Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El debat obert sobre la problemàtica d’una sola societat de gestió dels drets d’autor s’ha fet extensiu al debat sobre la necessitat de tenir una societat de gestió plenament catalana. La Sociedad General de Autores y Editores és una associació estatal d’autors i editors que, per la seva condició de gestora única d’aquests drets a l’Estat espanyol, s’ha convertit en un monopoli que ha impedit una regulació més adient i justa de la propietat intel·lectual i dels seus drets d’acord amb l‘evolució de la societat. La seva condició de monopoli, i la seva envergadura, l’han convertit en una espècie d’empresa pública d’abast estatal que funciona d’una manera molt semblant a un ministeri. És més, la seva estructura i organització territorial atorguen molta menys autonomia als gestors de la SGAE amb responsabilitat a Catalunya que la que té qualsevol òrgan de l’Administració pública.

La reinversió per part de la SGAE a Catalunya, respecte als autors catalans i al foment d’iniciatives en benefici de nous creadors, també té un resultat negatiu respecte a la resta de l’Estat. La proporció entre la quantitat de creadors catalans i el volum d’ingressos que té la SGAE a Catalunya no es correspon en absolut amb el “retorn” que en fa la societat de gestió estatal. Així, molts projectes que es generen a Catalunya no són recolzats per la SGAE perquè la decisió final sobre quins són els projectes que rebran el seu ajut es pren a Madrid, sobre criteris de repartiment i no segons la vàlua artística, industrial o d’inversió de futur.

Quant a l’altre “bàndol”, el dels promotors, públic i consumidors de música en general, que cada cop és més crític amb les formes de la SGAE fins al punt de qüestionar el fons, els drets d’autor, tindria una oportunitat de canvi cap a un escenari molt més lògic i sobretot just. La prepotència del monopoli fa esbiaixar la legitimitat dels seus drets.

Respecte als promotors, i més concretament a les sales de concerts, la problemàtica és molt més clara. Majoritàriament els activistes culturals vàrem ser els pioners a l’Estat espanyol en la creació d’una associació que ens representa i que ens permet evolucionar com a col·lectiu (ASACC), sortint d’una situació històrica de semiclandestinitat. Ara, convertides en el veritable motor de l‘exhibició estable lluitem permanentment amb la SGAE pel reconeixement d’una activitat vital envers la música i per un pacte de funcionament elàstic en benefici de tots.

Jo sóc dels que creu fermament que qualsevol administració, com més propera a l’administrat sigui, més susceptible serà de fer-ho de la manera més adient a cada realitat. Com més llunyana es troba l’administració, més reticent és a qualsevol mena de canvi. I cal un  canvi. Cal que la recaptació dels drets d‘autor vagi directament als autors, que no hi hagin caixes negres on van els drets que no s’han pogut identificar, que els cànons que s’apliquen tinguin una base lògica i proporcional, que estiguin harmonitzats respecte, com a mínim, a la nostra administració europea. Ara mateix això no es produeix perquè el criteri és rígid.

Dit això, no cal aprofundir gaire més per arribar a una ràpida i evident conclusió: que una SGAE d’àmbit estrictament català repercutiria directament i indirectament en benefici dels autors i editors catalans. Que hi hagi una SGAE catalana és necessari per la impossibilitat que hi ha que hi pugui haver una altra societat de gestió a nivell estatal. Si Espanya no ho soluciona, o no tracta justament Catalunya, caldrà, com en tots els àmbits, fer les coses a la nostra manera, entre les quals hi haurà la creació d’una societat de gestió plenament catalana.

Xavier Fortuny
Productor musical
Cases de la Música de Catalunya
Sala La Mirona
RGB Management

FONT: Revista Quaderns d’Escacc (núm. 2).

Tags: SGAE

Aquesta entrada s'ha publicat el 05-04-2011 a les 13:49 i arxivada en Cultura. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.