Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Cada 20 segons es pengen a Youtube 12 hores de vídeo, es generen 22.000 micromissatges a Twitter i apareixen 170.000 comentaris a Facebook. També es realitzen al voltant de 450.000 cerques a Google. Pura sobreinformació. Si tu, lector, dediques dos minuts a llegir aquest article s’hauran publicat a la xarxa no menys de 72 hores de vídeo i s’hauran executat 2,7 milions de cerques.

Internet no és un gran magatzem, és tot el magatzem. El cas d’Spotify, amb més de 10 milions de cançons, és un bon exemple. Si cada cançó tingués 3 minuts de durada necessitaríem dedicar més de 57 anys ininterromputs per repassar-les totes, quan fa només unes dècades el vinil (i l’escassetat de discos) ens obligava a escoltar-los una vegada i una altra.

Michael Goldhaber descriu aquest fenomen amb l’expressió Economia de l’Atenció. Segons el seu parer, “l’abundància de la informació dóna lloc a la pobresa de l’atenció”. En el cas que s’escau, això significa que tu, lector, probablement no llegiràs tot aquest article.

Durant els anys cinquanta un psicòleg social va analitzar el rol d’un editor de teletips, que havia de justificar les raons per les quals seleccionava només el 10% de les notes informatives d’agència que rebia diàriament. Les conclusions podrien arrencar avui un somriure: de les 1.333 explicacions del rebuig a una notícia, gairebé 800 s’atribuïen a la falta d’espai. A Internet no hi ha “falta d’espai”, per la qual cosa dedicar dos minuts a aquesta lectura és una inmensitat.

Dos minuts equivalen a 72 hores de vídeos pujats però no visualitzats, i aquesta constatació redueix significativament (decisivament) el temps d’atenció. A més, per duplicat: segons el panell d’audiències de Nielsen Online, el 95% dels usuaris connectats des d’Espanya que fa servir Twitter visita també Facebook.

Tornant a Goldhaber, impacta la seva tesi que “els diners no poden comprar atenció”. La informació consumeix atenció; de fet, competeix per l’atenció. A més informació, més competència.

“If the Web and the Net can be viewed as spaces in which we will increasingly live our lives, the economic laws we will live under have to be natural to this new space. These laws turn out to be quite different from what the old economics teaches, or what rubrics such as “the information age” suggest. What counts most is what is most scarce now, namely attention. The attention economy brings with it its own kind of wealth, its own class divisions – stars vs. fans – and its own forms of property, all of which make it incompatible with the industrial-money-market based economy it bids fair to replace. Success will come to those who best accommodate to this new reality”.

Mai abans les societats occidentals hem dedicat tant temps al consum mediàtic; però, al mateix temps, mai abans ha estat tan escàs davant del creixement exponencial. Assimilar, classificar, comparar, monitoritzar… són tasques que semblen impossibles en aquest nou paradigma. El cost d’elaborar i de distribuir el contingut digital tendeix a zero, segons assegura Chris Anderson; però emergeix un nou cost: la falta d’atenció. Oblidem aquelles audiències captives, avui la promiscuïtat és la constant. Passem d’un univers de 140 diaris impresos a una constel·lació de mitjans, autors i continguts.

Navegar és una deriva. Per exemple, el 44% dels lectors que accedeix a les notícies mitjançant Google News no entra a les pàgines dels mitjans de comunicació. Això ho manifesten les dades del darrer estudi sobre hàbits de lectura a Internet de la consultora Outsell. La intermediació cobra pes: facilita la recerca, fidelitza a l’usuari… i aspira a rebre beneficis mitjançant la publicitat o la compra.

El filtrat avui està en plena transformació. Facebook genera més trànsit cap a portals de notícies que Google News, i, fins i tot, crea visites més recurrents. Així ho afirma un estudi de la consultora Hitwise. Llegim una notícia no per la marca del mitjà, ni per la marca personal del periodista, sinó perquè algú a qui coneixem ens la recomana.

Cada vegada sentim més el concepte de content curator, o intermediaris crítics del coneixement en paraules de Dolors Reig. I seguirà creixent. El content curator és una figura professional hereva de l’Economia de l’Atenció (igual que ho és la geolocalització des d’una perspectiva geogràfica). Més personalització, adequació, interès, rellevància i consistència exigeixen més filtrat, és a dir cercar, agrupar i compartir de forma constant i estructurada la informació més rellevant d’un àmbit concret. La clau ja no és (només) generar (especialment en un efervescent ecosistema de continguts generats per usuaris), sinó l’especialització i l’aportació de valor. Per a això podrien ser útils mecanismes que aportessin valor i que no estan a l’abast dels usuaris a través de criteris periodístics d’edició, tecnologia, suports…

El concepte de content curator s’atribueix a Rohit Bhargava, qui assegura que “un algorisme ja no serà suficient per trobar el que cerques”.

“Content Curation is a term that describes the act of finding, grouping, organizing or sharing the best and most relevant content on a specific issue. It is such a powerful idea because curation does NOT focus on adding more content/noise to the chaotic information overload of social media, and instead focuses on helping any one of us to make sense of this information by bringing together what is most important”.

Per això, com sintetitza el propi Rohit Bhargava, és imprescindible agregar, destil·lar, elevar, generar mashups amb la informació, generar cronologies. En definitiva, periodisme en estat pur.

Javier Velilla

Soci Director de la consultora de comunicació estratègica Comuniza. Especialista en comunicació corporativa i gestió de marca

Tags: Content curator

Aquesta entrada s'ha publicat el 11-04-2011 a les 10:23 i arxivada en Internet i TIC. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.