Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Núria Cadenes, periodista del setmanari El Temps i escriptora |

L’altre dia hi va haver una manifestació a Castelló, una manifestació multitudinària i colorista com no se’n veuen sovint. Un grup del Facebook, uns joves dels Ports, el Twitter traient fum i el boca-orella que rebota correus van propiciar confluències a la indignació i una marea humana convocada ben bé per ningú i per tothom alhora va sortir al carrer amb pancartes fetes a mà i una alta dosi d’imaginació. No sé si s’ha donat mai el cas en cap altra part del món, però aquells milers de persones (canalla amb piercings i iaies acabades de pentinar, pares i mares i xiquets amb globus de colors, nostàlgics amb dibuixos d’en Tomàtic, senyores fent sonar xiulets, joves artistes, botiguers, empresàries i rectors d’universitat) van omplir els carrers de la ciutat per reclamar el seu dret a… veure una televisió!

Quines coses.

I perquè la reivindicació era única, també les seves formes trencaven estereotips: les pancartes lluïen textos sorprenents (com ara, simplement, “Caçadors de bolets”, o “Volem eixir a l’APM?”) i els eslògans acabaven tenint un curiós aire surrealista (“Ho haveu vist? Ho haveu vist? La mare que els va pariiiiiir…!”). La multitud, de fet, mostrava, espontàniament, la importància que té i com n’és de poc abstracte allò de compartir un mateix univers televisiu. Perquè la gent de Gandia, Pedreguer, Sueca o Alacant (per citar només algunes de les poblacions del sud on hi ha hagut mobilitzacions arran de l’afer TV3) alçava un dibuix d’en Songoku i automàticament connectava amb la resta del país. I el nord, aquesta vegada li entenia, a més de l’idioma, el contingut.

És evident que no s’han pas de cercar en qüestions tècniques les causes de la persecució que representants institucionals del nacionalisme espanyol, d’esquerra i de dreta, han mantingut durant anys contra les emissions de TV3 al País Valencià. Aquesta seva obsessió té com a objectiu clau tallar tota relació entre nord i sud del nostre país, entre els mateixos territoris que queden constitucionalment separats, petrificats en la seva amputació per la via de l’article 145 (aquell que diu que “en cap cas” admetran la federació de “comunitats autònomes”). Ara en vivim un pic especialment virulent, d’aquesta dèria malaltissa per dividir la gent que compartim llengua i referències a banda i banda del riu Sénia, i un president autonòmic perseguit judicialment després del campi qui pugui corruptiu sembla que vulgui trobar, en el tall censor (i en la persecució malaltissa contra Acció Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que ha fet possible l’arribada de TV3 al sud), un element de mediàtica distracció. Només que, aquesta vegada, el país no respon a la distorsió que li han plantificat a sobre, i es manifesta amb lògica aclaparadora a favor de la llibertat de rebre amb normalitat TV3. Fins i tot ajuntaments i diputacions governats pel PP s’han declarat públicament a favor d’aquest dret essencial. Mirar-se el País Valencià des del blau uniforme i sense matisos és sempre confondre el tòpic amb la realitat. I l’afer TV3 és una clara mostra d’aquesta evidència.

N’hi ha més, de reflexions que podríem aprofitar de fer arran d’aquest cas. En citaré només dues, per acabar. Dues que són, de fet, la mateixa. D’entrada, un prec públic: cal que deixem d’una vegada de mirar-nos l’afer com si fos una qüestió “dels valencians”, com si les burxades contra la llengua no afectessin tota la comunitat de parlants. Ho fan. L’afecten. I n’hem de prendre consciència. La tèbia resposta que es continua donant des dels àmbits polítics i periodístics del Principat de Catalunya, a més de ser ofensiva per a la gent que ha quedat sense senyal, és d’una curtedat de mires esfereïdora. No és la barba del veí, que es pela, a València, sinó la pròpia, la de tots. I tancar els ulls a l’evidència no n’evita el mal.

La segona reflexió és per a la mateixa TV3: ja és hora que defineixi què vol ser de gran, si es continua reduint a televisió autonòmica (ço és, regional) o fa valer la seva raó de ser, que és l’aposta per la llengua i la cultura catalanes. No pas per la demarcació de les quatre províncies, sinó per la llengua i la cultura que les depassen àmpliament.

Fins i tot des d’una perspectiva merament funcional, costa d’entendre que una televisió es permeti el luxe de menystenir el seu espai d’influència. I de mercat. Però ho fa. I així ens trobem en la paradoxa de veure com la lògica es capgira i, en comptes d’una televisió pugnant per l’audiència, aquí tenim una audiència que lluita per TV3.

És sorprenent. I significatiu. Fem que no sigui en va.

Núria Cadenes, periodista del setmanari El Temps i escriptora

Tags: Catalunya, País Valencià, tv3

Aquesta entrada s'ha publicat el 03-03-2011 a les 7:33 i arxivada en Comunicació, Televisió. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.