descobrir.cat (30.000 usuaris únics); la segona, els perfils a Facebook (gairebé 6.000 amics) i Twitter (prop de 3.000 seguidors). Com deia, una gran comunitat que utilitza una eina o una altra en funció de les seves necessitats. Nosaltres entenem que tot el que tenim és perfectament complementari, i de fet hi trobareu coses diferents. La revista de sempre és una mica la ideologia de la marca, allò que et suggereix, que t’emociona, que et fa somiar i que t’empeny a fer la pròxima sortida; el lloc des del qual exposem els valors del turisme que volem per al nostre país. El web, en canvi, és l’espai on oferim una àmplia —i mai prou actualitzada— base de dades d’allotjaments, restaurants, rutes, propostes d’agenda, notícies i blogs. És a dir, la informació pràctica imprescindible per organitzar una escapada. I finalment, a les xarxes socials informem de fets d’actualitat, primícies d’interès i, sobretot, interrelacionem amb els nostres seguidors, on mirem d’estar amb els sentits ben desperts per captar-ne l’opinió i motivar la seva participació en la comunitat.

Tot plegat es troba a les beceroles. No només per l’activitat que generem, que ha de créixer exponencialment, sinó perquè en els pròxims mesos i anys haurem d’incorporar una pila d’àmbits i recursos per completar el servei als nostres amics. Avui les aplicacions per planificar els viatges des del telèfon intel·ligent —i amb tots els avantatges de la versatilitat i la geolocalització— ja són habituals. Com també les revistes per a tablets. I té molt de sentit (ja ens hi hem embrancat, en realitat) que impartim cursos de fotografia amb el nostre immillorable equip de professionals col·laboradors. O que engeguem la nostra pròpia línia de capses sorpresa per gaudir d’experiències turístiques plaents arreu dels Països Catalans.

Perquè hi ha una cosa que la tecnologia en fred no podrà suplir mai: la prescripció. Per molt que sigui bona, la informació sense criteri és poc útil. I aquí és on adquireix notorietat una marca com Descobrir, que s’ha forjat el crèdit gràcies al reconeixement del públic i del sector als quals s’adreça. La diferència en aquests moments respecte el que teníem, i en això treballem, és que el nosaltres prescriptor s’ha ampliat. La intensa complicitat amb els lectors i seguidors s’ha de traduir en una integració de continguts (també de les marques germanes Cuina, Sàpiens i Ara!). Aquesta és, des del meu punt de vista, la veritable aportació de les noves tecnologies: les comunitats són polièdriques i multidireccionals, i en aquesta conjuntura tecnològica les marques acompanyen i canalitzen, però no monopolitzen, la informació. És un model molt més complex que l’anterior, però infinitament més precís i divertit.

Joan Morales i Morera, director de Descobrir

Els ciutadans cada cop mostraven més desinterés per la premsa i també per la política. Es detectava un distanciament creixent entre el periodisme i el públic al que servien. Davant d’aquesta situació alguns mitjans van buscar maneres de reconnectar amb el públic, de ser útils a la comunitat i millorar la qualitat de la democràcia.

El periodisme cívic va començar a finals dels 80 i es va estendre durant els 90. Un dels propulsors va ser el grup Knight-Ridder. Els diaris Wichitta Eagle i Charlotte Observer, de la seva propietat, van dur a terme les iniciatives més remarcables.

Per exemple, es van plantejar fer una cobertura diferent per les eleccions i centrar-se en els temes que preocupaven a la gent i no en l’agenda del polític. Amb enquestes, entrevistes en profunditat i, fins i tot, focus groups van detectar els temes més prioritaris, i els van convertir en els eixos temàtics del diari.

La idea fonamental d’aquest moviment era que el periodisme havia de donar a la comunitat política els temes sobre els que havien d’actuar i com esperava la ciutadania que ho fés. El periodisme havia de servir al ciutadà a actuar amb coneixement de causa fent de mediador i propulsor d’una conversa pública. Aquests experiments van millorar la vida pública de les comunitats on es van fer. Recomano la lectura de Periodismo zombi en la era de las audiencias participativas (2010) de Lluís Pastor per conèixer-ne més detalls.

Les iniciatives de periodisme cívic van anar perdent pistonada al llarg del temps. Precisaven d’un gran esforç logístic i organitzatiu per canalitzar la participació.

Fem ara un salt en el temps. Al 2011. Pensem en el descontent d’una bona part de la ciutadania davant la situació econòmica actual i l’actuació dels polítics. Alguns ocupen places. Molts simplement fa anys que no voten i d’altres voten en blanc. De tractar-se d’una candidatura electoral el vot en blanc seria la cinquena força a nivell estatal.

El sentiment de desafecció cap al sistema democràtic no és anecdòtic ni minoritari. És tan o més gran que el que van detectar els nord-americans fa dues dècades. Però aleshores Internet no hi era. Ara, la conversa ciutadana es dóna a la xarxa amb o sense els mitjans periodístics. Ara, Internet facilita la participació i simplifica la costosa logística d’aleshores.

No hi ha més esculls per posar en marxa iniciatives de periodisme cívic que el propi concepte del rol dels mitjans i del periodisme en la nostra societat. Si una part de l’audiència considera que qualsevol ciutadà pot fer periodisme és perquè els processos, els principis i els filtres periodístics no s’apliquen i es transparenten prou com per donar-los valor.

Si una part de la societat crea i busca altres mitjans és perquè calen. Si les xarxes socials bullen amb propostes i temes que no es cobreixen adequadament als mitjans és evident que el periodisme ha d’estendre la cobertura de temes. I, al mateix temps, ha de fer-ho com un agent actiu, amb una clara idea de quin és el seu rol a la societat. Detectant, fent emergir, vinculant els esforços que ja existeixen, donant veu i ordenant propostes per millorar la comunitat a la que serveix. En resum, un exercici de la professió amb l’esperit del periodisme cívic però amb les eines del segle XXI.

Això vol dir no reflectir només el conflicte i el malestar sinó furgar les prioritats i propostes de la ciutadania, investigar en solucions i models i posar-les sobre la taula. Passar d’un periodisme contemplador a un periodisme catalitzador, que tingui continuament agafat el pols a la ciutadania.

És, doncs, una qüestió d’urgència replantejar-se com servir millor als ciutadans sent l’eix del debat social. Si el periodisme se’n situa al marge, també ho fa al marge de la societat.

Eva Domínguez, periodista [web, Twitter, LinkedIn]

Vaig néixer a Girona. Em sento català i els productes/serveis tecnològics que ofereixo són ben coneguts al meu voltant, però ara també a l’estranger. Fins fa relativament poc la feina que desenvolupava l’empresa Inatica era com la de moltes altres empreses del sector: es limitava a fer webs, programar la part del darrera del web per fer zones administrables, connexions de xarxa i fer algun petit servidor.

Aquests petits servidors són preparats amb programari lliure, el que fa que sigui un sistema estable, robust i que al client li costi relativament poc. En la major part de les ocasions, hem aprofitat ordinadors que anaven a parar a la deixalleria, els hem reciclat i els hem donat un nou ús dintre de la mateixa empresa, com a servidors web, servidors de correu intern via pop3, imap o webmail, servidors de ftp, servidors d’enregistrament de ràdio (com per exemple el projecte que vaig regalar a la radio municipal del meu poble). O bé hem combinat diferents tecnologies per obtenir un resultat impressionant, per exemple vam treballar per al Club Nàutic Estartit per ajudar-los amb la gestió de la Travessa que organitza: des del cobrament de les inscripcions fins a l’enviament per SMS de la posició i el temps trigat mentre es repartien els premis.

Totes aquestes feines són benvingudes i el client del voltant agraeix tenir una empresa de confiança que li solucioni els problemes i de manera àgil, avui és fàcil perquè es pot treballar virtualment sense haver-se de desplaçar a casa del client. Aquesta és potser la part més humana i de proximitat amb el client del teu voltant.

Però si ens limitem a aquests serveis l’empresa no creix o queda estancada només amb clients locals.

A  mi també m’agrada fer formació i una de les frases que més m’agrada dir als meus alumnes, que en la majoria de casos són altres empreses, és: “El petit comerciant és petit per què vol”. Simplement perquè amb Internet s’obren unes portes que fins ara no podíem per obrir. Ningú s’imagina què pot fer Internet per una empresa, gran o petita. Jo sóc una empresa petita, que ha venut per tot Espanya, Canàries, Melilla i Londres, i amb molts pressupostos milionaris amb països sud-americans. Jo pregunto…. Quina botiga petita (de menys de 5 treballadors) del vostre poble ha pogut fer això?

Voler és poder. Simplement s’ha d’entendre com funciona Internet i caminar en aquest rumb. El difícil és fer entendre a la gent com funciona Internet, perquè a tots ens agradaria que funcionés d’una manera i adaptar-la a les nostres necessitats, però és al revés… som nosaltres que ens hem d’adaptar a la seva manera de funcionar. El pa de cada dia quan es fa una web és que el client t’explica que vol a la portada el seu logo, escollir un idioma i entrar al web… Això ja ha canviat, perquè la plana principal és la més important del site i és la que ha de tenir més contingut en text per a Google. Això és només un exemple del que intento explicar. Tot ha canviat des de Google.

Avui que tothom parla d’internacionalització, si volem que els nostres productes catalans surtin a l’estranger, hem de confiar més que mai en aquest mitjà. Us poso 3 exemples clars d’això que estic parlant: Pantalla Tàctil,  Punto de Información, Alquiler Proyectores

Fa un any i mig aproximadament vaig decidir fer cas a Albert Einstein: “Per obtenir resultats diferents fes quelcom diferent”. De manera que, a part de continuar donant els serveis de sempre a l’empresa, vaig obrir els dos primers portals que he esmentat abans, creant-los des del punt de vista d’Internet i recentment he obert el tercer portal. A dintre s’hi venen els productes que la gent busca, no els productes que jo volia oferir, i aquest és el secret. Tampoc cal pagar per sortir el primer, no cal fer trampes per sortir el primer. Simplement hem de fer les coses bé (una cosa que sempre hem tingut en compte a l’empresa). Tot plegat va donar molta feina al principi però el resultat ha estat molt ràpid i el retorn d’aquesta inversió de temps està més que justificada.

Les pantalles tàctils s’estan venent a tota Espanya i part de l’estranger, els punts d’informació s’estan venent a península i illes i s’estan llogant a Alemanya, i tot això gràcies al millor comercial de tots:  Google.

A part de vendes, rebo moltes consultes de països de tot el món, tant europeus com sud-americans, i surten proveïdors de sota les pedres gairebé. Xina és un dels països que més ha contactat amb mi per intentar vendre els seus productes a dintre dels meus portals, tot i que resulta molt més econòmic fabricar-los a Espanya que importar-los des de fora, a part de donar feina a empreses molt més properes. En aquest punt, el millor que pots fer és aliar-te amb les empreses que et donin millor resultats amb els productes de qualitat i a un preu just. Estic molt content de la qualitat i els preus dels productes que puc oferir a través dels portals.

Gràcies a aquests portals, la facturació de l’empresa ha crescut un 300% i la marca s’està establint en el mercat amb el reconeixement que mereix. Com a curiositat, en alguna empresa important d’Espanya, ens han contactat a través de dos encarregats de seccions diferents per adquirir productes del nostre portal, sense saber ni l’un ni l’altre que l’empresa era ja clienta nostra. Això fa que realment vegis que tothom acaba anant a tu i que has fet la feina ben feta, i si repeteixen és senyal que estàs oferint realment el que la gent busca i necessita.

Estem obrint nous serveis. En aquests moments que es publica aquest article, encara no és públic però d’aquí a pocs dies engeguem un nou servei encarat al màrketing, un gestor de butlletins per enviar mailings massius. També espero que sigui tot un èxit.

El següent pas de canvis a l’empresa passa per gestionar publicitat online i reproduir-la en versió 2.0 a través de tòtems o punts d’informació, i aquí hi ha diversos projectes per donar solucions a problemes concrets. Però d’això ja en parlarem més endavant. Són projectes s’estan desenvolupant ara mateix gràcies als contactes rebuts mitjançant aquests portals que us comentava abans.

No intentem canviar les normes d’Internet: caminem amb les normes establertes per la seva pròpia natura per assolir l’èxit.

Rafael Martín Soto
Gerent d’Inatica.com

Els processos d’incorporació de les xarxes socials a la dinàmica diària de les institucions i les empreses s’estan imposant amb una rapidesa extraordinària. Especialment en el camp de la comunicació i tot allò que es relaciona amb la identitat digital d’una persona, una empresa o un contingut. Aquest posicionament i com s’utilitzen les xarxes en funció de qui ets o què vols explicar, és el repte fonamental del social media ara com ara. Amb una característica bàsica, la horitzontalitat de les xarxes.

Com sabem on està el nostre públic potencial? Quina és la nostra reputació online? De què partim com a empresa per a actuar a la xarxa?

Quan una empresa es planteja entrar en el món de la xarxa social ha de tenir molt en compte determinats aspectes que influiran definitivament en el seu èxit a la xarxa:

• Posició dels seus competidors en el mateix camp de producte (per exemple, com estan posicionats tots els diaris d’informació general a la xarxa)
• Tipologia d’usuaris que són susceptibles de ser clients potencials i on estan situats a les xarxes socials.
• Xarxes socials més rellevants en el posicionament del nostre producte.
• Posicionament i reputació pròpia i aliena, dins un mateix espai de producte.

Definint una fotografia amb les dades dels ítems anteriors, serem capaços de dissenyar una estratègia molt més propera a la necessitat de l’empresa i el producte que volem posicionar a la xarxa, i procurar l’acompliment de resultats.

La monitorització i el seguiment es demostren doncs eines fonamentals per a portar a terme el pla dissenyat, i fer els redreçaments necessaris en funció de resultats. I aquest és realment el repte, els resultats. No podem esperar que tothom es posi a actuar a la xarxa i que aquesta actuació sigui casual, estandaritzada, igual per tothom; no serà coherent amb la necessitats de cadascú de posicionar-se i aconseguir vendre el seu producte o comunicar el seu missatge. Podem ser iguals en espai temàtic però mai serem iguals quant a producte. Una mateixa notícia pot ser comunicada de forma molt diferent, i si som capaços de determinar el nostre públic, saber on trobar-lo i construir el missatge adient, tindrem moltes més possibilitats d’aconseguir els nostres objectius.

Qualsevol empresa té com a necessitat bàsica diferenciar-se dels seus competidors i oferir un producte de qualitat que respongui al que d’ella s’espera i això a la xarxa s’eleva a l’enèsima potència. A Internet i especialment a les xarxes socials, l’horitzontalitat de les relacions obliga a mesurar molt els missatges, a construir continguts que s’adiguin a qui ets i a qui t’adreces. Que un missatge a twitter de Lady Gaga dient que es pren un cafè sigui llegit per deu milions de persones i exponencialment per milions, front a un del The New York Times on s’explica el resultat d’una cimera econòmica tingui la meitat de lectures, només explica que cada producte que venen aquestes dues empreses/persones s’adreça a públics diferents i aconsegueix el seu objectiu si realment arriba al target esperat, el contingut és rellevant en funció del que cadascuna d’elles és, una celebrity o un mitjà de comunicació.

Una investigació inicial, un bon disseny de l’estratègia digital i una monitorizació acurada de l’acció a les xarxes, són les eines que asseguren resultats.

Trina Milan
Social Media Consultant per a Elogia.net
Trinamilan.cat

Crec que periodistes i polítics tots som culpables de la manera inadequada com s’informa de la campanya electoral. La informació electoral és fonamental perquè els ciutadans puguin entendre allò que s’hi juga en les eleccions i participar racionalment en el procés democràtic. De totes les decisions que els ciutadans prenen gràcies a la informació que reben dels mitjans aquesta és la més cabdal per al funcionament d’una societat democràtica. El problema és que la informació que els arriba és insuficient per conèixer exactament com afectaran les polítiques que proposa cada candidatura a les seves vides. Això dirigeix el sentit del vot cap el terreny de les sensacions i les emocions.

El que hem vist en aquesta campanya, i en d’altres anteriors, és que la discussió entre els polítics que reflecteixen els mitjans és molt negativa. Els atacs entre candidats i partits sobresurten i predominen entre totes les informacions.

Per una banda, és un producte de les rutines periodístiques: un dels criteris que considerem per destacar una notícia és el conflicte. Així mateix, els periodistes quan interpretem les notícies tendim també a centrar-nos en criticar els aspectes negatius, més que els positius, i a centrar-nos massa en qüestions d’estratègia de líders i candidats.

Per altra, no és menys veritat que els polítics estan fent servir els atacs per diferenciar-se dels rivals enlloc de proposar les seves alternatives a les polítiques dels altres, cosa que seria més constructiva i útil per a la ciutadania que ha d’anar a votar. El seu objectiu és fer servir els periodistes per donar a conèixer el seu missatge i ens trobem que el missatge que més elegeixen és l’atac, la desqualificació del contrari i les acusacions, de vegades, falses dels rivals polítics.

Aquesta informació dóna la sensació a la ciutadania de que ningú val la pena, que tots els partits són igual d’incompetents, ineficaços o corruptes, que ningú farà una política que vagi a favor dels seus interessos. Això no és precisament el que més anima a l’hora de decidir anar a votar o no.

Un altre problema de la informació electoral és que està molt centrada en els principals candidats dels partits i deixem de banda la resta de la gent que potser té coses més interessants a dir que els líders. Hem arribat a l’extrem en aquesta darrera campanya electoral que ha estat local i autonòmica de posar un gran èmfasi en el que diuen Zapatero i Rajoy, que no es presentaven a res. L’elecció a nivell d’estat s’ha convertit en una lluita PSOE versus PP, quan tothom sap que el que passa als pobles no té gaire a veure amb aquesta baralla perquè depèn de les dinàmiques locals existents.

També veiem que no s’ha trobat en els mitjans una fórmula satisfactòria de reflectir que es tracta d’unes eleccions municipals i autonòmiques, que s’han deixat fora en els grans mitjans tot el que no són els partits més votats. En aquest sentit, l’únic avantatge dels blocs electorals que els partits polítics amb representació parlamentària han imposat als mitjans públics és que, al menys, hi surten els partits parlamentaris més petits, que hem vist clarament que en els mitjans privats no hi tenen cabuda.

En aquesta, com en d’altres eleccions, els mitjans han tendit a presentar la campanya com una gran carrera, com una competició esportiva, feta de guanyadors i perdedors. Les constants enquestes, amb uns resultats redactats com si allò fos ja la decisió final dels votants, enlloc del resultat d’unes preguntes fetes a un grup de població, encara que sigui representativa científicament, creen unes sensacions ambivalents en els votants. Per una banda, poden pensar que ja no cal votar perquè els guanyadors estan cantats. Per l’altra,  poden decantar-se pel vot estratègic, però els programes estan poc presents a la discussió política pre-electoral.

Crec que hi ha hagut uns mitjans que han fet esforços per destacar la informació sobre temes i polítiques, però no n’hi ha prou. Realment  el que necessita la ciutadania per poder prendre decisions racionals és conèixer els programes: que se li expliqui clarament quines conseqüències tindrà per a la salut, la qualitat de vida, el benestar, l’educació i els valors de la societat en la qual viu cada una de les opcions polítiques que té al davant.

L’electorat ha de poder entendre què s’hi juga en cada elecció no només en el present, sinó en el futur. Quan prenem decisions polítiques no podem mirar a curt termini, cal mirar també per la salut, el benestar, la qualitat de vida i els valors i principis que determinaran la societat en la qual viurà la nostra descendència. Els mitjans de comunicació, però també els polítics i la pròpia ciutadania, han de treballar activament perquè aquesta sigui la informació electoral predominant. Ens hi juguem la nostra qualitat democràtica.

Llúcia Oliva
Presidenta del Consell de la Informació de Catalunya