Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Des d’abans de la popularització de la figura del “community manager” em demanava com els treballadors d’una organització ho havien de fer per divulgar al món digital la identitat digital de l’organització a través de la seva pròpia marca personal. Pensava que això no era tasca d’una sola persona sino d’aquells treballadors de l’organització que més sabien d’un tema concret. En cas que hi hagués un “infomediari” el seu paper podria ser posar en contacte la demanda de coneixement amb l’oferta de coneixement. I seria el “treballador que sap” que, compartint el seu coneixement transformant-lo de tàcit a explícit, impregnaria la seva marca personal i professional i la de la institució per la que treballa en cada dosis que compartís.

Cada cert temps repàs “The Cluetrain Manifesto” que des de fa més d’una dècada dóna pistes concretes de com han d’actuar les organitzacions a la societat xarxa. Avui voldria repassar les tesis 64, 65, 66 i 84:

“64. Volem tenir accés a la teva informació corporativa, els teus plans i estratègies, a les teves millors idees y al teu coneixement genuí. No ens volem conformar amb els teus futlletons a quatre colors, o amb la teva web sobrecarregada amb llaminoles visuals però amb molt poca substància.

65. També som els empleats qui feim funcionar les empreses. Volem conversar directament amb els clients amb veu pròpia, no amb frasses trillades escrites en un guió.

66. Com a mercats, com a empleats, estam farts d’obtenir la nostra informació per control remot. Per què necessitam reports anuals, impersonals i estudis de mercat de tercera mà per presentar-nos uns als altres?

84. Coneixem algunes persones de la teva empresa. Són bona gent en línia. En tens més d’aquests amagats per allà? Poden sortir a jugar?”

Totes aquestes idees s’han anat gestant des de fa més d’una dècada. Va ser per això que quan el director de la Fundació iBit, Antoni Roig, va proposar que la majoria de treballadors explicàssim en primera persona els projectes en els quals treballam em va parèixer una iniciativa engrescadora. Ell ha estat el primer que ha donat exemple explicant projectes, iniciatives i preocupacions en primera persona, i a darrera l’hem seguit els altres treballadors de l’iBit. Les dossis de coneixement estan classificades per treballadors i per àrees: Direcció, Gestió i suport a la R+D+I, Sistemes, Salut, Administració Digital, Cibersocietat i Turisme.

Els mercats, com a mínim poden saber qui fa què a la Fundació iBit, i començar a intuir qui sap què i contactar pel que sigui.

Sobre les conversacions que es generen cal dir que encara són poques però en començam a tenir alguna on es van intercanviant coneixements i matisant les explicacions. Aquí teniu alguns exemples de conversacions sobre projectes i coneixements generats pels treballadors de l’iBit i els lectors: el mercat ecològic online www.aforavila.com, els pros i contres de lloguer o compra de servidors virtuals, o persones que ens sugereixen noves idees de projectes de recerca.

De moment per sortir a conversar a fora, tenim compte corporatiu de la Fundació iBit a Facebook i a Twitter (@IBITorg). Alguns treballadors a vegades conversen dels projectes de l’iBit a les seves xarxes socials, però s’ha de tenir en compte que són les seves xarxes socials privades, que quan és adient, parlen d’alguna feina que fan a l’iBit.

També en alguns casos es participa a comunitats de pràctica específiques. Pens que el repte de futur és donar visibilitat a les comunitats de pràctica on participen els treballadors d’una organització relacionades amb les àrees de coneixement que dominen, per poder enriquir les conversacions dels interessats en temes concrets.

Bel Llodrà
Coordinadora Cibersocietat. Fundació iBit.

La Penedesfera és l’espai comunicatiu virtual que comprèn el col.lectiu en xarxa de blocs i blocaires que tenen vinculació al Penedès, entès aquest com el territori de les comarques de l’Anoia, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, i que ja supera els 800 membres. Els podeu veure tots al llistat de blocaires. Amb el pas del temps s’han diversificat les eines d’expressió a través d’internet i l’àmbit de la Penedesfera s’ha extès també a la resta d’aplicacions del web 2.0. D’aquesta manera també hi ha un llistat de twittaires. Així doncs, aquesta comunitat vol acollir tots aquells blocaires i interessats en el web 2.0 i les TIC en general independentment de la llengua, lloc de naixement o de residència i temàtica del bloc. La Penedesfera té com a principals objectius la difusió del fenomen blocaire i social media, la visibilitat de les idees i opinions de tothom amb vinculació amb el Penedès i les comunitats generades entorn dels seus blocs, twitters, etc. gràcies a les eines del web 2.0 i les noves tecnologies des d’una vessant social, ciutadana, participativa i col.laborativa. La Penedesfera va ser definida a la reunió constituent del 16 de febrer de 2008 a Gelida i les seves característiques poden ajudar com a full de ruta per noves iniciatives de comunitats virtuals d’àmbit territorial.

Aquests són els punts a tenir en compte:

El Penedès, interès compartit. Els membres de la Penedesfera comparteixen una vinculació, la qual pot ser en més o menys interès, però és clara. El Penedès és nexe comú de tots ells sense importar idioma d’expressió, idea política, etc. Fins al punt que el punt de trobada geogràfic no és impediment per permetre agregar-se a qui comparteix els interessos i es troba fora de l’àmbit geogràfic de referència. Aquest vincle és la base de la seva organització i la raó per la qual els participants treballen. Al voltant d’aquest tema es poden teixir enfocaments de treball particulars, els quals depenen de les necessitats de l’organització que desenvolupa i administra la comunitat. El punt principal de trobada de la Penedesfera a internet és el portal www.penedesfera.cat el qual, des de la seva presentació a Vilanova i la Geltrú el 6 de maig de 2008, agrega totes les entrades dels blocaires d’una manera molt original, doncs geolocalitza cadascun dels gairebé 50.000 posts a la població corresponent de les quatre comarques on està vinculat l’autor.

Col.laboració: Es produeix un creixement constant de la informació i el coneixement que genera la xarxa. Aquest és conseqüència de la col.laboració entre els seus membres però també de les comunitats generades entorn de cadascun d’ells gràcies a la interacció mitjançant comentaris, noves entrades a blocs i respostes a twitter. Els membres creuen en la cooperació i en el treball col.laboratiu expressat en una xarxa oberta.

Participació: Són els blocaires qui decideixen l’informació que volen emmagatzemar, mostrar i intercanviar, amb un accés lliure i universal. Això s’aconsegueix per la mateixa essència de l’aplicació principal, el bloc, el qual es pot actualitzar de forma simultània i independent del temps i de la distància. En definitiva és un espai de lliure participació per a tots els usuaris que vulguin adquirir coneixements sobre un tema en particular i interactuar amb altres persones que tinguin els mateixos interessos. El mapa que geolocalitza les entrades de tots els blocaires és l’eina clau que genera comunitat i coneixement en donar rellevància tot posant en valor la informació que ja hi és a internet. El coneixement es construeix d’una manera dinàmica.

Ciutadania: Les Comunitats Virtuals només existeixen i funcionen en la mesura que siguin fruit de l’activitat dels ciutadans, entesos aquests com a individus, col.lectius, empreses, organitzacions, etc. És a dir creixen de baix a dalt i no de dalt a baix. No hi ha una institució superior que crea el marc de la comunitat sinó que és l’associació lliure dels seus membres mitjançant els seus interessos el que la genera.

Organització oberta: En una comunitat virtual no hi ha restriccions espacials, temporals i organitzacionals. Això és demostrat quan en aquesta reunió s’afirma: “Seguint l’esperit lliure i fresc d’internet, la Penedesfera es configura com un col.lectiu informal. Més endavant i segons les circumstàncies l’associació ja farà el bolcat de la virtualitat a la paperassa oficial. La definició de la Penedesfera és la Comunitat de Blocaires de l’Anoia + Alt Penedès + Baix Penedès + Garraf. El fet d’agregar els blocaires que tenen algun tipus de vinculació amb aquestes comarques és motiu de reconeixement suficient de la realitat penedesenca. Així doncs, la comunitat vol acollir a tothom, inclòs aquells blocaires que són contraris a la formació de la Vegueria Penedès. El model d’organització és horitzontal, atès que la informació i el coneixement es construeixen a partir de la reflexió conjunta. A l’Assemblea General Ordinària de l’Institut d’Estudis Penedesencs, celebrada el 15 de febrer de 2009 a la Biblioteca de Santa Margarida i els Monjos, es va oficialitzar la nova secció “Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC)”, la qual acull la Penedesfera com a part integrant de l’IEP. D’aquesta manera la comunitat segueix com a col.lectiu informal però amb un suport administratiu a l’hora d’organitzar activitats presencials i al mateix temps l’Institut es beneficia del coneixement i col.laboració dels membres de la Penedesfera.

Límits difusos: El vincle principal no és excloent i seguint el principi similar de les blogosferes territorials i temàtiques, no exclou l’agregació a d’altres comunitats que sota les mateixes eines es poden establir. Així, per exemple, la Penedesfera inclou l’Anoiasfera, comunitat de blocaires de l’Anoia, però també hi ha membres que comparteixen vinculació amb altres esferes territorials com l’Ebresfera. La vinculació la decideix lliurement cada membre.

Activitats conjuntes: La planificació d’activitats comunes és també una característica de la Penedesfera. Són activitats virtuals, principalment el Portal de la Penedesfera, però també activitats presencials com els Vins&Blogs. Especialment remarcables són les Jornades de la Penedesfera, esdeveniment anual amb l’interès de difondre les possibilitats de la web 2.0 i TIC en la societat.

Integració: El sentiment obert de pertinença i identitat de la Penedesfera permet el desenvolupament de formes innovadores d’organització. Al mateix temps, en ser regles consensuades entre els membres de forma democràtica permet la seva adaptació a les noves situacions. Aquest esperit fins i tot provoca la creació de nous blocs per tal de persones que tenen interès en demostrar la seva identificació amb el territori a la xarxa i així ho manifesten públicament.

Versatibilitat de suports: Tot i que l’eina bloc és la més important, twitter i facebook són altres de les xarxes socials on els membres es comuniquen. Fins i tot un servei de fotografies com Flickr, també serveix de suport a la comunitat. Un formulari per introduir dades en un document de Google Spreadsheets és també utilitzat. L’intercanvi de grans volums d’informació i al mateix temps el seu ús organitzat, la seva localització àgil i l’actualització regular són claus per al bon funcionament de qualsevol comunitat virtual.

Creixement dinàmic: Hi ha un benefici creixent en l’organització de la Penedesfera, tant per a l’organització que administra la comunitat, com per als seus membres o usuaris i aquest es produeix en la forma d’un espiral creixent començant per l’ús del portal web. Aquest efecte és retroactiu doncs el portal s’alimenta de les mateixes contribucions de molts dels usuaris que també són blocaires o twittaires. La participació creixent dels membres genera una informació cada vegada més completa sobre els membres de la comunitat i el seu perfil de preferències, interessos i punts de vista. El valor percebut de la comunitat atrau a usuaris externs i administradors d’altres comunitats, la qual cosa estimula la realització de transaccions diverses entre els membres i entre els membres de la comunitat de referència i altres de l’exterior. Aquesta circumstància es denota en els acords a llarg termini que ha establert la Penedesfera amb entitats com l’Institut d’Estudis Penedesencs, i d’altres puntuals per l’organització d’activitats a les trobades informals dels Vins&Blogs, les seus i entitats convocants, i les Jornades de la Penedesfera amb organitzacions d’abast penedesenc.

Permanència lliure: Tot i ser una comunitat oberta sempre pot haver-hi membres que decideixin lliurement no pertànyer més a la Penedesfera i poden triar no ser-hi vinculats. Això ha succeït en només 3 casos, blocaires que han volgut desvincular-se per no voler barrejar-se amb determinades idees o categories com la política. Aquest fet, a banda de ser molt menor, indica que la facilitat d’ús d’aquestes eines també amaga la necessitat d’una millor educació en les aptituds de cara a elles, ara per ara inexistent.

Hi havia una vegada un maó de la creativitat que permetia construir nous edificis per gaudir de la vida originalment. Aquest totxo s’anomena dret d’autor i és un dret de Propietat, concretament un dret de Propietat Intel·lectual.

Conforme l’article 2 del Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, regularitzant, clarificant i harmonitzant les disposicions legals vigents en la matèria, en endavant LPI, s’entén per Propietat Intel·lectual els drets de caràcter personal i patrimonial que atribueixen a l’autor la plena disposició i el dret exclusiu de l’obra.

L’autor és la persona natural que crea alguna obra literària, artística o científica, tal i com determina l’apartat 1 de l’article 5 de la LPI. L’apartat 2 del mateix article estableix que la protecció que atorga la Llei se’n poden beneficiar persones jurídiques en els casos expressament previstos. L’article 6.1 de la LPI presumeix per autor, a excepció que es provi el contrari, a qui aparegui com autor a l’obra mitjançant el seu nom, signatura o qualsevol signe que l’identifiqui. L’apartat 2 de l’article 6 de la mateixa Llei preveu els supòsits d’utilització de pseudònims i obra anònima.

La propietat intel·lectual d’una obra literària, artística o científica correspon a l’autor pel mer fet de la seva creació, així ho determina l’article 1 de la LPI.

Per obra s’entén, conforme l’article 10.1 de la LPI, totes les creacions originals literàries, artístiques o científiques expressades per qualsevol mitjà o suport, tangible o intangible, actualment conegut o que s’inventi en el futur. L’apartat 1 de l’article 10 de l’esmentada Llei estableix una llista oberta d’obres i el seu apartat 2 assenyala que el títol de l’obra, quan sigui original, és protegit juntament amb ella.

Per tal de poder qualificar una creació com una obra subjecte a la Propietat Intel·lectual s’exigeix el requisit d’originalitat, cosa que suposa que hi hagi novetat i sigui fruit de la creació de l’intel·lecte humà, i el requisit de l’expressió de l’obra, és a dir, que sigui perceptible per l’ésser humà.

Existeixen dos tipus de drets d’autor que conformen la mateixa Propietat Intel·lectual, són els drets morals i els drets d’explotació.

Els drets morals estan previstos a l’article 14 de la Llei de Propietat Intel·lectual com a drets irrenunciables i inalienables. Entre ells, trobem el dret moral a la paternitat entès com el reconeixent de l’autoria de l’obra i el dret moral a la integritat que impedeix qualsevol deformació, modificació, alteració o atemptat contra l’obra que suposi perjudici als seus legítims interessos o menyspreï a la seva reputació. Aquests dos drets morals són els únics drets d’autor eterns en el temps, és a dir, que no s’extingeixen quan l’obra entra a formar part del domini públic, conforme l’article 41 de la LPI.

L’exercici exclusiu dels drets d’explotació corresponen a l’autor en qualsevol forma i, especialment, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, conforme l’article 17 de la LPI.

El dret de reproducció és la fixació directa o indirecta, provisional o permanent, per qualsevol mitjà i en qualsevol forma, de tota l’obra o de part d’ella, que permeti la seva comunicació o l’obtenció de còpies, tal i com estableix l’article 18 de la LPI.

El dret de distribució es troba previst a l’article 19 de la LPI com la posada a disposició del públic de l’original o de les còpies de l’obra, en un suport tangible , mitjançant la seva venda, lloguer, préstec o de qualsevol altre forma.

Pel dret de comunicació pública s’entén, conforme l’article 20 de la LPI, tot acte pel qual una pluralitat de persones puguin tenir accés a l’obra sense distribució d’exemplars.

Per entendre millor la diferència entre el dret de distribució i el dret de comunicació pública pot resultar útil llegir els articles “Se llama comunicación pública“ i “Re: se llama comunicació pública“.

El dret de transformació, previst a l’article 21 de la LPI, comprèn la transformació de l’obra en la seva traducció, adaptació i qualsevol altre modificació en la seva forma de la que es derivi una obra diferent.

L’obra derivada es troba definida a l’article 11 de la LPIi és la conseqüència jurídica de l’exercici del dret de transformació.

La LPI també preveu l’obra composta a l’article 9 com aquella obra nova que incorpori una obra preexistent sense la col·laboració de l’autor d’aquesta última.

Per tal de poder crear una obra derivada o una obra composta es requereix de la cessió dels drets d’autor pertinents per part de l’autor. Els drets d’explotació pertanyen a l’autor amb possibilitat de cessió a tercers mitjançant la cessió “mortis causa” amb un determinats requisits, establerta a l’article 42 de la LPI, i la cessió “intervivos” amb requisits previstos a l’article 43 de la mateixa Llei. La cessió dels drets d’explotació s’ha de formalitzar per escrit, article 45 de la LPI.

La cessió dels drets d’explotació pot ser exclusiva, tal i com estableix l’article 48 de la LPI, o no exclusiva, prevista a l’article 50 de la mateixa Llei.

Cal destacar que determinades obres requereixen més formalitats legals per tal de poder cedir els drets d’explotacions. Aquestes obres són els llibres, les representacions teatrals, les execucions musicals, les obres cinematogràfiques i audiovisuals, els programes d’ordinador.

Així mateix, la normativa de Propietat Intel·lectual preveu els denominats drets afins, també coneguts com a drets connexos, previstos al Llibre Segon de la LPI: drets dels artistes, intèrprets, executants, productors de fonogrames, productors de les gravacions audiovisuals, entitats de radiodifusió i la mera fotografia. Aquests drets tenen les seves peculiaritats.

La Llei de Propietat Intel·lectual preveu uns límits dels drets d’autor, és a dir, uns supòsits de fets amb uns requisits establerts legalment en els que no cal demanar autorització per fer ús de l’obra o part d’ella i, per tant, no ha d’haver-hi una cessió per part de l’autor o els titulars dels drets d’explotació. Els límits estan taxats per la Llei i per tal d’aplicar-los s’ha de complir amb l’anomenada regla “ThreeStep Test” (la regla dels tres passos), prevista a l’article 40 bis de la LPI, en quant la interpretació de l’aplicació del límit no pot causar un perjudici injustificat als interessos legítims de l’autor o ocasioni un detriment de l’explotació de l’explotació normal de l’obra.

Entre els límits als drets d’autor que no requereixen ni autorització, ni cessió de l’autor o els titulars dels drets d’explotació trobem: reproduccions provisionals i còpia privada (article 31), seguretat, procediments oficials i discapacitats (article 31 bis), cita i il·lustració de l’ensenyament (article 32), treballs sobre temes d’actualitat (article 33), utilització de bases de dades per l’usuari legítim i limitacions als drets d’explotació del titular d’una base de dades (article 34), utilització de les obres amb ocasió d’informacions d’actualitat i de les situades en vies públiques (article 35), cable, satèl·lit i gravacions tècniques (article 36), reproducció, préstec i consulta d’obres mitjançant terminals especialitzats a determinats establiments (article 37), actes oficials i cerimònies religioses (article 38), paròdia (article 39) i la tutela del dret d’accés a la cultura (article 40).

Untitled from Dai Ros on Vimeo.

Per exemple, el videoart que es mostra, titulat “Més de 360 graus” i consistent en un únic pla seqüència, seria una obra composta ja que incorpora dins la narració audiovisual graffitis amb drets d’autor. Per qualsevol dubte sobre la qualificació del graffiti com a dret d’autor pot resultar adient llegir “La protección legal del graffiti”.

En aquest sentit, el pla seqüència inclou la visualització de diferents graffitis sense la necessitat de col·laboració dels autors dels graffitis –els autors dels graffitis serien anònims o amb pseudònim desconegut–. Es tracta d’una obra composta que, conforme l’article 9 de la Llei de Propietat Intel·lectual, inclou obres preexistents.

En el cas de l’exemple del videoart no cal sol·licitar autorització als autors dels diferents graffitis, ni demanar la cessió dels drets d’explotació als titulars dels mateixos perquè s’aplicaria el límit d’utilització de les obres situades en vies públiques previst a l’article 35 segon paràgraf de la LPI.

El límit d’utilització de les obres situades en vies públiques preveu que les obres situades permanentment en parcs, carrers, places o altres vies públiques puguin ser reproduïdes, distribuïdes i comunicades lliurement mitjançant pintures, dibuixos, fotografies i procediments audiovisuals. En el videoart es mostren diferents graffitis situats a la riera de Les Arenes de Terrassa. Per tant, els graffitis del pla seqüència estan situats permanentment en una via pública.

Els drets d’explotació dels graffitis utilitzats al videoart serien els drets de reproducció i comunicació pública que entren dins l’àmbit d’aplicació del límit. I aquests graffitis han estat incorporats mitjançant un procediment audiovisual, concretament un pla seqüència que conforma un videoart.

Si s’analitza la regla “ThreeeStep Test”, prevista a l’article 40 bis de la Llei de Propietat Intel·lectual, es dedueix que el present videoart no causa un perjudici injustificat als autors dels diferents graffitis –autor anònims o amb pseudònim desconegut–, ni ocasiona un detriment de l’explotació que se’n pugui fer dels graffitis.

Així doncs, el videoart, que resulta una obra composta, seria un exemple de l’aplicació del límit d’utilització de les obres situades en vies públiques. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Foto: Graffitis d’autors anònims o amb pseudònim desconegut. Autor David Ros.

Videoart: Graffitis d’autors anònims o amb pseudònim desconegut. Videoart titulat “Més de 360 graus”. Autor David Ros.

David Ros Aguilera

Advocat Derecho.com

La consulta sobre la independència celebrada aquest diumenge a Barcelona i a d’altres municipis de Catalunya ha aconseguit un triple èxit. Ha estat un procés amb una alta participació, amb una organització excel·lent i amb un tractament mediàtic impecable en la majoria dels casos.

Tanmateix, una de les ombres en aquest procés en referència als mitjans de comunicació ha estat les crítiques negatives dirigides a El Periódico de Catalunya per la seva portada de divendres, on es plantejava si les consultes eren la manera d’iniciar el procés cap a una futura independència del país. Aquest rotatiu ha rebut acusacions que van des de la seva intenció de posar traves a la consulta fins a la negació de la realitat social i política del país. Atacs per terra, mar i Twitter, tot molt social i molt participatiu. Però, molt democràtic?

Les dades publicades ahir del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ens diuen que el 34% dels catalans votaria sí a la independència, el 30% votaria no, el 23% no sap o no contesta, el 9% s’abstindria i el 3% votaria en blanc. Els resultats mostren una tendència al creixement independentista, però també que un gran percentatge de la població pensa que encara no és el moment i un altre percentatge prou significatiu que no sap què faria o prefereix no contestar.

Uns resultats d’aquestes característiques demanen d’un debat públic serè i constructiu. Un diàleg obert on totes les opinions puguin ser escoltades en llibertat, tranquil·litat i respecte. Una opinió pública responsable necessita de totes les opinions i no promou el tancament d’emissores de ràdio ni la cancel·lació de subscripcions a un diari.

El gran èxit del moviment de les consultes és, precisament, haver aconseguit ser portada d’un dels diaris amb més audiència i difusió del país. Un rotatiu que s’ha d’expressar amb tota llibertat, com és imprescindible que ho facin tots els mitjans de comunicació. Si no ens escoltem tots, passarem de construir una opinió pública sòlida a edificar un conjunt d’urbanitzacions privades on només hi tindran cabuda els nostres amics.

Cada 20 segons es pengen a Youtube 12 hores de vídeo, es generen 22.000 micromissatges a Twitter i apareixen 170.000 comentaris a Facebook. També es realitzen al voltant de 450.000 cerques a Google. Pura sobreinformació. Si tu, lector, dediques dos minuts a llegir aquest article s’hauran publicat a la xarxa no menys de 72 hores de vídeo i s’hauran executat 2,7 milions de cerques.

Internet no és un gran magatzem, és tot el magatzem. El cas d’Spotify, amb més de 10 milions de cançons, és un bon exemple. Si cada cançó tingués 3 minuts de durada necessitaríem dedicar més de 57 anys ininterromputs per repassar-les totes, quan fa només unes dècades el vinil (i l’escassetat de discos) ens obligava a escoltar-los una vegada i una altra.

Michael Goldhaber descriu aquest fenomen amb l’expressió Economia de l’Atenció. Segons el seu parer, “l’abundància de la informació dóna lloc a la pobresa de l’atenció”. En el cas que s’escau, això significa que tu, lector, probablement no llegiràs tot aquest article.

Durant els anys cinquanta un psicòleg social va analitzar el rol d’un editor de teletips, que havia de justificar les raons per les quals seleccionava només el 10% de les notes informatives d’agència que rebia diàriament. Les conclusions podrien arrencar avui un somriure: de les 1.333 explicacions del rebuig a una notícia, gairebé 800 s’atribuïen a la falta d’espai. A Internet no hi ha “falta d’espai”, per la qual cosa dedicar dos minuts a aquesta lectura és una inmensitat.

Dos minuts equivalen a 72 hores de vídeos pujats però no visualitzats, i aquesta constatació redueix significativament (decisivament) el temps d’atenció. A més, per duplicat: segons el panell d’audiències de Nielsen Online, el 95% dels usuaris connectats des d’Espanya que fa servir Twitter visita també Facebook.

Tornant a Goldhaber, impacta la seva tesi que “els diners no poden comprar atenció”. La informació consumeix atenció; de fet, competeix per l’atenció. A més informació, més competència.

“If the Web and the Net can be viewed as spaces in which we will increasingly live our lives, the economic laws we will live under have to be natural to this new space. These laws turn out to be quite different from what the old economics teaches, or what rubrics such as “the information age” suggest. What counts most is what is most scarce now, namely attention. The attention economy brings with it its own kind of wealth, its own class divisions – stars vs. fans – and its own forms of property, all of which make it incompatible with the industrial-money-market based economy it bids fair to replace. Success will come to those who best accommodate to this new reality”.

Mai abans les societats occidentals hem dedicat tant temps al consum mediàtic; però, al mateix temps, mai abans ha estat tan escàs davant del creixement exponencial. Assimilar, classificar, comparar, monitoritzar… són tasques que semblen impossibles en aquest nou paradigma. El cost d’elaborar i de distribuir el contingut digital tendeix a zero, segons assegura Chris Anderson; però emergeix un nou cost: la falta d’atenció. Oblidem aquelles audiències captives, avui la promiscuïtat és la constant. Passem d’un univers de 140 diaris impresos a una constel·lació de mitjans, autors i continguts.

Navegar és una deriva. Per exemple, el 44% dels lectors que accedeix a les notícies mitjançant Google News no entra a les pàgines dels mitjans de comunicació. Això ho manifesten les dades del darrer estudi sobre hàbits de lectura a Internet de la consultora Outsell. La intermediació cobra pes: facilita la recerca, fidelitza a l’usuari… i aspira a rebre beneficis mitjançant la publicitat o la compra.

El filtrat avui està en plena transformació. Facebook genera més trànsit cap a portals de notícies que Google News, i, fins i tot, crea visites més recurrents. Així ho afirma un estudi de la consultora Hitwise. Llegim una notícia no per la marca del mitjà, ni per la marca personal del periodista, sinó perquè algú a qui coneixem ens la recomana.

Cada vegada sentim més el concepte de content curator, o intermediaris crítics del coneixement en paraules de Dolors Reig. I seguirà creixent. El content curator és una figura professional hereva de l’Economia de l’Atenció (igual que ho és la geolocalització des d’una perspectiva geogràfica). Més personalització, adequació, interès, rellevància i consistència exigeixen més filtrat, és a dir cercar, agrupar i compartir de forma constant i estructurada la informació més rellevant d’un àmbit concret. La clau ja no és (només) generar (especialment en un efervescent ecosistema de continguts generats per usuaris), sinó l’especialització i l’aportació de valor. Per a això podrien ser útils mecanismes que aportessin valor i que no estan a l’abast dels usuaris a través de criteris periodístics d’edició, tecnologia, suports…

El concepte de content curator s’atribueix a Rohit Bhargava, qui assegura que “un algorisme ja no serà suficient per trobar el que cerques”.

“Content Curation is a term that describes the act of finding, grouping, organizing or sharing the best and most relevant content on a specific issue. It is such a powerful idea because curation does NOT focus on adding more content/noise to the chaotic information overload of social media, and instead focuses on helping any one of us to make sense of this information by bringing together what is most important”.

Per això, com sintetitza el propi Rohit Bhargava, és imprescindible agregar, destil·lar, elevar, generar mashups amb la informació, generar cronologies. En definitiva, periodisme en estat pur.

Javier Velilla

Soci Director de la consultora de comunicació estratègica Comuniza. Especialista en comunicació corporativa i gestió de marca