Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Quan estudiava periodisme, treballar en un gabinet de premsa no era “ser periodista”. Com a mínim, per als companys de classe. Recordo que vaig començar a fer pràctiques a un departament de comunicació i alguns companys em miraven com si hagués traït la professió. Jo sempre havia volgut treballar en un diari, però vaig veure en la comunicació corporativa una possible sortida professional, i em va agradar tant que fins i tot vaig fer un màster per aprofundir més en el tema.

Avui dia encara es parla dels departaments de comunicació com “el costat fosc” del periodisme, però em sorprèn que altres noves ocupacions també vinguin a sumar-se a aquest periodisme que alguns consideren de segona. I m’estic referint als mitjans socials.

Fa uns dies llegia en un article de El País que la meitat dels community managers (CM) tenen formació en comunicació o màrqueting (aquest és un dels temes sobre els quals es pregunta en l’enquesta que hem posat en marxa sobre els sous i la formació dels CM). Vaig pensar que era una bona notícia per als estudiants de periodisme, però crec que molts no ho veuen així.

Sira Coll, community manager de diversos segells de Planeta, explica en aquest article que el CM “es la evolución de jefes de prensa y relaciones públicas, que gestionan los medios dentro y fuera de la Red y las redes sociales”. I concreta que ella té “las mismas responsabilidades que antes de Facebook más la gestión de la reputación en Internet de los sellos”. Em van semblar unes definicions molt encertades, així que vaig decidir compartir-les amb els estudiants de periodisme.

Però em fa la sensació que ells no veuen aquestes noves professions com una oportunitat laboral, sinó que molts recelen dels mitjans socials com una possible sortida professional. Potser això es deu a l’idealisme que moltes vegades acompanya els anys d’universitat. El que em preocupa és que sigui una qüestió d’etiquetes, que sigui la mateixa definició del que és i el que no és periodisme el que ens limiti i ens posi barreres que puguin afectar negativament al nostre futur professional.

Precisament sobre la necessitat que tenim de posar etiquetes a tot el que ens envolta parlava fa poc al meu blog en un post on em preguntava per què moltes persones parlen de màrqueting de continguts per referir-se a una pràctica que jo considero redacció.

Dir les coses pel seu nom és important, potser tan important com tenir una actitud oberta davant de la vida i, en especial, davant del nostre futur professional. No ens dediquem a tancar-nos portes obsessionats amb el que pot o no pot fer una periodista! Aprofitem les habilitats i coneixements que la nostra formació ens brinda per obrir-nos nous camins professionals.

Cristina Aced

Consultora de comunicació corporativa i digital (www.cristinaaced.com, Twitter, Facebook)

Aquesta entrada s'ha publicat el 08-04-2011 a les 8:21 i arxivada en Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.